Banner Top

Digau-li feixisme, no populisme!

Article publicat a l'Ara Balears (16/03/2018)

Hem de sortir del nostre estat de negació i dir les coses pel seu nom. El populisme és feixisme en estat pur. Ho assegura el pensador holandès Rob Riemen en el seu darrer assaig Per combatre aquesta època (Arcàdia). Riemen recorda que el feixisme és un moviment vertical, va de baix a dalt. La tirania, en canvi, ve imposada pels de dalt. Després de la Segona Guerra Mundial, Thomas Mann i Albert Camus feren un vaticini que ara, a Espanya, amb la catalanofòbia desfermada arran del Procés, ens ha esclatat a la cara: "La guerra ha acabat, però el feixisme no ha desaparegut".
 
El cineasta Federico Fellini, que fou membre de les joventuts feixistes, féu autocrítica i encertà de ple a l’hora de radiografiar la Itàlia de Mussolini del seu temps: “No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos”. A partir d’aquesta cita, l’assagista dels Països Baixos ens adverteix que som davant un fenomen sense cap ideologia al darrere. No debades, el seu èxit es basa en el virtuosisme de les mentides i en la tergiversació del significat de les paraules, que queden reduïdes a frases buides i a consignes carregades de violència: insultar per insultar i odiar per odiar.

 

80 RIEMEN 2 
Riemen parla de "democràcies de masses desproveïdes d'esperit democràtic". Senyala amb el dit als periodistes, que, venuts als interessos de l’statu quo, es dediquen a soscavar la democràcia en lloc de protegir-la. La seva obsessió per aconseguir clics i visualitzacions dóna com a resultat una infinitat de trivialitats de fets sensacionalistes i de banalitats, on imperen els clixés, els eslògans i la propaganda. Així, els mitjans de comunicació són un perill per partida doble: són la principal escola de demagogs i alhora aquests falsos messies s’aprofiten d’ells perquè el poble, alimentat per la repetició incessant de simplificacions, només és capaç d'entendre simplificacions i ja no vol llegir o escoltar res més. Assistim, per tant, a una preocupant “banalització i idiotització de la nostra societat”.


 

La democràcia és un acte de fe basada en la llibertat. La gent, però, no vol ser lliure, sinó feliç. El pensador holandès ho exemplifica amb un passatge de la novel·la Els germans Karamàzov de Dostoievski. És el diàleg que manté el Gran Inquisidor amb Crist, que ha tornat a la Terra: “Per què tornes? Som l’Església, nosaltres som els que manem. Perquè tu, senyor Crist, has comès un error molt gran. Creus que la gent vol ser lliure? Nosaltres, l’Església, t’ho podem dir: la gent no vol ser lliure. La gent vol ser feliç, i tota aquesta idea estúpida que han de triar entre el bé i el mal l’hem eliminat, perquè els fa infeliços. El que la gent vol és misèria, autoritat, duresa, i nosaltres, l’Església, els hi donem, per tant, demà també et cremarem”.

Tanmateix, el nostre fracàs com a continent no és nou. A finals del segle XIX Nietzsche ja parlà de nihilisme, de la decadència dels valors. El 1929, davant l’ascens del feixisme a Itàlia, Ortega y Gasset féu la següent sentència a la seva obra La rebelión de las masas: "Europa s'ha quedat sense moral". Riemen aprofundeix en l’actual crisi: “Ja no sabem quins són els nostres valors espirituals, l’educació ja no proporciona formació espiritual, ja no tenim ni idea de quina podria ser la resposta a les preguntes fonamentals que formen la base de qualsevol idea de civilització”. És així com ens hem convertit en perillosos “espectadors apàtics” de l’actual “estupidesa organitzada”. Entre ells també hi ha, però, intel·lectuals, representants d’una cultura força deficient: “Han llegit molts llibres, però els falta l’esperit crític”.

262 ctxt acto reflejo

La “histèria de les masses” és regida per la por i la cobdícia. També, però, és atiada pel ressentiment, l’odi i la xenofòbia. Amb tot, Riemen prefereix ser optimista: “El retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable”. La seva solució pot semblar tota una ingenuïtat coneixent la cara fosca de la condició humana: “La noblesa d’esperit és l’arma més important per evitar que la democràcia degeneri en una democràcia de masses en la qual la demagògia, l’estupidesa, la propaganda i les enraonies, la vulgaritat i els instints humans més baixos guanyin cada vegada més terreny i acabin inevitablement per donar a llum aquest fill bastard de la democràcia: el feixisme”.
 
Però, si tot va malament, haurem de demanar explicacions als nostres governants. Així de clar es mostra l’autor de Per combatre aquesta època: “Les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos”. A Espanya l’oracle ja s’ha complit amb el feixisme latent que ha despertat la catalanofòbia. I a l’Amèrica de Trump també s’ha fet realitat l’avís que el 1938 llançà Thomas Mann des d’aquelles terres estant: “Si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”.
 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:
 

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Aquí teniu el documental "En la era de la postverdad":

 

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:

  • “La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
  • “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).
Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

I aquí teniu un petit reportatge de "Món 3/24" sobre els populismes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
Digau-li feixisme, no populisme
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px