Banner Top

Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite d'Èdip:

I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.

Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Aquí teniu un altre article interessant titulat "Èdip rei i la novel·la policíaca".

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px