Banner Top

Butades i l’origen de la pintura i l’escultura

L’origen de la pintura i l’escultura és el mateix que el de l’art en general: la necessitat de l’home d’imitar la naturalesa, de comunicar, de convertir-se en un creador, en un demiürg. Al món clàssic, però, el seu origen recau en la família d’un terrissaire llegendari anomenat Butades de Sició. Es creu que va viure al segle VII aC. La seva història és recollida a l’obra Història natural de l’enciclopedista romà Plini el Vell (segle I dC).

L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
L'origen de la pintura (Jean-Baptiste Regnault, 1785)
 
La filla de Butades s’havia enamorat bojament d’un jove de Corint. Aquest, però, havia de marxa a l’estranger. La nit del comiat dels dos amants va ser intensa sota l’escalf del llum d’una espelma. En aquell moment d’intimitat l’al·lota va veure l’ombra a la paret que projectava el perfil del seu estimat. Aleshores, amb carbonet, decidí repassar a la paret aquell perfil per quedar-se així amb la imatge del seu promès.

La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
La donzella coríntia Joseph Wright of Derby (1734-1797)
 
A partir del dibuix de la seva filla, Butades va modelà amb argila el bust del jove. Després el va coure al forn.  Així doncs, mentre la filla va crear la primera pintura, el pare va ser l’artífex de la primera escultura. Aquesta llegenda, coneguda com la de Butades, seria representada profusament a partir del segle XVIII.

L'origen de la pintura (David Allan, 1775)
L'origen de la pintura (David Allan, 1775)

Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830
Karl Friedrich Schinkel, Origen de la pintura, 1830


Zeuxis i Parrasi
Plini el Vell també parla de la primera competició entre artistes que hi va haver a l’antiguitat. Fou la que protagonitzaren al segle V aC Zeuxis d’Heraclea i Parrasi d’Efes. Cadascú es creia el millor pintor de la seva època. Per sortir-ne de dubtes, organitzaren un concurs. Zeuxis pintà un quadre amb raïm. Cada singló apareixia tan real que els ocells baixaren volant del cel i intentaren picotejar-los.

Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)
Zeuxis pintant un jove amb raïm (Gallery of the History of Ancient Painting. Museo Hermitage)


Aleshores Zeuxis, satisfet del seu èxit aparentment insuperable, va demanar a Parrasi que fes córrer la tela rere la qual tenia la seva pintura. Parrasi, però, li va dir que no podia fer-ho, perquè la tela mateixa era la pintura. El contrincant no tengué més remei que concedir la victòria al seu oponent amb la següent afirmació: “Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m’ha enganyat a mi”.

aller del pintor

"El taller del pintor" (Gustave Coubet, 1855)

Els inicis de la consciència artística
Les primeres manifestacions de l’art grec daten de l’edat de bronze, a partir del III mil·lenni. Es tracta principalment de peces de ceràmica amb simples elements decoratius d’animals o de siluetes humanes en combats heroics. Seria a partir del segle VII aC, amb l’arcaisme, quan, per influència de l’escultura egípcia, la bellesa grega es va començar a identificar amb la proporció. Amb la intenció de transmetre més realisme, moltes figures solien estar pintades. Els colors, però, es van anar perdent i, per influència de l’art neoclàssic del segle XVIII, tenim la falsa creença que els grecs eren enemics de la policromia i que preferien el color natural del material emprat.

Ceràmica micènica
Ceràmica micènica


Al costat de vasos pintats amb referències mitològiques i de la vida quotidiana, les obres típiques de l’arcaisme són les escultures monumentals dels κοῦροι (“nois”), tot un monument al culte al cos dels antics grecs. Es tracta de joves en el seu màxim punt d’esplendor física. Apareixen nus, amb els punys tancats contra la cuixa, intentant fer una passa amb la cama esquerra. Porten els cabells llargs i exhibeixen una postura rígida, sense torsions.

La característica principal dels κοῦροι és el seu somriure tranquil, conegut com a “somriure arcaic”. Està en sintonia amb la impertorbabilitat, la capacitat d’autocontrol tan pròpia de l’ideal cívic de καλοκἀγαθία –una variant dels κοῦροι seria el Moscòfor (570 aC) o “portador del vedell” trobat a l’Acròpoli d’Atenes. Les κούραι (“donzelles”), la versió femenina d’aquestes escultures, no estan despullades, sinó cobertes amb feixucs vestits, alçant amb la mà una ofrena.

Moscòfor
Moscòfor


Escultures en moviment
A partir del segle V aC, amb el classicisme, es va introduir el moviment en l’art escultòric. En són un bon exemple l’Auriga de Delfos o el Discòbol de Miró, que capta amb mestria l’instant en què un musculós atleta està a punt de llançar el disc.

Auriga
Auriga

 

Discòbol
Discòbol


Un altre artista important del classicisme ja dintre del segle IV aC va ser Escopes de Paros. Obres seves com Mènade  presenten com a novetat la introducció del πάθος (sentiment) per mitjà d’una intensa expressió corporal que n’accentua el dolor i el dramatisme. Per això és considerat el primer escultor de l’ànima humana: capaç de traduir els sentiments i les angoixes en marbre.

Mènada
Mènada

Al segle IV aC trobam Praxítelesl’artista de l’elegància i la sensualitat. Les seves obres emblemàtiques són l’Hermes amb Dionís infant  i Afrodita Cnídia. Aquesta darrera –de la qual, com moltes altres mostres de l’art grec, només es conserven còpies romanes- és la representació del primer nu femení integral de la història de l’escultura. Representada en actitud pudorosa, amb ella va començar el voyeurisme en l’art.

Per esculpir aquesta divinal figura, Praxíteles s’inspirà en la seva amant Friné, acusada d’impietat per retre culte a Afrodita a casa seva sense ser sacerdotessa. Amb tot, el nu femení va desaparèixer inexplicablement aviat de l’escena artística. No debades, no hi ha cap estàtua despullada que pugui datar-se amb posterioritat al segle II dC.

Afrodita Cnídia
Afrodita Cnídia


En l’art grec del període clàssic, a més de les escultures de divinitats i herois, també hi abunden els retrats amb trets individualitzats -molts d’ells també ens han arribat per mitjà de còpies romanes. Els més famosos són els de Temístocles, l’estrateg atenès que va liderar la batalla de Salamina contra els perses, i el d’un idealitzat Pèricles, que, segons Pausànies, era exposat sobre l’Acròpoli.

El camí de la pintura
Pel que fa a la pintura, després de les guerres mèdiques, la tècnica va evolucionar cap a noves tendències. Segons mostren les pintures de la coneguda tomba del Tuffatore a Paestum (sud d’Itàlia), els pintors ja eren capaços de dibuixar amb encert la figura humana. Amb tot, continua essent una mera silueta acolorida, sense volum i sense ombres, col·locada sobre una superfície sense cap intenció d’indicar profunditat espacial.

 

Pintura de tomba del Tuffatore
Pintura de tomba del Tuffatore


D’aquest primer moment del període clàssic el pintor més conegut és Polignot de Tassos, autor d’obres com el sepulcre de Teseu o la decoració de la stoa de Poikile a Atenes. També destaca Apel·les de Colofó. Segons la tradició, el seu retrat titulat Alexandre i el llamp (Kepavvotyopos) va fer dir al mateix autor: "Alexandre és invencible, però Apel·les inimitable". Amb tot, la seva obra més admirada seria la Venus Anadyomene (“Venus sortint de la mar”), que, tanmateix, no és l’original, sinó una còpia romana.

Venus Anadyomene (Pompeia)
Venus Anadyomene (Pompeia)

D’època romana, en pintura, també destaquen els retrats d’ “El Fayum”. Datats d’a partirdel segle I aC, són pintats sobre taules de fusta que cobreixen el rostre de moltes mòries de la província romana d’Egipte.

Fayum 34Retrat d'El Fayum  

 

Fayum Museum

Retrat d'El Fayum  


Artistes genis
Durant gran part de la història, els artistes tenien consciència de ser simples artesans o tècnics (τεχνίτης en grec) –la paraula art ve del llatí ars, artis, la qual conté l’arrel indoeuropea *ar- (“col·locar”). El Renaixement, però, suposà un punt d’inflexió. Els studia humanitatis imposaren una nova visió del món: l’antropocentrisme –l’ésser humà com a centre de l’Univers- substituí el teocentrisme medieval.

'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)
'Huyendo de la crítica', del pintor català Pere Borrell del Caso (Puigcerdà, 1835- Barcelona, 1910, colección del Banco de España)


Aquest creure més en un mateix propicià l’aparició de l’artista com a creador i, com a conseqüència d’això, irrompé el màrqueting de l’art en majúscules. Així, els artistes començaren a signar les seves obres –Albert Dürer fins i tot utilitzà un logo, avançant-se tres-cents anys en aquesta pràctica tan moderna. Durant aquesta època també es varen crear escoles i acadèmies que defensaven estils artístics diferents. Moltes d’elles foren apadrinades per grans mecenes.

picasso 16 638

Paraula de Picasso

Dones artistes
Per desgràcia, la història de l’art està marcada per l’òptica del patriarcat. Hi hagué dones, però, que es volgueren reivindicar. Fou el cas de la romana Artemisia Gentileschi (1597-1654). Es va iniciar en el pinzell en el taller del seu pare, un seguidor del naturalisme tenebrista de Caravaggio. El seu mestre de dibuix, Tassi, la va violar quan ella tenia quinze anys. Artemisia s’acabaria casant amb el pintor florentí, Pierantonio Stiattesi. Fou un matrimoni concertat pel seu pare. Tengueren quatre fills.

Artemisia Gentileschi

Autoretrat d'Artemisia Gentileschi quan devia tenir uns 46 anys

Amb el seu marit, Artemisia s’instal·laria a Florència, on va gaudir d'un gran èxit. Va ser la primera dona a ingressar a l’Acadèmia del Dibuix d’aquesta ciutat. Va mantenir bones relacions amb els artistes més respectats del seu temps i va ser capaç d’obtenir la protecció de persones influents, com Cosme II de Mèdici. En l’obra d’Artemisia les dones-símbol, com per exemple LucrèciaBetsabéJudith o Cleòpatra.

Nietzsche i l’art
El 1872 el filòsof alemany Friedrich Nietzsche s’atreví a reflexionar sobre l’origen del l’art en el seu cèlebre assaig titulat El naixement de la tragèdia a GrèciaHo féu contraposant dues divinitats gregues, Dionís i Apol·lo, a qui atribuí principis estètics. Mentre que Apol·lo representaria l’equilibri i l’harmonia, Dionís personificaria una forma d’irracionalitat necessària per a desenvolupar la creativitat.

El naixement de la tragèdia
El naixement de la tragèdia


Per a Nietzsche, aquestes dues forces creadores havien provocat l’aparició de l’art. Al seu parer, els grecs varen ser capaços de combatre el vessant més espantós de la vida mitjançant l’art, ja que l’experiència estètica fa més suportable l’existència humana. I l’expressió més excelsa de l’art hauria estat, en paraules del filòsof alemany, la tragèdia grega. Aquesta, derivada de la poesia i la música, hauria fusionat admirablement l’actitud apol·línia amb la dionisíaca.

Paraula d'Oscar Wilde
Paraula d'Oscar Wilde

La traïció de les imatges
En els quadres tots veim el que volem veure. O el que ens sembla veure. No debades, un quadre no és un objecte. Una pintura crea la il·lusió d’un objecte, que apareix en el nostre cervell, recreat. Aquesta era la intenció del pintor surrealista belga René Magritte en el seu famós quadre Ceci n'est pas une pipe, “Això no és una pipa” (1928-1929). Encara que sembli una pipa, el quadre només n'és la representació i, per tant, segons Magritte, afirmar que la representació és l'objecte seria una mentida. 


"Ceci n'est pas une pipe" de Magritte.

En la història de l’art, una altra obra revolucionària va ser “La Font” que l’escultor francès Marcel Duchamp va exposar el 1917 en una mostra de la Societat d’Artistes Independents de Nova York. Es tractava d’un urinari. Amb ella, Duchamp, imbuït de l’esperit dadaista, volgué demostrar que qualsevol objecte mundà podia considerar-se una obra d'art; bastava que fos tret del seu context original (en aquest cas, un bany) i fos situat en un nou context adequat -una galeria o un museu- amb l’etiqueta d’obra d’art. El que l’artista francès estava dient als visitants era: “Vostè, que està mirant aquesta obra d’art, decideix si ho és”.

"La Font"


Les bases de la mostra a la qual Duchamp va presentar la seva polèmica peça establien que totes les obres serien acceptades. “La Font”, però, va ser rebutjada i retirada ràpidament. La peça original s'ha perdut, encara que va ser documentada pel fotògraf i reconegut galerista Alfred Stieglitz.

Paraula de Bertolt Brecht
Paraula de Bertolt Brecht

Cal tenir en compte que som animals estètics. Així ho assegura el filòsof Francesc Torralba al seu llibre Cent valors per viure (Editorial Pagès, 2011)

“L’ésser humà és un animal estètic. És capaç de quedar astorat davant d’una obra d’art i de gaudir-ne en el seu interior. La percepció de la bellesa no és aliena a la vida humana, sinó que en forma part intrínseca. Per poder desenvolupar, a fons, aquesta capacitat estètica, la de percebre la bellesa inherent a la realitat i a totes les coses, és essencial el desplegament d’una certa pedagogia, d’una educació del sentiment de bellesa. Només si interioritzem determinats valors, podrem gaudir a fons d’aquest tresor que ens ofereix la realitat humana que és l’art. Generalment, interpretem els valors en termes de moral, de correcció d’incorrecció, però hi ha valors d’ordre estètic que ens faculten per viure amb intensitat la nostra dimensió estètica”.

Aquí teniu unes reflexions sobre l’art extretes del capítol 4 del programa El arte de las civilizaciones” del Canal Movistar:

“Per a alguns, l’impuls creatiu ha estat l’expressió mateixa de la divinitat; per a altres, un desafiament a l’autoritat de Déu; per als creients, l’art religiós sempre ha estat transformador. Per a tots, però, l’art conserva un sentiment primari i espiritual. És una manera d’expressar allò misteriós i reflecteix el nostres desig més primari com a humans d’assolir i de definir un món més enllà del nostre”.

Al març de 1945, a la revista 'Lettres françaises' Pablo Picasso va fer les següents declaracions en relació al seu “Guernica”:

"Vostè què creu que és un artista? Un imbècil que només té ulls si és pintor, orelles si és músic o una lira en tots els pisos del cor si és poeta, o, fins i tot, si és boxejador, només té músculs? Ans al contrari, és alhora un ésser polític, constantment a l’aguait davant dels punyents, ardents o dolços esdeveniments del món […]. No, la pintura no s’ha fet per decorar les cases. És un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic.”

Aquí trobareu informació sobre el Guernika.

L'art no és teràpia, és salut. Ho diu Enric Casasses en aquest article.

Aquest article parla sobre les obres d'art més emblemàtiques de cada país.

Aquest article és interessant. Es titula "On són les dones artistes?"

Aquí teniu un article sobre l'exposició d'art degenerat que va fer el nazisme amb obres que considerava producte d'una ment pervertida. Eren obres sorgides ds moviments com l'expressionisme, el dadaisme, el surrealisme o el cubisme. 

Aquí teniu un quadre del rus Vassily Kandinsky, precursor de l'abstracció en la pintura.

Fuga (1914)
Fuga (1914)
 
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Lisbon Story". El protagonista fa una reflexió sobre l'art:

Aquí teniu un article de Mary Beard sobre la història que amaga l'estàtua d'Afrodita Cnide.

Aquí teniu un capítol del programa "Pinzellades" d'art dedicat al quadre "El taller de l'artista", G. Courbet:




L’art
 sovint ens deixa anècdotes curioses com aquesta de “Somnis d’un seductor” de Woody Allen:



A vegades l'art pot ser una farsa. Atenció a aquest gol que una periodista va fer el 2007 a la Fira d' de Madrid




Articles relacionats:

L'origen terrós de l'home
Què és la bellesa?
- Ut pictura poesis
- Friné, la bellesa feta dona
Belleses amb gràcia
L'efecte Pigmalió
Ut pictura poesis
Escultures blanques? La història d'una gran mentida
Els museus de l'espoli

La guerra segons la Ilíada

Article publicat a l'Ara Balears (03/02/2017)

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

"La guerra que mató a Aquiles"
 
La Ilíada se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.
 
Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...]".

El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
El rostre de la guerra (Salvador Dalí,1940)
 
Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...]. Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.
 
El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Mohamed Alí
Mohamed Alí
 
El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.
 
Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
 
Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot donant voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.
 
Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)

Aquí teniu unes reflexions sobre la guerra de l’article “En estat de guerra” de Joan Melià (Ara Balears, 30/12/2018):

“S’ha dit que la guerra és l’estat permanent que regula la humanitat. De fet, l’apropiació dels béns de l’altre és l’objectiu constant dels qui tenen el poder social. De vegades aquest objectiu és perseguit mitjançant l’enfrontament bèl·lic, en què es permet –sense dissimular-ho– la confiscació dels béns, la privació de la llibertat i la destrucció dels 'enemics'. La frontera amb els enemics es fa nítida, sense matisos. La pau, sovint, no és més que una variant de la guerra, en la qual mitjançant la política es persegueixen els mateixos objectius, amb més o menys miraments segons el marc legal”.

Aquí teniu una ressenya del llibre L’Art de la guerra, del xinès Sunzi, que es creu que va viure entre els segle V i IV aC.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

La procedència dels protagonistes de la Ilíada
La procedència dels protagonistes de la Ilíada

 

Aquí teniu la gran cançó de protesta contra la guerra del Vietnam. És "For what it's worth", de Buffalo Springfield:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Aquí teniu informació sobre el quadre Guernica de Picasso.

Aquest article parla sobre com la Ilíada és una apologia de la pau.

Articles del web relacionats
Compte amb els troians!
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
El complex de Cassandra
Helena, l'adúltera més famosa
Les Andròmeques de la guerra
Tragèdies femenines
Marginats per l'estigma de Filoctetes
- Si vols pau, paga
Veu estentòria amb mirada de linx
Tots som Homer!
Eneas a les portes d'Europa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px