Banner Top

Joan March, història d’un suborn

Extracte del reportatge publicat el juny de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 68) amb l’assessorament de l’historiador i biògraf de Joan March, Pere Ferrer.

La neutralitat d’Espanya en la Segona Guerra Mundial tingué un preu: 13 milions de dòlars. Aquesta és la quantitat que el Govern de Churchill, a través de l’empresari mallorquí Joan March, pagà a un grup d’oficial de Franco perquè convencessin el dictador que Espanya no estava en condicions per entrar en la contesa. A partir de documents trobats recentment a arxius de Londres i Nova York, SÀPIENS reconstrueix la història d’un dels secrets més ben guardats de qui Francesc Cambó batejà com "el darrer pirata de la Mediterrània”. 

Joan March era un home sense escrúpols que no entenia de codis ètics ni de lleis. Nasqué el 1880 en un petit poble del cor de Mallorca, Santa Margalida, en el si d’una família de mercaders. Els seus biògrafs s’esforcen a esbrinar si era anglòfil o germanòfil, monàrquic o republicà, demòcrata o partidari dels règims autoritaris. La veritat, però, és que la seva única ideologia foren els diners. No en va, en morir el 1962 d’un accident de trànsit a Madrid, la revista The New Yorker el considerà el setè home més ric del món. La màxima preferida d’aquest peculiar Rockefeller havia estat: “El que ens interessa no és tenir diners, sinó guanyar-los”. I en base a aquest pensament, aprofità qualsevol conjuntura històrica per forjar la seva fortuna.

Ja a principis del segle XX, durant les guerres colonials, des de Mallorca March encetà les rutes de contraban amb el Nord d’Àfrica, primer de tabac i després d’armes. El seu coneixement del transport mercantil li permeté el 1916 participar en la creació de la companyia naviliera Trasmediterránea. Arribada la Primera Guerra Mundial, va subministrar combustible i provisions a les naus dels dos bàndols. Fins i tot es féu empresari de premsa per silenciar en els diaris de Mallorca i Madrid els seus negocis fraudulents. En defensa del seu poder econòmic, també decidí fer el salt a la política. El 1923 fou elegit diputat per Mallorca i no trigà a fer-se amic del dictador Primo de Rivera. El 1932, però, durant la Segona República, el president Azaña, cansat de les seves activitats de contraban, l’envià a la presó. Només s’hi està, amb tot, setze mesos. Aconseguí sortir-ne subornant el Director de Presons.

En la guerra civil, havent fundat ja el 1926 la Banca March, l’empresari de Santa Margalida finançà el Dragon Rapide, l’avió que el 17 de juliol de 1936 portà Franco de les Canàries fins al Marroc. Inicià així una estreta relació amb les forces franquistes que en la Segona Guerra Mundial no passà desapercebuda al Govern britànic. El primer ministre Winston Churchill sabia que Espanya, progermana, podia fer decantar la balança de la contesa. I per fer-la decantar del costat aliat la clau estava en Joan March, conegut ja aleshores amb el sobrenom del “banquer de Franco”[...].

Joan March, fotografiat per a la revista Life, el 1948.  DMITRI KESSEL / TIME & LIFE PICTURES / GETTY IMAGES
Joan March, fotografiat per a la revista Life, el 1948. DMITRI KESSEL / TIME & LIFE PICTURES / GETTY IMAGES

En aquest article de Víctor Vila teniu més informació de Joan March, el banquer de Franco. I en aquest també del Eldiario.es.

Aquí teniu un reportatge de Mateu Ferrer (Diario de Mallorca) sobre la compra de Barcelona Traction, el major negoci de March.

Aquí teniu un altre reportatge meu: L'exili interior de Joan March (Secció "Turista de coa d'ull", Núm. 15, 04/11/2018)

En aquest reportatge de la revista "Memòria Civil" teniu més informació sobre Joan March.

I aquests documents són extraordinaris:





A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid.  Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.

El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.


Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec).  Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.

Macaronèsia
Macaronèsia

Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

Pieter Bruegel

El país de Xauxa (Pieter Brueghel el Viejo, 1567), representa el pecat capital de la gula

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies". Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.

En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d' "El jardí de les delícies"

Aquest vídeo també parla de l'obra d'El Bosco.

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Un mar d'etimologies

Ja abans dels romans, els grecs s’encarregaren de bastir el famós “pont de blar blava” que el cantautor Lluís Llach immortalitzà en el seu excels disc homònim. En llengua hel·lena hi ha fins a quatre mots que fan referència a la mar: θάλασσα ο θάλαττα (de gènere femení), ἅλς (“mar salada”, també de gènere femení), πόντος (de gènere masculí) i πέλαγος (de gènere neutre) –per a nosaltres la mar només és bisexual, li podem atribuir tant gènere masculí com femení.

El terme θάλασσα (nom d’un veterà programa del Canal 33) ens ha regalat paraules com talassocràcia –en al·lusió a l’hegemonia marítima que tingué la cultura minoica al segon mil·lenni aC- o talassoteràpia, el tractament de malalties mitjançant banys de mar. Per la seva banda, d’ἅλς tenim halièutica, l’art de pescar -peix, en grec, era ἰχθύς, d’on deriva ictiologia, la branca de la zoologia que estudia els peixos.


Πόντος, en canvi, té una història etimològica curiosa. Originàriament, significava camí. Aviat, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el πέλαγος (“mar endins”).

I el πέλαγος més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes. Però, en castellà, πέλαγος també originà el verb “empalagar”, que en un principi significava “endinsar-se massa en alta mar”. Hem d’imaginar que quan estàs envoltat de “tanta mar” t’embafes com quan menges “massa”.

L'arxipèlag del mar Egeu
L'arxipèlag del mar Egeu
 
Mar Egeu
Al món grec, doncs, el primer arxipèlag o “mar principal” fou el mar Egeu, que agafa el nom d’un antic sobirà d’Atenes, pare de Teseu. Quan aquest partí cap a Creta per a matar el Minotaure, Egeu li demanà que, en tornar, com a senyal de victòria, canviàs les veles negres de les seves naus per unes de blanques. Teseu, però, s’oblidà d’aquest encàrrec. Així, quan el pare va veure de lluny les naus amb les mateixes veles es pensà que el seu fill havia mort en aquella arriscada missió. Desconhortat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, portaria el seu nom.
 
El mar Egeu està ple d’illes, νῆσοι. Podem resseguir aquest terme sobretot a l’oceà pacífic en molts d’arxipèlags prop d’Austràlia: Melanèsia (+ μέλας, «negre»), Micronèsia (+ μικρός, “petit”) o Polinèsia (+ πολύς, «molt»).  En àrab, en canvi, illa és jazira, arrel que donà Algèria, Algesires (ciutat de la província de Cadis) i el canal de televisió Al Jazeera (encara que en aquest cas amb el significat de “península”, en al·lusió a l’aràbiga).

Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia
Micronèsia, Melanèsia, Polinèsia

A l'Oceà Atlàntic, prop de la Mediterrània, també tenim un conjunt d'arxipèlags molt famós que s'aixopluguen sota la terminologia de Macaronèsia, les illes dels «afortunats» (μακάρων). No debades, segons la mitologia, era el lloc on anaven a parar els herois difunts. La Macaronèsia està constituïda per les illes portuguesesAçores, Madeira i les Selvagens, l’arxipèlag espanyol de les Canàries i Cap Verd, que és un estat propi.

Macaronèsia
Macaronèsia


El mar Egeu es convertí en la pàtria dels grecs. Així ho constata l’historiador Xenofont en la seva obra Anàbasi (IV, 7, 24, 3). Després del fracàs de l’expedició dels “Deu mil” contra els perses, els grecs caminaven perduts per terres turques. En arribar a la costa i tornar a veure la mar, varen cridar amb llàgrimes als ulls: θάλαττα, θάλαττα (“el mar, el mar”). 

El major cant al mar Mediterrani és l’Odissea. Curiosament Homer es resisteix a admetre que el mar pugui ser exclusivament blau. El descriu sobretot com “del color del vi” (οἶνωψ πόντος). També diu que és “cendrosa” en al·lusió als deixants d’escuma dels vaixells.

Nàusees que fan nosa
Si navegam molt correm el perill de marejar-nos, verb que prové del llatí mare, maris (“mar”), d’on tenim també marisc i, en castellà, “merluza” (< marilucia, “peix de la llum”; el seu equivalent català, lluç, només  conservà la segona part de l’expressió llatina). D’altra banda, a Espanya, els antecedents dels supermercats foren els ultramarins. L’etimologia ens diu que eren llocs que en un principi només venien queviures procedents de més enllà (ultra) del mar, és a dir, d’Amèrica.

Mosaic de peixos (Pompeia)
Mosaic de peixos (Pompeia)


Si ens marejam, podem tenir nàusees a partir de l’ètim grec ναῦς (navis llatí), d’on prové també  nàutica,  naufragi (+ frango, “rompre”) i els neologismes internautes i astronauta. Per evitar pendre “biodramines”, cal, doncs, “saber pilotar bé una nau”, una acció que en grec es deia κυβερνάω i que ens ha donat el verb governar -ja a l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar (< πηδόν, “timó”). Actualment κυβερνάω ha ressorgit de l’oblit de la mà d’Internet amb les paraules cibernauta i cibernètica.

home amb peix

El pescador d'Akrotiri, ciutat al sud de l'illa grega de Santorini (fresc datat del 1500 aC)

Per ventura, avui totes aquesta paraules nàutiques ens fan ja una mica de nosa. I no anau errats des d’un punt de vista etimològic. És evident que les nàusees que ocasiona el balanceig d’una nau (ναῦς) són molt molestes i, per tant, també fan molta de nosa. En qualsevol cas, per acabar amb aquest mal tràngol, és millor invocar els vents oportuns, que són els que ens han de dur a bon port (portus).

El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)


Tanmateix, si no tenim les coses clares, no hi ha cap vent oportú. Ja ho assegurava Sèneca: Ignoranti quem portum petat, nullus suus ventus est (“Per al que no sap a quin port es dirigeix, cap vent no és favorable”). Sempre, però, podem optar per allò segur i anar arran de mar, vorejant la costa. Així reviurem l’antic significat de periple (< περί, “al voltant de” + πλέω, “navegar”). En arribar (< ad ripam, “a la vorera”) a destí haurem de treure els estris de pescar, és a dir, els ormejos, paraula que ve del grec ὁρμίζω (“ancorar”).

Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)
Al·legoria del riu Nil (Escola d'Alexandria)

Bitàcoles per evitar preguntes
A part d’invocar el déu Posidó, per gaudir d’una bona travessia és necessari dur a bord un quadern de bitàcola, un llibre on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell. El terme prové del llatí habitaculum (“estatge”). Ve de quan,  antigament, els vaixells tenien una espècie de caixa forta on el capità guardava el diari de navegació. Es tractava d’una informació que no es podia perdre ni podia anar de mà en mà. Donada la seva importància per arribar a bon port, es custodiava en un habitacle, un estatge.

En tot cas, per poder navegar l’etimologia també ens diu que cal preguntar. Aquest verb vendria del llatí percontor, mot que consta de per- ("mitjançant") i contus, ("llança" < κοντός). Originàriament, doncs, preguntar al·ludia a l'acció d'un mariner que, amb una llança, intentava descobrir la profunditat de la mar o d'un riu per poder-lo navegar. Mes tard, de "sondejar la mar" el terme passà a significar "sondejar una persona" per intentar arribar fins al fons d'un assumpte.

Part d'una embarcació
Part d'una embarcació


A l’hora de “preguntar” a bord hem de tenir clar que la popa és la part posterior i la proa, la part davantera. Ambdós termes venen del grec πρώρα (“proa”). En canvi, de procedència neerlandesa són els noms per designar els dos costats de l’embarcació. Estribord és la part dreta, mirant de popa a proa, és a dir, el costat (boord) on es troba el timó (stier); i babord és la part esquerra, és a dir, el costat que es troba darrere (bak, germà bessó de l’anglès back).

Pirates, filibusters, bucaners i corsaris
Els que impedeixen arribar a bon port són els pirates, que sempre estan a punt per a qualsevol escomesa. Aquesta paraula també prové d’un ètim grec, πειρέω (“provar”) ja que eren individus que sempre “provaven” fortuna a la mar.

Un sinònim de pirata és filibuster, que, en canvi, és d’origen germànic i significaria “el qui obté un botí” (en anglès, freebooter). S’emprà sobretot per referir-se a aquells individus que, després del descobriment d’Amèrica, atacaven els vaixells que anaven al nou món o en venien.

Ruta dels pirates del Carib
Ruta dels pirates del Carib
 
D’altra banda, de filibuster tenim filibusterisme, que és una tècnica específica d'obstruccionisme parlamentari mitjançant la qual s'abusa del reglament amb l'única finalitat d'ajornar al màxim una decisió. El terme va néixer al Senat dels Estats Units, el 1825. Un senador que no estava d’acord amb un projecte de llei presentat pels oponents parlà durant hores i hores per evitar que fos aprovat aquell dia. El parlamentari s’aprofità que el reglament de la cambra establia que un senador podia continuar parlant sense límit mentre no s'aturàs o s'assegués. Aleshores qualcú es recordà de la manera de funcionar dels filibusters d’Amèrica, que moltes vegades segrestaven persones per demanar-ne un rescat. S’associà el segrest del projecte de llei que es discutia amb els segrests d’aquells pirates americans.
 
També hi havia els bucaners, que en principi eren aventurers de diversos països europeus que s’establiren a algunes illes del Carib. Es feien dir així perquè, per cuinar, molts d’ells utilitzaven una espècie de graella anomenada bucan, procedent dels indis del Brasil.

Pirates d'Astèrix
Pirates d'Astèrix
 
Al costat dels bucaners hi havia els corsaris, derivat del llatí cursus (“cursa”). Aquests, però, actuaven amb permís reial (patent de cors) i només atacaven els vaixells de nacions enemigues. Havien de donar al rei una part del botí. També, però, transportaven mercaderies i escortaven altres embarcacions perquè no fossin assaltades. La seva era una professió considerada honorable. A les Balears els corsaris tengueren un paper ben destacat fins ben entrat el segle XIX.

La xusma, a galeres!
Avui hi haurà gent que considerarà que tots aquests tipus de pirates són xusma, gent vil. En aquest cas, l’etimologia ens torna a ser reveladora. El terme va sorgir al segle XIV a partir del dialectalisme genovès ciurma, que al·ludia al conjunt de remers que estaven obligats a remar a les galeres. Tractant-se de presos, la majoria solien ser de classe social baixa, amb escassa educació, i d’aquí el seu significat actual.

L'antiga xusma
L'antiga xusma


Si gratam, però, més en l’etimologia de ciurma ens trobam el terme grec de κέλευσμα, que era el nom que rebia el “cant rítmic per a dirigir el moviment dels rems”. Era un cant en forma d’ordre que donava el responsable de les galeres. Així doncs, l’arrel principal de tot plegat és κελεύω (“ordenar”, “manar”).

A la segona part d’El Quixot (capítol LVIII) la paraula xusma encara apareix amb el seu significat primigeni: “[…] al subir don Quijote por la escala derecha toda la chusma le saludó como es usanza cuando una persona principal entra en la galera(…)”. Avui, però, tots sabem què significa xusma. Molts d’ells ja se’n podrien anar a galeres i fer així un homenatge etimològic a aquesta paraula. Segur que, després de remar tant, sortirien amb el cap més ben moblat.

D’origen mariner és també l’expressió castellana “salvarse por los pelos”. En temps antics, entre la tripulació era habitual recomanar als passerells que es deixessin créixer els cabells. Així, en cas de caure, tenien per on ser agafats.

Tot i que la paraula és de creació posterior, la pel·lícula Ben Hur retrata molt bé la xusma de les galeres romanes:



Aquest article parla sobre la història de la metàfora de la nau de l'Estat.

Aquí teniu una peça del programa "Thalassa" dedicada als pirates.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Mare Nostrum. I aquí de Mare Magnum.

Aquí teniu un capítol del programa "Caçadors de paraules" dedicat al vocabulari dels pescadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.




I com a homenatge a la nostra mar, aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach: "Maremar"



I aquí teniu una altra cançó de Lluís Llach dedicata a la mar: "El meu amic, el mar":



També, però, tenim, la cançó "Al mar" dels Manel:


Entrades del web relacionades:
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!

- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa
Qui era el capità Barceló?
La posidònia de Posidó

A Canàries la canícula "borda" molt!

Cave canem (“Compte amb el ca”) és una de les famoses inscripcions llatines que decoraven les façanes de l’antiga Roma. Podria presidir també l’escut de Canàries. A la seva Història Natural (segle I dC), Plini el Vell es refereix a aquest arxipèlag com les Fortunatae insulae (“illes afortunades”). No debades, la mitologia hi situava el paradisíac Jardí de les Hespèrides (“d’Occident” en grec), que visità Hèracles en un dels seus treballs. 

L’escriptor llatí, però, anomena l’actual Gran Canaria com a Insula Canaria (“l’illa dels cans”). Ens diu que el seu origen es troba en dos cans (canes en llatí), d’una gran mida, que l’any 40 aC havien cridat l’atenció als expedicionaris de Juba II, rei de Numídia. Aquests els haurien capturat i enviat al seu monarca com a regal. Sembla, però, que aquesta etimologia llatina no té cap fonament. La paraula podria provenir del nom de l’ètnia bereber que aleshores poblava illa de Gran Canaria, els canarii. Avui, tanmateix, l’escut de l’arxipèlag té dos gossos en record de l’explicació pliniana.

Canaris, canalla de cantors i cinegètics?
En català la paraula ca, tan propia de les Balears, conviu amb gos, que segurament prové de l'expressió gus o kus, usada popularment per a cridar o abordar aquests animals. En canvi, la paraula castellana “perro” és d’origen incert.

Curiosament, els romans anomenaven la lletra r com a canina littera (“lletra canina”) perquè la seva pronúncia recordava el grunyit d’un ca.  L’ocellet cantor tan típic de les antigues Fortunatae insulae, conegut científicament com a Serinus canarius, també agafa el nom d’aquest animal quadrúpede. Quan a partir del segle XVI foren exportats a la península se’ls batejà amb el seu nom de procedència: canaris.

Així doncs, etimològicament parlant, els canaris no canten, sinó borden com els cans. I si tenim molts de cans junts tenim una canalla, paraula que ens ha arribat a través de l’italià canaglia per referir-se a un grup de gent dolenta -després, suavitzà el seu significat i passà a voler dir mainada.

Ca Major
Ca Major

En grec, ca és ὁ κύων, κυνός. L’art de la caça es diu precisament cinegètica perquè se sol practicar conduint (ἄγω) un ca, que ajuda a recollir les preses. Els cínics, com Diògenes, també se solien comportar com un ca. Una altra curiositat per a la nostra fam canina és la paraula castellana “cachondo”, que deriva del llatí catulus (“cadell”) i que curiosament donà nom a Catul, un dels poetes romans (segle I aC) de temàtica més picant. No ens ha d’estranyar que els “cachondos” més perillosos vagin amb un morrió, φίμωσις en grec –la fimosi avui és l’estretor de l’orifici del prepuci, que impedeix la sortida del gland (< glans, -ndis, “aglà”).

La calor de la canícula
Si continuam tirant d’etimologia, podem dir que, essent una regió tan tropical, a les Canàries la canícula “borda” molt, es a dir, pitja molt. La canicula llatina (“cusseta”) és el període d’intensa calor que es produeix a l’estiu, entre la segona setmana de juliol i la segona d’agost. Aquest era el nom que rebia entre els romans l’estel Sírius, d’encunyació grega, possiblement emparentat amb el déu egipci Osiris. 

Sírius és l’estel més brillant de la constel·lació Canis Maior que, segons la mitologia clàssica, podria representar el ca d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó que intentà violar Àrtemis. 

En el llenguatge popular castellà, se solia al·ludir als dies de canícula com a “días de perros”. I a la ruralia mallorquina, per referir-nos a aquest mateix període de calor intensa, és ben viva l’expressió “la monja l’encén i el frare l’apaga”. En aquest cas la monja és Santa Margalida (20 de juliol) i el frare, Sant Bernat (20 d’agost). 

Cave canem
Cave canem


La "calor sufocant" de la calma

En grec, la paraula que es feia servir per a la “calor sufocant” era καῦμα,  derivat de καίω, («cremar»). Sovint, quan feia καῦμα, no feia ni vent ni ones a la mar. D’aquesta manera, καῦμα s’emanciparia del seu significat originari i, amb la forma de calma, passaria a ser sinònim de serenitat, tranquil·litat. Aleshores, en l’argot mariner, es començà a parlar de “la mar en calma”.

L’escriptor mexicà Arturo Ortega Morán, en el seu fantàstic blog, ens explica l’origen de l’expressió castellana “calma chicha”:

“Pudo ser que, algún día del siglo XVIII, en uno de tantos viajes a través del mar, el viento cesó y el barco se detuvo. El calor y la quietud desesperante, hicieron exclamar a un marinero de origen francés algo así como «¡esto es una calma chiche!». En francés, chiche significa «avaro», de modo que la expresión podría traducirse como «¡esto es una calma avara!», esto, por no ceder ni un ápice de viento. La expresión debió gustar a los marineros españoles; hacía tiempo que la palabra «calma» había perdido su dureza y necesitaban una nueva forma de echar en cara a la naturaleza su «avaricia».

Al acomodarse a la fonética castellana, se dijo «calma chicha» para nombrar a esos momentos en que la ausencia de viento hacia desesperar a los marineros. Sería cuestión de tiempo para que, coloquialmente, se usara para referirse a cualquier situación de quietud desesperante”.

A Catalunya, en comptes de ca, diuen gos. Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, usada popularment per a cridar aquest animal. El mateix origen té els nostres cus i cussa. El “perro” castellà també seria onomatopeic, derivat de prr. En la llengua de Cervantes, “perra” s’empraria com a insult dirigit a la dona. El seu equivalent anglès (bitch) també és present en la locució son of a bitch (“fill de puta”).

ca etimoglia

Aquest article parla de les diferents races de cans a l'antiga Roma.

Aquí teniu més informació sobre les Canàries a les fonts clàssiques.

Articles del web relacionats:

La conquesta mallorquina de les Canàries
- Matins amb dits de rosa


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px