Banner Top

La mala fama del llatí i del grec

Article publicat a la revista Lluc i al diari Ara Balears (01/07/2018)

Una defensa de les llengües clàssiques en l’era utilitarista

El professors de llatí i grec encara som uns incompresos davant l’opinió pública. Costa entendre que, en l’actual era utilitarista, ens dedicam a impartir unes llengües considerades “mortes”. La culpa, però, no és nostra, sinó més aviat dels que ens precediren. A molts d’ells els podia més la indiferència que no pas les ganes d’encomanar passió pel món clàssic, que, juntament amb el món judeocristià, és la principal pota cultural d’Occident.

Cal tenir en compte que gran part dels docents que abans es dedicaven a les llengües d’Homer i Virgili eren exseminaristes. La seva metodologia consistia a torturar els alumnes amb la lletania de les declinacions i amb tediosos fragments de “La guerra de les Gàl·lies”. Tot era gramàtica, de manera que el context cultural quedava totalment bandejat. I aquest ha estat precisament el principal error de l’antic sistema educatiu, que acabava generant tanta aversió a unes matèries que amaguen grans tresors intel·lectuals.

Per sort, ara l’estèril dinàmica de la famosa rosa, rosae ha canviat. De fet, els professors de clàssiques som uns dels col·lectius docents més implicats en l’ús de les noves tecnologies. Són uns recursos que ens estan donant unes possibilitats pedagògiques increïbles. El camí ens el va obrir ja fa uns anys Margalida Capellà, una campanetera, establerta a Catalunya, que, des del seu blog “El fil de les clàssiques”, no atura de divulgar amb entusiasme la llavor immortal que ens sembraren els grecs i els romans.

A favor de la “promiscuïtat intel·lectual”
A l’hora de defensar les nostres matèries, cal defugir el discurs “cumbaià”, que diu que són unes assignatures que t’ensenyen a pensar i que et faciliten l’aprenentatge d’altres llengües romàniques. Això pot arribar a ser una fal·làcia i parteix de la terrible dicotomia entre ciències i lletres. Les matemàtiques o la biologia també ens poden ajudar a estructurar millor el cervell. Igualment, podem trobar científics amb una gran loquacitat que mai a la vida han traduït ni Ciceró ni Plató.

És millor, doncs, no aferrar-se tant a l’aureola de sacralitat dels clàssics. L’estudi del llatí i el grec només té sentit si es fa amb esperit crític i amb una visió transversal i integral. No debades, són unes eines extraordinàries per analitzar el present a partir del passat, tocant qualsevol àmbit de les ciències socials i científiques. En aquest sentit, les llengües clàssiques afavoreixen la “promiscuïtat intel·lectual”, la curiositat insaciable per qualsevol branca del coneixement. Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, pens que res del que és humà m’és aliè”), deia al segle II aC el comediògraf Terenci.

Un dels grans drames de l’actual societat digital és que vivim descontextualitzats, sense saber quin és l’espai que ocupam en la llarga línia històrica de la humanitat. Així, donam l’esquena al passat, ignorant les grans fites dels nostres avantpassats que ens han permès arribar on som ara. A principis del segle XX l’historiador francès Marc Blosch afirmava: “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.

Sobre les espatlles de gegants
En el llibre Sobre les espatlles de gegants  (Columna, 2004), el físic anglès Stephen Hawkings insisteix que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. És la mateixa idea que va transmetre al segle XVII Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. 

Partint, doncs, d’aquestes premisses, avui l’estudi del llatí i del grec no s’ha de limitar només a fer traduccions i anàlisis sintàctiques. Cal eixamplar horitzons i sortir de la zona de confort de la gramàtica. El valuós aprofundiment en les nostres arrels lingüístiques s’ha de completar forçosament amb una acurada aproximació a la tradició clàssica, que tant impregna el nostre dia a dia.

Sens dubte, amb les ulleres dels clàssics posades, ens podem dur més d’una sorpresa. Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la versió llatina de l’Eclesiastès. A l’hora de traduir, quan ens topam amb paraules gregues com demos (“poble”) i krátos (“poder”), és obligat aturar-se a pensar sobre les llums i ombres de la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys i que Churchill considerà el “menys dolent de tots els sistemes possibles”. En el mite de la caverna de Plató hi trobam l’embrió de l’actual era de la manipulació, i en el mite de la societat perfecta de l’Atlàntica, l’antecedent de la famosa utopia de Thomas More del segle XVI.

Reactualitzant els clàssics
El panta rei  (“tot flueix”) d’Heràclit ens porta directament a parlar sobre la societat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), segons la qual avui tot és fonedís: la feina, les relacions de parella o d’amistat. Del verb kríno (“separar”, “jutjar”) deriva un terme de plena actualitat, crisi. La paraula va ser encunyada al segle V aC per Hipòcrates, el pare de la medicina, per definir el moment en què una malaltia “se separa” en dos camins: o bé la mort o bé la curació.

De la mà del llatí i el grec també podem reflexionar sobre la degradació actual del mot hedonisme. Per l’artífex d’aquest corrent filosòfic, Epicur de Samos (341-270 aC), es tractava d’un terme que no al·ludia al plaer material i immediat avui associat al Carpe diem (“aprofita el dia”) d’Horaci, igualment mal entès. Es referia més aviat al plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor, com pot ser el saber o l’amistat. L’objectiu de l’hedonisme epicuri era l’ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula, composta per la preposició grega a, “sense”, i taraxé, “pertorbació”, equivaldria, mutatis mutandis, al famós concepte budista de nirvana.

Una altra gran font inesgotable per a la reflexió és la mitologia clàssica. Avui, en l’era dels “selfies”, #TotsSomNarcís. Estam encantats d’haver-nos conegut com Narcís, que s’enamorà de la seva pròpia imatge. Per sort, però, per combatre l’apatia ciutadana davant dels abusos de poder, també podem cridar #TotsSomAntígona. El “hashtag” ens recorda que, quan una llei és injusta, és de justícia transgredir-la. És la lliçó que ens llegà la filla d’Èdip, que es negà a acatar l’ordre suprema de no enterrar el seu germà Polinices, considerat un traïdor per anar contra la seva ciutat de Tebes. Antígona morí defensant una causa justa i es convertí així en la primera màrtir de la desobediència civil.

En la figura d’Enees, el troià que s’establí a Itàlia fugint d’una guerra (la de Troia), podem veure els milers de refugiats que cada dia arrisquen la seva vida a la Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum convertida ja tristament en Mare mortuum. És la mateixa mar plena de adversitats que durant deu anys solcà Ulisses a la recerca de la seva estimada Ítaca. De la nostàlgia  (< nóstos, “retorn” + álgos, “dolor”) que sentia per tornar a la seva illa natal avui tenim l’expressió “la síndrome d’Ulisses”. Els psicòlegs la fan servir per definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants de somnis trencats en la seva terra d’acollida.

Europa, la de “mirada ampla”
Per ventura, per analitzar tot aquest drama humanitari convindria tenir l’ “amplitud de mires” de la princesa fenícia que donà nom al nostre continent. Segons una etimologia popular plena de poesia, Europa vendria del grec eurús (“ample”) i ops (“vista”). Aquest personatge mitològic fou raptat per Zeus sota la forma d’un brau mans. Avui el seu rostre d’incredulitat ens interpel·la en les monedes de dos euros i en els bitllets de cinc. I si alçam el cap, podem veure l’autor d’aquell segrest en la constel·lació de Taure. Malauradament, però, Zeus torna a tenir segrestada Europa amb noves disfresses, ja sigui la de capitalisme o la dels partits d’ultradreta xenòfobs.

Ara més que mai, doncs, en temps de l’homo oeconomicus, cal reivindicar “la utilitat de l’inútil”, en paraules del filòsof italià Nuccio Ordine, autor d’un assaig amb aquest mateix títol publicat el 2013. Tanmateix, avui no tenim temps per a la introspecció intel·lectual que ja atiava l’oracle de Delfos amb el seu gnōthi seauton (“coneix-te a tu mateix”). Vivim en l’era dels populismes, del panem et circenses que denuncià al segle I dC el Juvenal. Amb aquesta sentència el poeta del Laci lamentava que el poble romà del seu temps només demanàs als emperadors “pa i circ” per evadir-se dels problemes.

Totes aquestes consideracions ja bastarien per desmuntar d’una vegada per totes la mala fama que arrossegam els professors de llatí i grec. Enrere queden ja els foscos anys d’ensenyament nacionalcatolicista, de vocació castradora. Ara, amb esperit renovat, som transmissors d’unes llengües més útils que mai en l’actual societat utilitarista. Convé fer cas a Sòcrates, el pare intel·lectual d’Occident: “Una vida sense examen [és a dir, reflexió] és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

Aquí teniu un article de Toni Valls titulat "Per què l'educació arracona les humanitats?"

Aquest altre és del sociòleg Salvador Cardús. Es titula "De les humanitats a les piulades".

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

Articles del web relacionats:

La hipersexualització de l’escola

Article publicat a l'Ara Balears (06/07/2018)

Festa de graduació de segon de batxillerat a un institut de Mallorca. Després dels parlaments protocol·laris de professors i alumnes, per concloure l’acte surt una alumna a interpretar una peça de dansa. Amb el seu company de ball, tal com si fos una “femme fatale”, no atura de fer moviments obscens mentre sona una música celestial. Els professors senten vergonya aliena. Pensen que no és el lloc adequat per a aquell ball. En acabar, tothom aplaudeix amb entusiasme.

Dues setmanes després, toca la festa de fi de curs d’ESO i de primer de batxillerat. Sobre l’escenari moltes al·lotes exhibeixen una vestimenta molt ajustada al ritme de frenètiques cançons estiuenques. Al cap d’una setmana és el torn de les escoles. Davant d’uns pares cofois, cada grup de nins fa gala dels coneixements adquirits durant l’any. Es preparen les nines de sis anys de l’activitat extraescolar de “hip hop”. Amb la cara pintada com si fossin ja adolescents, comencen a ballar al so d’una cançó amb una tonada desconcertant: “Mete, saca, mete, saca, mete, saca... la pierna”. Els pares es miren estupefactes mentre les nines continuen ballant alienes a l’erotització de les seves innocents vides.

Enguany l’IES Puig de sa Font de Son Servera ha hagut de gestionar un problema que, vist el recorregut exposat, es comença a gestar a la infància. S’ha negat a imprimir la imatge guanyadora del tradicional concurs d’agendes escolars. La seva autora, una alumna de 3r d’ESO, ha dibuixat dues al·lotes tatuades i semidespullades. Amb bragues i sostenidors, apareixen assegudes en actitud sensual, envoltades de llibres. És una còpia d’una sèrie de l’artista americà Joel Santana sobre diferents princeses Disney. Tot i que “es tracta d’una gran obra artística”, la direcció del centre l’ha volgut censurar perquè “no representa els valors que es volen traslladar als alumnes”.

agenda escolar

Agenda escolar de l'IES Puig de sa Font finalment censurada

La hipersexualització és un producte de la societat de consum i afecta tots els grups d’edat. En els últims anys, però, té com a principals víctimes les nines d’escoles i instituts, que malauradament es veuen obligades a cremar massa ràpid les seves etapes vitals. Ja de petites, a través de la televisió, el cinema i les xarxes socials, són bombardejades amb estereotips del tot masclistes. Són missatges que calen en el seu subconscient i que suposen una passa enrere important en la lluita feminista. Les “selfies” fent morrets són el màxim exponent de l’actual era del postureig sexista. No som davant una moda innòcua.

Personalment, com a professor, consider que una adolescent queda més estigmatitzada amb uns pantalons molt curts que no pas amb un vel al cap, com passa amb les musulmanes. No debades, aquesta vestimenta, poc adequada tractant-se d’una aula, ajuda a emfatitzar l’atractiu sexual de les al·lotes en relació als al·lots, els quals compten amb l’aixopluc de la societat capitalista patriarcal. Els psicòlegs recorden que la vida centrada en la mirada de l’altre resta autonomia personal. A més, hi insisteixen, la separació entre la conducta sexual i l’afectiva pot plantejar seriosos problemes en les seves futures relacions.

Abans s’intentava que una nina seguís els rols femenins de submissió a l’home a través de la repressió. Ara curiosament s’aconsegueix el mateix amb la seducció. Basta veure les novel·les “romàntiques” que consumeixen les noves “lolites”. En la saga “Crespuscle”, una al·lota es deixa xuclar la sang per un vampir. I a “Cinquanta ombres de Grey”, la seva protagonista cau rendida als encants d’un home meravellós, atractiu i ric, però sàdic i maltractador.

hipersexualitzacic3b3

Publicitat amb menors hipersexualitzades

Avui vivim submergits en una societat on la imatge està vinculada a l’èxit social i on la publicitat fa ús i abús de les imatges femenines de caire sexual per estimular el consum. És el que es coneix com a cossificació, una nova forma de violència. Així, per vendre un cotxe es fa servir una dona. L’objectiu és que l’home assimili el plaer de conduir amb el plaer de posseir una dona. També, però, hi una altra tendència que afecta les pròpies consumidores. La dona que compra una crema anunciada per una dona atractiva pensa que ella també ho serà. Aquesta falsificació de la realitat afecta sobretot l’autoestima de les més petites, que, descontentes del seu cos, poden acabar patint trastorns alimentaris.

L’escola pot fer una feina de contenció contra la hipersexualització de la infància. Tanmateix, la seva repercussió serà mínima davant l’omnipresent i omnipotent maquinària de l’era audiovisual. És lamentable, per exemple, que fa un any la revista nord-americana “W” inclogués l’actriu de la sèrie “Stranger things” Millie Bobby Bronw, de tan sols 13 anys, en una llista dels personatges més sexis de la televisió.

Sens dubte, som davant d’un tema que no s’ha d’abordar des de la beateria, sinó des de la convicció que la sexualitat és llibertat. Per garantir, però, la igualtat, el respecte i la dignitat entre gèneres, les nostres filles es mereixen una millor educació sexual amb la implicació de tots els sectors de la societat.

Aquí teniu la famosa escena de la desfilada de nines de la pel·lícula "Little Miss Sunshine":

 

Al final, però, la nina de la pel·lícula es rebel·la contra aquesta tirania de la bellesa:

 

Aquí teniu un reportatge d'El Periódico titulat "No són sexis, són nenes".

Aquí teniu la carta que va escriure una nina de 13 anys que va ser insultada per anar a l'institut amb uns shorts.

Aquí teniu un vídeo de l'activista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie titulat "Per què tothom hauria de ser feminista?":

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- El mite de la bellesa
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
-La dona, objecte de desig

Morir-se de fam per culpa de “Fames”

Si avui qualcú es mor de fam és per culpa de la deessa Fames (“fam” en llatí), Λιμός en grec. Essent filla de la Discòrdia (Eris), és una mala consellera. Virgili la situa al “vestíbul” dels Inferns, al costat de la Pobresa i altres divinitats negatives. Ovidi, en canvi, la presenta com una dona raquítica (< ῥάχις, “espina dorsal”) i mal vestida que habita la desolada regió d’Escítia, a l’oest d’Àsia. Aquesta és la desagradable descripció que d’ella fa l’autor de les Metamorfosis (VIII, 802-808), en traducció de Jordi Parramon:


“Té els pèls de punta, els ulls enfonsats, el rostre tot pàl·lid,
blancs els llavis de bruts, la gola de pústules aspra,
seca la pell, en la qual se li poden veure les tripes;
sota les anques combades, eixuts, li surten els ossos,
el seu ventre és el buit del ventre, del pit, que li penja
i que s’aguanta només pels lligams de l’espina diries;
la magror li realça els junts; se li inflen els globus
dels genolls, i als turmells uns grossos tumors li destaquen”.


En la mitologia grega, una de les principals víctimes de Λιμός (Fames) va ser Erisícton, Era un jove príncep de Tessàlia que va cometre el sacrilegi de tallar amb la seva destral arbres d’un bosc consagrat a Demèter i habitats per dríades. Aleshores la deessa el va condemnar a patir una fam eterna i féu que la monstruosa Λιμός (en grec, amb tot, és una paraula masculina) s’introduís, com una tènia (< τείνω, “estendre”), a les entranyes d’Erisicton.

El jove tessali dilapidà tot el seu patrimoni per comprar queviures que mitigassin la seva insadollable fam. La seva filla Menestra, que per voluntat de Posidó tenia el do de metamorfosejar-se, es va vendre com a esclava i, un cop venuda, canviava de forma i es tornava a vendre. Tots els doblers obtinguts els donava al seu pare perquè pogués comprar més aliments. Tanmateix, Erisícton, embogit de fam, s’acabà devorant a si mateix.

Trastornos alimenticios en hombres
Transtorns alimentaris

Bulímia versus anorèxia
Avui del grec λιμός tenim bulímia, nom donat a un trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits. Amb l’afegitó de βοῦς (“bou”), literalment vol dir “fam de bous”, ja que antigament, en un món marcat per la ramaderia, aquest era l’àpat estrella -el terme no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

Un altre trastorn alimentari és l’anorèxia. És un neologisme format per α privativa i per ὄρεξις (“gana”). A diferència de la bulímia, l’anorèxia és una manca absoluta de ganes de menjar.

Els qui durant un temps volen purificar el seu cos fan dejuni ("ayuno" en castellà), paraula que deriva del verb llatí ieiuno (“estar afamat”). El dejuni implica no prendre aliments o prendre'n en una quantitat escassa durant un temps més o menys llarg. En castellà tenen el verb “desayunar” per referir-se al primer àpat del matí, quan tornes a estar afamat i deixes enrere el dejuni.

e6c94545bc003c79c3faf9411e195ac4

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Paraules amb molt de fetge
Paraules amb petjada gastronòmica
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
Vitamines que donen vida
- Etimologies gastronòmiques
- Adonis no patia vigorèxia!

Carthago delenda est

Cartago, situada a les costes del nord de Tunísia, és el nom llatinitzat del topònim semític Qart Hadasht, que significa “ciutat nova”. La famosa antagonista de Roma compta amb una llegenda de fundació pròpia. Fou obra d’Elisa, princesa de la ciutat fenícia de Tir que Virgili va immortalitzar poèticament com a Dido a l’Eneida.

Desbancada del poder pel seu ambiciós germà Pigmalió, Elisa es va veure obligada a fugir de la seva ciutat natal acompanyada per alguns dels seus dignataris. Aquells fugitius recalaren a un punt de la costa nord-africana. Allà establiren un curiós acord amb els indígenes, segons el qual podien adquirir tot el territori que pogués ser cobert amb una pell de bou. Moguda pel seu enginy, la princesa fenícia féu trossejar la pell en fines tires que després anà estenent per un espai molt major del que esperaven els càndids habitants del lloc.

 images

Antic mapa de la ciutat de Carthago

La fi de Cartago
En la Segona Guerra Púnica, els romans havien aconseguit sotmetre els homes d’Anníbal a la batalla de Zama (202 aC). Aleshores, però, no arrasaren la seva ciutat. A poc a poc Cartago s’anà recuperant i això no agradà gens a Cató el Vell, un dels grans estadistes romans que sempre acabava els seus discursos en el Senat amb la mateixa lletania: Carthago delenda est (“Cartago ha de ser destruïda”). Fou el 146 aC, en el marc de la Tercera Guerra Púnica, quan les tropes d’Escipió Emilià (el Jove) feren realitat aquestes paraules.

DOhxbUCX0AAUXGJ

Cató el Vell segons Astèrix

A la seva Història (volum XIII), Polibi, present en l’escomesa, conta que Escipió va plorar en aquella ocasió. Quan el protagonista li preguntà per què ho feia, el militar contestà que sofria pensant que Roma pogués patir algun dia la mateixa sort. Segons Polibi, Escipió cità entre llàgrimes els versos d’Homer (“Arribarà també un dia en què caurà Troia”), mentre contemplava la destrucció per sempre de la rival Cartago.

 imperio cartagines

Mapa de les Guerres Púniques

Malgrat ser sotmesa, Cartago s’acabà convertint en “el graner de Roma” gràcies al conreu de cereals, oliveres i arbres fruiters que els llatins hi potenciaren. A més, la ciutat d’Anníbal esdevingué la capital de l’anomenada província d’Àfrica i també el segon port més important de l’imperi, després d’Òstia (el port de Roma). Els grecs, tot i estar enamorats d’Atenes, deien que Cartago era una de les capitals més boniques del món.

Aquí teniu un documental sobre Carthago:

 

Articles del web relacionats:

Era mallorquí Anníbal, el cabdill cartaginès?

Anníbal, el general cartaginès de la Segona Guerra Púnica, podria haver estat mallorquí. Segons alguns historiadors, hauria nascut a l’arxipèlag de Cabrera, avui un parc natural situat a 13 kilòmetres al sud-est de Mallorca. Al 244 aC el seu pare, el general Amílcar Barca es dirigia de Cartago a Hispània. Ho feia en companyia de la seva dona embarassadíssima, d’origen iber. En passar per l’illa de la Conillera, ella va rompre aigües, i de seguida Amílcar va ordenar desembarcar-hi.

ile cabrera 001

Mapa de l'arxipèlag de Cabrera

Avui Cabrera forma part del municipi de Palma, així que podem dir que Anníbal és un dels nostres “llonguets” més cèlebres. En esclatar la Segona Guerra Púnica contra Roma, liderà una nodrida expedició de 38.000 soldats, 8.000 genets i 37 elefants que travessà els Pirineus i els Alps en una de les més colossals aventures de l’antiguitat. Entre ells hi havia foners balears, coneguts per la seva afinada punteria.

A mesura que els homes d’Anníbal s’acostaven a Roma començà a circular l’expressió Hannibal ad portas (“Anníbal a les portes”). Davant aquesta pressió, els romans decidiren passar al contraatac. El 218 aC els dos germans Escipions, Publi i Cneu, desembarcaren a Empúries. L’objectiu era tallar el subministrament de tropes que els cartaginesos dirigien des d’Hispània cap a Itàlia. Després d’un inici de campanya favorable pels romans, la sort es va posar del costat dels cartaginesos i ambdós germans moriren en mans de les tropes d’Asdrúbal.

Hannibal route

Les “delícies de Càpua”
Mentrestant, a la Península Itàlica, el 2 d’agost de l’any 216 aC s’esdevingué una de les batalles més sagnants de la història. Fou la batalla de Cannes on moriren seixanta mil romans. Quan tot ja pareixia dat i beneït, Anníbal va cometre el seu màxim error. En lloc d’anar directament a Roma, es retirà a Càpua, una ciutat al sud de la capital italiana que es prestava molt per a la disbauxa.

L’exèrcit cartaginès es va relaxar massa a les conegudes “delícies de Càpua” i l’ocupació de Roma es va anar retardant. El temps jugà a favor dels romans, els quals no trigaren a recuperar-se de las baixes patides. El 210 aC el fill de Publi, que adoptà el seu mateix nom (Publi Corneli Escipió), es traslladà a Hispània per tal de continuar amb l’empresa del seu pare que acabava de ser mort. Des de la seva arribada, Escipió no va tenir altra cosa que victòries.

anibal cruzando los alpes

Anníbal creuant els Alps

Un cop sotmesa la Península, l’oficial romà es dirigí a Cartago (Tunísia) per lliurar la batalla final al cor mateix de la potència enemiga. La gesta li valdria el sobrenom de “l’Africà”. Davant aquest nou panorama, Anníbal, que estava pendent que li arribassin reforços per preparar l’assalt final a Roma, va se requerit pel Senat de Cartago.

Havent arribat a les portes de la capital de l’imperi romà i estant a un pas de la glòria, el general cartaginès hagué de renunciar al somni de la seva vida per tornar a Àfrica a defensar la seva ciutat. Durant els 15 anys que romangué en sòl italià havia guanyat totes les batalles, però no la guerra. Vincere scis, Hannibal, victoria uti nescis (“Saps vèncer, Anníbal, però no saps treure profit de la victòria”), li digué un dels seus súbdits com a retret per no haver-se decidit a envair Roma.

anibal 2

Anníbal

El tràgic final
La meitat de les tropes d’Anníbal es va negar a seguir-lo. Els historiadors romans diuen que llavors el líder púnic va matar, per desobediència, 20.000 homes. Amb la resta va desembarcar a Cartago el 202 aC, va reconèixer la ciutat de la qual havia marxat als nou anys i es va dirigir a l’esplanada de Zama, a unes cinquanta milles al sud. Allà l’esperava Escipió, que l’acabaria vencent. Seria, tanmateix, un fill adoptiu del gran general romà, Escipió Emilià el Jove, qui infringiria la derrota definitiva a Cartago en la tercera guerra púnica (151-146 aC).

Superada per l’enginy militar dels romans, Cartago va haver de signar finalment una pau que li imposava unes condicions molt dures: el pagament a Roma de deu mil talents en cinquanta anualitats, la destrucció de la seva flota –amb l’excepció de deu naus-, la confiscació de totes les armes –incloent-hi els elefants- i la prohibició de reclutar en endavant més mercenaris.

anibal

Anníbal a la batalla de Zama (oli de 1521)

Tot i aquestes duríssimes condicions de pau, Anníbal va ser un dels artífex de la recuperació de Cartago. Els recursos que en el passat eren invertits en armament, en la flota i en pagar els mercenaris varen ser utilitzats exclusivament per a projectes interns de millora de la ciutat. D’aquesta manera, el general cartaginès reactivà l’economia de la seva ciutat i va proposar a Roma la liquidació anticipada del deute de la guerra en només deu anys.

Roma no veié amb bons ulls aquesta recuperació de Cartago, així que el 195 aC un grup d’emissaris romans desembarcà a la capital de Tunísia amb l’objectiu de capturar Anníbal. Aleshores líder púnic optà per exiliar-se en secret a Àsia Menor, on intentà aixecar una revolta contra Roma. En descobrir-se els seus plans, es refugià a la cort del rei Prúsies de Bitínia, però els romans el localitzaren de bell nou. Amenaçat, abans de lliurar-se a l’enemic, trià suïcidar-se amb la ingesta d’un verí. Era l’any 183 aC i tenia 67 anys.

Aquí teniu un documental sobre Anníbal:

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió resseguesc la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius.

Articles del relacionats:
El múscul foner
- Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
- La tragèdia dels francesos de Cabrera
- Eivissa, l'illa de l'excepció
- Compte amb els púnics!
- Carthago delenda est

Sòcrates a la presó

Article publicat a l'Ara Balears (22/06/2018)

Fa dues setmanes un polèmic vídeo ens va permetre constatar que l’exvicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, historiador de memòria prolífica, continua amb la seva vocació de docent a la presó d’Estremera. El vàrem veure davant un grup de reclusos parlant sobre Protàgores, militant acèrrim del relativisme a l’antiga Grècia. “L’home és la mesura de totes les coses”, diu una de les seves sentències més cèlebres.

Junqueras, que ja porta vuit mesos a la garjola, és manté fidel als seus principis humanístics. Ja els plasmà l’abril de 2014 al digital de cultura “Núvol” en un article titulat “Llibertat de consciència”. Quatres anys després, ara les seves paraules són molt premonitòries i colpidores. En aquest article el dirigent d’ERC lamenta que massa sovint el poder percep la llibertat d’opinió, i fins i tot de pensament, com una amenaça. Recorda Voltaire: “És perillós tenir raó, quan el govern està equivocat”.

A l’hora de defensar la llibertat de consciència, Junqueras evoca la figura de Sòcrates, el primer màrtir de l’avui idealitzada democràcia atenesa. L’any 399 aC el pare de la filosofia va ser acusat d’impietat i de corrompre la joventut amb els seus pensaments tan poc ortodoxos. Ell, però, sempre deia que actuava seguint els dictats d’una bondadosa veu interior, d’un “daimon”, terme que curiosament, amb el cristianisme, es convertí en l’encarnació del mal.

273 socrates quotes1


Enmig d’un ambient malmenat per presumptuosos demagogs de paraules buides, Sòcrates convertí el diàleg i el dubte en el seu principal mètode per a la recerca de la veritat. “Només sé que no sé res”, era la convidada que feia als seus interlocutors perquè es desferrassin del seus nocius prejudicis i sortissin així de la seva zona de confort. De tarannà inconformista, el mestre de mestres insistia que cal fer-se moltes preguntes per entendre la complexa realitat perquè “una vida sense examen no mereix ser viscuda”.

En el seu article, Junqueras completa la invitació al diàleg socràtic recordant altres cites alliçonadores. Una és d’Evelyn Beatrice Hall, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”. L’altra és del poeta canadenc William Henry: “El qui no vol raonar és un fanàtic, el qui no sap raonar és un boig i el qui no s’atreveix a raonar és un esclau”. I la darrera és de Voltaire: “La història només es pot escriure bé en un país lliure”.

presos 26203824 604x270

Molts segles enrere totes aquestes premisses també ja formaren part del pensament de Sòcrates, tot un model de coherència i de determinació insubornable. A pesar que pogué escollir l’exili, preferí acatar amb resignació la seva condemna a mort. Ho féu, però, no sense llançar fortes crítiques contra els seus detractors. Així ho podem llegir a l’Apologia de Sòcrates que va escriure el seu deixeble Plató: “He estat condemnat no per manca d’arguments, sinó per manca de gosadia i de desvergonyiment i per no haver volgut recórrer a allò que a vosaltres us hauria agradat sentir: plors, laments, actes i paraules, que, com us repeteixo, són indignes de mi, tal com esteu acostumats a sentir dels altres”.

A continuació qui fou proclamat per l’oracle de Delfos com el “més savi de tots els mortals” etzibà el següent advertiment al tribunal: “I és que si creieu que condemnant la gent a mort evitareu que algú us retregui que porteu una vida injusta, no calculeu bé. Aquesta manera d’evitar la crítica no és ni eficaç ni honorable. El més senzill i el més noble no és oprimir els altres, sinó preparar-se per esdevenir el millor possible”.

3ddc7c1342202ff1939ae99b11098ec6 L

La mort de Sòcrates, Jacques Louis David (1787)

Avui, des de la presó, Junqueras, defensor del legítim dret a l’autodeterminació, torna a reivindicar la llibertat de consciència que fa 2.500 anys abanderà el pare de la filosofia. Esperem, però, que no acabi essent víctima del que, en criminologia, es coneix com a “síndrome forense de Sòcrates”. La pateixen aquelles persones que, malgrat ser innocents, són condemnades per culpa d’una mala praxi judicial. Fou el cas del líder sud-africà Nelson Mandela, que estigué vint-i-set anys privat de llibertat per defensar també una causa considerada “injusta”. 

“Una nació -afirmà el carismàtic líder contra la segregació racial- no s'ha de jutjar per com tracta els ciutadans de millor posició, sinó per com tracta els que tenen poc o res”. Bé ho sap el corrupte Urdangarin, que ha pogut tenir una presó a la carta. Tot fa pensar que ben aviat el cunyat del rei ja gaudirà de beneficis penitenciaris. Mentrestant, els polítics “criminals” catalans són escarmentats amb presó preventiva, lluny dels seus. El dia del seu judici es tornarà a fer present el mestratge de Sòcrates.

Articles del web relacionats:
- La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Paraules amb coneixement

És possible viure més a poc a poc?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/06/2018), reflexion sobre el concepte d'slow life ("vida lenta") relacionat amb la màxima italiana “Il dolce far niente” (“la dolçor de no fer res”):

Articles del web relacionats:

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px