Banner Top

Grecs, rossos i amb ulls blaus?

Déus grecs Déus grecs
Al segle XIX tingué lloc la guerra de Grècia amb Turquia per la independència (1821-1829). Aquell conflicte actuà de revulsiu en les consciències europees cristianitzades que s’identificaren amb els hel·lens enfront de l’Islam, l’enemic tradicional. Fou en aquella època quan començà a prendre força el tàndem llengua indoeuropea-raça ària.
 
Etimologia d’ari
El terme ari havia estat encunyat a principis del segle XIX pel filòsof alemany Schlegel. Amb ell al·ludia a la “raça” (alemanya) dipositària de la llengua indoeuropea, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent -segons una teoria, ari significa “noble” en sànscrit, la llengua sagrada de l’Índia.
 
El 1887, a la seva obra Genealogia de la moral, el filòsof alemany F. W. Nietzsche insistí en el caràcter noble de la raça ària:En llatí, el mot malus (al costat del qual poso el terme μέλας ["negre" en grec]) pogué qualificar l’home vulgar com a persona de color fosc, sobretot com a persona de cabells negres (hic niger est ["aquest és negre", en llatí, en paraules del poeta Horaci]), com a ocupant preari de la terra italiana que es distingia pel color, com a signe més palès, de la raça conqueridora de color ros, d’aquella que s’havia convertit en dominadora, és a dir, la raça ària”.

Prototip d'ari alemany
Prototip d'ari alemany

La supremacia de la “raça ària” també va ser alimentada per l’aristòcrata francès Arthur Gobineau (1816-1882), considerat el fundador del racisme. Exposà les seves tesis principalment a Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, una obra escrita cinc anys després de l’abolició de l’esclavitud a les colònies de França (1848).
 
Epítets reveladors
Amb totes aquestes consideracions ideològiques, al segle XIX es donà per fet que Grècia, el bressol de la civilització occidental, havia estat poblada en temps pretèrits per aris provinents del nord, d’Alemanya. D’aquesta manera, la historiografia germànica no trigà a popularitzar un prototip d’antic hel·lè amb rínxols daurats i ulls clars, exempt de qualsevol contaminació africana i semita.
 
Aquest perfil ari s’ajustava a l’adjectiu ξανθός (“ros”, “groc”) que utilitzen autors clàssics per descriure herois grecs com Aquil·les, Hèracles, Jàson o Menelau –per contraposició, Hèctor, el gran heroi troià, és descrit com a moreno. Odisseu, en canvi, és pèl-roig.

La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia
La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia

Les gregues Helena i Penèlope també són presentades com a rosses. Els epítets emprats per descriure els déus són igualment prou il·lustratius. Hera, l’esposa de Zeus, és anomenada “de blancs braços” per Hesíode, mentre que Homer la descriu com “de nivis braços” o “deessa de blancs braços”. A la Ilíada, Atena, deessa de la saviesa i la guerra, és descrita com la d’ “ulls blaus o glaucs”. Píndar, a més, es refereix a ella com a “rossa”.
 
D’altra banda, Alceu descriu Eros, el déu de l’erotisme, com “de cabells d’or”, i Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa, com “de cabells rossos”. Àrtemis, la seva germana bessona, també és qualificada com la “rossa filla de Zeus” per autors com Safo o Anacreont. Hesíode anomena Dionís, déu del vi, “de daurats cabells”. I Afrodita també és presentada com “de rossa cabellera” o amb el sobrenom de “Daurada”.

L’estudiós alemany Wilhelm Sieglin (1855-1935) va recopilar tots els passatges de la mitologia grega on es feia referència a l’aspecte de déus i herois. De les divinitats, en va computar 60 rosses i 35 morenes. I dels herois, 140 rossos i 8 morenos.

Ara només faltaria que parlassin les escultures gregues. Aquestes, però, en no ser pintades en la seva totalitat, no ens ofereixen informació real sobre el color de pell dels antics habitants de l’Hèl·lade. En qualsevol cas, això no fou cap impediment perquè el 2004, a la pel·lícula Troia, Hollywood presentàs Aquil·les com un grec ros i d’ulls blaus. La seva interpretació va anar a càrrec de Brad Pitt.

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).




Aquí teniu la meva intervenció a 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px