Banner Top

Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era un gegant fill de Zeus. Per ordre de la gelosa Hera, va intentar violar Leto (Latona), la dona amb qui el patriarca olímpic havia tengut Apol·lo i Àrtemis. Zeus, però, el fulminà i el precipità a l’inframón -altres versions diuen que fou mort pels déus bessons.

Sota terra, Tici patí un càstig terrible. Dia rere dia dos voltors (o dos serps) li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Prové del grec τάλας (“desgraciat”), la qual cosa ja indica el seu destí. Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

 

Com el personatge mitològic, el seu element químic (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. En el món animal també trobam el tàntal africà (Mycteria ibis). És un ocell, d’uns 97 cm de llargària, que habita als aiguamolls, llacs i estanys de la major part de l'Àfrica subsahariana i l'oest de Madagascar.

tantal ocell

Tàntal africà


Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Un dia presencià com Zeus raptava Egina, la filla del riu Asope. Tot d’una ho va dir al pare de la víctima. El patriarca olímpic no consentí aquella falta de deslleialtat i el fulminà. 

A l’inframón, a Sísif li esperava un suplici terrible: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.

Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)

Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)

Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

A l’orfeó amb Orfeu

El 22 novembre se celebra Santa Cecília, patrona de la música. Aquest dia, però, és millor que recordem Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’), la musa de la música. També, però, podem invocar Orfeu, el músic per excel·lència de la mitologia grega, present en la nostra paraula orfeó, nom donat a una agrupació coral.

Orfeu és un dels personatges més atractius de la mitologia (Franz von Stuck)
Orfeu és un dels personatges més atractius de la mitologia (Franz von Stuck)


Orfeu fou, sens dubte, un gran melòman (μέλος, “música” + μανία, “bogeria”). Era fill d’Apol·lo, déu de la poesia, i de Cal·líope, musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Va heretar dels seus pares la bella veu i el do per la música. Com el seu pare, Orfeu toca la lira o la cítara. Els seus encisadors cants amansaven les feres i fins i tot apaivagaven el caràcter dels homes més esquerps. Així ja va quedar demostrat en l’expedició dels Argonautes, on Orfeu va aconseguir vèncer els temptadors cants de les Sirenes.

Orfeu (Van Tulden)
Orfeu (Van Tulden)
 
Al costat de la seva estimada, la nimfa Eurídice, Orfeu protagonitzà una de les històries d’amor més passionals de l’antiguitat, per desgràcia sense final feliç. Al segle I aC Ovidi, en les seves Metamorfosis, la recreà magistralment.

Eurídice mossegada per la serp. Estàtua del jardí de Schönbrun. Viena
Eurídice mossegada per la serp. Estàtua del jardí de Schönbrun. Viena

Un dia Eurídice s’escapava de les mans del pastor Eristeu, que la volia violar. Amb les presses tengué la mala sort de ser mossegada per una serp. La picada resultà mortal. Aleshores Orfeu, desconhortat, decidí baixar al món de les ombres a la recerca de la seva estimada. El problema, però, és que els vius no tenien accés a l’Hades. Per burlar aquesta prohibició, el músic es posà a tocar la seva la lira d’una manera tan estremidora que els déus se n’apiaden.

Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)
Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)

Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)
Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)

Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
 
Hades i Persèfone, els sobirans infernals, acordaren restituir Eurídice al seu espòs. Li imposaren, però un condició: no l’havia de mirar fins abandonar el món dels morts. Així, Orfeu caminava davant i Eurídice el seguia. Però, quan estaven a punt de tocar la llum terrenal, Orfeu, desconfiat, no pogué contenir la temptació de comprovar si realment el seguia la seva muller. A l’instant de fer-ho, Eurídice li fou arrabassada de bell nou, aquesta vegada de manera definitiva.

Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques
Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques

Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
 
Orfeu i Eurídice
Orfeu i Eurídice


Desconsolat per la pèrdua de la seva dona, Orfeu renuncià per sempre al tracte amb dones. Aquesta actitud molestà tant a un grup de tràcies, que l’esquarteraren. El seu cap i la seva lira varen anar a parar a Lesbos, considerada l’illa de la poesia, futura pàtria de Safo, tota una icona de la poesia lírica. De tota manera, altres versions apunten que va ser Zeus qui, molest com estava per haver revelat certs secrets del més enllà, va matar Orfeu, enviant-li un llamp.

La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)
La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)


Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)
Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)

Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
 
Misteris òrfics
Després del seu descens als inferns, Orfeu instituí uns misteris basats en informes sobre la manera com les ànimes podien arribar al país dels benaurats. A partir del segle VII aC, les creences òrfiques sobre la immortalitat de l’ànima ampliaren l’imaginari grec del món d’ultratomba. Prengué força la idea d’un Hades que també tenia reservat un lloc per als malvats, denominat Tàrtar, on patirien penes terribles, molt similars a les que després s’imaginarien els jueus.

Paraula de Plató
Paraula de Plató

Aquí teniu un article interessant de George Steiner (Errata El examen de una vida) sobre mites de la música.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el mite d'Orfeu i Eurídice.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Articles relacionats:
Muses inspiradores
L'origen clàssic de la música
La lliçó mortal de Gilgameix
-
 Realment existeix l'infern
Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

Avui, 20 de gener, dia de sant Sebastià, no només parlam del patró de Palma, sinó també del dels gais. No debades, aquest religiós del segle III dC sempre ha estat representat quasi completament nu, amb un cos jove, vigorós i molt sensual i travessat per una munió de fàl·liques fletxes. Això ha bastat perquè el moviment homosexual se l’hagi apropiat per a la seva causa. També, però, el considera el seu protector contra la Sida.
 
Com Sant Jordi, Sant Sebastià és un dels il·lustres sants militars, els coneguts com a athleta Christi. I si sant Jordi fou associat amb Perseu, sant Sebastià fou assimilat amb l’arquer Apol·lo. Per aquest motiu, com el déu grec, des de temps antics va ser invocat com a protector contra la pesta –altres religiosos com Sant Roc també li feren competència en aquest àmbit.
 
Sant Sebastià agafa el nom de Sebastianus, que inicialment era un malnom que indicava procedència geogràfica, en aquest cas de  Sebaste, una població del centre de Turquia dita avui Sivas. Sebaste, però, prové del grec σεβαστός (“venerable”), que al món llatí equivalgué a augustus, que era el títol que adoptaven els emperadors romans.

Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
 
Tanmateix, les fonts cristianes ens diuen que Sant Sebastià no era de Sebaste, sinó que era un “francès” nascut a Narbona devers la meitat del segle III. De gran s’educà a Milà, on es decantà per la carrera militar. El seu minut de glòria li arribà en temps de Dioclecià, l’emperador que protagonitzà la darrera incursió més violenta contra els cristians abans de la intermediació de Constantí. Aleshores, fent de guarda a la presó, Sebastià es dedicà a convertir al cristianisme els reclusos.
 
Quan Dioclecià s’assabentà de la feta, enfurismat, l’ordenà capturar i el féu fermar a un arbre perquè un grup d’arquers el matassin a fletxes. Un cop complit la missió, els seus botxins l’abandonaren, pensant que ja era mort. Qui s’adonà, però, que encara era viu, va ser una dona, Irene, que se’l va endur a casa per curar-lo. Així, Sebastià no trigà a recuperar-se i a tornar a fer de les seves. No havia après la lliçó. Un altre cop seria capturat pels romans, els quals, aquesta vegada sí, s’asseguraren de matar-lo. El seu cos acabaria essent enterrat un 20 de gener en una catacumba de Roma, la dita catacumba de Sant Sebastià, que també allotjava les restes de Sant Pere i Sant Pau. Avui, tanmateix, part de les seves relíquies es troben disseminades per les esglésies catòliques de tots els continents. I un trosset és a Palma.

Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
 
Patró de Palma
A mitjan segle XVI, després de la guerra de les Germanies, Palma fou assetjada per una terrible pesta. Es donà la casualitat que en aquell moment va fer escala a ciutat un vaixell procedent de l’illa de Rodes amb centenars de persones que fugien dels atacs turcs.  Un dels viatgers era un clergue que portava un os del braç de Sant Sebastià. Aleshores els palmesans, desesperats, es posaren a resar amb devoció a aquell sant nouvingut. I els efectes no es feren esperar: en pocs dies la pesta començà a desaparèixer.

Sant Sebastià
Sant Sebastià
 
A l’hora de tornar a salpar, just quan el vaixell sortia del port, es desfermà una gran tempesta que impedí a la nau tot moviment. Es va interpretar que era perquè el tros de sant Sebastià volia quedar-se a la ciutat que havia salvat de la pesta. I així va ser. Com a amulet que havia estat, li reservaren un lloc a una bella capella que li feren a la Catedral. Amb aquests antecedents, el 1634 aquell sant tan benefactor fou declarat patró de Palma. El sarau actual de les festes de Sant Sebastià naixeria el 1979, en temps del batle Paulí Buchens.

Martiri de Sant Sebastià (Rubens, (1614 circa)
Martiri de Sant Sebastià (Rubens, (1614 circa)

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de Sant Sebastià.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Articles del web relacionats:

Mestre en Gai Saber
Els romans ja perdien oli


Amb motiu del dia de Sant Sebastià, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014), on sobre etimologies de màrtirs.



Belleses amb gràcia

Si els sàtirs representaven la cara més agressiva de la naturalesa, la seva cara més dolça i tendra era personificada per les tres Gràcies, conegudes al món grec com a Càrites, paraula derivada de χαίρω (“alegrar-se”), d’on tenim també carisma o eucaristia.

Aquesta tríada era fruit de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de les arts, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“joiosa”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).  El Renaixement canviaria els seus noms pel de Pulcritud, Amor i Castedat. 

Les Càrites simbolitzaven l’afabilitat, la simpatia i la delicadesa. Com a forces generadores de vida, se les associava amb l’amor, la bellesa, la sexualitat i la fertilitat. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

Primavera (Botticelli)
Primavera (Botticelli)


La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton
La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton, amb sílfide


Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)
Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)
Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

El poeta Josep Carner immortalitzà una de les Gràcies en el seu poema “Aglae i les taronges” (llibre Els fruits saborosos):

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


A part de Rubens, hi ha hagut altres pintors que han representat les tres Gràcies seguint altres cànons de bellesa. És així com aquesta tríada s’ha convertit en tot un símbol de l’etern femení cobejat pel sexe masculí.

Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
cranach louvre paris gracias 198x300
Les tres Gràcies de Lucas Cranach

 

Les tres Gràcies (Emile Vernon)
Les tres Gràcies (Emile Vernon)

 

Les tres Gràcies (Francois Boucher)
Les tres Gràcies (Francois Boucher)

 

Les tres Gràcies (Gustave Doyen)
Les tres Gràcies (Gustave Doyen)

 

Representació de les tres Càrites en una pintura al fresc trobada a Pompeia (circa segle I).
Les tres Gràcies en un fresc de Pompeia (circa segle I).

 

Les tres Gràcies (C Van Loo)
Les tres Gràcies (C Van Loo)

 

Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)
Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)

 

Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)
Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)

 

Les tres Gràcies (Juan Barjoa)
Les tres Gràcies (Juan Barjoa)

 

Les tres Gràcies (J B Regnault)
Les tres Gràcies (J B Regnault)


Les tres Gràcies (Hans Baldung)
Les tres Gràcies (Hans Baldung)

Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)
Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)

 

Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal
Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal

 

Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.
Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.


Amb les Gràcies sempre convé estar en gràcia per la gran quantitat de paraules que ens han donat a partir del seu ètim llatí gratia ("favor”): grat, gratificar, gratitud, agradable, agraïment, desgràcia, ingrat, congratular, gratuït o verbigràcia (< verbi gratia, “per causa de la paraula”), sinònim de “per exemple”.

No hem d’oblidar que la vida es construeix mitjançant una cadena universal de favors. No ens hem de cansar de donar les gràcies (agere gratias, en llatí). “Només un excés és recomanable en el món: l’excés de gratitud”, digué al segle XVII l’escriptor i moralista francès Jean de La Bruyère.

En aquest enllaç del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la representació de les tres Gràcies. I aquesta és la segona part. En aquest altre article Sierra parla d'un possible càncer de mama en una de les Gràcies de Rubens. I en aquest parla de la història de la celulitis.



Diferents formes de deir
Diferents formes de deir "gràcies" a Europa

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el famós quadre de Rubens.

Aquí teniu una explicació detallada del quadre "Les tres Gràcies" de Rubens:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:



Articles relacionats:
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
Sobre nimfòmanes i sàtirs
-
 Què és la bellesa?
El mite de la bellesa
Friné, la bellesa feta dona

A
quí teniu un vídeo que parla dels canvis de la moda femenina al llarg dels últims 100 anys:

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.

Per estar al seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar i l’ambrosia en els banquets dels déus. D’aquesta manera, va desplaçà Hebe, deessa de la joventut, que era qui realitzava aquestes tasques fins aleshores. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant (el nèctar), tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
El rapte de Ganimedes (Rubens)
El rapte de Ganimedes (Rubens)
Després de Ganimedes, Zeus també s’enamorà d’un altre jove, Euforió. Aquesta vegada, però, fou un amor no correspost. Euforió fugí de les urpes del patriarca olímpic, el qual, enfadat, el fulminà amb un llamp a l’illa de Melos. Les nimfes de l’illa l’enterraren i Zeus, encara més irat, les transformà en granotes.

Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. En aquell moment Apol·lo li adreçà unes paraules molt reveladores. Així les recreà Ovidi en les seves Metamorfosis (X, 141-142), en traducció de Jordi Parramon:

“Entre gemecs digué el déu: `Com nosaltres hem de plorar-te
Tu ploraràs per la gent, i en el dol faràs companyia’”

No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme adoptàs el xiprer com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, és un arbre que des de sempre ha estat associat a la fertilitat de la terra.

 

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les, gran amant de Pàtrocle. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hylas i les nimfes (John William Waterhouse), objecte de polèmica a la Galeria d'art de Manchester

Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hylas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.

Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en ossa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en ossa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill. Cal·listo és l'Ossa Major i el seu fill li fa d’os guardià -no debades, en grec arktos, d’on tenim Artur, significa “os”.

Hera, però, amb Cal·listo donant voltes al firmament, continuava intranquil·la. Aleshores va demanar al seu germà Posidó, déu de la mar, que l’Ossa Major brillés mai al cel de Grècia per evitar que Zeus continués veient la seva amant.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

Al programa LGTBI "Fons d'armari" d'IB3Ràdio parl sobre homosexualitat i món clàssic amb el periodista Xisco Nadal:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/06/2017), reflexion sobre l'Orgull Gai.

Articles del web relacionats:

Hipòcrates, el pare de la medicina

Traducció al català del reportatge publicat el març de 2012 a la revista "Memoria, historia de cerca" (Núm. 43)

Fa 2.500 anys, des d’una petita illa grega del mar Egeu, Hipòcrates revolucionà la medicina occidental desposseint-la de tota creença mítica. No només la dotà d’una base científica, sinó que també li conferí un codi deontològic encara avui molt present.
 
Des de temps antics, l’home ha sentit la necessitat de curar els seus mals. Ja a la preshistòria trobam intervencions mèdiques com les trepanacions, perforacions en cranis de persones vives com a remei per a la bogeria, l’epilèpsia i el mal de cap. El desenvolupament de la medicina arribaria segles més tard amb els sumeris i, sobretot, amb els egipcis, a qui l’historiador Heròdot qualificà com el poble dels “saníssims”. No debades, posseïen un notable sistema sanitari, amb quasi un metge per a cada malaltia. Precisament és de la cultura egípcia d’on procedeix el primer gran tractat mèdic conegut, el papir Ebers, de 110 pàgines. Escrit al voltant de l’any 1.500 aC, al segle XIX un comerciant del país el va trobar entre les cames d’una mòmia en una tomba d’Assasif. Posteriorment va ser adquirit per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, que li donà el nom. El tractat, que avui es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, està dividit en 877 seccions, en les quals es descriuen nombroses malalties i les seves corresponents prescripcions.
 
A pesar dels seus avenços, tant la cultura egípcia com la sumèria no van poder deixar de recórrer a la màgia i als déus. I el mateix passà a la seva veïna Grècia. En els seus inicis, la medicina grega girava al voltant del déu Asclepi, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu l’ordenà cremar i, mentre es consumia a la pira, va aconseguir arrabassar-li del ventre el nin. Aleshores decidí deixar-lo en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Per continuar llegint cliclau aquí.

'Lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp', de Rembrandt Rembrandt / Wikimedia Commons
'Lliçó d'anatomia del Doctor Nicolaes Tulp', de Rembrandt Rembrandt / Wikimedia Commons

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Articles del web relacionats:
Paraules que curen
La passió del pacient
-
Per què la serp és el símbol de la medicina?
  • Publicat a Altres

L'oracle de Delfos

Extracte del reportatge publicat el gener 2011 a la revista Sàpiens (núm. 99)

Considerat el centre del món, Delfos fou la seu de l’oracle més important de l’antiguitat. No només fou consultat pels grecs, sinó també per pobles del Pròxim Orient. Les seves respostes determinaren el curs de grans episodis de la història antiga. 
 
Bona part de la història de l’antiguitat es va escriure a Delfos. No és casual que aquest indret, a 180 km al nord-oest d’Atenes, fos considerat el centre religiós més important de l’antiga Grècia. Es tracta d’un dels emplaçaments més impressionants del país, escortat al nord pels nevats cims del mont Parnàs –on els grecs imaginaren l’estatge de les muses-, i al sud, per un majestuós bosc d’oliveres banyat al fons per les aigües del golf de Corint. Conta la mitologia que, després del seu naixement en la inhòspita illa de Delos, Apol·lo, déu de l’endevinació, buscà un lloc on fixar el seu santuari. Zeus de seguida recomanà al seu fill que s’establís a Delfos. No debades, aquest era un indret amb una simbologia especial arran d’una història ben curiosa.

L'oracle (1880, Camillo Miola)
L'oracle (1880, Camillo Miola)
 
Un dia el pare dels déus havia decidit buscar el centre de la Terra. Per trobar-lo havia llançat una àguila, la seva au consagrada, des d’Orient i una altra des d’Occident. Els dos ocells s’havien topat a Delfos i des de llavors aquest punt s’havia convertit en el kilòmetre zero del món antic. Una pedra amb forma d’ou, anomenada ómphalos (“melic” en grec), així ho recordava. Segons la tradició, aquesta era la pedra que Rea havia donat a Cronos per evitar que devorés el seu últim fill, Zeus. Havia sortit de la boca del crònida després que el pare dels déus aconseguís fer-li-la vomitar juntament amb la resta dels seus germans.

L'oracle de Delfos
L'oracle de Delfos


Per continuar llegint clicau aquí.

Aquí teniu més informació sobre els oracles a l'antiguitat.

Aquest capítol del programa "This is art" de TV3 està dedicat a l'èxtasi.

Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de Punto Radio (24/01/2011) per parlar sobre l'oracle de Delfos.



Aquest documental explica molt bé el paper de Delfos en la religió grega:



Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui

Matins amb dits de rosa

El millor de l’estiu és gaudir de l’espectacle de la sortida de sol. Davant tanta bellesa és inevitable recordar el famós vers molt recorrent a l’Odissea: “Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora […]” (ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

En la mitologia grega, Eos, Aurora al món romà, era la divinitat de l’alba (aurora en llatí), filla  dels titans Tia i d’Hiperió (literalment, “el que va per sobre”). La rosada (“rocío” en castellà) són les llàgrimes que vessa per la mort del seu fill Memnó a mans d’Aquil·les davant les muralles de Troia -Zeus li concedí la immortalitat. 

carro sol

Carro del Sol (Jardins de Versalles, 1668-1670)

La paraula rosada o roada no té res a veure amb rosa. Ve del llatí ros, roris i significa “plugim”, “aigua”. La seva arrel indoeuropea és ers- (“estar banyat”), d’on tenim també la planta romaní (< ros maris, “rosada de mar”), en castellà “romero”.

Aurora (Reni)
Aurora (Reni)

Segons Homer, cada matí, dalt d’un carro, Eos obre les portes del cel al seu germà Hèlios, el Sol, que abans era personificat pel seu pare Hiperió. També era germana de Selene (“la Lluna”), una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. Amb un altre germà (Astreu), Eos infantà Fòsfor (“el portador de la llum”, Llucifer al món romà) i els quatre vents: Bòreas (nord), Notos (sud), Euro (est) i Zèfir (oest).

L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard
L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard

Eos, l’enamoradissa
Eos era molt enamoradissa. En una ocasió s’uní amb Ares. Això no va agradar gens a l’altra pretendent del déu de la guerra, Afrodita, la qual castigà la seva rival a enamorar-se bojament de Titonos, un adolescent d’una gran bellesa. Eos no dubtà a demanar a Zeus la immortalitat del seu amant, però va oblidar-se de demanar-li l’eterna joventut. Així, mentre Eos es mantenia eternament jove i seductora, el pobre Titonos anava envellint-se. Finalment el convertí en cigala i el va tancar en una gàbia.

Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)
Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)


El prefix eo que trobam en el nom grec d’Aurora és utilitzat en paraules que al·ludeixen a fets o fenòmens que succeeixen al principi, a l’alba d’alguna cosa. Per exemple, una vegada desapareguts els dinosaures, en la història de la Terra començà un període en el qual foren molt importants les aus i els mamífers. Aquest és el període del Cenozoic (de καινός, "nou" + ζῶον, "animal"). Doncs bé, la primera part del Cenozoic és coneguda com a Eocè (“l’alba d’allò nou”).

Aurora i Apol·lo
Aurora i Apol·lo

 

L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)
L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)


Aurora boreal

L'Aurora romana donaria nom a la famosa aurora boreal. Es tracta d’una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars. S’origina a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l'hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileu  Galilei en honor a la deessa romana i el seu fill Bòreas, el vent del nord, de caràcter irritable. En canvi, a les latituds de l'hemisferi sud, se la coneix com aurora austral, en al·lusió a l’auster, el vent del sud. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

Aurora boreal a Alaska
Aurora boreal a Alaska

L’hora d’Hèlios
Cada matí el germà d’Aurora, Hèlios (Ἡλιος, “sol”), sortia d’Orient (< orior “sortir”) muntant un carro d’or relluent tirat per quatre blanquíssims cavalls. Es disposava així a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (< occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciava el seu periple.

A finals del segle XIX es descobrí l’heli, element gasós, incolor, inodor i inert –se li posà aquest nom perquè és un dels més abundants al sistema solar. El déu Hèlios també donaria nom a l’heliocentrisme, doctrina que diu que el Sol és el centre del sistema solar.

Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.
Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.

El fill d’Hèlios era Faetó ( “el brillant” < φῶς, “llum”). Un dia li va demanar conduir el seu carro per demostrar davant d’un amic la seva filiació divina. Encara que Hèlios intentà dissuadir-lo, no ho va aconseguir. Un cop dalt del carro, el jove es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va gelar. Després va baixar massa i la vegetació  s’assecà i es cremà. Així,  accidentalment, va convertir en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins al punt de tornar-la negra –la paraula grega etíops (αἰθίοπες), literalment “gent de cara cremada”, estava reservada només per als habitants de Núbia, al sud d’Egipte.

Apol·lo deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)
Apol·lo (abans Hèlios) deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)

La caiguda de Faetó (Jan)
La caiguda de Faetó (Jan)

Els pollancres i el "cant de cigne" de Faetó
Davant aquell desastre, finalment Zeus es va veure obligat a intervenir colpejant el carro desbocat amb un raig. Tal actuació provocà la mort de Faetó, que s’ofegà al riu Erídan (Po). Les seves tres germanes les helíades, no aturaren de plorar la seva mort. Aleshores els déus les transformaren en pollancres i les seves llàgrimes en ambre, la resina de l’arbre.

Observant l’espectacle hi havia un amic de Faetó, Cicne, el qual es va entristir tant que els déus el varen convertir en cigne. Com que tenia por del foc pel que havia passat, va triar viure a l’aigua. Apol·lo dotaria aquest au d’una melodiosa veu, la qual cosa explicaria la llegenda segons la qual, en intuir la mort, el cigne entona un dolç cant –avui l’expressió “cant del cigne” es fa servir per designar l’última obra o actuació d’una persona o grup.

El mite de Faetó simbolitza la ὑβρις grega, la “prepotència”, la “desmesura”, la mateixa que s’apoderà d’Ícar. Ambdós, temeraris i imprudents, patiren les conseqüències de no fer cas de les advertències dels seus pares.

El mite de Faetó segons Quino
El mite de Faetó segons Quino
Hèlios, un déu violent
Les accions dels humans no passaven desapercebudes a Hèlios. Basta fixar-se en com és definit en diferents textos: la “talaia de déus i homes” (Himne homèric a Demèter); qui “tot ho veu i tot ho escolta” (Ilíada i Odissea, d’Homer); o “un cercle omnivident” (Prometeu encadenat, d’Èsquil).

Hèlios patí la ira d’Afrodita, que no li perdonà que hagués confessat al seu marit Hefest que li posava les banyes amb Ares. La deessa de l’amor el féu enamorar d’una bella mortal, Leucòtoe. Així, una nit el déu solar entrà a la cambra del seu objecte de desig prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Aleshores demanà a la resta de donzelles que les deixin soles. Fou en aquell moment íntim quan Hèlios li revelà la seva identitat i el seu amor. La jove, però, en resistir-s’hi, patí la violència del déu.

Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783
Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783


Escoltant aquella escena d’estupre hi havia Clítie, germana de Leucòtoe, que estava bojament enamorada d’Hèlios. De seguida va córrer a visar el pare. Aquest, com a càstig, enterrà viva Leucòtoe. De res serví que li digués que Hèlios l’havia posseït en contra de la seva voluntat.

Hèlios, amb els seus raigs, intentà treure la seva estimada de la sorra, però ja fou massa tard. Odià per sempre Clítie, la qual, desolada davant aquell menyspreu, va estar nou dies asseguda a terra, mirant el sol, sense menjar ni beure. D’aquesta manera, es transformà en heliotropi, la flor que sempre gira  (τροπέω) cap al Sol -avui Clítie també és el nom d’un asteroide.

Un heliotropi
Un heliotropi


Els moments del dia
En la història de la pintura, hi ha un artista que va voler captar l’essència del paisatge espiritual dels matins, que tan poèticament va descriure Homer. És l’alemany Philipp Otto Runge (1777-1810), que va morir amb tan sols 33 anys. Tal com recordava recentment Rafel Argullol al diari Ara, pertany, doncs, “a la fraternitat dels que van morir joves, d’aquells que, segons la màxima grega, eren estimats pels déus: Schubert, Mozart, Rafael, Leopardi"

'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
 

Segons Argullol, Runge “va concebre allò que, uns decennis després, Wagner va anomenar Gesamtkunstwerk, obra d’art total. Goethe la va pensar des de la poesia, sobretot amb el Faust ; Wagner, des de la música, amb el drama musical. Runge la volia obtenir des de la pintura, mentre dialogava epistolarment amb el mateix Goethe sobre com arribar a la llum absoluta a través dels colors". El resultat va ser Els moments del dia, que integrava els moments del dia, les estacions de l’any, les etapes de la vida, la fugacitat i l’eternitat. En paraules d’Argullol, “és una pintura estranya, torbadora, i fins i tot una mica irritant. I no sabem si és el preludi d’una arcàdia o d’una catàstrofe”.

A partir del mite de Faetó, en aquesta entrada el dermatòleg Xavier Sierra dóna consells per evitar els efectes perniciosos del sol.

Aquí teniu un altre article de Sierra que parla sobre l'eosina, relacionada amb Eos.

Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
Bellesa apol·línia
- A Canàries la canícula "borda" molt

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px