Banner Top

Boudica, l’amazona britànica que plantà cara als romans

El 43 dC Claudi incorporà definitivament a l’imperi romà l’illa celta de Britania -un segle enrere el general Juli Cèsar ja hi havia fet les primeres incursions. El principal mal de cap de l’emperador va ser Caratac, un rei britó de la tribu dels catuvel·launs, que liderà la resistència contra els romans. En caure com a ostatges la seva dona i filles, Caratac anà a cercar protecció en la reina Cartimandua dels brigants. Aquesta, però, el va entregar als romans, els quals el varen portar a Roma l'any 51.

Carataco 2

Caratac

Al caput mundi, el cabdill bretó fou exhibit com a botí de guerra en la cerimònia del triomf. Després fou conduït davant del Senat on, segons una llegenda, féu un discurs ple de bonhomia. L’emperador Claudi, en sentir-lo, decidí indultar-lo juntament amb la seva família amb la condició, però, que romangués a Itàlia.

Carataco 3

Caratac en el Senat, davant Claudi


L’hora de Boudica
Els britons, tanmateix, continuaren donant guerra als romans. L’any 60 dC, nou anys després de la captura de Caratac, la resistència fou liderada per Boudica, tota una heroïna que avui té una estàtua a la vorera del Tàmesi, al costat de la Cambra dels Comuns i del Big Ben. Apareix amb les seves filles dalt d’un carro de rodes adornades amb dalles a l’estil persa.

 

Estàtua de Boudica a Londres
Estàtua de Boudica a Londres


A Boudica li tocà lidiar amb el successor de Claudi, Neró. Amb prop de trenta anys, s’erigia en una autèntica amazona. En morir el seu marit Prasutag, s’indignà molt. En el testament, l’havia nomenada la nova reina de la tribu dels icens, al nord-est d’Anglaterra. A més, la meitat de la seva herència era per a les seves dues filles adolescents i l’altra meitat, per a l’emperador Neró, amb qui Prasutag havia signat un pacte de no-agressió.

Mapa de les tribus britàniques
Mapa de les tribus britàniques

Els romans, tanmateix, no varen donar cap validesa a aquell paper i varen ordenar el saqueig de totes les propietats dels icens. Boudica seria despullada i assotada davant del seu poble mentre els legionaris violaven les seves filles. Aleshores la flamant reina jurà venjar-se d’aquella humiliació. Amb el suport d’altres tribus britàniques, va arrasar Camulodunum (Colchester), Londinium (Londres) i Verulamium (Saint Albans). Els relats dels historiadors romans, segurament exagerats, eleven el nombre de morts a 70.000.

tropes romanes

Tropes romanes a Britania

La batalla final es lliurà a Watling Street, prop de Londinium.  Per motivar les seves tropes, segons l’historiador Tàcit, Boudica els dirigí les següents paraules:

“Ningú no es pot lliurar dels arrogants i orgullosos romans. Desfiguraran allò sagrat i violaran les nostres verges. Vèncer o morir en aquesta batalla; tal és la meva decisió de dona. Allà ells, els homes, si volen viure com a esclaus”.

Boudica
Boudica

Sembla que Boudica no era entre els 80.000 britànics morts en aquella batalla. Segons algunes fonts, va morir presa. D’altres diuen que va aconseguir escapar i que, conscient del que li esperava, es va suïcidar ingerint verí. Tot i perdre el torcebraç, la magnitud d’aquella revolta va suposar un cop molt dur per a l’amor propi de la totpoderosa Roma. Els historiadors Tàcit i Cassi Dió asseguren que l’enterrament de Boudica va ser espectacular. No s’ha pogut trobar, però, la seva tomba. Alguns diuen que estaria ubicada en el mític Stonehenge.  

Aquí teniu la pel·lícula "Boudica, la reina de la guerra" (2003):

En aquest article trobareu més informació sobre Boudica. I en aquest altre també.

 
Articles del web relacionats:

El nas de Cleòpatra
Les noves amazones
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira

El lament Zenòbia, l’amazona de Palmira

Recentment s’ha pogut veure l’espectre de Zenòbia plorant desconsolat per Palmira, a Síria, a 215 kilòmetres al nord-est de Damasc. No se’n pot avenir. Ja no reconeix la seva Παλμύρα (“la ciutat de les palmeres” en grec), que la va veure arribar al món el segle III dC -en hebreu també era coneguda com a Tadmor (“la ciutat dels dàtils”). Aquests dies els jihadistes de l’Estat Islàmic (ISIS en les seves sigles angleses) han tornat a esmicolar per enèsima vegada les seves ruïnes grecoromanes, declarades per la Unesco com a Patrimoni Monumental de la Humanitat.

Denari amb l'efígie de Zenòbia
Denari amb l'efígie de Zenòbia
 
El 258 Zenòbia, filla d’una esclava egípcia i d’un ric mercader àrab, s’havia casat amb el sobirà de Palmira, Odenat. Aquell marit li va procurar una bona formació intel·lectual amb eminents mestres grecs. Havent derrotat els perses, Odenat es va convertir en el principal suport de l’imperi romà en la seva frontera oriental. El 267, però, va aparèixer assassinat juntament amb el seu fill Harima. Aleshores tothom va donar per fet que Zenòbia era la responsable d’aquelles morts.
 
La reina de l’Est
Durant cinc anys, la coneguda com “la reina de l’Est” va governar un imperi que era quasi tan gran com el d’Alexandre Magne. Abraçava Anatòlia, Mesopotàmia, Síria, Palestina i Egipte. El 272, al capdavant de 70.000 homes, Zenòbia, convertida en tota una amazona, se sentia forta per proclamar la independència del regne de Palmira. Era perfectament conscient de la importància estratègica d’aquell oasi enmig del desert de la província romana de Síria. Es tractava d’una parada obligatòria per a les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. Aquell gest tan insolent no agradà gens a l’emperador Aurelià, que va passar a l’atac, desplaçant-se en persona in situ.

Zenòbia es rendeix
Zenòbia es rendeix

Llavors, acorralada en la seva pròpia ciutat, Zenòbia s'hauria mostrat així de desafiant amb el sobirà romà: “Demanes la meva rendició, però saps que Cleòpatra va decidir morir com a reina abans que ser sotmesa. Jo tampoc no deixaré que la meva posició i el meu bressol siguin menystinguts”. En intentar escapar, però, l’emperadriu fou capturada. Segons algunes fonts, Aurelià va decidir no matar-la, impressionat com estava per la seva bellesa i dignitat. Altres fonts, però, apunten que darrera aquella misericòrdia hi havia motius polítics. No debades, Zenòbia continuava aixecant moltes simpaties tant a Palmira com a Egipte.

Restes de l'actual de la ciutat de Palmira
Restes de l'actual ciutat de Palmira
 
L’emperadriu captiva va ser portada fins a Itàlia, on Aurelià li concedí una vila a l’actual Tívoli. Allà va passar la resta de la seva vida. D’ençà de la britànica Boudica (segle I), Roma no recordava una dona tan intrèpida. Un segle després de Zenòbia, a la mateixa Síria, una altra dona es va atrevir a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. Va ser la reina beduïna Màvia, que, tanmateix, va acabar pactant amb els romans.

Avui ja ningú no es rebel·la per evitar els continus atacats d’una de les perles patrimonials d’Orient, cruïlla de grans cultures. Davant la inoperància de la comunitat internacional sembla que la barbàrie no té aturall. Bé ho sap Zenòbia que, des de la seva tomba, es lamenta que la història és cíclica i que la humanitat no té remei.



Articles del web relacionats:
El nas de Cleòpatra
Les noves amazones
Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px