Banner Top

El naixement de l’oratòria

Aristòtil situa el naixement de l’art de l’oratòria (o eloqüència) a Siracusa, al segle V aC. Després de la caiguda dels tirans, els ciutadans lliures, per recuperar les seves propietats confiscades, varen promoure processos civils. Aquesta pràctica animà Còrax i el seu deixeble Tísias a escriure el primer tractat de retòrica que serví per donar normes a l’orador per parlar correctament davant un tribunal.

Hauria estat precisament un sicilià, Gòrgies, l’introductor a Atenes de l’art de la retòrica (< εἴρω, “dir”) en ple segle V aC.  De totes maneres, des dels inicis de la literatura grega hi ha constància de discursos de personatges: a Homer són freqüents els episodis en els quals els herois es dirigeixen a una assemblea o a un exèrcit; nombrosos poemes lírics contenen arengues militars, exhortacions...; en la tragèdia, els discursos de l’Èdip de Sòfocles també són memorables, així com també els que recreà l’historiador Tucídides.

A Atenes l’oratòria es convertí en un gènere literari escrit en prosa a la segona meitat del segle V i el segle IV aC. Ho feu coincidint amb l’auge de la democràcia, la qual donava la possibilitat a qualsevol ciutadà de participar a l’assemblea o de defensar-se davant dels tribunals. L’èxit, però, de l’eloqüència arribà de la mà dels sofistes, que eren una espècie de mestres ambulants (metecs, “estrangers”) que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. És amb ells quan l’eloqüència passà a ser matèria d’estudi (retòrica) i disciplina pràctica (oratòria). Protàgores, a qui Plató dedicà un diàleg, fou un dels primers i destacats sofistes.

sofistesSofistes

Sofistes i logògrafs
Lluny de tractar els problemes transcendentals de l’existència humana, l’oratòria se centrava en el present, en els problemes quotidians més immediats. En aquest sentit, els oradors foren els advocats de la Grècia antiga. Només els rics, però, es podien pagar els serveis d’un sofista per excel·lir en l’art de la paraula.

Els sofistes foren molt criticats per Sòcrates i Plató perquè educaven en la manipulació del llenguatge. Ells eren partidari del relativisme: res no és veritat, tot depèn de l’habilitat amb què s’argumenta. Per ensenyar els joves a parlar a l’àgora utilitzaven el paignion (“joc”) retòric, que consistia a defensar tesis absurdes, prescindint de què fossin veritat o no, simplement per demostrar l’habilitat en l’argumentació. Així doncs, no és d’estranyar que, quan Atenes inicià la seva decadència a partir de la mort de Pèricles i de la derrota de la Guerra del Peloponnès, els sofistes fossin acusats de ser els culpables de la degradació política i moral de la ciutat.

Al marge dels sofistes, a la Grècia dels segles V i IV aC també havien proliferat les figures dels logògrafs, és a dir, experts a escriure discursos judicials per a altres persones -alguns d’ells, però, foren també grans oradors com Lísias. El client aprenia de memòria el text que l’expert havia preparat per a ell i el declamava davant el tribunal. El cànon mític dels “deu famosos oradors de l’antiga Grècia” fou Gòrgias (sofista sicilià, però que inicià els ensenyaments de retòrica a Atenes), Antifont, Iseu, Lísies, Demòstenes, Èsquines, Isòcrates, Hispèrides, Licurg i Andòcides.

Tipus de discurs
Al segle IV aC els oradors varen començar a publicar els seus discursos o els reelaboraven i publicaven després de pronunciar-los, com succeeix amb Demòstenes. No tots els discursos són iguals. En funció de la temàtica o de l’ocasió en què es pronunciava els discursos podien ser de tres tipus, tal i com establí al segle IV aC Aristòtil:

  • Discursos “deliberatius” o “polítics”: són els que se pronunciaven davant l’assamble o altres òrgans polítics. Els seus màxims representants foren Demòstenes i Èsquines.
  • Discursos “forenses o “judicials”: Recollien els arguments de les parts implicades en processos judicials públics i privats. Els discursos es pronunciaven davant un tribunal i versaven sempre sobre fets ocorreguts. Generalment, aquest tipus de discursos s’obria amb un pròleg, que anava seguit de la narració dels fets acompanyada de proves; es tancava amb un epíleg en el que es solia sol·licitar al tribunal que se posés de part de qui pronunciava el discurs. Commoure el receptor, per tant, era l’objectiu clau. Els seus màxims representants foren Lísias i Iseu.
  • Discursos “epidíctics” (discurs de lluïment de les arts oratòries o d’elogi d’una persona): la seva finalitat era l’elaboració de bells discursos artificiosos sobre un tema concret: elogis fúnebres, elogis de personatges (panegírics), discursos de banquests .... Tenien un to intel·lectual superior, amb una sintaxi més complexa i literària que sovint s’acostava a la poesia. Eren discursos més per ser llegits que no pronunciats davant d’un tribunal. El seu màxim representant fou Isòcrates.

Ja els llatins assenyalaren els tres objectius de l’oratòria: docere (“ensenyar, informar”), movere (“commoure”) i delectare (“agradar”). Aristòtil, per la seva part, fixà en tres els procediments necessaris per persuadir l’auditori:

  • Caràcter moral (ἔθος) o la credibilitat de l’orador davant el públic.
  • Emoció (πάθος) o l’habilitat de l’orador per crear en l’audiència un efecte emocional favorable
  • Argumentació (λόγος), que era el més important de tots tres donat que feia referència a la veritat dels arguments presentats. 
L’elaboració de tot discurs consta de cinc parts, que, a través del sedàs dels romans, ens han arribat amb aquests noms:
  • Inventio: compilació d’idees, arguments...
  • Dispositio: ordenació de les idees, arguments
  • Elocutio: executació lingüística del tema a tractar
  • Memoria: memorització del discurs per a la seva presentació en públic
  • Actio o pronuntiatio: preparació del to, la veu, el llenguatge no verbal per a l’execució del discurs

Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervenir directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola).

Oratòria a Roma
A Roma, l’oratòria com a gènere literari específic començà al segle II aC de la mà de Marc Porci Cató “El Censor”, en plena època de la República, és a dir, quan el poble participava de la política estatal sota el lema Senatus populusque romanus. La teoria de l’estil de Marc Porci Cató es resumia en quatre paraules: rem tene, verba sequentur (“domina el tema, les paraules sortiran soles”). Cató donà a l’oratòria romana una estructura sòlida que permeté a aquesta rebre la influència de l’eloqüència grega sense perdre la seva identitat.

ciceróCiceró

Ja al segle II aC havien proliferat per Roma moltes escoles de retòrica dirigides per rètors grecs vinguts de l’Hèl·lade i fou precisament Marc Porci Cató qui liderà una plataforma per expulsar-los de manera temporal donat que considerava que anava en contra dels costums romans. Amb el temps, però, els estudis de retòrica grega s’acabaren per imposar a Roma, constituint, al costat de la gramàtica, la base indispensable de l’educació dels joves de famílies benestants. No debades, només amb el poder de la paraula un ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política. La figura més important de l’oratòria romana fou Marc Tul·li Ciceró (segle I aC), que la perfeccionà havent-se format a Rodes.

Quintilià
A finals del segle I aC, amb l’arribada de l’Imperi i l’ensorrament de la República, l’oratòria va entrar en crisi donada la seva poca utilitat política en un entorn dominat per l’emperador. Així i tot, encara hi hagué grans experts en aquest art com Quintilià, nascut al segle I dC a Calahorra (La Rioja). L'emperador Vespasià li va concedir una subvenció al costat d'altres retòrics grecs i llatins.

Quintilià és autor de De Institutione Oratoria, una obra enciclopèdica, de dotze llibres que recull tot allò que és necessari per formar un orador. En els dos primers llibres, parla de l'educació elemental i els mètodes per a la formació bàsica en la retòrica. En el llibre X (el més conegut) aconsella la lectura com a peça clau en la formació d'un orador i inclou un estudi sobre les persones que van escriure en grec i llatí. L'últim llibre se centra en les qualitats que ha de tenir qui es vulgui dedicar a l'oratòria, tant en la conducta com en el caràcter. 

estatua de Quintiliano 2Estàtua de Quintilià a Calahorra

Amb l’Imperi, tanmateix, la retòrica s’havia convertit en un simple joc estètic, on imperava el panegíric, lloança de déus, emperadors o ciutats, o desenvolupant temes banals que tenien com a objecte el simple lluïment o exercici escolar. La tècnica d’aquests nous oradors consistia en la descripció artística de persones, llocs, edificis, obres d’art...

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
Tertulians en catarsi
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
- El poder de la fal·làcia
- Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
- Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- Etimologia dels recursos estilístics 

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px