Banner Top

El mite grec de l’home llop

El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia, regió cèntrica del Peloponnès. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.

Nina-llop (1999), Kiki Smith
Nina-llop (1999), Kiki Smith
 
De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.

Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
 
Licàon és un exemple de licantropia, paraula formada per λύκος (“llop”) i ἄνθρωπος (“home”). En la mitologia grega, el seu cas personifica la corrupció de la condició humana. És per això que, després d’ell, es produí el famós Diluvi Universal, un episodi també present en la cultura jueva.

Yolanda Aguilar, en la seva web, “La finestra digital”, fa la següent reflexió sobre el mite de l’home llop: “L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna”.
 
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers)
Júpiter i Licàon (Jan Cossiers, 1600-1671)


Licantrops caníbals
En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.

La lluna plena i l'home llop
La lluna plena i l'home llop
 
Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.

Colom es trobà amb caníbals en arribar a Amèrica (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)
Colom es trobà amb caníbals en arribar al Carib (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)

En l’imaginari romà també trobam licantrops. Autors con Plini el Vellrecullen l’existència d’un llac d’Arcàdia, pàtria del mític Licàon, que convertia en llops els homes que gosaven travessar-lo sense roba. Al cap de nou anys, si no s’havia apropat als homes, podia tornar a travessar el llac i recuperar la seva forma humana.

La lloba bondadosa de Roma
En la mitologia clàssica trobam un episodi on el llop (o millor dit, la seva femella) té un rol positiu. És l’episodi de la lloba Luperca que va alletar Ròmul i Rem després que els futurs fundadors de Roma fossin abandonats al riu Tíber per al seva mare Rea Sílvia.

Romul i Rem i la lloba

La lloba Capitolina

Amb tot, es diu que aquella lloba era en realitat una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”) pel seu caràcter salvatge. Casualment, en llatí, lupa significa “prostituta” i les cases de putes es deien lupanars perquè els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes.

La bondadosa llopa Luperca recorda el llop Akela d’El llibre de la selva (1894), del britànic Rudyard Kipling. És el cap del ramat on es cria el nin protagonista, Mowgli, que ha perdut els seus pares enmig de la selva.

akhela

El llibre de la selva

El llop i l’origen del mascle alfa
El concepte d’ “alfa” s’utilitza per referir-se a l’individu amb el rang més alt en els animals socials. Pot ser emprat tant per a mascles com per a femelles, ja que depèn molt de l’espècie en qüestió.

Avui el masclisme està abonat a l’estereotip mascle alfa com a home controlador, fort, autoritari i agressiu. Es tracta, però, d’una mala interpretació del genuí comportament d’un mascle alfa real. Aquesta etiqueta prové del món dels llops, on el mascle alfa és el que té una conducta masculina exemplar.

llop alfa

El llop mascle alfa

La principal característica del llop mascle alfa és una discreta confiança i seguretat en si mateix. Sap el que més convé al seu ramat, sobre el qual exerceix un efecte tranquil·litzador, sense necessitat de ser agressiu.

Llops disfressats d’ovella
A la Bíblia, en canvi, el llop és presentat com un animal associat a la falsedat i la traïció. L’Evangeli segons Sant Mateu ens diu que Jesús va alertar els seus deixebles dels falsos profetes que “vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços”.

Durant l’edat mitjana el cristianisme va convertir el llop en l’animal més salvatge i despietat. D’aquesta manera de l’identificà amb el dimoni. A més, ferotge i voraç, aquesta bestiola seria protagonista d’incomptables contes com el de la Caputxeta Vermella -la versió més coneguda és la dels germans Grimm del 1857. A dia d’avui el llop continua gaudint de molt mala fama. Tenim, per exemple, el qualificatiu de llops solitaris per al·ludir als autors de determinats actes terroristes.

caputxeta vermella

El llop i la Caputxeta Vermella

Hipertricosi
La hipertricosi és una malaltia relacionada amb el mite de l’home llop. Es caracteritza per un creixement excessiu (ὑπερ-) del pèl (ἡ θρίξ, τριχός) del cos -pot arribar a cobrir tot el rostre. No s'ha de confondre amb l'hirsutisme que, en les dones, és l'increment de pèl (hirsutus, a, um, “pelut”) en els llocs que gairebé no n'hi ha (per exemple, al mig del pit o a la barba).

enfermedades de la piel que te sorprenderan

Nin amb hipertricosi

El cas més cèlebre d’hipertricosi va ser el de Pedro González o Petrus Gonsalvus. Nascut a Tenerife el 1537 poc després de la conquesta, també és conegut com l’ “Home Llop Canari” o el “Salvatge Gentilhome de Tenerife". Als deu anys va ser portat a França, a la cort del rei Enric II, on va romandre 44 anys. La seva arribada a la cort parisenca va causar molta d’expectació.

PetrusGonsalvus

Petrus Gonsalvus

El 1573 Pedro González es casà amb una bella parisenca anomenada Catherine. El matrimoni tengué sis fills, tres nins i tres nines. Només en dos d’ells no es va repetir la malaltia. Hi ha constància que l'hipertricosi també va afectar als seus néts.

D'aquests anys hi ha diverses pintures i gravats de la família, entre ells els quatre quadres de cos sencer que es troben al Castell d'Amras a Innsbruck (Àustria). A partir d’aquesta quadres la malaltia hipertricosi també es conegué com a "síndrome d'Ambras".

gonzalez familia

Pedro González i la seva família

Pedro González va morir el 1618 amb 80 anys a Capodimonte (Itàlia). Es creu que el seu matrimoni va inspirar el conte de fades La Bella i la Bèstia.

bella bestiaLa Bella i la Bèstia de Disney

Un altre cas famós d’hipertricosi fou el de Barbara va Beck, una exitosa artista del segle XVII. Va tenir un fill, qui, curiosament, no va heretar la seva malaltia.

getimage

Barbara va Beck

Lupus, la malaltia
En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l'organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l'organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.

Ales de papallona, marca de la malaltia
Ales de papallona, marca de la malaltia "lupus"
 
El lupus es presenta de forma més comuna en dones i les primeres manifestacions s'observen sovint entre els 15 i 45 anys. El seu símptoma més evident és una marca vermella al pòmuls en forma d’ales de papallona. L’origen del nom de la malaltia és una incògnita. Es creu que antigament les lesions cutànies es denominaven lupus per la similitud de la mossegada del llop.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Sabíeu que l'expressió "mascla alfa" està relacionat amb el llop? Ho explica aquest interessant article d' "El País".

En aquest reportage trobareu més informació sobre la història de l'home llop.

Aquest article parla de curiositats del regne animal a l'antiguitat romana.

Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:


Aquí teniu les millors pel·lícules sobre homes llop:



Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre Licàon:

 

I per acabar, la cançó "Un hombre lobo en París", de "La Unión":



Articles del web relacionats:
La llengua dels nins salvatges
- Roma segons Ròmul?

Racisme, l'origen d'un estigma

Extracte en català del reportatge publicata a la revista Clío del setembre de 2016 (Núm. 179)

Els mals ancestrals del racisme ens tornen a assetjar. Encara són molts els símptomes que demostren que la nostra societat, en plena era de la globalització, es resisteix a conviure amb la diversitat. Són els mateixos símptomes que han provocat les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

El color de la nostra pell sempre ha cridat l’atenció i ha estat motiu per classificar la humanitat en races. Encara que la Bíblia no parla de “races”, sinó de “nacions” o “tribus”, sí que fa referència a tres personatges que, segons algunes tradicions, donaren origen a les tres races conegudes fins aleshores. Són els fills de Noè -Jàfet, Sem i Cam-, encarregats de repoblar la terra després del diluvi universal. Jàfet esdevingué el pare del continent europeu –de pell blanca-, Sem, de l’asiàtic –de pell groga-, i Cam (en hebreu significa “morè”), de l’africà. L’esclavitud que patiren els africans durant el colonialisme també trobà una explicació en les Sagrades Escriptures: Cam, que s’havia rigut del seu pare en trobar-lo un dia ebri i despullat, fou condemnat per Noè a ser “servent dels servents del seus germans”. Al segle XVIII el naturalista suec Carl Linneu descobrí una quarta raça, la roja, que representaven els indis d’Amèrica. Classificacions com aquestes es feren, sens dubte, a partir del prejudici que la “raça blanca” és superior biològicament i intel·lectual a la resta. Res més lluny de la veritat científica.

Els nins i el racisme
Els nins i el racisme

Avui en dia els científics prefereixen no parlar de “races”. És cert que les 6.000 milions de persones que habitem la terra portem una “carrosseria” diferent en funció de la regió climàtica on hem nascut. Ara bé, tots portem el mateix “motor” ja que formem part d’una mateixa espècie, la de l’Homo Sapiens. Els experts insisteixen que els nostres avantpassats peluts d’Àfrica, igual que els ximpanzés actuals, tenien una pell clara sota el pèl. Un cop, però, perderen el pèl, desenvoluparen una pell obscura, amb més melanina, per protegir-se dels raigs ultraviolats. A mesura que ara fa uns 60.000 anys els humans emigraren cap al nord, a regions on el sol brilla amb menys intensitat, la seva pell anà produint menys melanina i, per tant, agafà tonalitats més clares.

Aquí teniu una interessant entrevista del diari Ara Balears (17/03/2017) al mallorquí Lluís Quintana Murcidirector científic de l’ Institut Pasteur de París. Assegura que les races no existeixen.

Aquest article és interessant. Es titula "La banalització del racisme".

I aquest reportatge, del blog "Històries d'Europa", parla sobre els zoos humans.

Aquí teniu la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

El doctor, la chica y la muerte (
El doctor, la jove i la mort ("Der Arzt"), Ivo Saliger, 1920


Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


A la recerca de la llengua mare

Extracte del reportatge publicat el maig 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 55), amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística General de l’UB, Jesús Tuson.

Actualment es calcula que es parlen al món unes sis mil llengües, en dos-cents cinquanta estats diferents. El perquè de tanta diversitat lingüística es un misteri que s’intentà desxifrar a partir del segle XVIII. Fou aleshores quan sorgiren els primers estudiosos que s’atreviren a qüestionar la teoria bíblica de la Torre de Babel. Havia arribat el moment de seguir el rastre, amb mètodes científics, d’una hipotètica llengua mare, de la qual derivessin totes les altres.

El misteri arranca amb la Bíblia. Després d’haver conferit l’univers, Déu va encarregar a l’home la tasca d’anomenar cadascun dels animals que hi havia sobre la terra. I quina va ser aleshores la llengua que emprà Adam? Quan, en temps remots, sorgí aquesta pregunta els pares de l’Església ho van tenir clar: era l’hebreu ja que aquesta era la llengua en què estava escrit l’Antic Testament. L’hebreu, doncs, havia de ser la llengua que tothom parlava molt abans de l’episodi de la Torre de Babel, quan “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules”. La supèrbia, amb tot, acabaria amb aquest monolingüisme.

 

Mapa sobre les famílies lingüístiques del món
Mapa sobre les famílies lingüístiques del món


Segons el relat bíblic, després del diluvi universal, els descendents de Noè reberen ordres divines de repoblar la terra. Cansats, però, de donar tombs, no trigaren a establir-se en un sol lloc on poder aixecar una torre que arribés fins al cel.  El Senyor, molt enfadat, va prendre una determinació dràstica per castigar tanta d’insolència: dispersà els homes pertot, fent-los portar a cadascun d’ells una llengua diferent. Des d’aleshores la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. No debades, segons l’Antic Testament, Babel en hebreu vol dir “confusió”. Aquesta etimologia, però, no és correcte. En l’actualitat no hi ha dubtes sobre la identificació de la Babel bíblica amb la Babilònia mesopotàmica (actual Iraq). La torre guardaria paral·lelismes amb els zigurats, monuments religiosos d’estructura escalonada característics d’aquesta ciutat. Babel vendria del nom original de la ciutat, Babilu, que significa “La porta divina”.

Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge
Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge



Cal no oblidar una frase del filòsof George Steiner: "Cada vegada que mor una llengua, desapareix un món”.

Famílies lingüístiques del món
Famílies lingüístiques del món


Aquí teniu un altre mapa interessant sobre les llengües del món en funció del seu nombre de parlants:

Llengües del món
Llengües del món

Aquesta és la classificació de les llengües amb més parlants:

  1. Xinès mandarí: 845 milions de parlants
  2. Espanyol: 332 milions de parlants
  3. Anglès: 322 milions de parlants
  4. Àrab: 206 milions de parlants
  5. Bengalí (Àsia meridional): 189 milions de parlants
  6. Hindi (Índia): 182 milions de parlants
  7. Portuguès: 170 milions de parlants
  8. Rus: 170 milions de parlants
  9. Japonès: 125 milions de parlants
  10. Alemany: 98 milions de parlants
Aquests són els principals grups derivats de l'indoeuropeu, una de les 18 famílies lingüístiques i la llengua mare de la majoria de llengües d'Europa: 
  • Indoirànic: el sànscrit, l'hindú, les llengües de la Índia, la llengua de l'ètnia gitana, l'avèstic i el persa.
  • Tocari i anatòlic (hitita), ja extingits
  • Armeni
  • Albanès
  • Grec: el grec modern o neohel·lènic és la llengua indoeuropea més antiga parlada avui dia.
  • Itàlic o romànic: castellà, català, francès, gallec, italià, occidtà portuguès, romanès, retoromànic, sard.
  • Eslau: el rus, l'ucraïnès, el polonès, el txec, l'eslovac, l'eslovè, el búlgar, el serbi i el croata.
  • Bàltic: el lituà i el letó. 
  • Germànic: l'islandès, el noruec, el suec, el danès, l'anglès, el neerlandès i l'alemany.
  • Cèltic: l'irlandès, el gaèlic o escocès, el gal·lès i el bretó.


És curiós, amb 225 llengües autòctones, Europa és el continent amb menys diversitat lingüística:

Llengües d'Europa
Llengües d'Europa

 

Compartiva lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa

 

Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


I recordau aquests dies per celebrar "el monument més gran a la intel·ligència humana" que són les llengües, en paraules del gran lingüista Sapir: 

Dia 26 de setembre és el dia europeu de les llengües
Dia 21 de febrer és el dia internacional de la llengua mare. Aquí teniu una article del filòleg Joan Melià sobre aquest tema publicat a l' "Ara Balears: El silenci de les llengües.

Aquí teniu la història de Wichita, un idioma amerindi de Nord-amèrica amb un únic parlant:

 

Aquí teniu informació del nushu, una antiga llengua de la Xina només parlada per dones.

Aquí teniu deu belles paraules japoneses que no tenim en el nostre idioma.

Sabies que el el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües del món? Ho explica Carme Junyent en aquest article titulat La mort de les llengües.

Aquí teniu un reportatge titulat "Per què moren les llengües?"

Tampoc no us podeu perdre aquest extraordinari homenatge a la nostra torre de Babel.

Aquí teniu una entrevista a Davyth Hicks, defensor de la igualtat de totes les llengües d’Europa.

Aquí teniu un vídeo sobre les llengües índígenes amenaçades d'Amèrica Llatina.

Aquí teniu un vídeo sobre la llengua indoeuropea:



Si voleu saber com mor una llengua, heu de llegir aquest article de Carles de Rosselló titulat Els últims parlants.

En aquest enllaç trobareu paraules false friends en diferents llengües. I en aquest altre enllaç hi ha paraules japoneses intraduïbles.

Sabíeu que durant la Segona Guerra Mundial l'euskera va ser emprat com a llenguatge secret per a les trobes nord-americanes? Aquí en teniu la història.

Aquí teniu una entrevista al lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera. Aquesta altra també és interessant.

Aquí teniu la història de Luca Lampariello, que parla onze idiomes. I aquest al·lot, arran d'un accident, un dia es va despertar parlant nomès xinèx mandarí. És la síndrome de l'idioma estranger. Increïble!

Paraula de Jesús Tuson
Paraula de Jesús Tuson

 

No hem d'oblidar que la llengua de signes també és una llengua. Aquí teniu un còmic en forma de vídeo de Margalida Jofre, una jove d'Andratx sorda que, a principis del segle XX, va ser la primera persona a Espanya que va visibilitzar el seu col·lectiu:


No us podeu perdre aquesta cançó: "Llengües":



En aquesta entrevista a Catalunya Ràdio Jesús Tuson posa seny al pretès conflicte lingüístic entre el català i el castellà:



Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules que adoptam d'altres llengües.

Aquí teniu un estudi de la UIB sobre les llengües que es parlen a les Balears fruit de la immigració. Aquest altre parla del mateix.

Aquí teniu un article sobre les arrels indoeuropees que comparteixen l'anglès i el castellà.

Aquí teniu trucs per ser poliglotes.

Aquí teniu un article de Carme Junyet titulat "La mort de les llengües".

Aquí teniu l'enllaç de la secció "Do de llengües", de Catalunya Ràdio, dedicada a les llengües del món.

En aquest enllaç trobareu mapes de les arrels etimològiques de diferents llengües d'Europa.

Aquí teniu un article de Jaume Corbera titulat "Darwinisme lingüístic".

Aquest article parla sobre com el cervell detecta l'entonació de la parla.

Aquí teniu una entrevista a Noam Chomsky, un dels grans teòrics del llenguatge. Aquest altra entrevista també és interessant. És a Davyth Hicks, defensor de la igualtat de totes les llengües d'Europa.

I fins i tot hi ha una pàgina web ben curiosa: "La tienda de las palabra olvidadas".

Sabíeu que l'anglès no és la llengua oficial dels Estats Units. Aquest enllaç ho explica.

Aquest àudio parla sobre les onomatopeies en diferents llengües del món.

Aquí teniu tota una lliçó de lingüística de Jesús Tuson, l'encarregat d'assessorar-me aquest reportatge.

Aquí teniu un documental sobre el programa "Quèquicom" de TV3 dedicat a la torre de Babel.

Aquí teniu una intervenció de la lingüista Carme Junyent:

 

Aquí teniu el vídeo de la xerrada "La meravellosa història de les llengües del món" que vaig fer a la sala de plens del Consell de Mallorca (19/03/2019):

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:

 

Aquí teniu una entrevista al filòleg Juan Carlos Moreno Cabrera, que parla sobre l'imperialisme lingüístic espanyol:


Altres enllaços del web:
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Lingua franca, el primer esperanto
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores


Aquñi teniu el documental de TV3 titulat "El regal de les llengües".

No us podeu perdre aquest documental sobre la situació actual de les llengües del món:






Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Calígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

 

israel mapa

 

El 14 de maig de 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris.

El 15 de maig, el dia després de la fundació de l’Estat d’Israel, es produí el que es coneix com a Nakba (“catàstrofe”, en àrab), el desplaçament de 750.000 palestins de les seves llars. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.

Èxode de palestins

                                                                                                                                                                                             

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre la creació de l'Estat d'Israel.

Aquest altre article parla sobre la lluita entre jueus i palestins per a l'ocupació de la mateixa terra.

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

En aquest enllaç trobareu informació sobre la història de l'arqueologia bíblica.

I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Per què en català es diu arc de Sant Martí i en castellà “arco iris”?

En aquesta pregunta s’enfronten paganisme i cristianisme. La denominació castellana d’ “arco iris” al·ludeix al nom de la deessa que, en la mitologia grega, exercia de missatgera dels déus, especialment d’Hera -estava, per tant, en competència amb l’altre déu missatger, Hermes (Mercuri romà).

41YZUNcZvSL

Iris portant la gerra d'aigua a la llacuna Estígia

Iris (Ἶρις) prové del verb εἴρω (“dir”), ja que parlava per boca dels déus. Era filla de Taumant i de l’oceànida Electra i, per tant, germana de les perverses Harpies. Com a símbol de la unió del cel i la terra, era l’única divinitat amb ales. També se la representava coberta amb un vel mol tènue que, quan li pegava la llum del sol, es descomponia en diferents colors brillants.

Iris entregant un missatge a Príam
Iris entregant un missatge a Príam

Mentre que Iris és l’encarregada de transmetre missatges funestos, el seu competidor Hermes tenia l’honor de dur les bones noves. Com a símbol de la seva feina comunicativa, ambdós solien portar un caduceu a la mà. Un altre atribut d’Iris era una gerra d’aigua de la llacuna Estígia. Als que cometien un perjudici en el seu nom, Iris els castigava vessant el contingut de la gerra als seus ulls perquè es quedassin dormits.

Michel Corneille the Younger Iris and Jupiter

Michel Corneille el Joven: Iris y Júpiter (1701) Palacio de Versalles. Versalles. 

Iris també era l’encarregada de subministrar als niguls l’aigua necessària per poder inundar el món. Tanmateix, les seves aparicions en la mitologia són més aviat escasses. A la Ilíada, per exemple, la trobam dient a Aquil·les que vagi a alliberar el cadàver de Pàtrocle, en poder dels troians. Paulatinament, però, Iris s’anà convertint en la servidora particular d’Hera. 

iris3

L'alada Iris portant el caduceu

Avui, per analogia amb el personatge mitològic, en anatomia l’iris també és el nom del disc membranós, pigmentat i contràctil, de l’ull, al centre del qual hi ha la pupil·la. La principal funció de l’iris és la de controlar, a través de la pupil·la, la quantitat de llum que entra a l’ull per tal de facilitar l’enfocament dels objectes en la retina. L’anisocoria és una anomalia consistent a tenir un iris amb un color diferent en cada ull.

Si feim una ullada a la Bíblia, tenim que l’arc de cel va aparèixer després del Diluvi Universal com a signe d’aliança de Déu amb els homes. Durant l’edat mitjana aquest fenomen meteorològic que apareix quan coincideixen la llum del sol i la pluja rebria el nom d’arc de Sant Martí. Al·ludia a un sant que, durant l’edat mitjana, va ser molt venerat a Europa. A Catalunya el seu culte va ser introduït durant la conquesta franca. Va ser precisament durant aquesta època quan adoptàrem l’expressió arc de Sant Martí.

Diosa Iris

Iris, la missatgera

Un sant molt guerrer
Martí havia nascut a Hongria al segle IV aC. Era fill d'un oficial de l'exèrcit romà, que li donà el nom de Martinus en honor del déu de la guerra Mart –que també donà altres noms propis com Marc o Marçal. Aviat, emigrà a França a fer de sentinella. Allà protagonitzà una anècdota ben curiosa.

Segons una versió, un dia Martí va desafiar el diable a veure qui dels dos feia un arc més bonic i gran. El futur sant va guanyar fent un magnífic arc multicolor que va deixar el dimoni bocabadat i ben rabiós. El del dimoni, més petit i de colors més difusos, hauria originat, en l’imaginari popular, l’ “arc secundari” que sovint es pot veure al costat de l’autèntic arc de Sant Martí.

Sant Martí, El Greco (segle XVI)
Sant Martí, El Greco (segle XVI)

Una altra versió diu que Martí fou el protagonista d’un acte de caritat. A l’hivern del 337, destinat com a soldat a Amiens, es trobà a les portes d’aquella ciutat amb un captaire mort de fred. Sense pensar-ho gens, tallà amb l’espasa la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre vagabund, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom, el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué un gran arc policromat de banda a banda de la Terra.

Així, aquest fenomen meteorològic rebria el seu nom, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre dins el rigor tardoral seria conegut com l’Estiuet de Sant Martí –alguns ho atribueixen al fet que quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre. Durant la seva festivitat és quan se sol produir la matança del porc. D’aquí tenim la dita "A cada porc li arriba el seu Sant Martí".

Una capella amb la capa de Sant Martí
A la nit de trobar-se amb el captaire, Crist s’aparegué a Martí vestit amb la mitja capa del captaire, i, quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. Aquest fet l’animà a batiar-se, encara que no abandonà l’exèrcit fins als 40 anys. Una vegada es llicencià, es dedicà a predicar l’Evangeli, tot fundant diversos monestirs. De vida asceta, es convertí en bisbe de Tours per aclamació popular. Se salvà per ben poc de figurar entre els màrtirs, ja que la seva conversió es va produir poc després de l’Edicte de Milà (313) i de l’arribada al poder de l’emperador Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

La capa miraculosa de Sant Martí es va conservar com a relíquia. El prevere encarregat de la custòdia d’aquella cappella (“capa curta” en llatí) era el cappellanus, d’on, en català, s’originà, d’una banda, la capella, com a lloc d'oració, per l'oratori on es conservava, i de l'altra, el terme capellà com a sacerdot. L’expressió italiana a cappella també deriva del llatí cappella. És la veu humana en essència, sense necessitat de cap acompanyament musical.

La festivitat de Sant Martí és l’11 de novembre, aniversari del seu funeral a la ciutat de Tours, on té una basílica dedicada. Aquesta basílica va ser un dels principal centres de pelegrinatge de l'Europa medieval i l'edifici religiós més gran de tot França. El 1562 els protestants la varen saquejar i varen cremar les relíquies del sant; durant la Revolució francesa, l'edifici va ser enderrocat, malgrat el seu gran valor artístic. La nova basílica es construí entre 1884 i 1925. Avui, a França, Sant Martí és un heroi nacional.

Plou i fa sol
A part d’arc de Sant Martí, en el domini lingüístic català, també s’empren altres expressions com “arc del cel” o “arc de pluja”, que equival al rainbow anglès o al arco-da-chuva portuguès. En altres llengües (gallec, asturià, gal·lès) s’empren denominacions que signifiquen “arc de la vella”. Es tracta d’un ésser fabulós relacionat amb els fenòmens meteorològics present en moltes cultures de l’antiguitat. Nosaltres ens hi referim en la cançoneta popular: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Els colors de l’arc de Sant Martí
Tradicionalment s’ha considerat que l’arc té set colors: vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i morat. Aquest nombre, però, l’establí al segle XVII el físic anglès Isaac Newton. En bona lògica, s’haurien d’haver considerat només els tres colors bàsics (vermell, groc i blau) i tres de secundaris (taronja, verd i morat).

Newton va forçar la inclusió de l'indi o anyil a fi que el nombre de colors fóra set perquè el número set és un número màgic en les cultures de l’antiguitat: els set dies de la setmana, els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, les set notes musicals, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma... El número set, però, no és casual. En temps llunyans només era possible veure en el cel set cossos celestes -el sol, la lluna i cinc planetes- que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits.

I per acabar, la cancço "She is a Rainbow", de The Rolling Stones:


En aquest article de Xavier Sierra trobareu més informació sobre Iris.

Articles del web relacionats:
Dies divins
Mercuri, el fundador de Correus?
- La pupil·la, la nineta dels "nostres ulls"

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px