Banner Top

L'origen clàssic de la música

Va ser Nietzsche qui al segle XIX va dir que "sense música la vida seria un error". La música ha existit des dels primers humans. Foren els grecs, però, qui ens regalaren aquest terme. La seva μουσική feia referència a l’art (τεχνή) de les Muses, encara que acabà essent competència d’Euterpe (Ευτέρπη, «la de bon ànim»). Se li atribuí no només un valor estètic, sinó també pedagògic. Així ho afirmà al segle IV aC Plató a La República (VIII):

“No és veritat que la música és allò més important de l’educació des del moment que el ritme i especialment la melodia penetren a l’ànima i s’hi imprimeixen? Ritme i melodia porten amb ells mateixos la dignitat i, per tant, dignifiquen també quan són ben ensenyats”.

Plató insistia que “de la mateixa manera en què la gimnàstica serveix per enfortir el cos, la música és el vehicle per enriquir l’ànim”. Tant ell com Aristòtil creien en la Teoria d’Ethos, segons la qual la música era capaç d’influenciar les conductes (ἕθος) de la gent.

plato musica
 
Epitafi de Seikilos
Un dels documents més importants que ens permet conèixer la música grega és l’epitafi de Seikilos. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga, sí que és la composició musical completa més antiga arreu del món. Data del segle II aC. Aquest testimoni va ser trobat a Turquia, prop d’Efes, el 1883 en una estela funerària de marbre que havia erigit Seikilos en honor a la seva dona Euterpe. Curiosament, va desaparèixer el 1922. Va ser trobat, però, a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment es pot contemplar al Museu Nacional de Dinamarca.

Seikilos

En l’epitafi de Seikilos les notes estan representades per lletres majúscules de l’alfabet grec. El ritme ve donat per la combinació de punts i línies. Aquest és el seu contingut:

                  Ὅσον ζῇς φαίνου                    
μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·
πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.
τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.

Enlluerna mentre visquis
i no t'afligeixis per res
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions.  

Seikilos1

Epitafi de Seikilos

La melodia dels aedes
Els grecs també es referirien a la música amb la paraula μέλος, que, unit amb ῴδή (“cant”), donaria melodia, que dona tanta d’harmonia (< ἁρμός, “juntura”, “articulació”) –en la mitologia, era el nom d’una jove, filla, segons algunes tradicions, d’Afrodita i Ares, i dona de Cadme, el primer sobirà de Tebas.
 
Des de l’època homèrica “l’art de les Muses” va estar molt unit a la vida del poble. Era interpretada pels aedes (< ἀείδω, cantar”), que eren poetes que, acompanyats per una fòrminx (semblant a la lira), cantaven o recitaven les aventures de déus i herois. Altres instruments habituals eren la cítara (també semblant a la lira) o l’aulós o oboe doble, que, segons algunes versions, fou inventat per Atena i després recollit pel sàtir Màrsias.

330px Aulos player MAR Palermo NI22711

Aulet (instrumentista d'aulos), segle V aC

La música grega era monòdica, és a dir, era cantada a una sola veu. El seu déu protector era Apol·lo, qui, des del mont Parnàs, estava acompanyat en tot moment per les Muses. Entre els herois músics destacà Orfeu, que amansia les bèsties amb les seves melodies. I entre els mortals, Terpnos, gran citarista, Poló, Mesomedes de Creta i l’atenesa Carixena, una hetera flautista i poetessa.
 
A Roma, la música va experimentar una forta decadència. Segons Ciceró, era considerada una disciplina poc útil, que només aportava plaer. Una deformació de la paraula música és murga, que al·ludeix a un grup de músics que toquen malament –per extensió, una murga també és una cosa que resulta pesada, insuportable.

Euterpe

Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Origen de les notes musicals
La difusió de la música va arribar amb el catolicisme, amb l’objectiu d’alabar a Déu. Les nostres famoses notes musicals són obra precisament d’un monjo benedictí del segle XI, Guido d'Arezzo (995-1050) -era natural del mateix poble on tres segles més tard naixeria Petrarca.

Fins aleshores, estudiar els cants era molt difícil: no se sabia com s’havien d’entonar i no se sabien desxifrar els signes que cada compositor feia servir per representar la seva música.  Davant aquest problema, Guido d'Arezzo s’inventà un sistema compost per sis notes consecutives de l’escala diatònica. A més, amb afany pedagògic, els donà un nom capaç de ser cantat en l’aprenentatge, ja que fins llavors es coneixien amb el nom d’una lletra: a, b, c, d, e, f, g. Els nous noms es basaven en cada primera síl·laba de cada vers de l’Himne de Vespres de Sant Joan Baptista. Trià aquest himne perquè cadascun dels seus versos començava amb una de les sis notes en una perfecta escala ascendent. L’himne es titulava Ut queant laxis. I era resava així:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,  
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

(Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (Si) impurs, Sant Joan).

notes

La nota Si s’incorporaria al segle XVII en atenció a les inicials del Sancte Iohannes de l’himne usat per Guido. Aquel mateix segle també es va canviar el nom d’ut pel de do a partir de la paraula llatina dominus. Així, el resultat final va ser do, re, mi, fa, sol, la, si. Totes aquestes notes quedarien representades en un “dibuix” (γράμμα) de “cinc” (πέντε) línies que es conegué com a pentagrama.

Santa Cecília, la patrona
Santa Cecília, màrtir del segle III, és la patrona dels músics. Ho és fruit d’un error de traducció dels Actes de Santa  Cecília:

Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, cantatibus organis, illa [Cecilia virgo] in corde suo soli Domino decantabat [dicens]: Fiat Domine cor meum et corpus meus inmaculatum et non confundar.

Es va traduir erròniament organis, que significa «instruments musicals» per l’acabat de crear «òrgan». Llavors la frase fou «ella cantava i s’acompanyava amb l’òrgan». Fou així com Cecília esdevingué patrona de la música. A partir del segle XV, es comença a pintar la santa amb un petit òrgan i altres instruments, sobretot un llaüt o un clavicèmbal. La seva onomàstica és dia 22 de novembre.

Vouet, Simon Saint Cecilia c. 1626

Pintura de Simon Vouet, ca. 1626 (Hartford, Conn., Wardsworth Atheneum)

Recordau tota aquesta informació cada 21 de juny, Dia de la Música, que coincideix amb l’inici de l’estiu.

Aquí teniu un llistat d'etimologies relacionades amb la música.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Aquí teniu un llistat de llatinismes en les partitures musicals.

Articles relacionats:
Muses inspiradores
- A l'orfeó amb Orfeu
- Bob Dylan, el nou Homer
- L'origen grec de l'himne americà
- Sobre ninfòmanes i sàtirs
- L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

Mitologia i política

A partir del segle XVII, durant el Barroc, els monarques absoluts s’emmirallaren en l’antiguitat per glòria pròpia. Així es feren retratar com a líders protegits pels déus. L’exemple més clar és França, bressol de l’absolutisme. Rubens, el genial pintor flamenc, va posar el seu talent al servei de la regent Maria de Mèdici en monumentals i complicades al·legories.

Així, en la composició titulada L’educació de Maria de Mèdici veim una joveneta que, atenta, rep les ensenyances d’Apol·lo d’Atena. Des del cel descendeix Hermes, que li entrega el seu caduceu, símbol de pau. També hi apareixen les Gràcies, associades amb la regent amb les tres virtuts que representen: pulcritud, amor i castedat.

rubens ciclo medici educacion de maria de medici

L’educació de Maria de Mèdici (Rubens)

Tal volta Rubens va ser el pintor que, amb més imaginació i exuberància, emprà les imatges paganes per adular els monarques de l’època. Segurament pretenia aconseguir el suport que necessitava en les seves missions com a diplomàtic ocasional entre França, Anglaterra, els Països Baixos i Espanya. És freqüent veure retrats eqüestres on una Victòria, amb una fulla de palma a la mà, corona el triomfant monarca.

Rubens, que visqué la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), també utilitzà Mart, la guerra, i Minerva, la pau, per pintar al·legories que expressaven el seu estat d’ànim en el compliment de les missions que portava entre mans. Entre 1626 i el 1630 no parà de viatjar entre Madrid i Londres per negociar una treva, finalment exitosa, entre les dues potències. Per a l’ocasió pintà Pau i Guerra (1630), que regalà a Carles I. En aquesta obra es pot veure Minerva expulsant Mart perquè no importuni la Pau, despullada i ben nodrida. Aquesta gaudeix de la prosperitat i els fruits de la terra que sosté Pan en una cornucòpia plena a vessar.

Peace and War

Pau i Guerra (Rubens)

La Guerra dels Trenta Anys va suposar l’inici del declivi de l’hegemonia espanyola. Aleshores Velázquez, sempre tan irònic en el seu tracte amb els déus, va pintar Mart (1640), assegut al cantó d’un llit, amb un gran mostatxo, cansat i trist, com un vell soldat espanyol.

Mart

Mart (Velázquez)

L’estany de Latona de Versalles
Mentrestant, França s’erigia en la nova potència. Els artistes de la cort no dubtaren a presentar Lluís XIV, el Rei Sol, com el mateix Apol·lo que condueix amb mà ferma el carro daurat que, sortint de Versalles, il·lumina el país gal. 

rei sol

  Lluís XIV vestit d'Apol·lo

Lluís XIV estava tan obsessionat a identificar-se amb Apol·lo que féu construir una Font al jardí de Versalles que recordàs la infància del seu ídol. És el famós estany de Latona. Al·ludia a un episodi que visqué la mare d’Apol·lo després de donar a llum les seves dues criatures. És narrat per Ovidi al llibre VI de les seves Metamorfosis.



Hera no podia consentir que el seu marit hagués tornat a ser pare. Ja havia fet la vida impossible a Leto estant embarassada. I després del part la continuà molestant. L’amant de Zeus aviat marxà de Delos i arribà amb els seus fills a Lícia, al sud de Turquia. Allà uns pagesos li impediren beure aigua d’un llac. Instigats per Hera, varen remoure l’aigua i la varen enterbolir amb el fang. Leto, furiosa, els condemnà que visquessin sempre en aquell llac, de manera que els convertí en granotes.

granotesQuadre “Leto convertint els camperols de Lícia en granotes” de Johann Georg Platzer

En temps de Lluís XIV aquesta història de venjança de Leto i els seus fills tenia un missatge clar. Era una advertència directa, però culta i refinada, a qualsevol que s’atrevís a criticar o menystenir la duquessa Montespan, la nova parella del monarca amb qui tengué set fills.

La influència de l’arqueologia
A la primera meitat del segle XVIII el descobriment de les ciutats romanes d’Herculà i Pompeia féu reviure l’interès per la cultura clàssica. El 1764 l’historiador alemany Winckelmann va escriure l’influent obra Història de l’art a l’antiguitat. Hi defensava la imitació dels antics com a únic camí per arribar a ser gran. A partir d’aleshores a pareix la figura l’intel·lectual que recrea en la seva imaginació el món viu de les ciutats desenterrades i plora la pèrdua irreparable del món físic.

pompeia

Descobriment de Pompeia

En aquesta època també destaquen artistes neoclàssics com David, Ingres o Canova que recorren a la història i la tragèdia grecoromana per exaltar l’heroisme personal, el sacrifici de la pròpia vida al servei dels grans ideals. El 1784 David pinta El jurament dels Horacis, i el 1787 La mort de Sòcrates.

mart pacificadorNapoleó com a Mart pacificador (Canova)

Quan Napoleó es convertí en el nou emperador europeu els artistes també es posaren sota les seves ordres. Així el representaren com el gran dipositari de les essències del món antic. El 1809 Canova el retratà com a Mart pacificador, portant a la seva mà una Victòria alada. El líder cors era vist com el déu de la guerra, imposant, amb la guerra, la pau al món.

Articles del web relacionats:
Els escandalosos nus grecs
- Mitologia i el triomf de l'erotisme
Homosexualitat i mitologia
L'univers simbòlic dels mites
- El polèmic origen romà de la salutació feixista

Per què la serp és el símbol de la medicina?

Si ens volem curar, ens hem d’encomanar al déu Asclepi, déu grec de la medicina, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònide. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu ordenà cremar-la i, mentre es consumia a la pira, li arrabassà del ventre el nin que duia.
 
Aleshores Apol·lo decidí deixar el nadó en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
 
La serp que cura
Finalment Asclepi va ascendir al firmament i es convertí en la constel·lació d’Ofiüc, “el que té (ἒχω) la serp (ὂφις)”. No és estrany que li fos consagrat aquest rèptil, que en totes les escultures apareixia enroscat al seu bastó. Es tracta d’un animal que ja altres cultures de l’antiguitat associaven a la medicina a causa de la seva doble faceta: per una banda, el seu verí encarna la malaltia; i per l’altra, la seva acció de mudar de pell representa la resurrecció, l’esperança en la curació.

Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)

Mosaic de serp bicèfala (cultura asteca)
Mosaic de serp bicèfala (cultura asteca)

El caduceu de Mercuri, amb dues serps enroscades, no s’ha de confondre amb la vareta d’Asclepi, que només té una serp enroscada. Aquesta confusió neix el 1902 als EUA. Aleshores el Cos de l’Exèrcit dels Estats Units va agafar el caduceu de Mercuri com a símbol de les seves ambulàncies. No debades, es tractava de l’antic déu dels correus, dels transports, i les ambulàncies ja feien aquesta funció.

Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)
Vareta d'Asclepi (esquerra) versus caduceu de Mercuri (dreta)
 
El pas de temps havia fet que el transport dels ferits es confongués amb la professió mèdica, que ja comptava amb la protecció de la vareta amb la serp enroscada d’Asclepi. Així, moltes associacions mèdiques també identificaren de manera incorrecta el caduceu de Mercuri amb la vareta del déu legítim de la medicina.

Retrat d'un metge ancià (Gaspare Pagani, (s. XVI, oli sobre tela Museu d'Art de Filadelfia). Aquí es confon el caduceu de Mercuri amb la vareta d'Asclepi
Retrat d'un metge ancià (Gaspare Pagani, (s. XVI, oli sobre tela Museu d'Art de Filadelfia). Aquí es confon el caduceu de Mercuri amb la vareta d'Asclepi
 
Higiene, germana de Panacea
Asclepi tingué dues filles Higea (“salut”), que originaria la paraula higiene, i Panacea, “remei (ἄκος) contra tots (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) els mals”. La que l’acompanyava més era Higea, que s’encarregava de preparar-li els medicaments o remeis (φάρμακον). Per això se la representava com una dona jove, envoltada per una serp, que abocava els medicaments en un vas. Amb el temps, la representació se simplificà i quedà només la serp i la copa, símbols avui de les farmàcies, també conegudes com a apotecaries (< ἀποθήκη, “magatzem”). Altres fills d’Asclepi foren Macaon i Podaliri. Apareixen a la Ilíada exercint també de metges.


Símbol de les farmàcies
Símbol de les farmàcies


Deessa Higiene pintada per Rubens (Detroit Institute of Arts)
Deessa Higiene pintada per Rubens (Detroit Institute of Arts)

Hygeia (1901), Gustav Klimt (Hall de la Universidad de Viena)
Hygeia (1901), Gustav Klimt (Hall de la Universidad de Viena)
 
El principal centre de culte d’Asclepi va ser Epidaure, una ciutat de la costa oriental del Pel·loponès. Des d’època clàssica, va actuar de focus d’atracció de masses de malalts procedents de tots els racons de la Mediterrània. Es convertí, així, en un dels centres de salut més importants de l’antiguitat. Estava gestionat per un grup de sacerdots coneguts com a asclepíades. La seva teràpia es basava en la son. Es procurava que el pacient dormís profundament. Durant la nit, el déu Asclepi se’ls apareixia i, fregant-los els ulls, aconseguia alleugerir els seus mals.

Panacea
Panacea

Si voleu saber més sobre el simbolisme de la serp, us recoman aquest article del dermatòleg Xavier Sierra.

En aquesta altra entrada Xavier Sierra ofereix més informació sobre la medicina en els temples grecs. En aquesta altra entrada Sierra parla de la deessa Higiene. En aquesta parla sobre la propaganda higiènica a l'antiguitat. I en aquesta altra de la síndrome de Münchhausen.

Aquí teniu més informació sobre l'estàtua d'Esculapi d'Empúries.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripoll titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Articles del web relacionats:
Paraules que curen
La passió del pacient
Hipòcrates, el pare de la medicina
La rara anatomia dels centaure

Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

L’origen de la pintura i l’escultura és el mateix que el de l’art en general: la necessitat de l’home d’imitar la naturalesa, de comunicar, de convertir-se en un creador, en un demiürg. Al món clàssic, però, el seu origen recau en la família d’un terrissaire llegendari anomenat Butades de Sició. Es creu que va viure al segle VII aC. La seva història és recollida a l’obra Història natural de l’enciclopedista romà Plini el Vell (segle I dC).

L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
 
La filla de Butades s’havia enamorat bojament d’un jove de Corint. Aquest, però, havia de marxa a l’estranger. La nit del comiat dels dos amants va ser intensa sota l’escalf del llum d’una espelma. En aquell moment d’intimitat l’al·lota va veure l’ombra a la paret que projectava el perfil del seu estimat. Aleshores, amb carbonet, decidí repassar a la paret aquell perfil per quedar-se així amb la imatge del seu promès.

La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
 
A partir del dibuix de la seva filla, Butades va modelà amb argila el bust del jove. Després el va coure al forn.  Així doncs, mentre la filla va crear la primera pintura, el pare va ser l’artífex de la primera escultura. Aquesta llegenda, coneguda com la de Butades, seria representada profusament a partir del segle XVIII.

L'origen de la pintura (David Allan, 1775)
L'origen de la pintura (David Allan, 1775)

Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830
Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830


Zeuxis i Parrasi
Plini el Vell també parla de la primera competició entre artistes que hi va haver a l’antiguitat. Fou la que protagonitzaren al segle V aC Zeuxis d’Heraclea i Parrasi d’Efes. Cadascú es creia el millor pintor de la seva època. Per sortir-ne de dubtes, organitzaren un concurs. Zeuxis pintà un quadre amb raïm. Cada singló apareixia tan real que els ocells baixaren volant del cel i intentaren picotejar-los.

Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)
Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)


Aleshores Zeuxis, satisfet del seu èxit aparentment insuperable, va demanar a Parrasi que fes córrer la tela rere la qual tenia la seva pintura. Parrasi, però, li va dir que no podia fer-ho, perquè la tela mateixa era la pintura. El contrincant no tengué més remei que concedir la victòria al seu oponent amb la següent afirmació: “Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m’ha enganyat a mi”.

aller del pintor

"El taller del pintor" (Gustave Coubet, 1855)

Els inicis de la consciència artística
Les primeres manifestacions de l’art grec daten de l’edat de bronze, a partir del III mil·lenni. Es tracta principalment de peces de ceràmica amb simples elements decoratius d’animals o de siluetes humanes en combats heroics. Seria a partir del segle VII aC, amb l’arcaisme, quan, per influència de l’escultura egípcia, la bellesa grega es va començar a identificar amb la proporció. Amb la intenció de transmetre més realisme, moltes figures solien estar pintades. Els colors, però, es van anar perdent i, per influència de l’art neoclàssic del segle XVIII, tenim la falsa creença que els grecs eren enemics de la policromia i que preferien el color natural del material emprat.

Ceràmica micènica
Ceràmica micènica


Al costat de vasos pintats amb referències mitològiques i de la vida quotidiana, les obres típiques de l’arcaisme són les escultures monumentals dels κοῦροι (“nois”), tot un monument al culte al cos dels antics grecs. Es tracta de joves en el seu màxim punt d’esplendor física. Apareixen nus, amb els punys tancats contra la cuixa, intentant fer una passa amb la cama esquerra. Porten els cabells llargs i exhibeixen una postura rígida, sense torsions.

La característica principal dels κοῦροι és el seu somriure tranquil, conegut com a “somriure arcaic”. Està en sintonia amb la impertorbabilitat, la capacitat d’autocontrol tan pròpia de l’ideal cívic de καλοκἀγαθία –una variant dels κοῦροι seria el Moscòfor (570 aC) o “portador del vedell” trobat a l’Acròpoli d’Atenes. Les κούραι (“donzelles”), la versió femenina d’aquestes escultures, no estan despullades, sinó cobertes amb feixucs vestits, alçant amb la mà una ofrena.

Moscòfor
Moscòfor


Escultures en moviment
A partir del segle V aC, amb el classicisme, es va introduir el moviment en l’art escultòric. En són un bon exemple l’Auriga de Delfos o el Discòbol de Miró, que capta amb mestria l’instant en què un musculós atleta està a punt de llançar el disc.

Auriga
Auriga

 

Discòbol
Discòbol


Un altre artista important del classicisme ja dintre del segle IV aC va ser Escopes de Paros. Obres seves com Mènade  presenten com a novetat la introducció del πάθος (sentiment) per mitjà d’una intensa expressió corporal que n’accentua el dolor i el dramatisme. Per això és considerat el primer escultor de l’ànima humana: capaç de traduir els sentiments i les angoixes en marbre.

Mènada
Mènada

Al segle IV aC trobam Praxítelesl’artista de l’elegància i la sensualitat. Les seves obres emblemàtiques són l’Hermes amb Dionís infant  i Afrodita Cnídia. Aquesta darrera –de la qual, com moltes altres mostres de l’art grec, només es conserven còpies romanes- és la representació del primer nu femení integral de la història de l’escultura. Representada en actitud pudorosa, amb ella va començar el voyeurisme en l’art.

Per esculpir aquesta divinal figura, Praxíteles s’inspirà en la seva amant Friné, acusada d’impietat per retre culte a Afrodita a casa seva sense ser sacerdotessa. Amb tot, el nu femení va desaparèixer inexplicablement aviat de l’escena artística. No debades, no hi ha cap estàtua despullada que pugui datar-se amb posterioritat al segle II dC.

Afrodita Cnídia
Afrodita Cnídia


En l’art grec del període clàssic, a més de les escultures de divinitats i herois, també hi abunden els retrats amb trets individualitzats -molts d’ells també ens han arribat per mitjà de còpies romanes. Els més famosos són els de Temístocles, l’estrateg atenès que va liderar la batalla de Salamina contra els perses, i el d’un idealitzat Pèricles, que, segons Pausànies, era exposat sobre l’Acròpoli.

El camí de la pintura
Pel que fa a la pintura, després de les guerres mèdiques, la tècnica va evolucionar cap a noves tendències. Segons mostren les pintures de la coneguda tomba del Tuffatore a Paestum (sud d’Itàlia), els pintors ja eren capaços de dibuixar amb encert la figura humana. Amb tot, continua essent una mera silueta acolorida, sense volum i sense ombres, col·locada sobre una superfície sense cap intenció d’indicar profunditat espacial.

 

Pintura de tomba del Tuffatore
Pintura de tomba del Tuffatore


D’aquest primer moment del període clàssic el pintor més conegut és Polignot de Tassos, autor d’obres com el sepulcre de Teseu o la decoració de la stoa de Poikile a Atenes. També destaca Apel·les de Colofó. Segons la tradició, el seu retrat titulat Alexandre i el llamp (Kepavvotyopos) va fer dir al mateix autor: "Alexandre és invencible, però Apel·les inimitable". Amb tot, la seva obra més admirada seria la Venus Anadyomene (“Venus sortint de la mar”), que, tanmateix, no és l’original, sinó una còpia romana.

Venus Anadyomene (Pompeia)
Venus Anadyomene (Pompeia)

D’època romana, en pintura, també destaquen els retrats d’ “El Fayum”. Datats d’a partirdel segle I aC, són pintats sobre taules de fusta que cobreixen el rostre de moltes mòries de la província romana d’Egipte.

Fayum 34Retrat d'El Fayum  

 

Fayum Museum

Retrat d'El Fayum  


Artistes genis
Durant gran part de la història, els artistes tenien consciència de ser simples artesans o tècnics (τεχνίτης en grec) –la paraula art ve del llatí ars, artis, la qual conté l’arrel indoeuropea *ar- (“col·locar”). El Renaixement, però, suposà un punt d’inflexió. Els studia humanitatis imposaren una nova visió del món: l’antropocentrisme –l’ésser humà com a centre de l’Univers- substituí el teocentrisme medieval.

'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)
'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)


Aquest creure més en un mateix propicià l’aparició de l’artista com a creador i, com a conseqüència d’això, irrompé el màrqueting de l’art en majúscules. Així, els artistes començaren a signar les seves obres –Albert Dürer fins i tot utilitzà un logo, avançant-se tres-cents anys en aquesta pràctica tan moderna. Durant aquesta època també es varen crear escoles i acadèmies que defensaven estils artístics diferents. Moltes d’elles foren apadrinades per grans mecenes.

picasso 16 638

Paraula de Picasso

Nietzsche i l’art
El 1872 el filòsof alemany Friedrich Nietzsche s’atreví a reflexionar sobre l’origen del l’art en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a GrèciaHo féu contraposant dues divinitats gregues, Dionís i Apol·lo, a qui atribuí principis estètics. Mentre que Apol·lo representaria l’equilibri i l’harmonia, Dionís personificaria una forma d’irracionalitat necessària per a desenvolupar la creativitat.

El naixement de la tragèdia
El naixement de la tragèdia


Per a Nietzsche, aquestes dues forces creadores havien provocat l’aparició de l’art. Al seu parer, els grecs varen ser capaços de combatre el vessant més espantós de la vida mitjançant l’art, ja que l’experiència estètica fa més suportable l’existència humana. I l’expressió més excelsa de l’art hauria estat, en paraules del filòsof alemany, la tragèdia grega. Aquesta, derivada de la poesia i la música, hauria fusionat admirablement l’actitud apol·línia amb la dionisíaca.

Paraula d'Oscar Wilde
Paraula d'Oscar Wilde

La traïció de les imatges
En els quadres tots veim el que volem veure. O el que ens sembla veure. No debades, un quadre no és un objecte. Una pintura crea la il·lusió d’un objecte, que apareix en el nostre cervell, recreat. Aquesta era la intenció del pintor surrealista belga René Magritte en el seu famós quadre Ceci n'est pas une pipe, “Això no és una pipa” (1928-1929). Encara que sembli una pipa, el quadre només n'és la representació i, per tant, segons Magritte, afirmar que la representació és l'objecte seria una mentida. 


"Ceci n'est pas une pipe" de Magritte.

En la història de l’art, una altra obra revolucionària va ser “La Font” que l’escultor francès Marcel Duchamp va exposar el 1917 en una mostra de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Es tractava d’un urinari. Amb ella, Duchamp, imbuït de l’esperit dadaista, volgué demostrar que qualsevol objecte mundà podia considerar-se una obra d'art; bastava que fos tret del seu context original (en aquest cas, un bany) i fos situat en un nou context adequat -una galeria o un museu- amb l’etiqueta d’obra d’art. El que l’artista francès estava dient als visitants era: “Vostè, que està mirant aquesta obra d’art, decideix si ho és”.

"La Font"


Les bases de la mostra a la qual Duchamp va presentar la seva polèmica peça establien que totes les obres serien acceptades. “La Font”, però, va ser rebutjada i retirada ràpidament. La peça original s'ha perdut, encara que va ser documentada pel fotògraf i reconegut galerista Alfred Stieglitz.

Paraula de Bertolt Brecht
Paraula de Bertolt Brecht
 
Aquí teniu unes reflexions sobre l’art extretes del capítol 4 del programa El arte de las civilizaciones” del Canal Movistar:

“Per a alguns, l’impuls creatiu ha estat l’expressió mateixa de la divinitat; per a altres, un desafiament a l’autoritat de Déu; per als creients, l’art religiós sempre ha estat transformador. Per a tots, però, l’art conserva un sentiment primari i espiritual. És una manera d’expressar allò misteriós i reflecteix el nostres desig més primari com a humans d’assolir i de definir un món més enllà del nostre”.

Al març de 1945, a la revista 'Lettres françaises' Pablo Picasso va fer les següents declaracions en relació al seu “Guernica”:

"Vostè què creu que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira en tots els pisos del cor si és poeta, o, fins i tot, si és boxejador, només té músculs? Ans al contrari, és alhora un ésser polític, constantment a l’aguait davant dels punyents, ardents o dolços esdeveniments del món […]. No, la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”


Aquí teniu un quadre del rus Vassily Kandinsky, precursor de l'abstracció en la pintura.

Fuga (1914)
Fuga (1914)

Aquí teniu una sèrie d'articles del blog del dermatòleg Xavier Sierra sobre la censura en la història de l'art:
- El arte censurado (I): el arte, expresión ideológica

- El arte censurado (II): el tabú del desnudo
- El arte censurado (III): el erotismo sigue prohibido hoy
El arte censurado (IV): la censura religiosa
- El arte censurado (y V): la censura política


Aquí teniu un capítol del programa "Pinzellades" d'art dedicat al quadre "El taller de l'artista", G. Courbet:




L’art
 sovint ens deixa anècdotes curioses com aquesta de “Somnis d’un seductor” de Woody Allen:



A vegades l'art pot ser una farsa. Atenció a aquest gol que una periodista va fer el 2007 a la Fira d' de Madrid




Articles relacionats:

L'origen terrós de l'home
Què és la bellesa?
- Ut pictura poesis
- Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
L'efecte Pigmalió
Ut pictura poesis
Escultures blanques? La història d'una gran mentida
Els museus de l'espoli

Tortugues infernals

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 
 
En grec, tortuga és χελώνη, d’aquí que avui aquest rèptil formi part de l’ordre dels quelonis. Hi hagué una nimfa coneguda precisament com Quelone. Fou protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.

 

Moneda amb tortuga d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda de Grècia
Moneda amb tortuga d'Egina, un dels primers llocs a encunyar moneda de Grècia

La lira i la tortuga
La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

Apol·lo i Hermes
Apol·lo i Hermes
 
En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.
 
Simbolisme de la tortuga
La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

La tortuga i la llebre
La tortuga i la llebre
 
D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

La mort d'Èsquil
La mort d'Èsquil
 
Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

Formació militar testudo
Formació militar testudo
 
Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

La tortuga que sosté el món
La tortuga que sosté el món
 
Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

Follet tortuga
Follet tortuga
 
Tortugues ninja
Tortugues ninja

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Dia Mundial de la tortuga
Dia Mundial de la tortuga

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Articles del web relacionats:

Realment existeix l'infern?

Bellesa apol·línia

El déu més atractiu del panteó olímpic va ser Apol·lo. De fet, era el déu de la bellesa masculina. Curiosament, però, en la nostra tradició antroponímica el seu nom adoptaria forma femenina amb Apol·lònia, la festivitat de la qual és dia 8 de febrer.

Santa Apol·lònia
Santa Apol·lònia
 
Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

Estàtua d'Apol·lo
Estàtua d'Apol·lo
 
Un gran admirador d’Apol·lo va ser el monarca francès Lluís XIV, que es presentà a la població com el Rei Sol que, com el déu, havia d’il·luminar França. De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit De fet, el 1653, amb quinze anys, va actuar vestit d’Apol·lo al Ballet de la Nuit.



   
  Lluís XIV vestit d'Apol·lo
 

Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

De gran, Apol·lo fou un gran protector de la seva mare Leto. Juntament amb la seva germana Àrtemis, la va defensar de les burles de Níobe, esposa d’Amfió i filla de Tàntal. Aquesta bravejava d’haver tengut més fills que ella, en total catorze: set homes i set dones. Tanta insolència va ser castigada. Apol·lo, amb les seves fletxes matà els fills de Níobe, i Àrtemis les filles, excepte Cloris (Flora), la deessa de les flors.

El déu del melic del món
Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
 
Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món. Es creia que era la pedra que utilitzà Rea, la mare de Zeus, per enganar el seu marit Cronos, que no parava de cruspir-se els seus fills en néixer.
 
Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
 
Un déu polifacètic
Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

La mort d'Aquil·les (Rubens)
La mort d'Aquil·les (Rubens)
 
Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
 
A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier
Apol·lo amb Urània (deessa de l'astronomia), de Charles Meynier


Aquí teniu més informació sobre el déu Apol·lo.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):


Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs
El complex de Cassandra
A l'orfeó amb Orfeu
Paraules que curen
Què és la bellesa?
L'oracle de Delfos
Muses inspiradores
Feministes amb complex de Diana
Un batxillerat ple de llorers
Orgies, crònica d'una mentida
Homosexualitat i mitologia

Feministes amb complex de Diana

Les dones que rebutgen la seva condició femenina i prefereixen actuar com un home pateixen el complex de Diana. Aquest comportament, que respon a una visió esbiaixada del feminisme, agafa el nom d’una de les divinitats més independents del panteó olímpic, coneguda a Grècia com a Àrtemis.
 
Diana era la germana bessona d’Apol·lo. Ambdós eren  fruit d’una infidelitat de Júpiter amb la titànida Leto (Latona). Juno, dona del patriarca olímpic, es morí de ràbia en conèixer la darrera aventura del seu marit. Aleshores prohibí que cap lloc de la terra oferís refugi a aquella amant on poder parir. A més, li envià la serp Pitó perquè la perseguís. Amb tals impediments Leto va haver d’adoptar la forma d’una lloba –d’aquí vendria el nom del seu fill Apol·lo (“nascut del llop”). Finalment, només l’illa d’Astèria, al mar Egeu, fou l’únic lloc que l’acollí -més tard aquesta illa fou coneguda com a Delos.

Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
Apol·lo i Diana (Lucas Cranach, 1472-1553)
 
Fer diana
En néixer, Diana ja donà mostres de la seva independència. Va ser la primera a sortir del ventre de la seva mare i llavors no dubtà a ajudar a néixer el seu germà Apol·lo. És per això que, encara que restà verge, també va ser la deessa dels parts, al costat d’Ilitia, filla de Júpiter i Juno. Tanmateix, seria sobretot coneguda per ser la deessa de la caça i protectora dels animals i dels boscos.
 
Diana era representada com una donzella vestida amb una túnica curta que du un arc i un carcaix ple de fletxes. Sempre anava escortada per un estol de nimfes i es deixava guiar per un cérvol o per un ca de caça -no debades, l’art de la caça rep el nom de cinegètica (< κύων, “ca”, + ἡγέομαι, “guiar”).

Diana (Joseph Werner)
Diana (Joseph Werner)
 
Diana mai no va dependre de cap home. Juntament amb Minerva (Atena) i Vesta (Hèstia) formà part de la tríada de deesses verges. La seva única dependència era la caça; d’aquí l’expressió “fer diana”. Vista aquesta curolla, no és d’estranyar que s’erigís en la benefactora de les amazones, les mítiques dones guerreres que igualment vivien lliures del jou masculí. Juntament amb elles s’erigí en un símbol de la militància femenina.
 
Diana i la Lluna
A part de ser la protectora de la caça, Diana també era vista com una personificació de la Lluna, així com el seu germà bessó ho era del Sol. De fet, segons Ciceró, el nom llatí de Diana li vingué donat perquè era una deessa “capaç de produir, encara essent de nit, una espècie de dia”. En el món romà, Diana també era el nom amb el qual era conegut el planeta Venus, que anunciava el nou dia. D’aquí també tenim l’expressió militar “toc de diana” per referir-se a l’avís que serveix, a trenc d’alba, per despertar els soldats; en les festes dels pobles, també al·ludeix a l’inici d’un dia festiu.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)
 
Diana era una deessa amb un caràcter esquerp i violent. Va demostrar el seu esperit venjatiu amb el caçador Acteó, a qui va convertir en cérvol perquè l’havia observat mentre es banyava nua en una font. Altres víctimes de la seva ira foren el gegant Orió i la nimfa Cal·listo. La furibunda deessa també es féu notar en l’expedició grega que marxà cap a Troia a lluitar.
 
Àrtemis i Ifigènia
Tot estava a punt perquè els homes d’Agammènnon salpessin des de l’Àulida, un port prop de Tebes. No bufava, però, ni un bri de vent. Aleshores l’endeví Calcas pronosticà que no podrien continuar la travessia fins que Agamèmnon oferís en sacrifici a Àrtemis la seva filla Ifigènia, de bellesa extraordinària. La deessa estava enutjada amb el rei micènic perquè un dia, en disparar a una cérvola, digué: “Ni Àrtemis ho podria fer millor”.
 
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)
Moment del sacrifici, on Ifigenia finalment desapareix davant els presents (Francesco Fontebasso)


Davant aquesta profecia, Agamèmnon envià Odisseu (Ulisses) a la seva muller Clitemnestra per demanar-li Ifigènia. Com a excusa esgrimí que havia promès donar-la en matrimoni a Aquil·les com a paga pels serveis prestats en l’exèrcit. Clitemnestra hi accedí. Així, quan Agamèmnon estava a punt de degollar la seva filla, Àrtemis, compadint-se de la jove, la substituí per una cérvola i se l’endugué al país dels taures, Crimea (Ucraïna). Allà la féu sacerdotessa seva. El sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom recorda el d’Isaac a mans d’Abraham.



Temples
Diana tingué un temple consagrat a Efes, a les costes de l’actual Turquia. Fou una de les set meravelles de l’antiguitat. Va ser construït al segle VI aC per ordre del ric rei persa Cressus sobre les restes d’un altre temple d’Àrtemis que havia estat destruït per causes naturals. L’edifici, de planta rectangular i fet de marbre, tenia uns vint metres d’altura. El seu interior acollia una estàtua de la deessa de dos metres d’altura. El temple fou destruït el segle IV aC per un fanàtic religió, amb afany de protagonisme, anomenat Heròstrat.

Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes
Restes actuals del temple d'Àrtemis a Efes

Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)
Recreació del temple d'Àrtemis (Miniaturk, part de miniatures d'Istanbul que recrea edificis de tot Turquia)

Avui la ciutat portuguesa d’Èvora també té un temple dedicat a Diana. Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és un dels monuments més emblemàtics de la presència romana al país lusità.

Àrtemis politèlia
Originàriament, Àrtemis també fou adorada com una deessa mare, sobretot al seu temple d’Efes. En són una mostra les escultures d’Àrtemis efèsies, que reben el nom d’Àrtemis politèlia, amb molts (πολύς) pit (θήλη). Presenta el pit amb moltes mames. La seva raó de ser seria propiciar la fertilitat. Amb tot, alguns estudiosos sostenen que no són mames, sinó testicles de toro. Igualment, però, serien tot un símbol de la fertilitat, encara que en aquest cas masculina. Curiosament , d’Àrtemis politèlia n’hi ha de blanques i blanques. Per a més informació, no us podeu perdre aquest excel·lent blog del metge Xavier Serra titulat “Un dermatólogo en el museo”.

Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia)           Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma.
Àrtemis La Bella (s. II dC.). Museu d'Efes (Turquia) Artemisa efèsia. Galleria Doria Pamphilj. Roma. 


Articles del web relacionats
Bellesa apol·línia
Homosexualitat i mitologia
A Canàries la canícula borda molt!
Realment era verge, la Mare de Déu?
Compte amb els troians!
-L'ofuscació del feminisme
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

Tots som Apol·lo i Dionís!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):



Articles del web relacionats:

Siau qui sou
-
 Quan la mediocritat estava ben vista
L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
La construcció de la identitat mallorquina
Orgies, crònica d'una mentida
Bellesa apol·línia
Un batxillerat ple de llorer
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px