Banner Top

Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l’antiga Roma

Ciceró és considerat el gran orador de l’antiga Roma. Hi hagué, però, una dona que li féu ombra en aquest art: Hortènsia. Aquesta docta puella (“jove docta”) va viure al segle I aC. Destacà no només per la seva eloqüència, sinó també pels seus coneixements sobre jurisprudència. Tanmateix mai no es va poder dedicar a l’advocacia perquè a la seva època les dones tenien prohibit les activitats polítiques i jurídiques.
 
Hortènsia era filla de Quint Hortensi, contemporani de Ciceró i un dels seus gran rivals. De petita,  estudià retòrica a partir dels discursos del seu pare i de prominents oradors grecs. Ben aviat els seus serveis foren requerits per a la causa feminista.

Grup de matrones
Grup de matrones

El 42 aC, durant el Segon Triumvirat, l’Estat necessitava doblers per culpa de la guerra. Aleshores els triumvirs (Octavià, Marc Antoni i Lèpid) aprovaren un impost que afectava les 1400 matrones patrícies, les dones riques de Roma. Això desencadenà una revolta femenina similar a la que es produí el 215 aC amb motiu de la Lex Oppia, que limitava el luxe femení.
 
Les dones afectades per aquell gravamen comptaren amb el suport de les parents femenines dels triumvirs: la germana d’ Octavi i la mare de Marc Antoni. En canvi, la dona de Marc Antoni, Fúlvia, els donà l’esquena. Hortènsia no dubtà a dur la veu cantant de la causa. Al fòrum, féu un discurs del tot apassionat on recriminava als governants que fessin pagar a les dones quan en realitat elles no tenien cap paper destacat a la República. Aquí teniu un petit fragment de les seves paraules recollides al Bellum Civile (IV, 33), d’Apià, historiador grec del segle II dC:
 
“Per què paguem tributs si no compartim la responsabilitat en els càrrecs, els honors, els comandaments militars ni, en suma, en el govern, pel qual lluiteu entre vosaltres mateixos amb resultats tan nocius? Deiu “perquè és temps de guerra” I quan no hi ha hagut guerra? Quan s’han imposat tributs a les dones, la naturalesa de les quals les aparta de tots els homes?

Maquillatge d'una matrona (Juan Giménez Martín. Segle XIX. Congrés dels Diputats, Madrid)
Maquillatge d'una matrona (Juan Giménez Martín. Segle XIX. Congrés dels Diputats, Madrid)
 
L’audàcia d’Hortènsia irrità els triumvirs, que no estaven acostumats que una dona els cantàs les quaranta. Immediatament ordenaren als lictors que expulsassin tota aquella torba del fòrum. L’aldarull, però, que es produí ho impedí. Les dones havien guanyat. Així, al dia següent, es publicà un edicte que els va satisfer molt més. Es reduïa el nombre de patrícies que havien d’aportar part de la seva fortuna; de 1400 es passà a 400. Per compensar el dèficit, es creà un tribut similar que afectava tots els homes, ciutadans o estrangers, amb un cert nivell adquisitiu.

Amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:





Aquest article parla sobre la figura de la matrona romana.

Aquest article parla sobre l'arquetip d'esposa romana.

Articles del web relacionats:
- La primera manifestació femenina de la història
Lisístrata o el xantatge sexual femení
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
Lilith, la primera dona rebel
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago, Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Paraula de Montesquieu
Paraula de Montesquieu


Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de quan Espanya va prohibir les corregudes de toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

Que corruptes que són, aquests romans!

Extracte del reportatge publicat el maig de 2014 a la revista Sàpiens (Núm. 142)

La corrupció no és un fenomen contemporani, sinó una xacra de tots els temps. A Roma, la institucionalització d’aquesta pràctica assolí límits del tot vergonyosos. Els seus ecos encara ressonen a la nostra societat. 
 
Per a alguns historiadors, la història de la civilització romana és la crònica d’una degradació moral plena de cobdícia, suborns i tràfic d’influències. Durant l’edat mitjana, R.O.M.A. es convertí en l’acrònim de Radix Omnium Malorum Avaritia (“l’avarícia és l’arrel de tots els mals”). Es tractava d’una versió lliure de la famosa cita de Sant Pau que il·lustra a la perfecció l’afany de lucre que caracteritzà, des dels seus inicis, la caput mundi (“capital del món”). Es difícil dir, però, si Roma fou realment més corrupta que moltes altres societats del món antic. Per als cristians antics, era evident que si. Més enllà de valoracions morals, però, és interessant analitzar algunes de les pràctiques polítiques i socials romanes, que avui en dia no dubtaríem en qualificar de poc ètiques, i veure’n la seva pervivència en el nostre temps.
 
Al segle VI aC la instauració de la República havia de servir per frenar els abusos de poder comesos fins aleshores per la monarquia. Amb tot, el seu sistema de càrrecs públics, coneguts com a magistratures, no seria garantia d’una major transparència. A partir del segle III aC autors com Plaute o Ciceró ja utilitzen el terme corruptor per al·ludir al polític de pràctiques fraudulentes –la paraula  deriva de rumpo (“rompre, transgredir”).
 
Al segle II aC Iugurta, un líder de la regió nord-africana de Numídia –Estat satèl·lit de Roma-, no dubtà a jugar amb el punt dèbil dels seus protectors. Per mantenir-los lluny de la seva àrea d’influència, els afalagà infinitat de vegades amb suculentes quantitats d’or. Segons relata l’historiador Sal·lusti, tensà tant la corda que en una ocasió, en ser expulsat de Roma, pronuncià una frase lapidària: ¡Vrbem uenalem et mature perituram, si emptorem inuenerit! (“Ciutat venal i cridada a finar a l’instant, si arriba a trobar un comprador!”) [...].

Aquí teniu un reportatge de La Vanguardia que parla sobre la història de la corrupció.

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla sobre l'origen de la màfia siciliana.

 

Aquí teniu un reportatge del blog "Històries d'Europa" dedicat a Gai Verres, un model per als corruptes de Roma.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la corrupció a l'antiga Roma.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la corrupció d'Escipió l'Africà.

I aquí teniu l'entrevista que em varen fer arran de la publicació d'aquest reportatge al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014)



Heròdot, el primer periodista de la història

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de Montserrat Reig, professora de Filologia Clàssica de l’UB.

Fa vint-i-cinc segles va viure a Grècia un home que va entendre que el periodisme és un ofici que s’ha de practicar amb rigor, honradesa i respecte. El seu nom és Heròdot, també considerat el pare de la Història. Àvid de coneixements, va viatjar per tot el món conegut fins aleshores per lluitar contra el partidisme i el xovinisme grec. 

Molts periodistes tenen el dia 24 de gener encerclat en vermell en el calendari. És el dia del seu patró, Sant Francesc de Sales. Les grans dots comunicatives d’aquest bisbe francès del segle XVI foren les que portaren el Papa Pius XI a atorgar-li tal distinció. El periodisme, però, no entén de posicionaments religiosos. El seu únic objectiu és l’anàlisi del nostre entorn i la denúncia de les injustícies. És per això que el pare d’aquest ofici l’hem d’anar a buscar segles molt més enrere, concretament al segle V aC. Va ser a les costes de l’actual Turquia, en una colònia grega anomenada Halicarnàs (ara Bodrum), on va néixer vers l’any 485 aC Heròdot, l’home que revolucionaria la metodologia de la historiografia de l’època i que, de retruc, sense saber-ho, fixaria les bases d’un nou gènere, el periodisme.
 
El pare de la història
Heròdot és conegut com el “pare de la Història”, un sobrenom que li assignà tres segles després de la seva mort l’escriptor llatí Ciceró. Però tal vegada l’apel·latiu que millor li escau és el de “pare del periodisme”. No debades, s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació” en el sentit d’observar una cosa per donar-ne testimoni. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Encuriosit per l’època que li va tocar viure, entre les dues grans guerres de la Grècia antiga (les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès), Heròdot decidí voltar món per entendre’l millor.
El món en l'època d'Heròdot
El món en l'època d'Heròdot
 
El d’Halicarnàs, però, en el fons estava obsessionat per la fragilitat de la memòria. Volia que la seva obra, que titulà Història, servís de lliçó a les generacions futures, conscient que en una guerra la primera víctima és la veritat. “Això és –escriví- l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra”. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec) [...].

Aquí teniu frases de Ciceró (segle I aC) sobre la història:

  • «La història és, de fet, el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la pervivència del record, la mestra de la vida i la missatgera de l’antiguitat» (Historia vero testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis).
  • «La història és molt propera al gènere del discurs perquè narra els fets bellament».

Aquí teniu reflexions d'Anna Stepànovna Politkóvskaia, periodista russa assassinada el 2006 suposadament pels serveis secrets de Rússia per dir massa la veritat.

Aquí teniu reflexions d'Eduardo Galeano sobre la professió periodística

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Heròdot.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquí teniu una definició del concepte història feta per Josep Fontana denuncia al seu llibre “Historia: Análisis del pasado y projecto social” (1982), 

Aquí teniu un article que parla sobre un llibre de periodisme: ‘Cada mesa, un Vietnam’.

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Dies de periodisme".

Articles del web relacionats:
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
- Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat

Gladiadors, la història d'una manipulació

L’equívoc arranca amb aquest quadre de Jean-Léon Gérôme, Pollice verso (1872).  El gladiador dirigeix la mirada a la grada on un grup de vestlas li indica, amb el dit polze per avall, que pot matar el seu contrincant. Això, amb tot, no està gens clar!

Juvenal, a les seves Sàtires, té els següents versos (III. 36-37): Munera nunc edunt et, verso pollice vulgus/ Cum iubet, occidunt populariter. Aquí el problema és interpretar verso pollice, que vol dir amb el “polze girat”. Però, cap a on? Cap amunt o cap avall? Les fonts clàssiques sobre aquest gest, que popularitzaria Hollywood, són escasses i contradictòries.

Segurament va ser el cristianisme qui es va inventar de manera interessada aquesta simbologia. No debades, el polze cap amunt, senyalant el cel, havia d’indicar el perdó; i el polze per avall, senyalant l’infern, la mort -avui els americans aixequen els polzes al crit  de thumbs up per referir-se a OK.

Ave Caesar, morituri te salutant
Ave Caesar, morituri te salutant,  per Jean-Léon Gérôme (1859), on es veu un grup de gladiadors saludant l'emperador Viteli (segle I dC)

El més segur és que a la vida real passàs tot el contrari del que ens ensenya el quadre de Gérôme. Així, per indicar la mort, el públic mostrava el dit polze per amunt o horitzontalment, ja que es tractava d’un gest que recordava l’acte de desembeinar una espasa. Per contra, el gest d’introduir el polze dins del puny (espasa embeinada) degué significar perdonar la vida del gladiador que havia estat derrotat -es creu que el gest solia anar acompanyat del crit mitte (“deixa’l anar”). D’altra banda, per demanar clemència, tal com es veu en el quadre de Gérôme, els gladiadors alçaven tres dits de la mà.

Ave, Caesar, morituri te salutant
Els combats de gladiadors, així com també els combats o caceres amb animals (venationes), se celebraven en els amfiteatres, on la gent podia veure (θεάομαι) l’espectacle des dels dos (αμφι) laterals del recinte. El teatre, en canvi, tenia forma de semicercle i estava reservat per a les representacions de tragèdies i comèdies.

L’espasa curta que empraven els gladiadors rebia el nom de gladium. En català, durant l’edat mitjana, aquesta arma mortífera ens donaria el verb esglaiar amb el sentit d’ “infondre terror mortal”; després s’originaria el substantiu esglai. Un altre derivat seu és la planta gladiol, dita així a causa de la forma punxeguda de les seves fulles.

Gladiolus 7 19 06

Gladiol

Queda clar, doncs, que els gladiadors, quan saltaven a l’arena, tenien un futur ben negre. Així ho reflecteix la famosa frase que  proferien davant de l’emperador just abans de començar a lluitar: Ave, Caesar, morituri te salutant (“Cèsar, els que han de morir et saluden”). Amb tot, a la seva obra Vida dels dotze Cèsar, l’historiador romà Suetoni assegura que aquesta frase només era pronunciada pels naumachiarii abans de llançar-se a les naumàquies, els combats (μάχη) navals (ναῦς) que s’organitzaven enmig de l’amfiteatre.

Naumàquia d'Ulpià Xeca
Naumàquia d'Ulpià Xeca (1894)

Del que no hi ha cap dubte és que, en acabar la lluita, els cadàvers eren arrossegats per uns esclaus amb uns garfis de ferro. Se’ls conduïa a una dependència anomenada spoliarium (<spolium, “despulla”), on eren despullats de les seves armes i vestimentes -d’aquí el terme espoli. El triomfador del combat era premiat amb una palma amb la qual feia una volta a l’amfiteatre.

Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)
Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)

Perfil dels gladiadors
Els gladiadors podien ser presoners de guerra, presos comuns condemnats a treballs forçosos o esclaus. També, però, hi hagué persones lliures que, motivats per la fama, esdevingueren gladiadors per decisió pròpia. Tots ells eren obligats a combatre per a sobreviure. Per aconseguir-ho se sotmetien prèviament a un entrenament especial. La gran demanda d’aquests espectacles propicià la creació per tota Itàlia d’escoles de gladiadors.

Gladiadors romans (Oniello Falcone)
Gladiadors romans (Oniello Falcone)

Els  gladiadors es podien enfrontar un contra un, per parelles o per grups. En general, no es protegien les zones del cos vitals. Es volia afavorir l’agilitat de l’esgrima. Per contra, les parts no mortals com els braços, les espatlles i les cames estaven més protegides per evitar que una ferida molt important acabàs amb el combat de forma prematura. Els gladiadors s’emparellaven en funció de les seves característiques per tal que l’enfrontament fos el més espectacular i durador possible. Per evitar que es relaxassin, prop d’ells pul·lulaven uns personatges que se dedicaven a punyir i de donar-los cops.

Mosaic de de Zliten, segle II
Mosaic de de Zliten, segle II


En funció del seu equipament, els gladiadors rebien diferents noms. Els reciaris (retiarii) o “homes xarxa” eren aquells que anaven armats amb una llança trident i una xarxa (retis), amb la qual havia d'agafar el seu rival, a qui rematava amb el trident. No portaven res al cap i anaven vestits amb una túnica curta. Portaven protecció al braç dret i un barret anomenat galerus.

Si els reciaris tiraven la xarxa i no l'encertaven, fugien i preparaven un segon intent mentre el seu adversari el seguia per l'arena per matar-lo abans. Aquest adversari que corria darrere ell rebia el nom de secutor (“perseguidor”).

Peractum est! (
Peractum est! ("S'ha executat!"), Howard Pyle, (1897)


També hi havia els mirmil·lons (mirmillones) o “home-peix”. S’anomenaven així perquè s'enfrontaven als reciaris, que empraven la xarxa com per pescar un peix. Portaven la imatge d'un peix als seus elms. Com que les seves armes eren semblants a les usades pels gals, també eren coneguts com a Galli.

Si feim cas dels grafits trobats a Pompeia, el sex appeal dels gladiadors era, certament, irresistible. Així ho il·lustren alguns d’ells: “Les noies sospiren per Celadus el Traci” o “Crescens el reciari, metge de les noies de nit, de dia i en altres hores”.

Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)
Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)

Origen etrusc
Els autors antics afirmaven que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt. Tanmateix, ja a la Ilíada Homer narra que els funerals del malaguanyat Pàtrocle se celebren amb un jocs similars.

Segons Livi i Ciceró, a Roma els primers combats d’espases es remunten al segle VI aC, a l’època de Tarquini Prisc, el segon rei d’origen etrusc. Amb tot, no fou fins al segle III aC quan aquest costum, que acabà perdent el seu significat ritual originari, s’implantà a la ciutat eterna. Els romans s’hi referien amb el nom de munera en al·lusió als “deures” que tenien els descendents envers el seu difunt. La paraula, però, també podia significar “obsequis”. No debades, es tractava d’un regal que l’organitzador pagava de la seva propi butxaca per al gaudi del poble. 

Fresc de tomba lucana (segle III aC)
Fresc de tomba lucana (segle III aC)

Atesa la seva crueltat, els combats de gladiadors foren durament criticats per personatges tan il·lustres Sèneca. “L’home -digué-, la cosa més sagrada per l’home, aquí és assassinat per esport i per diversió”. El 97 aC es promulgà una llei que prohibia el sacrifici de vides humanes. Amb tot, les lluites de gladiadors es continuaren celebrant fins a l’edicte d’Honori el 404.

Gladiadors en l'era digital
Gladiadors en l'era digital

Aquest article parla sobre la dieta vegetariana dels gladiadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/10/2017), reflexion sobre la violència:



Articles del web relacionats:
Pa i circ, l'origen romà del populisme


En aquest enllaç trobareu més informació sobre els gladiadors.

Aquí teniu un article sobre el mercat de la sang dels gladiadors.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. Aquest altre parla dels gladiadors.

Aquí teniu més informació sobre les famoses naumàquies.

Eureka!

Qui no ha dit mai Eureka! Aquesta exclamació té una fantàstica història, que se situa a una ciutat del sud-est de Sicília, Siracusa, la “més bella de totes les ciutats gregues”, segons Ciceró. Allà va viure al segle III aC el científic Arquimedes, autor del famós principi hidrostàtic que porta el seu nom: qualsevol cos submergit en un fluid experimenta una força cap amunt igual al pes del fluid desallotjat.
 
Arquimedes -etimològicament, el primer (ἀρχή) a pensar (μήδομαι)- arribà a tal conclusió per un encàrrec que li havia fet el tirà Hieró II, que era parent seu. Havia d’investigar si la corona modelada per un orfebre contenia tot l’or que el tirà li havia lliurat o si l’or havia estat substituït, tal com sospitava, per argent. Un dia, en ficar-se la banyera, Arquimedes es va adonar que sortia tanta aigua com part del seu cos hi havia entrat. Veient en això l’explicació del seu problema, no pogué contenir l’alegria i sortí nu cap a casa seva, cridant a tothom Εὕρηκα, Εὕρηκα! (“Ho he trobat! Ho he trobat!”).
 
Eureka
Eureka

Basant-se en el seu descobriment, Arquimedes va fer dos lingots d’igual pes al que tenia la corona del tirà, una d’or i l’altra d’argent. Tot i pesar el mateix, el seu volum era diferent, ja que la massa de l’argent és continguda en un volum més gran que la de l’or. A continuació, va omplir d’aigua fins a vessar un recipient ampli i hi va introduir, per separat, els dos lingots. El resultat fou que, a causa del seu volum, el fluid desplaçat pel lingot d’argent és major que el desplaçat pel d’or. Per tant, aquestes proves confirmaren les sospites del tirà: l’orfebre l’havia enganyat fabricant-li una corona d’argent.
 
“Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”
Arquimedes no aturà de sorprendre Hieró II, el qual sovint mostrà certa incredulitat envers les seves troballes. Així succeí quan li parlà sobre les bondats de la palanca com a instrument per aixecar qualsevol pes, per molt gran que fos, amb una força molt menor. El tirà, per posar-lo a prova, li féu llançar a la mar un vaixell ple de gent i de mercaderies. El científic siracusà aconseguí tal gesta amb un complex sistema de corrioles que, basat en el sistema de la palanca, substitueix les barres per sogues. Segons l’historiador Plutarc, en acabar, hauria dit una famosa frase que ens hauria arribat com a “Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”. En el camp de l’enginyeria, Arquimedes també destacà per ser l’inventor d’un pern, que dins d’un cilindre buit, permetia extreure aigua dels rius fent girar només una maneta.
 
Arquimedes movent el món
Arquimedes movent el món

Meravellat per la seva fèrtil imaginació, Hieró II encarregà a Arquimedes la construcció de tot tipus d’artefactes bèl·lics que servirien per a defensar Siracusa dels atacs enemics. En aquella època Roma estava en plena expansió i, d’ençà de la primera guerra púnica (264-241 aC), es disputava amb Cartago el domini del Mediterrani. Gràcies, però, als temibles invents d’Arquimedes, Siracusa costà més de sotmetre. La seva catapulta (< κατα, “per avall” + πέλτη, “llança”) permeté llançar pedres feixugues a gran distància. També ideà un sistema de miralls còncaus concentradors de raigs solars que, projectats contra les veles enemigues, aconseguia incendiar-les.

Mort d'Arquimedes
Mort d'Arquimedes
 
Després de tres anys de lluita, al 212 aC les tropes del general romà Marcel assoliren el seu objectiu. Segons Plutarc, Marcel demanà als seus soldats que li portassin amb vida el geni que tants maldecaps els havia ocasionat. Amb tot, la seva ordre no fou executada. Un soldat entrà a la casa d’Arquimedes i el convidà a seguir-lo. Aquest, però, no li féu cas perquè estava capficat en la resolució d’un dels seus problemes de geometria. Segons una tradició llatina segurament inventada, abans que el travessés amb una espasa, li va dir: “No toquis els meus cercles” (Noli tangere circulos meos) –no sabem si aquí la paraula “cercles” es podria traduir per “collons”.

Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620
Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px