Banner Top

L’origen mitològic de les estacions

Els grecs tenien clar l’origen de les estacions. Tot arrencà amb Persèfone (Περσεφόνη, “la que porta la mort”), coneguda en un principi com a Core (Κόρη, “donzella”). Era una bella al·lota filla de Zeus i Demèter (ἡ Μητὴρ, “la mare”), la deessa de l’agricultura, identificada amb la Ceres romana (aquest nom conté una arrel protoindoeuropea que significa “créixer”). Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani.

El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
 
Aleshores Demèter, desesperada, va començar a cercar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veia, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i s’establí a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Davant la gravetat d’aquella situació que alterava el cicle agrari, Zeus va ordenar a Hades que retornàs Persèfone a la seva mare.

El rapte de Prosèrpina (Rubens)
El rapte de Prosèrpina (Rubens)
 

La maleïda magrana
Hades, però, per no perdre la seva estimada neboda, li havia donat a tastar una magrana. Aleshores Persèfone ja havia begut oli. Per la seva abundància de grans, la magrana era considerada la fruita de la fertilitat i del matrimoni per excel·lència. En haver menjat tres grans de la magrana, la filla de Demèter havia efectuat sense saber-ho un ritu d’esposalles, de manera que quedava unida en matrimoni amb Hades i ningú podia desfer aquella unió.


Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)
Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)

Al final, però, Zeus arribà a un pacte amb el sobirà de l’inframón: un terç de l’any Persèfone romandria sota terra amb el seu marit Hades, mentre que els altres dos terços podria viure amb la seva mare en el món superior -cal tenir en compte que a l’antiga Grècia només hi havia tres estacions, la tardor no existia. És fàcil intuir que el temps de l’any en què Persèfone és a l’inframón correspon a l’hivern. Tots els camps estan morts perquè la seva mare plora de pena en no tenir la seva filla al seu costat.

Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
 
A Roma, Persèfone seria identificada amb Prosèrpina, derivat de proserpere, (“emergir”), i, a Egipte, amb Isis. Totes tres simbolitzen mateix: la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

Hivern (Alcimboldo, 1572)
Hivern (Alcimboldo, 1572)

 
Persèfone i la síndrome d’Estocolm?
Sembla que Persèfone s’acabà enamorant del seu propi segrestador. En aquest cas, degué ser de les primeres persones que patí la síndrome d’Estocolm. Aquesta patologia va néixer arran d’un segrest que hi va haver a la capital sueca el 23 d’agost de 1973. Un tal Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit de la ciutat i va agafar com a ostatges quatre empleats del banc, tres dones i un home. Davant la pressió policial, veient que el segrestador estava disposat a matar-los, els ostatges es varen posar del seu costat.

Eleusis, la meca de la religió grega
El pas de Demèter per Eleusis deixà empremta. Allà, durant la recerca de la seva filla, la deessa de la naturalesa instaurà uns rituals coneguts com a misteris d’Eleusis. Els seus iniciats se sotmetien a una sèrie de proves que provocaven una autèntica commoció emocional. Essent un culte d’origen agrari, es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció fecunda de la terra.

El rapte de Prosèrpina  (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622)
El rapte de Prosèrpina (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622), Galleria Borghese (Roma)

Al segle VI aC el culte eleusí adquirí caràcter panhel·lènic durant el govern de Pisístrat a Atenes. Des d’aleshores es convertí en la iniciació grega per excel·lència. De Grècia va passar a Roma i va durar fins l’any 381, quan l’emperador Teodosi ordenà la clausura del santuari.

Visquen les Saturnals!
A l’antiga Roma l’entrada de l’hivern coincidia amb la festa de les Saturnals, que se celebraven del 17 al 23 de desembre aproximadament al crit d’ Io, Saturnalia! Les Saturnalia era una festivitat en honor a Saturn. Com a déu del camp, se l’invocava en una època en que s’acabaven les collites i la terra iniciava la seva letargia fins a l’esclat de la primavera. Eren dies de desinhibició social i d’excessos, com una mena de Carnaval nostre.

Saturnalia
Saturnalia


Les Saturnalia també eren conegudes com la “festa dels esclaus”. No debades, era una època en que els esclaus podien alliberar-se de les seves obligacions i fins i tot, compartien un gran àpat amb els seus amos, els quals per uns dies podien actuar d’esclaus. D’aquesta manera es recordava l'època daurada en què Saturn regnava i no hi havia jerarquies ni opressions d’uns sobre uns altres.  També hi havia un dia, anomenat Sigillaria, en què la gent s'intercanviava estatuetes de cera com a present. Durant aquests dies no es podien dur a terme judicis, i els criminals no havien de retre comptes temporalment.

Saturnals actuals
Saturnals actuals


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les Saturnals. I aquí en teniu més informació.

Aquest article de Mònica Planas parla sobre l'origen de la síndrome d'Estocolm.

Rebem l'hivern escoltant com Vivaldi (4 de març del 1678 - 28 de juliol del 1741) es feia seva l'estació del fred a l'obra «Les quatre estacions».


Articles relacionats:
Paraules de la terra
-
 Etimologies estacionals
-
 L'hora de la primavera
-
 L'origen de les estacions

La poma, una fruita prohibida plena de seny

Avui tothom dóna per fet que el fruit prohibit que s’atreví a mossegar Eva en el jardí de l’Edèn era una poma. L’Antic Testament, però, en cap moment n’especifica el nom. L’únic arbre que hi surt mencionat és el de la figuera, que en la cultura hebrea és un símbol de la pau. En mossegar el fruit prohibit, Adam i Eva es tapen la seva nuesa amb les fulles d’aquest arbre. Així ho relata el Gènesi (3:6-7)

“Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars”.

La vergonya d'Adam i Eva
La vergonya d'Adam i Eva

Per entendre la confusió que hi ha al voltant del fruit prohibit bíblic, hem de tenir en compte que, en diverses tradicions culturals, la poma sol ser vista com un mitjà d’accés al coneixement.

El fruit prohibit
El fruit prohibit

Una llegenda ja ens diu que Isaac Newton (1643-1727) va concloure que la Terra atreia els cossos cap a ella després que li caigués a sobre una poma de l’arbre en el qual estava recolzat. Aquella anècdota va ajudar al científic britànic a formular la idea de la gravitació universal. En la literatura infantil també tenim la figura de la Blancaneus que és temptada per la seva malèvola madrastra amb una poma màgica. Li diu que, si la mossega, podrà retrobar amb el seu príncep blau –Blancaneus era ben poma. Aquell present enverinat, però, li fa caure en un son profund davant l’estupor dels seus set nans.

Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)
Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)


Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
 
Fruita de la discòrdia
En la mitologia grega també trobam la poma com la fruita de la discòrdia que provocà la guerra de Troia amb el rapte d’Helena d'Esparta. Igualment, l’arbre del jardí de les Hespèrides està ple de pomes daurades que concedien la immortalitat. En canvi, a l’Edèn del Gènesi se’ns descriuen dos arbres principals: un és el de la vida i l’altre el del coneixement del bé i del mal. Aquest segon arbre és el que donava un fruit que Adam i Eva no podien menjar, però que, a instàncies del dimoni disfressat de serp, varen acabar mossegant els dos. Així va ser com la humanitat sencera va ser expulsada del paradís terrenal i obligada a guanyar-se el pa amb el seu esforç.

Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
 

Va ser durant el Renaixement quan el fruit prohibit de la Bíblia va començar a ser representat com una poma -tot i que no sempre. Tanmateix, el primer que parlà clarament d’una poma va ser Sant Jeroni a finals del segle IV, en la seva traducció de la Bíblia al llatí, coneguda com a Vulgata –el projecte havia estat un encàrrec del papa Damas I. La paraula que surt en la versió hebrea tan sols designava un tipus de fruita aromàtica.

El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)
El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)


Atès que el fruit és de l’arbre del coneixement del bé i del mal, a Sant Jeroni ja li anà bé interpretar que es tractava d’una poma, que en llatí és malum i, per tant, molt similar a malus (“mal”). És famosa la frase llatina mater tua mala burra est, que, en contra del que es pugui pensar, es tradueix com “la teva mare menja pomes madures”. Curiosament, en grec clàssic, hi ha la paraula  μηλοπέπων, que significa “poma madura i que en donà meló –està composta per μηλον (“poma”) i πέπων (“madur”). 

L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)
L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)

Per referir-se a altres fruits semblants a la poma, es feia servir un adjectiu específic: malum citreum (llimona), malum granatum (magrana), malum Persicum (préssec, provinent, per tant, de Pèrsia) i malum cotoneum (codony < Κύδνος, Cidne, que era el nom d’un riu del sud de Turquia; aquesta expressió també ens donaria la paraula melicotó).

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
 
Per què en castellà es diu “manzana”?
La paraula castellana “manzana” prové d’una mena de poma anomenada en llatí (mala mattiana) en record al tractadista en agricultura romà del segle I aC Caius Matius, amic de Juli Cèsar. Matius s’hauria dedicat a fer empelts en pomeres fins a obtenir una varietat de poma que es va fer molt popular a Roma i que ara, en castellà, rep el seu nom.
 
Adam i Eva (Albert Durer)
Adam i Eva (Albert Durer)


En canvi, la paraula catalana poma prové del llatí poma (plural de pomum), que significa “fruits de l’arbre”. En la mitologia romana, Pomona era precisament la deessa dels fruits, mentre que Ceres ho era dels cereals –Ovidi la presenta com l’esposa de Vertumne, divinitat relacionada amb el cicle de les estacions i la fecunditat de la terra;  com a déu que regeix els canvis, tenia la facultat de canviar d’aspecte.

pomona

Pomona i  Vertumne (Hendrick Goltzius)

En llatí, per a altres fruites de forma semblant a la d’una poma, s’usava la forma de pomum acompanyada d’algun determinatiu. Així, en italià tenim pomogranato i en anglès pomegranate per a designar la magrana. A partir de pomum amb el sentit genèric de “fruit”, en francès es creà el mot pomme de terre per a la patata, i en italià pomodoro per a la tomàtiga. La poma igualment es pot resseguir en el nostre cos. No debades, prop de la galta tenim el pòmul, derivat de pomulum (“petita poma”).

Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
 
La paraula pomada també ve de poma. I és que antigament aquest ungüent es feia amb extractes de poma o d’altres fruits semblants. Així sorgí en italià pomata, en francès pommade, i en castellà, castellà i portuguès pomada. En alguns pobles de Menorca, a la beguda típica de les festes de Sant Joan, composta de ginebra i llimonada, li diuen pomada perquè la mescla provoca un efecte escumós similar al color l’ungüent –fou inventada el 1967 per Magí Camps, natural de Maó, per despitar la seva dona.

Adam i Eva (Rubens)
Adam i Eva (Rubens)
 
Una poma per a Apple
Avui en dia també trobam una poma mossegada com a logotip de la companyia informàtica Apple. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. Uns diuen que el seu creador la va proposar perquè simplement li agradaven aquestes fruites. D’altres, en canvi, diuen que podria ser un homenatge a la companyia Apple Records dels Beatles, el grup preferit de Steve Jobs. També hi ha qui assegura que es trià aquest nom perquè Apple va ser abans que Atari, l’empresa en la qual treballà Jobs abans de fundar el 1976 la seva pròpia companyia.

Logotip multicolor d'Apple
Logotip multicolor d'Apple
 
Hi ha altres mites urbans. El més curiós és el que diu que la mossegada és un tribut al matemàtic Alan Turing, qui el 1954, empresonat per ser homosexual, es va suïcidar mossegant una poma enverinada amb cianur. D’altres afirmen que és un joc de paraules entre bite (“mossegada” en anglès i byte (terme de mesura informàtica). La mossegada, però, també podria ser interpretada com la fam de coneixements. 

Steve Jobs i la seva creació
Steve Jobs i la seva creació
 
En qualsevol cas, el primer logotip d’Apple va ser un home sota un arbre amb una poma a les mans, que probablement al·ludia a Newton. Va ser a partir de 1977 quan va aparèixer la imatge de la poma mossegada, primer multicolor i després completament grisa.

Primer logotip d'Apple
Primer logotip d'Apple





Per a més informació, aquí teniu un article titulat "Manzanas que escribieron la historia".

Les arrels clàssiques dels elements químics

El 15 de novembre se celebra el Dia de la Química. És la festivitat de Sant Albert Magne, patró dels químics. El mèrit, però, de la taula periòdica és de Dimitrif Mendelejev. El 1869 aquest científic rus va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells.

En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.

 
Noms d’elements en honor a déus
  • Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
  • Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
  • Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
  • Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
  • Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
  • Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).
 
Noms d’elements en honor a personatges mitològics:
  • Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
  • Ta (tantalus,tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
  • Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
  • Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
  • Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
  • Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.
 
Noms d’arrel grega:
  • P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
  • H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
  • N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
  • O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
  • Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
  • Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
  • Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
  • Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i  ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
  • Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
  • He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
  • Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
  • I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
  • Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
  • Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
  • As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
  • Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
  • Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
  • Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
  • At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
  • La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
  • Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
  • Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).  
  • Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
  • Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)
 
Paròdia de la taula periòdica
Paròdia de la taula periòdica
 

Noms d’arrel llatina:
  • Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
  • Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
  • Fe (ferrum, “ferro”)
  • Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
  • Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
  • S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
  • Sn (stannum, “estany”)
  • Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós  –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
  • Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
  • Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
  • Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
  • Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).
  • F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).
  • Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
  • Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
  • Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
  • Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

  • Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
  • Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
  • Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
  • Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
  • Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
  • Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.
Aquí teniu les últimes incorporacions d'elements a la taula periòdica.

Aquí teniu més informació sobre la història dels noms dels elements químics. Aquest altre enllaç també és interessant.

En el següent enllaç trobareu una taula periòdica interactiva que mostra per a què serveixen els diferents elements químics i explica les principals característiques de cadascun d'ells.

Taula periòdica útil
Taula periòdica útil

 

Un brindis amb propina sempre!

Tota celebració mereix un bon brindis. Aquest terme té una fantàstica història etimològica. L’any 1527, en el conegut Sacco di Roma, els soldats alemanys de Carles V saquejaren la ciutat eterna. Aleshores celebraren la victòria com sempre havien fet: menjant i bevent i fent que cadascú xoqués la seva copa amb la del seu company al crit de (Ich) Bring dir’s. L’expressió venia a significar “jo te la dono”, “te l’ofereixo”, com a gest d’auguri de bona salut. En italià, per contracció, aquesta frase es convertí en brindis.

Menys fortuna tingué la locució que els alemanys encara diuen després del brindis, prosit. Es tracta d’una herència del llatí estudiantil. És la tercera persona del singular de subjuntiu del per prossum i, literalment, vol dir “que et sigui de profit” –avui, contret, els alemanys ho pronuncien com a “prost”.

felipe

Felip III (Museo del Prado)

Avui podem trobar algun alemany pelut que, després d'haver begut una bona cervesa, s'acaroni el bigoti. Antigament, entre els germànics, dur barba o bigoti era una espècie de símbol d'honor. De fet, la pitjor ofensa per a un teutó era estirar-li la barba. Sembla que, abans d'entrar en combat, es portaven la mà al bigoti, residència del seu valor i coratge, i s'encomanaven al seu déu exclamant bî God! ("per Déu"). I d'aquest gest sortiria la paraula bigoti, que en català també conviu amb el de  mostatxo que, a través de l'italià, hem heretat del grec μουστάκιον ("llavi superior"). En anglès, bigot ha conservat el significat primigeni de fanàtic; ara, però, es refereix més a un fanàtic racista  -paradoxes de l'etimologia, els Skinheads són més aviat pelats i no solen dur bigoti.

El Bibendum de Michelin
A l’hora de fer un brindis podem evocar una famosa màxima d’Horaci: Nunc est bibendum (“Ara cal beure”). Es tracta del primer vers d’una oda(1, 37) dedicada a la glorificació de la victòria d’August sobre Marc Antoni i Cleòpatra a la batall d’Acci. Amb ell el poeta romà fa una crida a tots els seus compatriotes a celebrar la victòria del seu príncep, cridat a portar la pau a Roma..

El vers d’Horaci va ressuscitar a finals del segle XIX per donar nom a Bibendum, una figura de color blanc formada per una pila de neumàtics que ara associam amb la marca de Michelin. Aleshores els germans francesos Michelin cercaven una mascota per a la seva empresa automobilística, que aleshores portava el lema “"els pneumàtics es beuen els obstacles". El 1894, passejant per l’Exposició Universal de Lió, Édouard Michelin comentà al seu germà André, tot observant una pila de pneumàtics, que si la pila tingués peus i cames semblaria una persona.

 

Poster de Michelin (1898)
Poster de Michelin (1898)

Qui acabà de convèncer els germans va ser l’il·lustrador Marius Rosillon, més conegut com a O'Galop. Els parlà d’un esbós d’una cerveseria de Munic on sortia una persona aixecant una copa sota la cita Nunc est bibendum. La frase recordava el lema "els pneumàtics es beuen els obstacles". D’aquesta manera, el 1898 va néixer la figura d’una de les icones de les nostres carreteres. Avui, però, poca gent coneix el seu nom real. I millor que sigui així, perquè amb Bibendum tothom s’animaria a beure i per ventura hi hauria més accidents de trànsit.

Cervesa en honor a Ceres?
Per ventura la culpa de tants d’accidents és de Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra (Demèter al món grec). No debades, hi ha gent que creu que la cervesa deu el nom a aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tendrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Diferents maneres de dir
Diferents maneres de dir "cervesa" a Europa

Sobre propines i simposis
A l’hora de brindar, els grecs de l’època clàssica tenien un verb concret, προπίνειν , que volia dir “beure a la salut de qualcú”. Hi havia el costum de beure una part de la copa i deixar la resta perquè se la begués la persona per a qui es brindava. Aquest verb, a través del llatí, donaria la nostra paraula propina en el sentit de petita gratificació que un consumidor dóna a qui el serveix. Curiosament, si miram altres llengües, tenim que propina en alemany és Trinkgeld (“doblers per beure”) i en francès pourboire (“per a beure”). En castellà la paraula propina també originà, misteriosament, el verb “propinar” com a sinònim de pegar cops.

Simposi
Imatge d'un Simposi

Allà on els nostres grecs brindaven més eren en els simposis, paraula relacionada també amb el πίνειν de propina. Amb la incorporació del prefix συν, significà “beure en comunitat”. Plató immortalitzà un d’aquests actes socials –fortament misògins- en el seu cèlebre llibre El Banquet, també conegut com El Simposi o El Convit.

Avui la paraula simposi ha perdut la seva connotació etílica. Fa referència a una convenció de diversos professionals per a discutir aspectes diversos relacionats amb el seu camp de treball. Però a mi no m’enganyen!!! Les coses importants en aquesta vida s’han de discutir amb una bona botella de vi. Ja ho deien els clàssics: In vino veritas! ( “És en el vi on es troba la veritat”). Tampoc es tracta, però, de beure tant i de convertir-nos en uns cràpules, paraula derivada del grec κραιπάλη ("embriaguesa"). Salut! Perdonau, volia dir Prosit!!!

L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)
L'altra cara dels simposis (ceràmica segle IV aC)


En aquest enllaç de blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el simposi.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Orgies, crònica d'una mentida
Etimologies gastronòmiques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px