Banner Top

Era mallorquí Anníbal, el cabdill cartaginès?

Anníbal, el general cartaginès de la Segona Guerra Púnica, podria haver estat mallorquí. Segons alguns historiadors, hauria nascut a l’arxipèlag de Cabrera, avui un parc natural situat a 13 kilòmetres al sud-est de Mallorca. Al 244 aC el seu pare, el general Amílcar Barca es dirigia de Cartago a Hispània. Ho feia en companyia de la seva dona embarassadíssima, d’origen iber. En passar per l’illa de la Conillera, ella va rompre aigües, i de seguida Amílcar va ordenar desembarcar-hi.

ile cabrera 001

Mapa de l'arxipèlag de Cabrera

Avui Cabrera forma part del municipi de Palma, així que podem dir que Anníbal és un dels nostres “llonguets” més cèlebres. En esclatar la Segona Guerra Púnica contra Roma, liderà una nodrida expedició de 38.000 soldats, 8.000 genets i 37 elefants que travessà els Pirineus i els Alps en una de les més colossals aventures de l’antiguitat. Entre ells hi havia foners balears, coneguts per la seva afinada punteria.

A mesura que els homes d’Anníbal s’acostaven a Roma començà a circular l’expressió Hannibal ad portas (“Anníbal a les portes”). Davant aquesta pressió, els romans decidiren passar al contraatac. El 218 aC els dos germans Escipions, Publi i Cneu, desembarcaren a Empúries. L’objectiu era tallar el subministrament de tropes que els cartaginesos dirigien des d’Hispània cap a Itàlia. Després d’un inici de campanya favorable pels romans, la sort es va posar del costat dels cartaginesos i ambdós germans moriren en mans de les tropes d’Asdrúbal.

Hannibal route

Les “delícies de Càpua”
Mentrestant, a la Península Itàlica, el 2 d’agost de l’any 216 aC s’esdevingué una de les batalles més sagnants de la història. Fou la batalla de Cannes on moriren seixanta mil romans. Quan tot ja pareixia dat i beneït, Anníbal va cometre el seu màxim error. En lloc d’anar directament a Roma, es retirà a Càpua, una ciutat al sud de la capital italiana que es prestava molt per a la disbauxa.

L’exèrcit cartaginès es va relaxar massa a les conegudes “delícies de Càpua” i l’ocupació de Roma es va anar retardant. El temps jugà a favor dels romans, els quals no trigaren a recuperar-se de las baixes patides. El 210 aC el fill de Publi, que adoptà el seu mateix nom (Publi Corneli Escipió), es traslladà a Hispània per tal de continuar amb l’empresa del seu pare que acabava de ser mort. Des de la seva arribada, Escipió no va tenir altra cosa que victòries.

anibal cruzando los alpes

Anníbal creuant els Alps

Un cop sotmesa la Península, l’oficial romà es dirigí a Cartago (Tunísia) per lliurar la batalla final al cor mateix de la potència enemiga. La gesta li valdria el sobrenom de “l’Africà”. Davant aquest nou panorama, Anníbal, que estava pendent que li arribassin reforços per preparar l’assalt final a Roma, va se requerit pel Senat de Cartago.

Havent arribat a les portes de la capital de l’imperi romà i estant a un pas de la glòria, el general cartaginès hagué de renunciar al somni de la seva vida per tornar a Àfrica a defensar la seva ciutat. Durant els 15 anys que romangué en sòl italià havia guanyat totes les batalles, però no la guerra. Vincere scis, Hannibal, victoria uti nescis (“Saps vèncer, Anníbal, però no saps treure profit de la victòria”), li digué un dels seus súbdits com a retret per no haver-se decidit a envair Roma.

anibal 2

Anníbal

El tràgic final
La meitat de les tropes d’Anníbal es va negar a seguir-lo. Els historiadors romans diuen que llavors el líder púnic va matar, per desobediència, 20.000 homes. Amb la resta va desembarcar a Cartago el 202 aC, va reconèixer la ciutat de la qual havia marxat als nou anys i es va dirigir a l’esplanada de Zama, a unes cinquanta milles al sud. Allà l’esperava Escipió, que l’acabaria vencent. Seria, tanmateix, un fill adoptiu del gran general romà, Escipió Emilià el Jove, qui infringiria la derrota definitiva a Cartago en la tercera guerra púnica (151-146 aC).

Superada per l’enginy militar dels romans, Cartago va haver de signar finalment una pau que li imposava unes condicions molt dures: el pagament a Roma de deu mil talents en cinquanta anualitats, la destrucció de la seva flota –amb l’excepció de deu naus-, la confiscació de totes les armes –incloent-hi els elefants- i la prohibició de reclutar en endavant més mercenaris.

anibal

Anníbal a la batalla de Zama (oli de 1521)

Tot i aquestes duríssimes condicions de pau, Anníbal va ser un dels artífex de la recuperació de Cartago. Els recursos que en el passat eren invertits en armament, en la flota i en pagar els mercenaris varen ser utilitzats exclusivament per a projectes interns de millora de la ciutat. D’aquesta manera, el general cartaginès reactivà l’economia de la seva ciutat i va proposar a Roma la liquidació anticipada del deute de la guerra en només deu anys.

Roma no veié amb bons ulls aquesta recuperació de Cartago, així que el 195 aC un grup d’emissaris romans desembarcà a la capital de Tunísia amb l’objectiu de capturar Anníbal. Aleshores líder púnic optà per exiliar-se en secret a Àsia Menor, on intentà aixecar una revolta contra Roma. En descobrir-se els seus plans, es refugià a la cort del rei Prúsies de Bitínia, però els romans el localitzaren de bell nou. Amenaçat, abans de lliurar-se a l’enemic, trià suïcidar-se amb la ingesta d’un verí. Era l’any 183 aC i tenia 67 anys.

Aquí teniu un documental sobre Anníbal:

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió resseguesc la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius.

Articles del relacionats:
El múscul foner
- Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
- La tragèdia dels francesos de Cabrera
- Eivissa, l'illa de l'excepció
- Compte amb els púnics!
- Carthago delenda est

Formentera, la cara fosca del paradís

Extracte del reportatge publicat al suplement "Ara diumenge" del diari Ara (15/11/2015) - També trobareu una altra versió del mateix tema al número 197 (agost de 2018) de la revista Sàpiens en un reportatge titulat "Presos a Formentera"

Entre 1940 i 1942 la tranquil·la illa pitiüsa va acollir un dels camps de concentració més cruels del franquisme
 
Les cristal·lines i tranquil·les aigües de les Balears amaguen històries terribles. Fa dos-cents anys l’arxipèlag de Cabrera, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca i avui convertit en parc natural, ja acollí el primer camp de concentració europeu de l’era moderna. Fou el lloc on el 1809 anaren a parar les tropes napoleòniques que, durant la Guerra del Francès, caigueren a la batalla de Bailén (Jaén). Va ser un autèntic infern que durà cinc anys i que registrà fins i tot casos de canibalisme. Dels 9.000 presoners inicials tan sols en sobrevisqueren 3.600. El 2001 aquest episodi tan dramàtic de la nostra història inspiraria a Baltasar Porcel la seva novel·la L’emperador o l’ull del vent.

Camp de concentració de Formentera (arxiu Andreu Manresa)
Camp de concentració de Formentera (arxiu Andreu Manresa)
 
Qui, però, es mereixen també una bona novel·la són els presos republicans que, en acabar la guerra civil, foren confinats en un altre racó del paradís balear, Formentera. Molts no ho saben, però la Pitiüsa menor és la constatació més palmària que els camps de concentració no només existiren en territori nazi. Espanya també s’omplí d’aquests recintes de l’horror. Destacaren els de Castuera (Badajoz), Miranda d’Ebre (Burgos), el Camp de la Bota a Barcelona o els d’Alacant. Alguns encara estan sense cap placa commemorativa [...].

En aquest enllaç podeu veure el vídeo del programa documentarl "Memòria i oblit d'una guerra" dedicat a Formentera.

Aquí teniu un vídeo d'IB3 que parla sobre els 13 camps de concentració que hi havia a les Balears:

La tragèdia dels francesos de Cabrera

Reportatge publicat el setembre 2008 en el setmanari El Temps (Núm. 1.268)

La guerra del Francès deixà una trista fita històrica per recordar. A les Balears, l’illa de Cabrera acollí fa dos-cents anys el primer camp de concentració de l’era moderna. Nou mil soldats de les tropes napoleòniques hi foren confinats durant cinc anys. 
 
En arribar a Cabrera costa imaginar que aquest parc natural d’aigües cristal·lines, situat a 17 kilòmetres del sud de Mallorca, va presenciar en el passat tant d’horror. Durant molts d’anys Cabrera va ser un nom maleït al nostre país veí. Fa dos segles l’opinió pública francesa es commocionà en saber que compatriotes seus havien estat els conills d’índies del primer camp de concentració de l’Europa contemporània. La tragèdia arrancà el 19 de juliol de 1808 a la famosa batalla de Bailén (Jaén). Allà les tropes napoleòniques van patir la seva primera derrota d’ençà que cinc mesos enrere havien travessat els Pirineus per ocupar la Península.
 
En un principi els presoners van ser traslladats a l’interior de vuit barcasses atracades al port de Santa María (Cadis). Les males condicions alimentàries aviat propiciaren l’aparició del tifus, l’escorbut o la ronya. Cada dia centenars de morts eren llançats per la borda. El pànic s’havia apoderat dels gaditans. La Junta Central decidí aleshores dur els reclusos cap a zones allunyades del conflicte, com ara les Balears i les Canàries. A Mallorca, però, no en volien saber res, d’aquella operació. L’illa es trobava immersa en una profunda crisi econòmica arran de la guerra i no es podia fer càrrec de tants de presoners. En un darrer intent desesperat, les autoritats mallorquines van proposar enviar-los a la desèrtica Cabrera. El castell de Bellver de Palma fou la destinació de tan sols uns quants oficials superiors.
 
L’illa infernal
Fins aleshores Cabrera, la major d’un conjunt de devuit illes, vivia aliena a qualsevol presència humana. Durant l’Edat Mitjana havia estat refugi de pirates com el temut Barba-roja, que des d’aquí vigilava les costes mallorquines. Va ser al segle XIV quan es construí el famós castell a l’entrada del port per acabar d’una vegada amb la pirateria. I va ser precisament aquesta fortificació el primer que veié la primera expedició de deportats francesos que atracà a l’illa el 5 de maig de 1809 –arribats de manera escalonada, en total sumaren 9.000. Però mirassin on mirassin, ja no hi havia res més. Tot el seu voltant eren arbustos. El clima àrid d’aquelles latituds ja no donava per a més.

Per continuar llegint cliclau aquí
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px