Banner Top

Armini, el Bin Laden de l’antiga Roma

Ja fa cinc anys (el 2 de maig de 2011) que Estats Units matà Ussamma Bin Laden, el líder terrorista d’Al-Qaida. El 2001 Bin Laden es convertí en l’enemic número u dels EUA després dels atemptats a les Torres Bessones. Fins aleshores, però, havia estat un fidel aliat seu. La relació entre ambdós s’inicià el 1979 quan la CIA reclutà un jove saudí de 22 anys perquè gestionàs les operacions dels serveis secrets americans a Afganistan: havia d’aconseguir fons, atreure fonamentalistes islàmics i armar-los per combatre l’exèrcit de la Unió Soviètica, que acabava d’envair el país en suport del govern prosoviètic del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA).

Ussamma Bin Laden
Ussamma Bin Laden
 
La CIA invertí 2.000 milions de dòlars en aquelles operacions. El seu únic objectiu era aconseguir el fracàs de la URSS en plena Guerra Freda i reduir la seva influència l’Àsia Central. El 1988, davant el previsible èxit de la resistència antisoviètica, Bin Laden, graduat en Administració d’Empresas, va crear a Pakistan una bases de dades amb informació detallada dels 35.000 voluntaris mujahidins, de 40 nacions diferents, que havien lluitat en la guerra afgana. Aquell fitxer es batià com a Al Qaida («la base», en àrab) i donà nom a la xarxa terrorista islàmica que tretze anys després atacaria el cor dels Estats Units. Bin Laden, doncs, fou ensinistrat per la potència que després seria víctima seva. El mateix passà a Roma al segle I dC amb el jove germànic Armini.
 
Armini, el botxí de Roma
Armini era el príncep de la tribu dels queruscs. Havia estat portat a Roma per adoptar ràpidament els costums de les forces invasores. Un cop aconseguida la ciutadania romana, es va introduir en l’exèrcit del caput mundi per ser ensinistrat en les tàctiques militar més sofisticades. Mentrestant, els seus compatriotes ja havien conegut el tarannà dèspota del nou governador de Germània, Publi Quintili Varus. Va ser així com, en tornar a la seva terra,  Armini, de 27 anys, no va dubtar a posar en pràctica el que havia après dels seus enemics.

Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
 
El setembre de l’any 9 Armini va aconseguir acorralar tres legions romanes en l’espès i fangós bosc de Teutoburg (avui Kalkriese, a la localitat nòrdica d’Osnabrück). L’escomesa va durar tres dies, enmig de pluges intenses, i va suposar la massacre de 25.000 homes de Varus, qui, humiliat per la derrota, es va suïcidar. A pesar que hi enviaria més efectius per venjar aquell desastre, des d’aleshores Roma fixaria definitivament la frontera del seu Imperi en el Rin.

Mapa de les fronteres de l'imperi romà
Mapa de les fronteres de l'imperi romà
 
Conta l’historiador Suetoni que, d’ençà de la derrota de Teutoburg, l’emperador August era una ànima en pena. No s’afaitava ni es tallava els cabells. Sovint es colpejava el cap contra les parets i cridava: “Varus, Varus, torna’m les meves legions!”

Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg
                  Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Per conèixer més la història d'Armini no us podeu perdre aquest programa de "Cronos" de TV3 titulat "La batalla contra Roma".

La batalla de Teutoburg és considerada el Vietnam de Roma. Aquest article en parla.

Aquí teniu un article d'Iván Giménez sobre els 10 enemics més temuts per Roma.

Tampoc no us podeu perdre la pel·lícula "La noche más oscura", que relata l'operació americana que acabà amb la mort de Bin Laden. Aquí en teniu el tràiler:




Protàgores i l'islam

Article publicat a l'Ara Balears (26/01/2014)

Al segle V aC el sofista grec Protàgores afirmà: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així establia que tot és relatiu, que tot depèn del criteri de cada individu. Amb tot, al mateix segle V aC, Sòcrates, considerat el pare de la filosofia, es rebel·là contra aquesta postura i defensà que hi ha veritats absolutes i universals, que no depenen de cap subjecte. En època moderna el torcebraç Protàgores-Sòcrates es tornaria a repetir. Al segle XIX la publicació de L’origen de les espècies (1859) de Charles Darwin donaria ales a l’evolucionisme cultural. Segons aquest corrent, totes les ètnies han tengut històricament les mateixes possibilitats de creixement en tots els camps. La blanca, però, és la que hauria destacat més.
 
Protàgores
Protàgores

Com a resposta a l’etnocentrisme dels evolucionistes, sorgí el relativisme cultural, que proclama que cada tret cultural només es pot analitzar i entendre en funció del context social al qual pertany. Sota aquest prisma, no hi hauria cultures “endarrerides” o “salvatges” ni costums “fastigosos” o “primitius”. El relativista rebutja els dogmatismes i propugna que tot judici moral és un prejudici cultural. Segons el seu concepte del multiculturalisme, l’immigrant no s’ha de deixar contaminar pels valors públics de la terra d’adopció. Fomenta així la creació de guetos. Aquest “tantsemenfotisme” porta a justificar el canibalisme, l’esclavitud o la submissió de la dona a l’home. A pesar que ho intenta aparentar, el relativista no és tolerant. Tolerància és creure que l’altre pot tenir raó i que un mateix pot no tenir-la. Avui, seguint els dictats de Sòcrates, té raó qui més s’acosta al model moral universal que són els Drets Humans, amb totes les imperfeccions que aquests puguin tenir.

Dona amb burka
Dona amb burka
 
La recent massacre al setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tornat a qüestionar el relativisme cultural a l’hora de valorar el món islàmic. El tràgic succés, però, també ha reobert la famosa teoria del xoc de civilitzacions que el 1993 va esbossar el politòleg nord-americà Samuel Huntington en un polèmic article titulat Xoc de civilitzacions?, convertit després en llibre. Huntington, mort el 2008, defensava que, després de la guerra freda, els futurs conflictes armats ja no tendrien el seu origen en xocs ideològics, sinó en xocs culturals provocats per les diferències entre les diverses civilitzacions del planeta.
 
Per alguns, aquesta teoria del xoc de civilitzacions es va confirmar amb la bateria d’atemptats iniciats amb l’11S de 2001. L’islam s’havia convertit en el nou enemic a abatre. Aleshores EUA, al capdavant d’una coalició de països europeus, va envair Afganistan i Iraq amb el pretext de combatre el terrorisme i d’implantar règims democràtics. I enmig d’aquest nou ordre mundial, per rebaixar la tensió, el sempre políticament correcte president Zapatero va creure necessari organitzar la famosa Aliança de Civilitzacions. La iniciativa va ser una pantomima de resultats eteris.

L'islam i l'educació
L'islam i l'educació
 
Segons Huntington, Occident, fruit del seu llarg període de dominació sobre les altres civilitzacions, pateix d’un profund etnocentrisme que el fa pecar de superb. Certament és així, però el diàleg es fa difícil amb un interlocutor que justifica tallar el clítoris a la seva filla o matar a pedrades la seva dona adúltera. En aquest cas, doncs, no estam davant d’un enfrontament entre religions, sinó entre dues eres, la del segle XXI i la de l’edat mitjana. Mentrestant, Europa, el bressol de la Il·lustració, tement noves envestides terroristes, no sap com gestionar la seva preuada llibertat d’expressió. El papa Francesc demana respecte per a qualsevol fe, alhora que exigeix uns límits a la llibertat d’ofensa amb el següent avís: “Si [algú] insulta la meva mare, pot esperar un cop de puny. És normal. No es pot provocar”. És la versió revisada del famós passatge evangèlic “Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra”. El pontífex, amb tot, insisteix que “no es pot matar en nom de Déu”.
 
De moment, ningú no s’ha atrevit a fer bromes barroeres de l’holocaust; sí, però, de Mahoma. Com deia Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses”. Tanmateix, mentre “el tot val” del relativisme mutila el pensament crític, el dubte, en canvi, tal com pregonà Sòcrates, l’alimenta en la seva recerca de la veritat i ens fa, per tant, més lliures.

Aquí teniu unes interessants reflexions de Dolors Bramon, professora d'islamologia, sobre l'islamofòbia.

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article sobre el burkini.

També us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat Islamofòbia.

Aquest article parla sobre relativisme i filosofia.

I en aquí teniu un article que parla de la diferència entre ser moro, musulmà o àrab.

I aquí teniu diferències entre el cristianisme i l'islam.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/11/2017), reflexion sobre el concepte de tolerància amb motiu de Dia Internacional de la Tolerància (16 de novembre):




Aquest vídeo parla de la islamofòbia als mitjans de comunicació:


Articles del web relacionats
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

El preu de la llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (12/01/2015)

Mentre a Espanya la justícia censura portades d’El Jueves, a París uns jihadistes maten a trets dotze persones de la revista satírica Charlie Hebdo. Un autèntic cop d’estat a la llibertat d’expressió. I mentre Occident lamenta l’atac a la seva valuosa democràcia, calla sobre la vulneració d’un altre dels seus drets fonamentals, la llibertat d’informació, en aquest cas perpetrada per ella mateixa. El paradigma n’és Estats Units, la primera democràcia de l’era  moderna en forma de república federal -el 1688 la Gran Bretanya, arran de l’anomenada “Revolució Gloriosa”, ja tenia una democràcia que contemplava, però, la figura d’un rei.
 
Una de les persones que va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units va ser l’intel·lectual Thomas Paine. El 1776 el seu pamflet Sentit comú, convertit en un autèntic best seller, va atiar els ànims de la guerra de la independència, que s’allargaria fins el 1783. Paine és autor de la frase “Allà on el coneixement és un deure, la ignorància és un crim”. No sabem si avui reconeixeria el seu país, el de l’estàtua de la llibertat.
 
El 1971 un analista del Pentàgon, Daniel Elsberg, va fotocopiar i filtrar a la premsa milers de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Els coneguts com a “els papers del Pentàgon” demostraven com quatre presidents consecutius havien mentit als seus ciutadans. L’analista, que seria qualificat per Henry Kissinger com “l’home més perillós dels Estats Units”, va creure convenient donar a conèixer la veritat, per molt que aquesta li costàs el seu lloc de feina i llargs anys de batalles judicials contra el Govern dels EUA.
 
Avui Elsberg és presentat com l’antecessor de Julian Assange, el responsable de Wikileaks, des d’on a partir del 2007 començà a difondre comprometedors informes de la diplomàcia nord-americana en les seves operacions a Iraq i Afganistan. Aquest periodista australià ja porta dos anys aïllat a l’ambaixada d’Equador al Regne Unit per eludir la seva extradició a Suècia, que el reclama amb el pretext de ser l’autor d’uns presumptes delictes sexuals. Una de les seves “gargamelles profundes”  va ser el soldat estatunidenc Bradley Manning, destinat a Bagdad. Després de tres anys de patir dures tortures psicològiques, ara Manning compleix una pena de 35 anys de presó.
 
Hi ha una pel·lícula que ajuda a entendre aquesta contradictòria democràcia americana. És Alguns homes bons (A Few Good Men, 1992), dirigida per Rob Reiner. El tinent Kafte (Tom Cruise) és un ambiciós jove advocat que intenta esbrinar la misteriosa mort d’un soldat a la base naval nord-americana de Guantánamo, a Cuba. El tinent sospita que els dos marins implicats en el crim van aplicar el “Codi Vermell” (normativa d’honor secreta) per ordre del seu superior (Jack Nicholson). El dia del judici es produeix l’escena memorable. Davant les insistents preguntes de l’advocat, un immens Nicholson explota i li etziba:
 
“Tu no pots encaixar la veritat! Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs han de ser protegits per homes amb armes. I qui ho ha de fer? Tu? Jo assumesc una responsabilitat més gran que la que tu pots imaginar [...] Tens el luxe de no saber el que jo sé, que la mort de Santiago, encara que tràgica, va salvar vides. I la meva existència, encara que grotesca i incomprensible per a tu, salva vides. Tu no vols la veritat perquè en el teu interior em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur [...]. No tenc ni el temps ni les ganes de donar explicacions a un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota la manta de llibertat que jo li garantesc, i que després qüestiona la manera en què jo el protegesc”.
 
Nicholson reivindicava així una de les famoses frases de Thomas Jefferson, un dels pares la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776: “L’arbre de la llibertat s’ha de regar de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans”.

Aquí teniu l'escena memorable de la pel·lícula:



Per aprofundir en el tema és molt recomanable l'Afers exteriors de TV3, de Mikimoto, dedicat als Estats Units.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



És ben coneguda la falta de llibertat que hi ha a Corea del Nord. Així ho denuncia aquesta al·lota:






Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px