Banner Top

La vida és teatre

El teatre de Chaplin El teatre de Chaplin
Les nostres existències estan presidides pel tòpic literari theatrum mundi (“el teatre del món”).De fet, tots som hipòcrites ja que aquest era el nom que rebien els actors a l’antiga Grècia -ὑποκριτής  voldria dir “el que respon” perquè, en la tragèdia clàssica, era l’individu que contestava al cor.

La paraula persona, però, també ens revela la nostra condició perpètua d’hipòcrites. Antigament els actors sempre interpretaven els seus papers amb una màscara (πρόσωπον), inclosos els femenins, ja que entre els actors no hi podia haver cap dona. A part de caracteritzar l’actor, la màscara també servia per donar ressonància a la seva veu; d’aquí ve, segons l’etimologia popular, el nom en llatí de la màscara teatral: persona.

Amb tots aquests antecedents, no és d’estranyar que el tòpic theatrum mundi nasqués a l’antiguitat clàssica. El filòsof grec Epictet (circa 50- 125 dC), del corrent estoic, ja en parlà en la seva obra Enquiridió o Manual. És famosa la traducció al castellà que en féu Quevedo (1580-1645):
 
«No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso.
Al que dio papel breve,
solo le tocó hacerle como debe;
y al que se le dio largo,
solo el hacerle bien dejó a su cargo.
Si te mandó que hicieses
la persona de un pobre o un esclavo,
de un rey o de un tullido,
haz el papel que Dios te ha repartido;
pues solo está a tu cuenta
hacer con perfección el personaje,
en obras, en acciones, en lenguaje;
que al repartir los dichos y papeles,
la representación o mucha o poca
solo al autor de la comedia toca.»
 

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin

Al segle IV aC Plató insistí que tots som titelles en el seu mite de la caverna. El mateix defensarà al segle I dC el romà Petroni a El Satiricó, la primera novel·la picaresca europea. Al segle XVI Shakespeare també va recórrer al tòpic theatrum mundi en moltes de les seves obres. Aquesta és la reflexió que fa Lady Macbeth en la seva famosa tragèdia homònima:
 
“La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”.
 

La mateixa idea trobam a l’obra de teatre Al vostre gust (As You Like It). Aquí teniu la traducció al castellà (no l’he trobada en català)
 
«El mundo es un gran teatro,
y los hombres y mujeres son actores.
Todos hacen sus entradas y sus mutis
y diversos papeles en su vida.
Los actos, siete edades. Primero, la criatura,
hipando y vomitando en brazos de su ama.
Después, el chiquillo quejumbroso que, a desgano,
con cartera y radiante cara matinal,
cual caracol se arrastra hacia la escuela.
Después, el amante, suspirando como un horno
y componiendo baladas dolientes
a la ceja de su amada. Y el soldado,
con bigotes de felino y pasmosos juramentos,
celoso de su honra, vehemente y peleón,
buscando la burbuja de la fama
hasta en la boca del cañón. Y el juez,
que, con su oronda panza llena de capones,
ojos graves y barba recortada,
sabios aforismos y citas consabidas,
hace su papel. La sexta edad nos trae
al viejo enflaquecido en zapatillas,
lentes en las napias y bolsa al costado;
con calzas juveniles bien guardadas, anchísimas
para tan huesudas zancas; y su gran voz
varonil, que vuelve a sonar aniñada,
le pita y silba al hablar. La escena final
de tan singular y variada historia
es la segunda niñez y el olvido total,
sin dientes, sin ojos, sin gusto, sin nada».
 
 
Escena de comèdia romana
Escena de comèdia romana

Al segle XVII el tòpic theatrum mundi agafà una gran embranzida amb el Barroc. La seva obra insigne és El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca (1655):
 
«Pues soy tu Autor, y tú mi hechura eres,
hoy de un concepto mío
la ejecución a tus aplausos fío:
una fiesta hacer quiero
a mí mismo poder, si considero
que sólo a ostentación de mi grandeza
fiestas hará la gran naturaleza;
y como siempre ha sido
lo que más ha alegrado y divertido
la representación bien aplaudida,
y es representación la humana,
una comedia sea
la que hoy el cielo en tu teatro vea;
si soy autor y si la fiesta es mía,
por fuerza la de hacer mi compañía;
y pues yo escogí de los primeros,
los hombres, y ellos son mis compañeros,
ellos en el teatro
del mundo, que contiene partes cuatro,
con estilo oportuno,
han de representar. Yo a cada uno
el papel le daré que le convenga».


Paraula d'Ana Belén
Paraula d'Ana Belén

Atès, doncs, que la vida és un teatre, en arribar el dia de la nostra mort ens haurem d’acomidar d’aquest món amb el llatinisme Nunc plaudite omnes! (“Aplaudiu ara tots!”). Així acabaven les comèdies llatines. Era la forma de reclamar el just pagament per haver mostrat amb ironia i bon humor les misèries de l’existència humana i per haver ajudat així el públic a oblidar-se per un moment dels seus problemes quotidians.

Teatre, propaganda al servei de la democràcia
El teatre va néixer a Atenes al segle V aC de la mà de la democràcia. De fet, es convertí en la millor arma propagandística dels ideals cívics de la democràcia. L’estat atenès fins i tot n’arribà a pagar l’entrada als ciutadans, els quals no només feien d’espectadors. Per sorteig també els podia tocar haver de formar part d’un cor de tragèdia o de comèdia; això significava moltes hores prèvies d’assajos i de memoritzar un text. I si, a més, era ric, li podia tocar finançar el muntatge de l’espectacle. 

El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa
El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa


El dramaturg era vist com un mestre que s’adreçava a la comunitat amb temes sobre els quals reflexionar. En el cas de la tragèdia, en la seva obra Antígona Sòfocles parlà de la confrontació entre les lleis divines i les lleis humanes. A Les suplicants, per la seva part, Eurípides lloà la magnanimitat d’Atenes com a ciutat hospitalària. No tot, però, havien de ser reflexions altisonants que provoquessin entre els assistents la catarsi o purificació de les emocions.

En la comèdia l’objectiu era parodiar la vida política, tal com fan avui dia programes com Polònia. Pèricles, per exemple, fou objecte de contínues befes per culpa del seu físic –tenia el cap en forma de ceba. Totes aquestes consideracions i llicències només foren possible en un espai d’absoluta llibertat com fou la democràcia atenesa. D’aquí  el seu mèrit.

Aquí teniu unes reflexions sobre el teatre del director Mario Gas (revista Sàpiens, Núm. 188): “El teatre és una bona eina per intentar conèixer-nos millor, però no dóna respostes. Això sí: ens planteja preguntes que ens ajuden a entendre el desenvolupament dels éssers humans, que gira al voltant de dos eixos: l’enfrontament de l’home amb la finitud -l’existència-, i l’enfrontament de l’home amb els poders -la ideologia”.

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977):
- "La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de lateva vida. Abans que el teló baixi i l'obra, sense aplaudiments, acabi".
- "
Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia".
- "Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l'esquena, et deixarà plorant".
- "Al cap i a la fi, tot és un acudit".


Recordau, cada 27 de març feim festa. És el Dia Mundial del Teatre. Aquí teniu reflexions sobre aquest dia.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:




I per acabar, aquí teniu la gran cançó La Lupe:




Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px