Banner Top

Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

L’origen de la pintura i l’escultura és el mateix que el de l’art en general: la necessitat de l’home d’imitar la naturalesa, de comunicar, de convertir-se en un creador, en un demiürg. Al món clàssic, però, el seu origen recau en la família d’un terrissaire llegendari anomenat Butades de Sició. Es creu que va viure al segle VII aC. La seva història és recollida a l’obra Història natural de l’enciclopedista romà Plini el Vell (segle I dC).

L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
 
La filla de Butades s’havia enamorat bojament d’un jove de Corint. Aquest, però, havia de marxa a l’estranger. La nit del comiat dels dos amants va ser intensa sota l’escalf del llum d’una espelma. En aquell moment d’intimitat l’al·lota va veure l’ombra a la paret que projectava el perfil del seu estimat. Aleshores, amb carbonet, decidí repassar a la paret aquell perfil per quedar-se així amb la imatge del seu promès.

La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
 
A partir del dibuix de la seva filla, Butades va modelà amb argila el bust del jove. Després el va coure al forn.  Així doncs, mentre la filla va crear la primera pintura, el pare va ser l’artífex de la primera escultura. Aquesta llegenda, coneguda com la de Butades, seria representada profusament a partir del segle XVIII.

L'origen de la pintura (David Allan, 1775)
L'origen de la pintura (David Allan, 1775)

Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830
Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830


Zeuxis i Parrasi
Plini el Vell també parla de la primera competició entre artistes que hi va haver a l’antiguitat. Fou la que protagonitzaren al segle V aC Zeuxis d’Heraclea i Parrasi d’Efes. Cadascú es creia el millor pintor de la seva època. Per sortir-ne de dubtes, organitzaren un concurs. Zeuxis pintà un quadre amb raïm. Cada singló apareixia tan real que els ocells baixaren volant del cel i intentaren picotejar-los.

Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)
Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)


Aleshores Zeuxis, satisfet del seu èxit aparentment insuperable, va demanar a Parrasi que fes córrer la tela rere la qual tenia la seva pintura. Parrasi, però, li va dir que no podia fer-ho, perquè la tela mateixa era la pintura. El contrincant no tengué més remei que concedir la victòria al seu oponent amb la següent afirmació: “Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m’ha enganyat a mi”.

aller del pintor

"El taller del pintor" (Gustave Coubet, 1855)

Els inicis de la consciència artística
Les primeres manifestacions de l’art grec daten de l’edat de bronze, a partir del III mil·lenni. Es tracta principalment de peces de ceràmica amb simples elements decoratius d’animals o de siluetes humanes en combats heroics. Seria a partir del segle VII aC, amb l’arcaisme, quan, per influència de l’escultura egípcia, la bellesa grega es va començar a identificar amb la proporció. Amb la intenció de transmetre més realisme, moltes figures solien estar pintades. Els colors, però, es van anar perdent i, per influència de l’art neoclàssic del segle XVIII, tenim la falsa creença que els grecs eren enemics de la policromia i que preferien el color natural del material emprat.

Ceràmica micènica
Ceràmica micènica


Al costat de vasos pintats amb referències mitològiques i de la vida quotidiana, les obres típiques de l’arcaisme són les escultures monumentals dels κοῦροι (“nois”), tot un monument al culte al cos dels antics grecs. Es tracta de joves en el seu màxim punt d’esplendor física. Apareixen nus, amb els punys tancats contra la cuixa, intentant fer una passa amb la cama esquerra. Porten els cabells llargs i exhibeixen una postura rígida, sense torsions.

La característica principal dels κοῦροι és el seu somriure tranquil, conegut com a “somriure arcaic”. Està en sintonia amb la impertorbabilitat, la capacitat d’autocontrol tan pròpia de l’ideal cívic de καλοκἀγαθία –una variant dels κοῦροι seria el Moscòfor (570 aC) o “portador del vedell” trobat a l’Acròpoli d’Atenes. Les κούραι (“donzelles”), la versió femenina d’aquestes escultures, no estan despullades, sinó cobertes amb feixucs vestits, alçant amb la mà una ofrena.

Moscòfor
Moscòfor


Escultures en moviment
A partir del segle V aC, amb el classicisme, es va introduir el moviment en l’art escultòric. En són un bon exemple l’Auriga de Delfos o el Discòbol de Miró, que capta amb mestria l’instant en què un musculós atleta està a punt de llançar el disc.

Auriga
Auriga

 

Discòbol
Discòbol


Un altre artista important del classicisme ja dintre del segle IV aC va ser Escopes de Paros. Obres seves com Mènade  presenten com a novetat la introducció del πάθος (sentiment) per mitjà d’una intensa expressió corporal que n’accentua el dolor i el dramatisme. Per això és considerat el primer escultor de l’ànima humana: capaç de traduir els sentiments i les angoixes en marbre.

Mènada
Mènada

Al segle IV aC trobam Praxítelesl’artista de l’elegància i la sensualitat. Les seves obres emblemàtiques són l’Hermes amb Dionís infant  i Afrodita Cnídia. Aquesta darrera –de la qual, com moltes altres mostres de l’art grec, només es conserven còpies romanes- és la representació del primer nu femení integral de la història de l’escultura. Representada en actitud pudorosa, amb ella va començar el voyeurisme en l’art.

Per esculpir aquesta divinal figura, Praxíteles s’inspirà en la seva amant Friné, acusada d’impietat per retre culte a Afrodita a casa seva sense ser sacerdotessa. Amb tot, el nu femení va desaparèixer inexplicablement aviat de l’escena artística. No debades, no hi ha cap estàtua despullada que pugui datar-se amb posterioritat al segle II dC.

Afrodita Cnídia
Afrodita Cnídia


En l’art grec del període clàssic, a més de les escultures de divinitats i herois, també hi abunden els retrats amb trets individualitzats -molts d’ells també ens han arribat per mitjà de còpies romanes. Els més famosos són els de Temístocles, l’estrateg atenès que va liderar la batalla de Salamina contra els perses, i el d’un idealitzat Pèricles, que, segons Pausànies, era exposat sobre l’Acròpoli.

El camí de la pintura
Pel que fa a la pintura, després de les guerres mèdiques, la tècnica va evolucionar cap a noves tendències. Segons mostren les pintures de la coneguda tomba del Tuffatore a Paestum (sud d’Itàlia), els pintors ja eren capaços de dibuixar amb encert la figura humana. Amb tot, continua essent una mera silueta acolorida, sense volum i sense ombres, col·locada sobre una superfície sense cap intenció d’indicar profunditat espacial.

 

Pintura de tomba del Tuffatore
Pintura de tomba del Tuffatore


D’aquest primer moment del període clàssic el pintor més conegut és Polignot de Tassos, autor d’obres com el sepulcre de Teseu o la decoració de la stoa de Poikile a Atenes. També destaca Apel·les de Colofó. Segons la tradició, el seu retrat titulat Alexandre i el llamp (Kepavvotyopos) va fer dir al mateix autor: "Alexandre és invencible, però Apel·les inimitable". Amb tot, la seva obra més admirada seria la Venus Anadyomene (“Venus sortint de la mar”), que, tanmateix, no és l’original, sinó una còpia romana.

Venus Anadyomene (Pompeia)
Venus Anadyomene (Pompeia)

D’època romana, en pintura, també destaquen els retrats d’ “El Fayum”. Datats d’a partirdel segle I aC, són pintats sobre taules de fusta que cobreixen el rostre de moltes mòries de la província romana d’Egipte.

Fayum 34Retrat d'El Fayum  

 

Fayum Museum

Retrat d'El Fayum  


Artistes genis
Durant gran part de la història, els artistes tenien consciència de ser simples artesans o tècnics (τεχνίτης en grec) –la paraula art ve del llatí ars, artis, la qual conté l’arrel indoeuropea *ar- (“col·locar”). El Renaixement, però, suposà un punt d’inflexió. Els studia humanitatis imposaren una nova visió del món: l’antropocentrisme –l’ésser humà com a centre de l’Univers- substituí el teocentrisme medieval.

'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)
'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)


Aquest creure més en un mateix propicià l’aparició de l’artista com a creador i, com a conseqüència d’això, irrompé el màrqueting de l’art en majúscules. Així, els artistes començaren a signar les seves obres –Albert Dürer fins i tot utilitzà un logo, avançant-se tres-cents anys en aquesta pràctica tan moderna. Durant aquesta època també es varen crear escoles i acadèmies que defensaven estils artístics diferents. Moltes d’elles foren apadrinades per grans mecenes.

picasso 16 638

Paraula de Picasso

Nietzsche i l’art
El 1872 el filòsof alemany Friedrich Nietzsche s’atreví a reflexionar sobre l’origen del l’art en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a GrèciaHo féu contraposant dues divinitats gregues, Dionís i Apol·lo, a qui atribuí principis estètics. Mentre que Apol·lo representaria l’equilibri i l’harmonia, Dionís personificaria una forma d’irracionalitat necessària per a desenvolupar la creativitat.

El naixement de la tragèdia
El naixement de la tragèdia


Per a Nietzsche, aquestes dues forces creadores havien provocat l’aparició de l’art. Al seu parer, els grecs varen ser capaços de combatre el vessant més espantós de la vida mitjançant l’art, ja que l’experiència estètica fa més suportable l’existència humana. I l’expressió més excelsa de l’art hauria estat, en paraules del filòsof alemany, la tragèdia grega. Aquesta, derivada de la poesia i la música, hauria fusionat admirablement l’actitud apol·línia amb la dionisíaca.

Paraula d'Oscar Wilde
Paraula d'Oscar Wilde

La traïció de les imatges
En els quadres tots veim el que volem veure. O el que ens sembla veure. No debades, un quadre no és un objecte. Una pintura crea la il·lusió d’un objecte, que apareix en el nostre cervell, recreat. Aquesta era la intenció del pintor surrealista belga René Magritte en el seu famós quadre Ceci n'est pas une pipe, “Això no és una pipa” (1928-1929). Encara que sembli una pipa, el quadre només n'és la representació i, per tant, segons Magritte, afirmar que la representació és l'objecte seria una mentida. 


"Ceci n'est pas une pipe" de Magritte.

En la història de l’art, una altra obra revolucionària va ser “La Font” que l’escultor francès Marcel Duchamp va exposar el 1917 en una mostra de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Es tractava d’un urinari. Amb ella, Duchamp, imbuït de l’esperit dadaista, volgué demostrar que qualsevol objecte mundà podia considerar-se una obra d'art; bastava que fos tret del seu context original (en aquest cas, un bany) i fos situat en un nou context adequat -una galeria o un museu- amb l’etiqueta d’obra d’art. El que l’artista francès estava dient als visitants era: “Vostè, que està mirant aquesta obra d’art, decideix si ho és”.

"La Font"


Les bases de la mostra a la qual Duchamp va presentar la seva polèmica peça establien que totes les obres serien acceptades. “La Font”, però, va ser rebutjada i retirada ràpidament. La peça original s'ha perdut, encara que va ser documentada pel fotògraf i reconegut galerista Alfred Stieglitz.

Paraula de Bertolt Brecht
Paraula de Bertolt Brecht

Cal tenir en compte que som animals estètics. Així ho assegura el filòsof Francesc Torralba al seu llibre Cent valors per viure (Editorial Pagès, 2011)

“L’ésser humà és un animal estètic. És capaç de quedar astorat davant d’una obra d’art i de gaudir-ne en el seu interior. La percepció de la bellesa no és aliena a la vida humana, sinó que en forma part intrínseca. Per poder desenvolupar, a fons, aquesta capacitat estètica, la de percebre la bellesa inherent a la realitat i a totes les coses, és essencial el desplegament d’una certa pedagogia, d’una educació del sentiment de bellesa. Només si interioritzem determinats valors, podrem gaudir a fons d’aquest tresor que ens ofereix la realitat humana que és l’art. Generalment, interpretem els valors en termes de moral, de correcció d’incorrecció, però hi ha valors d’ordre estètic que ens faculten per viure amb intensitat la nostra dimensió estètica”.

Aquí teniu unes reflexions sobre l’art extretes del capítol 4 del programa El arte de las civilizaciones” del Canal Movistar:

“Per a alguns, l’impuls creatiu ha estat l’expressió mateixa de la divinitat; per a altres, un desafiament a l’autoritat de Déu; per als creients, l’art religiós sempre ha estat transformador. Per a tots, però, l’art conserva un sentiment primari i espiritual. És una manera d’expressar allò misteriós i reflecteix el nostres desig més primari com a humans d’assolir i de definir un món més enllà del nostre”.

Al març de 1945, a la revista 'Lettres françaises' Pablo Picasso va fer les següents declaracions en relació al seu “Guernica”:

"Vostè què creu que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira en tots els pisos del cor si és poeta, o, fins i tot, si és boxejador, només té músculs? Ans al contrari, és alhora un ésser polític, constantment a l’aguait davant dels punyents, ardents o dolços esdeveniments del món […]. No, la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”

Aquí trobareu informació sobre el Guernika.

Aquest article parla sobre les obres d'art més emblemàtiques de cada país.

Aquest article és interessant. Es titula "On són les dones artistes?"

Aquí teniu un quadre del rus Vassily Kandinsky, precursor de l'abstracció en la pintura.

Fuga (1914)
Fuga (1914)
 
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Lisbon Story". El protagonista fa una reflexió sobre l'art:

Aquí teniu un article de Mary Beard sobre la història que amaga l'estàtua d'Afrodita Cnide.

Aquí teniu un capítol del programa "Pinzellades" d'art dedicat al quadre "El taller de l'artista", G. Courbet:




L’art
 sovint ens deixa anècdotes curioses com aquesta de “Somnis d’un seductor” de Woody Allen:



A vegades l'art pot ser una farsa. Atenció a aquest gol que una periodista va fer el 2007 a la Fira d' de Madrid




Articles relacionats:

L'origen terrós de l'home
Què és la bellesa?
- Ut pictura poesis
- Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
L'efecte Pigmalió
Ut pictura poesis
Escultures blanques? La història d'una gran mentida
Els museus de l'espoli

Fer-se l’orni versus “hacerse el sueco”

En català deim “fer-se l’orni” per quan ens volem desentendre’s d’alguna cosa. L’origen d’aquesta expressió no està clara. Es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de la locució “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

L’equivalent castellà de “fer-se l’orni” és “hacerse el sueco”. En tot cas, en contra del que pensen molts, aquesta expressió no té res a veure amb els habitants del país del grup musical ABBA. Segons la versió etimològica més acceptada, el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). Era una mena de plantofa emprada, a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia –els actors de tragèdia, en canvi, duien un altre calçat de sola més gruixada i, per tant, més elevat, el cothurnus, d’origen grec. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.
"Zueco" castellà

El taló del calçat
El calçat romà, del llatí  calx, calcis (“taló”), ha deixat una petjada profunda –i mai més ben dit- en la nostra llengua amb paraules com coçacalçada (provinent de calceata via, és a dir, “via per trepitjar”) o inculcar (+ in, “cap a”, amb el sentit de “pitjar una cosa amb un cop de taló”) –un variant seu és el verb castellà “alcanzar” (< in-calciare, “trepitjar els talons d’algú”).

 
Comèdia llatina
Comèdia llatina
 
La llista de derivats, però, segueix amb conculcar (“trepitjar” en el sentit de “no respectar”, “infringir”) o recalcitrant (“que pega reiterats cops de taló”, sinònim de caparrut; abans només s’aplicava a alguns animals de càrrega que retrocedien pegant coces). Els romans també empraven els peus per calcare (“imprimir”) o fer còpies per pressió sobre una superfície. Així obtenien coses calcades, que en època moderna donarien ales a les cèlebres calcomanies, estampes aconseguides pressionant un model previ en paper. La mateixa arrel té el verb recalcar (“tornar a trepitjar”, és a dir, “ressaltar”).
 
Els soldats romans solien anar calçats amb un tipus de sandàlia anomenada caliga –el seu diminutiu, caligula serviria per batejar el famós tercer emperador romà del segle I dC en referència a les petites botes que portava quan, de petit, acompanyava el seu pare Germànic en les seves expedicions militars. Aquestes caligae derivaven d’un tipus de calçat, el calceus, que, en un principi cobria només el turmell; després arribaria fins a les cuixes.

Caligae dels soldats romans
Caligae dels soldats romans

Durant l’edat mitjana, per influència dels germànics que passaven més fred, els calcei cada cop s’anaren portant més llargs, fins arribar a la cintura. Al segle XVI aquesta indumentària, amb la qual els romans deixaren d’anar descalços, es dividí en dues parts: la superior, que cobria l’abdomen, va rebre el nom pròpiament de calces o calçons –la seva versió reduïda foren els calçotets; i la part inferior seria coneguda com a “mitges calces”. Amb el temps, d’aquesta darrera expressió a Catalunya només dirien mitges (el mateix féu el castellà amb “medias”), mentre que a Mallorca i a València es quedarien amb calces –idèntic procés es constata en calcetins o mitjons.
 
“Qui és sabater, que faci sabates”
La paraula sabata, de procedència incerta, ens donaria el famós refrany “Qui és sabater, que faci sabates” (en castellà “Zapatero a tus zapatos”). Curiosament, és en el món clàssic on s’originà aquesta expressió que s’utilitza per aconsellar algú que no opini d’allò que no entén.
 
Segons recull Plini el Vell en la seva enciclopèdica Història Natural (segle I), Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més il·lustre dels pintors grecs, era molt exigent i crític amb la seva obra. Solia exhibir els seus quadres a la plaça pública i s’amagava darrere d’ells per escoltar els comentaris que en feien els transeünts.

La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
 
En una ocasió, un sabater s’aturà davant d’un d’aquests quadres i criticà l’amplada d’una sandàlia en un retrat de cos sencer. Aleshores Apel·les va acceptar el comentari i corregí el defecte. L’endemà el sabater tornà a passar i, en adonar-se de la correcció, va començar a criticar altres parts del retrat. Aquesta vegada el pintor, indignat, sortí del seu amagatall i féu la següent exclamació en el llatí de Plini el Vell: Ne sutor ultra crepidam iudicaret (“un sabater no ha d’opinar sobre el que està per damunt la sandàlia”) –sutor deriva de suo (“cosir”) i crepida era una sandàlia a l’estil grec, la κρηπίς.

El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui  deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tengués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l'atenció pública. 

Sabotatge amb unes bones sabates
En francès, sabot és un tipus de sabata de fusta que donaria la paraula sabotatge. Segons la versió més acceptada, el 1910, durant una vaga ferroviària, els obrers col·locaren els seus sabots entre les vies per impedir la circulació dels trens. Amb el temps aquesta acció adquiriria personalitat pròpia amb una paraula avui sinònima d’obstruccionisme.

Aquí teniu un article que parla sobre la moda a l'antiga Roma.

Ut pictura poesis

La poesia és com una pintura. O si ho volem dir en llatí: Ut pictura poesis. Així resa un dels famosos tòpics d'Horaci (segle I aC), de producció prolífica -seves són també les frases aurea mediocritas, carpe diem o beatus ille. El poeta romà va formular aquesta sentència, un dels pilar del Renaixement, a la seva Art Poètica basant-se en el concepte aristotèlic de mimesi o imitació de la natura com a finalitat general de l’art. Per ventura va agafar la idea del grec Simònides de Ceos, que al segle VI aC va dir: “la poesia és pintura que parla i la pintura, poesia muda". En qualsevol cas, no hi ha dubte que pintura i poesia tenen en comú l'experiència estètica, el plaer experimentat per l'espectador davant una obra sublim.

Els poetes, com els escriptors, també han d'estar abonats a la perseverança. Novament, un altre llatinisme ens ho recorda: Nulla dies sine linea (“Cap dia sense una línia”). És un proverbi atribuït a Plini el Vell (23-79 dC), autor d'Història Natural, una de les primeres enciclopèdies de l'antiguitat. Féu servir aquesta frase per explicar la vida d'Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més important dels pintors grecs clàssics, que no deixava passar cap dia sense dibuixar, encara que fos una sola línia. Aquesta anècdota recorda com d’important és per a una artista la disciplina, la constància. 

Tanmateix, el sentit actual de nulla dies sine linea és molt més ampli. Es pot aplicar a qualsevol activitat que requereix constància. És a dir, “no es pot perdre cap dia”. Al segle I dC l'historiador Suetoni ens parla que ja l'emperador Tit Flavi Vespasià estava obsessionat a no perdre el temps. Al final d’una jornada en la qual no havia pogut fer cap favor als seus amics, hauria pronunciat: Amici, diem perdidi (“Amics, he perdut el dia”).

Aquests són els requisits que, segons Faulkner, ha de tenir tot escriptor: “Un escriptor necessita tres coses: l'experiència, l'observació i la imaginació”.

La millor manera de celebrar el 21 de març, dia Mundial de la poesia, és llegir la rima XXI de Gustavo Adolfo Bécquer, titulada “¿Qué es poesia?"

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Que es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía… eres tú.

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Nulla dies sine linea".

Aquí teniu una classe de poesia de la mà de Roberto Benigni, a la pel·lícula "El tigre i la neu":

 
I aquí teniu la canço de Paco Ibañez "La poesía es un arma cargada de futuro":

 

I aquí teniu la gran cançó d'Aguaviva "Poetas andaluces":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px