Banner Top

El polèmic origen romà de la salutació feixista

La salutació romana consistia a aixecar lleugerament el braç, amb la palma cap avall, formant un angle indeterminat cap a dalt. No està del tot clar, però, el sentit d’aquest gest. Tampoc està clar que fos molt habitual. A la Columna de Trajà de Roma trobam legionaris saludant l’emperador. Amb tot, en sentit contrari també tenim emperadors que empren la mateixa salutació. És el cas de las famoses estàtues d’Octavi August o de Marc Aureli.

Relleu de la Columna de Trajà
Relleu de la Columna de Trajà
 
Al segle XVIII la salutació romana fou recuperada en la pintura. En ple auge de la Il·lustració, els intel·lectuals revaloraren les institucions de l’antiga República romana. Enmig d’aquest furor, es volgué donar un significat cívic o heroic al gest d’alçar el braç. Això quedà molt ben reflectit en el quadre El Jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David, una de les icones de la pintura neoclàssica.

Estàtua d'Octavi August
Estàtua d'Octavi August

Estàtua eqüestre de Marc Aureli
Estàtua eqüestre de Marc Aureli
 
El Jurament dels Horacis
Jacques-Louis David pintà El Jurament dels Horacis el 1784, cinc anys abans de la Revolució francesa. Ho féu per encàrrec del rei Lluís XVI de França. El monarca volia que fos una al·legoria sobre la lleialtat a l’estat i, per tant, a la seva figura. El tema de l’obra és el compliment del deure per damunt de qualsevol sentiment personal.

El jurament dels Horacis
El jurament dels Horacis (les espases brillen al centre del quadre, mentre, assegudes a un costat, ploren les dones, que presagien la tragèdia)
 
La història se situa al segle VII aC, durant el regnat del tercer rei romà, Tul·li Hostili, en què l’expansió de Roma xocà amb la ciutat Alba Longa, que dominava el Laci. Per evitar una gran batalla romans i albans preferiren dirimir el conflicte mitjançant un duel individual. Cada ciutat elegiria tres guerrers, que lluitarien cos a cos. Els tres elegits per Roma foren els germans Horacis, i els d’Alba Longa, altres tres germans, els Curiacis.
 
El quadre recrea el moment en què els germans Horacis presten jurament davant el seu pare abans d’iniciar la batalla. S’hi representa la salutació romana, amb el braç estès i la palma cap avall.  El drama rau en el fet que una de les germanes dels Curiacis, Sabina, estava casada amb un dels Horacis, mentre que una de les germanes dels Horacis, Camila, era la promesa d’un dels Curiacis.
 
A pesar dels llaços familiars, el pare dels Horacis exhortà el seus fills a lluitar contra els Curiacis. De la lluita només en sobrevisqué un dels Horacis. En tornar a Roma fou elogiat per tothom, excepte per la seva germana Camila, que li retragué haver mort el seu estimat. Ofès, l’Horaci l’acusà de falta de patriotisme i la matà amb la mateixa espasa amb la qual s’havia desfet del seu promès. Per aquest parricidi fou portat davant dels jutges. 
 
En el judici, el pare dels Horacis féu una defensa aferrissada de l’honor enfront de l’amor, de manera que el seu únic fill supervivent fou declarat innocent. A causa de la lectura política que es desprenia de la pintura, El Jurament dels Horacis fou considerada una declaració de defensa del rei Lluís XVI. Tanmateix, anys més tard, el seu autor treballà al servei de la Revolució francesa i, després, fou un adepte al règim de Napoleó.

Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
 
L’evolució de la salutació romana
Hipnotitzats per una idealitzada Roma, els revolucionaris francesos també adoptaren la salutació romana com a gest de lleialtat. El mateix faria després Napoleó. A Itàlia, Mussolini també se l’apropià i amb ell ja quedaria estigmatitzada com a símbol del feixisme.

El bany de masses de Mussolini
El bany de masses de Mussolini

En el cas d’Alemanya, però, els nazis volgueren atribuir un origen germànic a la salutació romana. El mateix Hitler afirmava haver-la vist per primera vegada el 1921 en una bodega de Bremen. La considerava un vestigi de l’antiga forma de salutació dels nobles medievals, que, a diferència dels seus súbdits, no es treien humilment el capell. Durant la seva dictadura el Führer la féu acompanyar amb la versió alemanya del Ave Caesar (“Salut Cèsar!”) romà: Heil Hitler! (“Salut, Hitler”!).

La salutació de Hitler
La salutació de Hitler

August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
 
El falangisme tampoc no dubtà a adoptar la salutació romana. Amb tot, també hi hagué gent que defensà l’origen iber del gest. El diferenciaven dient que no era tan horitzontal com la salutació nazi ni tan rígid com la salutació feixista. En tot cas, en la seva versió espanyola, el seu tret més distintiu fou  l’expressió amb la qual s’acompanyà: "¡Arriba España!".

La salutació franquista
La salutació franquista
 
Els qui tampoc no s’oblidaren de la salutació romana i de l’autoritarisme de l’antiga Roma foren els feixistes romanesos. Representats des de 1927 per la Guàrdia de Ferro, els seus membres foren coneguts com “els legionaris”, en clara al·lusió al disciplinat exèrcit dels antics romans. Actualment, en molts països, la salutació romana està prohibida, ja que és un símbol massa estigmatitzat.

En aquest vídeo trobareu més informació sobre el quadre "El jurament dels Horacis":




Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
El feixisme i l'antiga Roma
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
- És realment fascinant
Triomfs a la romana

Gladiadors, la història d'una manipulació

L’equívoc arranca amb aquest quadre de Jean-Léon Gérôme, Pollice verso (1872).  El gladiador dirigeix la mirada a la grada on un grup de vestlas li indica, amb el dit polze per avall, que pot matar el seu contrincant. Això, amb tot, no està gens clar!

Juvenal, a les seves Sàtires, té els següents versos (III. 36-37): Munera nunc edunt et, verso pollice vulgus/ Cum iubet, occidunt populariter. Aquí el problema és interpretar verso pollice, que vol dir amb el “polze girat”. Però, cap a on? Cap amunt o cap avall? Les fonts clàssiques sobre aquest gest, que popularitzaria Hollywood, són escasses i contradictòries.

Segurament va ser el cristianisme qui es va inventar de manera interessada aquesta simbologia. No debades, el polze cap amunt, senyalant el cel, havia d’indicar el perdó; i el polze per avall, senyalant l’infern, la mort -avui els americans aixequen els polzes al crit  de thumbs up per referir-se a OK.

Ave Caesar, morituri te salutant
Ave Caesar, morituri te salutant,  per Jean-Léon Gérôme (1859), on es veu un grup de gladiadors saludant l'emperador Viteli (segle I dC)

El més segur és que a la vida real passàs tot el contrari del que ens ensenya el quadre de Gérôme. Així, per indicar la mort, el públic mostrava el dit polze per amunt o horitzontalment, ja que es tractava d’un gest que recordava l’acte de desembeinar una espasa. Per contra, el gest d’introduir el polze dins del puny (espasa embeinada) degué significar perdonar la vida del gladiador que havia estat derrotat -es creu que el gest solia anar acompanyat del crit mitte (“deixa’l anar”). D’altra banda, per demanar clemència, tal com es veu en el quadre de Gérôme, els gladiadors alçaven tres dits de la mà.

Ave, Caesar, morituri te salutant
Els combats de gladiadors, així com també els combats o caceres amb animals (venationes), se celebraven en els amfiteatres, on la gent podia veure (θεάομαι) l’espectacle des dels dos (αμφι) laterals del recinte. El teatre, en canvi, tenia forma de semicercle i estava reservat per a les representacions de tragèdies i comèdies.

L’espasa curta que empraven els gladiadors rebia el nom de gladium. En català, durant l’edat mitjana, aquesta arma mortífera ens donaria el verb esglaiar amb el sentit d’ “infondre terror mortal”; després s’originaria el substantiu esglai. Un altre derivat seu és la planta gladiol, dita així a causa de la forma punxeguda de les seves fulles.

Gladiolus 7 19 06

Gladiol

Queda clar, doncs, que els gladiadors, quan saltaven a l’arena, tenien un futur ben negre. Així ho reflecteix la famosa frase que  proferien davant de l’emperador just abans de començar a lluitar: Ave, Caesar, morituri te salutant (“Cèsar, els que han de morir et saluden”). Amb tot, a la seva obra Vida dels dotze Cèsar, l’historiador romà Suetoni assegura que aquesta frase només era pronunciada pels naumachiarii abans de llançar-se a les naumàquies, els combats (μάχη) navals (ναῦς) que s’organitzaven enmig de l’amfiteatre.

Naumàquia d'Ulpià Xeca
Naumàquia d'Ulpià Xeca (1894)

Del que no hi ha cap dubte és que, en acabar la lluita, els cadàvers eren arrossegats per uns esclaus amb uns garfis de ferro. Se’ls conduïa a una dependència anomenada spoliarium (<spolium, “despulla”), on eren despullats de les seves armes i vestimentes -d’aquí el terme espoli. El triomfador del combat era premiat amb una palma amb la qual feia una volta a l’amfiteatre.

Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)
Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)

Perfil dels gladiadors
Els gladiadors podien ser presoners de guerra, presos comuns condemnats a treballs forçosos o esclaus. També, però, hi hagué persones lliures que, motivats per la fama, esdevingueren gladiadors per decisió pròpia. Tots ells eren obligats a combatre per a sobreviure. Per aconseguir-ho se sotmetien prèviament a un entrenament especial. La gran demanda d’aquests espectacles propicià la creació per tota Itàlia d’escoles de gladiadors.

Gladiadors romans (Oniello Falcone)
Gladiadors romans (Oniello Falcone)

Els  gladiadors es podien enfrontar un contra un, per parelles o per grups. En general, no es protegien les zones del cos vitals. Es volia afavorir l’agilitat de l’esgrima. Per contra, les parts no mortals com els braços, les espatlles i les cames estaven més protegides per evitar que una ferida molt important acabàs amb el combat de forma prematura. Els gladiadors s’emparellaven en funció de les seves característiques per tal que l’enfrontament fos el més espectacular i durador possible. Per evitar que es relaxassin, prop d’ells pul·lulaven uns personatges que se dedicaven a punyir i de donar-los cops.

Mosaic de de Zliten, segle II
Mosaic de de Zliten, segle II


En funció del seu equipament, els gladiadors rebien diferents noms. Els reciaris (retiarii) o “homes xarxa” eren aquells que anaven armats amb una llança trident i una xarxa (retis), amb la qual havia d'agafar el seu rival, a qui rematava amb el trident. No portaven res al cap i anaven vestits amb una túnica curta. Portaven protecció al braç dret i un barret anomenat galerus.

Si els reciaris tiraven la xarxa i no l'encertaven, fugien i preparaven un segon intent mentre el seu adversari el seguia per l'arena per matar-lo abans. Aquest adversari que corria darrere ell rebia el nom de secutor (“perseguidor”).

Peractum est! (
Peractum est! ("S'ha executat!"), Howard Pyle, (1897)


També hi havia els mirmil·lons (mirmillones) o “home-peix”. S’anomenaven així perquè s'enfrontaven als reciaris, que empraven la xarxa com per pescar un peix. Portaven la imatge d'un peix als seus elms. Com que les seves armes eren semblants a les usades pels gals, també eren coneguts com a Galli.

Si feim cas dels grafits trobats a Pompeia, el sex appeal dels gladiadors era, certament, irresistible. Així ho il·lustren alguns d’ells: “Les noies sospiren per Celadus el Traci” o “Crescens el reciari, metge de les noies de nit, de dia i en altres hores”.

Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)
Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)

Origen etrusc
Els autors antics afirmaven que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt. Tanmateix, ja a la Ilíada Homer narra que els funerals del malaguanyat Pàtrocle se celebren amb un jocs similars.

Segons Livi i Ciceró, a Roma els primers combats d’espases es remunten al segle VI aC, a l’època de Tarquini Prisc, el segon rei d’origen etrusc. Amb tot, no fou fins al segle III aC quan aquest costum, que acabà perdent el seu significat ritual originari, s’implantà a la ciutat eterna. Els romans s’hi referien amb el nom de munera en al·lusió als “deures” que tenien els descendents envers el seu difunt. La paraula, però, també podia significar “obsequis”. No debades, es tractava d’un regal que l’organitzador pagava de la seva propi butxaca per al gaudi del poble. 

Fresc de tomba lucana (segle III aC)
Fresc de tomba lucana (segle III aC)

Atesa la seva crueltat, els combats de gladiadors foren durament criticats per personatges tan il·lustres Sèneca. “L’home -digué-, la cosa més sagrada per l’home, aquí és assassinat per esport i per diversió”. El 97 aC es promulgà una llei que prohibia el sacrifici de vides humanes. Amb tot, les lluites de gladiadors es continuaren celebrant fins a l’edicte d’Honori el 404.

Gladiadors en l'era digital
Gladiadors en l'era digital

Aquest article parla sobre la dieta vegetariana dels gladiadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/10/2017), reflexion sobre la violència:



Articles del web relacionats:
Pa i circ, l'origen romà del populisme


En aquest enllaç trobareu més informació sobre els gladiadors.

Aquí teniu un article sobre el mercat de la sang dels gladiadors.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. Aquest altre parla dels gladiadors.

Aquí teniu més informació sobre les famoses naumàquies.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px