Banner Top

L'origen clàssic de la música

Va ser Nietzsche qui al segle XIX va dir que "sense música la vida seria un error". La música ha existit des dels primers humans. Foren els grecs, però, qui ens regalaren aquest terme. La seva μουσική feia referència a l’art (τεχνή) de les Muses, encara que acabà essent competència d’Euterpe (Ευτέρπη, «la de bon ànim»). Se li atribuí no només un valor estètic, sinó també pedagògic. Així ho afirmà al segle IV aC Plató a La República (VIII):

“No és veritat que la música és allò més important de l’educació des del moment que el ritme i especialment la melodia penetren a l’ànima i s’hi imprimeixen? Ritme i melodia porten amb ells mateixos la dignitat i, per tant, dignifiquen també quan són ben ensenyats”.

Plató insistia que “de la mateixa manera en què la gimnàstica serveix per enfortir el cos, la música és el vehicle per enriquir l’ànim”. Tant ell com Aristòtil creien en la Teoria d’Ethos, segons la qual la música era capaç d’influenciar les conductes (ἕθος) de la gent.

plato musica
 
Epitafi de Seikilos
Un dels documents més importants que ens permet conèixer la música grega és l’epitafi de Seikilos. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga, sí que és la composició musical completa més antiga arreu del món. Data del segle II aC. Aquest testimoni va ser trobat a Turquia, prop d’Efes, el 1883 en una estela funerària de marbre que havia erigit Seikilos en honor a la seva dona Euterpe. Curiosament, va desaparèixer el 1922. Va ser trobat, però, a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment es pot contemplar al Museu Nacional de Dinamarca.

Seikilos

En l’epitafi de Seikilos les notes estan representades per lletres majúscules de l’alfabet grec. El ritme ve donat per la combinació de punts i línies. Aquest és el seu contingut:

                  Ὅσον ζῇς φαίνου                    
μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·
πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.
τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.

Enlluerna mentre visquis
i no t'afligeixis per res
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions.  

Seikilos1

Epitafi de Seikilos

La melodia dels aedes
Els grecs també es referirien a la música amb la paraula μέλος, que, unit amb ῴδή (“cant”), donaria melodia, que dona tanta d’harmonia (< ἁρμός, “juntura”, “articulació”) –en la mitologia, era el nom d’una jove, filla, segons algunes tradicions, d’Afrodita i Ares, i dona de Cadme, el primer sobirà de Tebas.
 
Des de l’època homèrica “l’art de les Muses” va estar molt unit a la vida del poble. Era interpretada pels aedes (< ἀείδω, cantar”), que eren poetes que, acompanyats per una fòrminx (semblant a la lira), cantaven o recitaven les aventures de déus i herois. Altres instruments habituals eren la cítara (també semblant a la lira) o l’aulós o oboe doble, que, segons algunes versions, fou inventat per Atena i després recollit pel sàtir Màrsias.

330px Aulos player MAR Palermo NI22711

Aulet (instrumentista d'aulos), segle V aC

La música grega era monòdica, és a dir, era cantada a una sola veu. El seu déu protector era Apol·lo, qui, des del mont Parnàs, estava acompanyat en tot moment per les Muses. Entre els herois músics destacà Orfeu, que amansia les bèsties amb les seves melodies. I entre els mortals, Terpnos, gran citarista, Poló, Mesomedes de Creta i l’atenesa Carixena, una hetera flautista i poetessa.
 
A Roma, la música va experimentar una forta decadència. Segons Ciceró, era considerada una disciplina poc útil, que només aportava plaer. Una deformació de la paraula música és murga, que al·ludeix a un grup de músics que toquen malament –per extensió, una murga també és una cosa que resulta pesada, insuportable.

Euterpe

Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Origen de les notes musicals
La difusió de la música va arribar amb el catolicisme, amb l’objectiu d’alabar a Déu. Les nostres famoses notes musicals són obra precisament d’un monjo benedictí del segle XI, Guido d'Arezzo (995-1050) -era natural del mateix poble on tres segles més tard naixeria Petrarca.

Fins aleshores, estudiar els cants era molt difícil: no se sabia com s’havien d’entonar i no se sabien desxifrar els signes que cada compositor feia servir per representar la seva música.  Davant aquest problema, Guido d'Arezzo s’inventà un sistema compost per sis notes consecutives de l’escala diatònica. A més, amb afany pedagògic, els donà un nom capaç de ser cantat en l’aprenentatge, ja que fins llavors es coneixien amb el nom d’una lletra: a, b, c, d, e, f, g. Els nous noms es basaven en cada primera síl·laba de cada vers de l’Himne de Vespres de Sant Joan Baptista. Trià aquest himne perquè cadascun dels seus versos començava amb una de les sis notes en una perfecta escala ascendent. L’himne es titulava Ut queant laxis. I era resava així:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,  
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

(Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (Si) impurs, Sant Joan).

notes

La nota Si s’incorporaria al segle XVII en atenció a les inicials del Sancte Iohannes de l’himne usat per Guido. Aquel mateix segle també es va canviar el nom d’ut pel de do a partir de la paraula llatina dominus. Així, el resultat final va ser do, re, mi, fa, sol, la, si. Totes aquestes notes quedarien representades en un “dibuix” (γράμμα) de “cinc” (πέντε) línies que es conegué com a pentagrama.

Santa Cecília, la patrona
Santa Cecília, màrtir del segle III, és la patrona dels músics. Ho és fruit d’un error de traducció dels Actes de Santa  Cecília:

Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, cantatibus organis, illa [Cecilia virgo] in corde suo soli Domino decantabat [dicens]: Fiat Domine cor meum et corpus meus inmaculatum et non confundar.

Es va traduir erròniament organis, que significa «instruments musicals» per l’acabat de crear «òrgan». Llavors la frase fou «ella cantava i s’acompanyava amb l’òrgan». Fou així com Cecília esdevingué patrona de la música. A partir del segle XV, es comença a pintar la santa amb un petit òrgan i altres instruments, sobretot un llaüt o un clavicèmbal. La seva onomàstica és dia 22 de novembre.

Vouet, Simon Saint Cecilia c. 1626

Pintura de Simon Vouet, ca. 1626 (Hartford, Conn., Wardsworth Atheneum)

Recordau tota aquesta informació cada 21 de juny, Dia de la Música, que coincideix amb l’inici de l’estiu.

Aquí teniu un llistat d'etimologies relacionades amb la música.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Aquí teniu un llistat de llatinismes en les partitures musicals.

Articles relacionats:
Muses inspiradores
- A l'orfeó amb Orfeu
- Bob Dylan, el nou Homer
- L'origen grec de l'himne americà
- Sobre ninfòmanes i sàtirs
- L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px