Banner Top

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

L'hora dels pasquins

Gràcies a un alumne de 4t d'ESO col·laborador del blog Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d'un terme avui en desús, associat amb l'època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
 
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + ὄνομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
 
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
 
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
 
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l'actual estàtua.
 
Pasquins a Roma
Pasquins a Roma

Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.
 
Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'ús de l'alfabet en el món tecnocientífic:

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu les salutacions en grec modern.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.



Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu el vídeo "We want to teach Greek" en defensa del Grec a l'ensenyament:

Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

 

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu la secció "Do de llengües" dedicat al grec.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px