Banner Top

Espanya amb ulls alemanys

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/2018)

Avui la millor manera d’entendre Espanya és des de fora. “Els alemanys estan quedant esparverats amb el que està sortint ara a Espanya”, em diu Robert, un català de quaranta anys que en porta deu a Berlín fent de guia turístic. Des de l’exterior, té una altra perspectiva del que està passant a casa seva. “Mira -em diu des de dalt del tren senyalant amb el dit-, en aquell barri vivia Carles Puigdemont durant la seva primera estada a Berlín. Després, va haver de marxar a Hamburg perquè hi havia alguns turistes espanyols que l’increpaven”. “Puigdemont -recorda- ha ajudat a visibilitzar el procés català. Ara els alemanys s’adonen que ja no es tracta d’independència, sinó de democràcia i drets humans. Ara saben que hi ha presos polítics”.

Baixam del tren i Robert, home d’una portentosa cultura, ens continua fent de cicerone en un país que, després del trauma de la Segona Guerra Mundial, va saber afrontar els fantasmes del seu passat. Allà no hi va haver amnèsia, sinó examen de consciència. L’exhibició de qualsevol símbol nazi quedà totalment prohibida. Avui, però, els alemanys es mostren preocupats amb la irrupció de grups com Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident). Aquest dilluns, en una de les seves manifestacions a la ciutat de Chemnitz, a l’est, es tornaren a veure unes imatges que es creien superades: ultres saludant a l’estil del 'führer' Adolf Hitler. Ja s’ha obert una investigació per identificar-los.

DViIy63WAAAXNnr

Francoland

La celeritat que mostra Alemanya a l’hora d’atacar qualsevol manifestació feixista és inaudita a Espanya. Aquí el fotoperiodista català Jordi Borràs encara està esperant que la Fiscalia actuï contra el policia nacional que l’agredí fa un mes al crit de “¡Viva España! i ¡Viva Franco!”. Sí que ja ha actuat, en canvi, contra els que fan apologia de l’independentisme.

Avui Espanya somatitza la seva inseguretat identitària amb l’exhibició histèrica de “rojigualdas”. No contenta amb els revessos judicials que li arriben d’Europa, amenaça de convertir-se en una autarquia política que recorda molt el règim anterior. La Catalunya dels llaços grocs ha col·lapsat el règim del 78 i ha deixat la política en mans de la judicatura, convertida avui en la nova Inquisició. Ja impera la llibertat d’expressió a la carta. Basta recordar la impunitat de què gaudí Federico Jiménez Losantos en conèixer la decisió de la justícia alemanya de deixar en llibertat el president Puigdemont. L’inefable periodista de llengua viperina explotà en antena i advertí que “en Baleares hay como 200.000 alemanes de rehenes" i que "en Baviera pueden empezar a estallar cervecerías". A l’altra banda, d’aquesta democràcia amarada de l’espanyolisme més ranci tenim rapers condemnats a la presó per haver alçat la veu més del compte o obres d’art censurades per fer referència als presos polítics.

Queda clar, doncs, que a casa nostra, per damunt de la democràcia, hi ha la unitat d’Espanya. En aquesta nova croada patriòtica, es banalitza el feixisme comparant-lo amb l’independentisme, que sempre ha fet gala del seu tarannà pacífic. Sobre tot plegat reflexionam amb Robert mentre ens continua descobrint detalls de la història recent de Berlín. “Tota crisi és bona -hi insisteix-, ara Espanya té l’oportunitat de reconstruir-se”.

el bunker de hitler1

 

Alemanya ja va tenir l’oportunitat de reconstruir-se fa setanta-tres anys. Mentre a casa nostre el dictador morí al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”, al país teutó els aliats no tengueren contemplacions en guanyar la guerra. Acorralat, Hitler s’havia suïcidat i els nous abanderats de la llibertat volgueren fer net de bon de veres. Per constatar-ho, m’apunt al 'tour' del Tercer Reich amb un nou guia, Eduardo. És un jove de Castella, de ment espurnejant, que fa sis anys que es dedica a ensenyar Berlín als seus compatriotes. La paraula que repeteix més és “desnazificació” en al·lusió a l’operació que varen dur a terme els aliats per depurar l'administració, la premsa, la justícia i la política de tota influència nacionalsocialista.

“España -em diu- se comporta como un adolescente; repite contínuamente lo que le dicen sus padres sin ser capaz de juzgarlo con su propio criterio. Aquí ya han hecho los deberes. Hace unos años descubrieron un búnquer nazi en el corazón de la ciudad. Entonces hubo el debate de si se tenía que habilitar como monumento de la memoria histórica. El Parlamento lo debatió y consideró que todavía no era oportuno hacerlo. Así, lo volvieron a tapar y pospusieron la decisión final para dentro de unos años, cuando la sociedad sea más madura para hacer una valoración más crítica de ese edificio”.

fc3bchrerbunker

Búnquer de Hitler convertit avui en pàrquing

Encetam aquest debat sobre la memòria històrica amb Eduardo en el punt final del 'tour', davant d’un solar que serveix d’aparcament. És el lloc on es trobava situat el búnquer de Hitler i que els aliats no dubtaren a fer volar per l'aire. Costa pensar que una esplanada tan vulgar acollís tanta maldat. De sobte, em deman què hauria passat si els aliats haguessin entrat també a Espanya i haguessin extirpat el feixisme de les nostres vides.

Articles del web relacionats:
Francoland
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme
El feixisme i l'antiga Roma
-
L'origen nazi de la torxa olímpica- Digau-li feixisme, no populisme

Sòcrates: No hem de fer cas de l’opinió de la majoria

La democràcia atenesa que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes pivotava al voltant de dos pilars essencials: la isegoria (ἴσος, “igual” + ἀγορά, “plaça pública”), la llibertat d’expressió, i la parresia, la capacitat de parlar (εἴρω) amb franquesa, dient tota (παν) la veritat en benefici del bé comú.

Tanmateix, aquell sistema de govern pioner acabà traint les seves essències fundacionals. Així ho pogué constatar Sòcrates, el pare de la filosofia, que va ser condemnat a mort acusat de corrompre la joventut amb les seves idees i de no creure amb els déus d’Atenes. Ell, tanmateix, defensà les seves profundes conviccions fins a l’hora de beure la letal cicuta. Rebutjà l’ajuda dels seus amics per escapar de la presó.

Al diàleg Critó, escrit pel seu deixeble Plató, Sòcrates, des de la presó, exposa al seu amic Critó que no és bo guiar-se per l’opinió de la majoria. Insisteix que les úniques idees dignes de consideració són les dels savis i de les persones competents. Aquest és el fragment en traducció de Joan Alberich (Edicions La Magrana):

SÒCRATES: Seguim, doncs. ¿Quin raonament podríem fer sobre el cas següent? Un home que fa gimnàstica per dedicar-s’hi, ¿té en compte la lloança, la censura i l’opinió de qualsevol home o només la d’una sola persona que precisament és un metge o un entrenador?
 
CRITÓ: La d’una sola persona
 
SÒCRATES: Aleshores, cal que temi les censures i desitgi les lloances d’aquella sola persona i no les de la gent.
 
CRITÓ: És clar que sí.
 
SÒCRATES: Per tant, cal que actuï, s’exercici, mengi i begui segons l’opinió d’un de sol, del seu superior i del que hi entén, més que segons els parers de tots els altres.
 
CRITÓ: Així és.
 
SÒCRATES: Està bé. Però si no fas d’aquest sol home i menysprea el seu consell i els seus elogis, i, en canvi, escolta les paraules de la gent que no hi entén, ¿oi que patirà algun dany?
 
CRITÒ: És clar.
 
SÒCRATES: ¿I quin és aquest dany? ¿Quina conseqüència té i en quina part del qui desobeeix l’afecta?
 
CRITÓ: Evidentment en el cos; en efecte, el perjudica.
 
SÒCRATES: Exacte. I el mateix passa per a totes les altres coses, Critó, per no haver-les d’anomenar una per una. Així, quan es tracta de la justícia i la injustícia, de la lletjor i la bellesa, de la bondat i la maldat, o bé d’allò que ara estem discutint, ¿cal que seguim i temem l’opinió de la gent o la d’un de sol, si és algú que hi entén, que cal respectar i témer més que no pas tots els altres? Si no l’obeïm, danyarem i farem malbé allò que millora amb la justícia i es corromp amb la injustícia. ¿O no és així?
 
CRITÓ: Així ho penso jo, Sòcrates.

Molt interessant és aquest documentat "Filosofia a la presó" a partir del mètode maièutic de Sòcrates:

Articles del web relacionats:
La mort del mestre
Sócrates, el tábano de la democracia
Humor irònic
- Sòcrates a la presó
Paraules amb coneixement

Míster Evasió

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2018)

Avui el turisme de masses s’ha convertit en turisme d’evasió. Ennuegats pel sistema capitalista, tothom cerca un redol de relax per continuar consumint. Els souvenirs i les selfies són el millor testimoni d’unes experiències que, un cop retornats a la nostra feina d’esclaus, serviran per alimentar la nostàlgia d’un temps d’aparent feliç llibertat.

En el passat calia un bon motiu per moure’s. Els viatges eren lents, incòmodes i perillosos. La gent es desplaçava per fugir d’una desgràcia, per cercar riqueses o per fer la guerra. Tot canvià amb la democratització del viatge low cost, que imposà la dromomania, el desig irrefrenable de córrer món. És el viatge com a consum i com a antídot contra les nostres insatisfactòries vides quotidianes. Ja ho va preveure el 1914 Miguel de Unamuno a la seva novel·la Niebla: “La manía de viajar viene de topofobia y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega”. Així doncs, segons l’escriptor basc, la gent viatja perquè odia el lloc on es troba, no perquè estimi el lloc on es dirigeix. Curiosament els alemanys tenen una paraula per al·ludir a la nostàlgia que podem arribar a sentir envers llocs llunyans on no hem estat mai. És Fernweh.

paraula alemany

Els actuals turistes al servei del capitalisme ja han arraconat la figura romàntica dels antics viatgers. A partir del segle XVII, gràcies al Grand Tour, els joves de l’aristocràcia britànica es dedicaren a visitar els exòtics països de la Mediterrània. L’objectiu era doble: formar-se com a futurs diplomàtics i conèixer-se millor a partir de la mirada de l’altre. El 1863, amb el turisme de masses inaugurat pel britànic Thomas Cook, els diccionaris francesos recollien per primera vegada el terme turista en al·lusió a la persona “que viatja per curiositat o distracció”. Aquell nou rodamon ja no s’interessaria pels efectes transformadors que en la seva vida pot tenir l’estada en un altre lloc diferent del seu.

A finals del segle XX, la globalització suposaria la consumació de la banalització del turisme, la indústria legal, segons els entesos, més depredadora que existeix fins al moment. Milers de persones començaren a viatjar com a golafres d’una banda a l’altra del món. Nous okupes s’apoderaren de ciutats convertides ens parcs temàtics no aptes per a indígenes. Aquells nòmades consumistes eren malalts deambulants de la indiferència: no miraven el que veien i es limitaven a continuar alimentant el seu cap de castradors prejudicis.

dromomania

La síndrome d’Stendhal ja formava part del passat. El 1817 l’escriptor francès havia viscut un delirium tremens en visitar la majestuosa Florència. En sortir de la basílica de Santa Croce, perdé l’equilibri. “Em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”, escrigué. Un metge, després d’examinar-lo, li digué que patia de “sobredosi de bellesa”. Tanmateix, segurament l’autor d’ “El roig i el negre” es marejà fruit del cansament que arrossegava des de feia dies. En tots cas, l’anècdota no deixa de ser un preciós elogi al viatge com a plaer estètic.

Lluny de patir la síndrome d’Stendhal, els actuals turistes de sentits atrofiats s’han convertit en col·leccionistes d’estampes egocèntriques. Incapaços de desconnectar d’ells mateixos, es fotografien de manera impulsiva en lloc de badocar de manera reflexiva. Visiten indrets a partir de la imatge que d’ells s’han creat en l’era del miratge de la multiconnexió. D’aquesta manera, les decepcions estan garantides. Els japonesos ja són víctimes de la coneguda com a síndrome de París. La malaltia, diagnosticada el 1986 pel psiquiatra Hiroaki Ota, al·ludeix al fort contrast cultural existent entre les expectatives dels nipons i la realitat parisenca. Així, alguns d’ells pateixen atacs d’ansietat en veure que la pintoresca i bohèmia Ciutat de la Llum que tenen idealitzada és en realitat una capital plena de renous i amb gent antipàtica. Aquests educats viatgers no podran repetir mai les paraules de Rick a la mítica pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”.

mister evasio

Tanmateix, la majoria de turistes són fills de la societat líquida de Bauman: surfegen pels llocs que transiten a la recerca estèril de la felicitat. Tornen, doncs, a casa amb el mateix bagatge espiritual amb què sortiren. Són els nous Ulisses extraviats. El personatge d’Homer arribà renovat a la seva estimada Ítaca després de les diferents odissees que visqué (o patí) durant deu anys d’atzarosa travessia. Ara, en canvi, el viatge ha de deixat de ser un profitós mètode intel·lectual d’introspecció. El turista ja ha mutat en “Míster Evasió”. La novel·la homònima de Blai Bonet bé podria tenir avui una segona part amb el succedani decadent del seu protagonista.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?":

Si voleu reflexionar més sobre aquest tema us recoman el llibre "El arte de viajar", del filòsof suís Alain de Botton. I aquí teniu un llistat de frases sobre l'acció de viatjar.

Articles del web relacionats:
L'era líquida
El capitalisme que ens decapita
- Consumisme romàntic

De la generació X als “Ni-Ni”

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2018)

Les societats tendeixen englobar els joves en grups generacionals. Sovint, però, ho fan des d’una òptica catastrofista. La primera etiqueta de l’era moderna es popularitzà el 1991 amb la novel·la Generació X, del canadenc Douglas Coupland. Parlava dels fills del “baby boom” de finals dels anys seixanta. La X, símbol de la indefinició per excel·lència, al·ludia al seu estat de desconcert: eren joves que, crescuts en l’auge del consumisme i de l’estat del benestar, s’entregaven a una vida apàtica, sense treball ni ambicions. Per tant, no tenien res a veure amb els seus pares, que havien intentat canviar el món al Maig del 68 o a les manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Els integrants de la generació X visqueren la seva adolescència durant la dècada del 80. Eren lectors compulsius de còmics i de llibres de culte com El vigilant en el camp de sègol. Ben aviat, però, caigueren rendits als encants musicals de MTV. A l’Espanya de la Transició, assaboriren la llibertat amb el Naranjito del Mundial del 82 i amb un moviment tan únic i irrepetible com “La movida madrilenya”. El 1994 quedaren orfes d’un dels seus líders espirituals. Amb 27 anys, l’estadounidenc Kurt Cobain, cantant del grup grunge Nirvana, es pegava un tret al cap. Es convertia així en la metàfora del No Future de tota una generació que havia viscut amb angoixa la irrupció de la Sida i de les drogues i amb incredulitat la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

JASP
El 1995 a la generació X se l’associà amb una nova nomenclatura, JASP, acrònim en castellà de “Jóvenes, aunque sobradamente Preparados”. L’etiqueta fou un invent de la marca de cotxes Renault. En un anunci apareixia un empleat outsider, però tremendament brillant. El seu cap l’esbroncava per inconsistent i poc aplicat i li recordava Kant: “Hi ha coses que, per saber-les bé, no és suficient amb haver-les après”. El jove responia al retret amb elegància: “La cita és molt bona, però no és de Kant, és de Sèneca”. Aleshores agafava el seu Renault Clío i se n’anava tan content, conscient que estava sobradament preparat.

L’arrogant generació JASP també tenia una alta formació acadèmica, però cap futur professional a la vista. El 1992 assistiren la modernització d’Espanya de la mà del Curro de l’Expo de Sevilla i del Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella societat de consum es consolidava mentre miraven mítics programes de televisió com “Bola de Cristal” o “Verano azul”. Convençuts que farien grans coses, col·laboraren en ONG i s’imbuïren del cosmopolitisme del programa Erasmus. Els seus referents cinematogràfics foren els somiadors Ethan Hawke i Winona Ryder de Reality Bites (1994), els estudiants desnortats d’Historias del Kronen (1995) i els joves nihilistes de Trainspotting (1996).

Els JASP posaven a prova els seus coneixements jugant a Trivial i feien volar la imaginació amb jocs de rol i amb la saga d’El senyor dels anells de Tolkien. Visqueren l’arribada del CD i del PC d’escriptori i pocs anys després, enlluernats per Internet, dirien adéu a les cintes de cassette i als vídeos. Avui els encanta comprar llibres del tot nostàlgics com Yo también fui a EGB. També bravegen de ser coneguts com la generació “Nocilla”, per ser els primers a portar-se a la boca panets fets al ritme de l’eslògan “Leche, cacao, avellanas y azúcar”.

 

Generació Y
La generació JASP ja ha donat pas a la generació Y. Està encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys, que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni.

 millenials

Igual que els seus predecessors, els “millennials” també són víctimes de precarietat laboral. Amb tot, criats amb Harry Potter, es resisteixen a amargar-se la vida. Així, al crit del Carpe diem d’Horaci, no es cansen de viatjar pel món gràcies a les companyies de low cost.

Generació Z
Els més joves de la generació Y ja s’encabeixen en una altra generació, la Z. Són individus hiperconnectats, hiperestimulats i impacients que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Es mostren reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils” i, amb l’Smartphone com a apèndix natural, afirmen que una imatge val més que mil paraules. És per això que ja no llegeixen, sinó que engoleixen sèries de Netflix d’una tirada.

Els integrants de la generació Z són considerats uns autistes digitals i uns egocèntrics. La seva dèria per les selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se. Amb tot, són els més tolerants de tots. Ateus declarats la majoria, han normalitzat l’homosexualitat i viuen més lliures de prejudicis.

generacion z b

Generació Z en mode multitasca

Els “Ni-Ni”
La cara més passiva d’aquesta generació tecnòlatra és representada pels “Ni-Nis”. Es diuen així perquè ni estudien ni treballen. No tenen cap interès a independitzar-se dels seus pares i han perdut tota esperança a fer-se un lloc en l’inclement sistema capitalista. Veieren amb absoluta indiferència el moviments dels indignats del 15-M.

La dels “Ni-Nis” és la generació de la mort de les ideologies i contradiu, per tant, les paraules que el 1959 pronuncià Albert Camus en recollir el Premi Nobel de Literatura: "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix a impedir que el món es desfaci". Tanmateix, qualsevol generalització és dolenta. Cadascú és fill de les seves circumstàncies i viu com bonament pot.

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
L'era líquida
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
- Eternament precaris


ETIQUETAT COM

Numerologia, la cara oculta dels nombres

Abans de l’aparició de les deu xifres hindús, pobles com el grec o l’hebreu feren servir totes les lletres de l’alfabet com a nombres. Aquesta ambivalència originà una superstició coneguda ja des de Pitàgores (s. VI aC) com a numerologia. Es basa en la creença que hi ha una relació mística entre els nombres, els éssers vius i les forces de la naturalesa. Una de les seves màximes manifestacions la trobem en la cultura judeocristiana, on la càbala (“tradició oral” en hebreu) intenta explicar el sentit ocult de les Sagrades Escriptures a partir, entre altres coses, de l’associació de lletres amb determinats nombres.

A Itàlia encara queden restes d’aquesta superstició. Hi ha molts hotels que no tenen l’habitació número desset i tampoc hi ha edificis amb un pis amb aquest número. Es passa directament del setze al devuit. El motiu és que, segons l’antiga numeració romana, el desset és XVII. Si s’altera l’ordre d’aquestes lletres-nombres el resultat és VIXI, que en llatí vol dir “jo he viscut”. Evitant, per tant, el desset es defuig la mort.

numero4

A la Xina els ascensors no tenen el número 4

A la Xina el número que provoca pànic és el quatre. Això és perquè la seva pronunciació (四, sì) és molt semblant a la de la paraula mort (死, sǐ). D’aquesta manera, és normal que en els ascensors també es passi directament del pis número tres al cinc. Al Japó, a més del quatre, un altre número maleït és el nou, perquè té el mateix so que la paraula per a “patiment”.

A Europa el número de la mala sort per excel·lència és el tretze. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. La més acceptada és la que apunta als tretze convidats del darrer sopar de Jesús, entre els quals hi havia Judes, el traïdor.

Abracadabra, un conjur de base numèrica?
L’antic sistema de numeració grec ens llegà el famós conjur màgic abracadabra. Es tracta d’una paraula que al segle II adoptà la secta dualista dels gnòstics a partir d’αβραξας (Abraxas), el nom en grec d’un déu solar que representava el Bé i el Mal. Curiosament, segons el sistema numèric jònic, les seves lletres sumen 365, és a dir, la quantitat de dies que la terra triga en recórrer la seva òrbita.

Abracadabra triangle

Es creu que els agnòstics, com que no podien esmentar el nom d’aquest déu, recorrien a la fórmula esotèrica de abracadabra. La solien portar escrita en un talismà en forma de triangle, de manera que el terme apareixia onze vegades, cada vegada amb una lletra menys fins a acabar amb una a. A més d’aquesta etimologia numèrica, també n’hi ha una altra que vincula abracadabra amb l’expressió aramea abhadda kedabrah, que significa “desintegra’t (un mal o una malaltia) com aquesta paraula”.

Articles del web relacionats:
Els matemàtics són els millors aprenents
La guerra dels nombres
Eureka!
Etimologies primàries
- Com escrivien els nombres els grecs i els romans?
- Superstició a la romana
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px