Banner Top

La independència de Grècia

El 25 de març els grecs celebren la seva diada de la Independència. Un dia com aquell de 1821, al monestir d’Agia Lavra, al nord del Peloponès, es reuniren un grup de persones amb l’exèrcit i l’arquebisbe de Patras, Germanós III, el qual va beneir la revolució. Els fills d’Homer, influenciats per la Revolució Francesa  (1800–1815) i les Guerres Napoleòniques (1799-1802), es disposaven així a recuperar la seva autonomia després de gairebé cinc segles de dominació de l’Imperi otomà -el 1453 Constantinoble caigué sota el jou dels turcs. Aquesta és la proclamació de Independència que faria el 27 de gener de 1822 l’Assemblea Nacional Grega, reunida a la ciutat d’Epidaure:

“Nosaltres, descendents dels savis i nobles pobles de l’Hèl·lade, nosaltres que som els contemporanis de les il·lustres i civilitzades nacions d’Europa […] no podem continuar patint sense covardia i automenyspreu el jou cruel del poder otomà que ens ha sotmès des de fa més de quatre segles; un poder que no coneix més llei que la seva voluntat […].

Després d’aquesta esclavitud tan prolongada, hem decidit recórrer a les armes per venjar-nos i venjar la nostra pàtria contra una tirania terrible, l’essència de la qual és iniqua, un despotisme sense parangó […].

La guerra contra els turcs no està destinada a obtenir avantatges per una part del poble grec. És una guerra nacional, una guerra sagrada, una guerra que té com a objectiu reconquerir els drets de la llibertat individual, de la propietat civil i de l’honor, drets que els pobles civilitzats d’Europa, els nostres veïns, ja tenen avui dia […]”.

 independenciagreciaSetge de Missolonghi (1826). Pintura de Theodoros Vryzakis. 1853. Galeria Nacional, Atenes 

Filohel·lens
El govern otomà reaccionà a l’envestida amb una massacre indiscriminada. Aquella brutal repressió encara encengué més els ànims dels grecs i despertà la solidaritat d’una Europa, que, independentment dels seus interessos econòmics a la Mediterrània, interpretà aquella lluita com l’enfrontament de la cristiandat civilitzada enfront de l’Orient islamitzat i bàrbar. Va ser la gran època dels filohel·lens, els “amics dels grecs”.

A França, poetes com Hugo i Lamartine i artistes com Delacroix enaltiren el moviment grec. I a Anglaterra el gran defensor de la causa hel·lena va ser el poeta Lord Byron, que ja el 1812 somiava amb un alçament grec: "El dia en què la valentia de Lacedemònia es desperti, en què Tebes engendri un altre Epaminondes, en què els fills d’Atenes posseeixin un cor, [...] podràs trobar de bell nou la teva grandesa, però no abans". Byron fins i tot es traslladà a Grècia per organitzar l’ajuda europea. Moriria el 19 d’abril de 1824 a Missolonghi, víctima de la malària. Tenia 36 anys.

Lord Byron in Albanian dressLord Byron

El naixement d’un estat
El 1829 el sultà Mahmut II es va veure obligat a signar el tractat d’Adrianòpolis, que reconeixia la independència de Grècia, tot i que amb certes condicions. El 1830, després de nou anys de lluites, es constituïa oficialment el modern estat grec. La fita s’aconseguia tres dècades abans de la unificació d’Itàlia i quatre de la creació de l’Imperi Alemany. Aquella Grècia restaurada, però, comprenia només el 37% del país actual. El 1832 les principals potències europees (França, Gran Bretanya, Rússia) firmaven el Tractat de Londres. Amb ell rebutjaven la instauració d’un règim constitucional i imposaven una monarquia autoritària en la figura del príncep alemany Otón I Wittelsbach. L’objectiu era sotmetre el país als seus interessos. 

Expansió territorial

El 1864 Gran Bretanya cedia a Grècia la República de les Illes Jòniques. I el 1881 es produïa l’annexió de Tessàlia i una part de la regió d’Epir. Durant les Guerres Balcàniques (1912-1913) i sota el lideratge del polític cretenc Eleftherios Venizelos, el territori grec es va duplicar amb la incorporació de gran part de les illes del mar Egeu. 

L’últim rei de Grècia
L’últim rei de Grècia va ser Constantí II, germà de Sofia, la reina emèrita d’Espanya. El 1965 destituí el primer ministre Papandreu (1965), la qual cosa el feu enemistar amb el Parlament. L’abril de 1967, en produir-se un cop d’estat militar, intentà, sense èxit, un contracop el mateix any. Al desembre s’exilià a Roma, on continuà essent considerat rei. El juny del 1973, però, el règim dels coronels va deposar Constantí II i proclamà la República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

ConstantiFamília de Constantí II de Grècia

L’abolició de la monarquia fou ratificada en un referèndum nacional el desembre al 1974, un cop restablerta la democràcia (el 70% dels grecs votà a favor de la república). El 1994 el govern hel·lè desposseí el seu últim rei de la ciutadania grega i li confiscà les propietats. El 2013, després de quaranta-sis anys a l’exili a Anglaterra i d’un llarg calvari judicial, Constantí II va poder trepitjar la terra que el va veure néixer. Aquesta vegada, però, ho feu amb passaport danès.

Aquí teniu un interessant reportatge, de Jordi Bonvehí, del blog "Històries d'Europa", sobre com es va gestar la independència de Grècia el 1829.

Aquí teniu un vídeo que explica breument la història de Grècia:

Articles del web relacionats:

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px