Banner Top

L’origen mitològic de les estacions

Els grecs tenien clar l’origen de les estacions. Tot arrencà amb Persèfone (Περσεφόνη, “la que porta la mort”), coneguda en un principi com a Core (Κόρη, “donzella”). Era una bella al·lota filla de Zeus i Demèter (ἡ Μητὴρ, “la mare”), la deessa de l’agricultura, identificada amb la Ceres romana (aquest nom conté una arrel protoindoeuropea que significa “créixer”). Un dia Persèfone passejava tranquil·la, recollint flors, per un prat de Sicília. De sobte, la terra es va obrir sota els seus peus i se li va comparèixer el seu oncle Hades, qui la raptà i se l’endugué al seu regne subterrani.

El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
El rapte de Persèfone (Niccolo dell'Abbate, 1512-1571)
 
Aleshores Demèter, desesperada, va començar a cercar la seva filla per tot arreu, de nit i de dia. Al cap de deu dies, Hèlios, el déu Sol que tot ho veia, li va explicar el relat dels fets. En conèixer la veritat, Demèter va decidir abandonar l’Olimp i s’establí a Eleusis (al nord-oest d’Atenes), on claudicà de les seves funcions amb la naturalesa. Davant la gravetat d’aquella situació que alterava el cicle agrari, Zeus va ordenar a Hades que retornàs Persèfone a la seva mare.

El rapte de Prosèrpina (Rubens)
El rapte de Prosèrpina (Rubens)
 

La maleïda magrana
Hades, però, per no perdre la seva estimada neboda, li havia donat a tastar una magrana. Aleshores Persèfone ja havia begut oli. Per la seva abundància de grans, la magrana era considerada la fruita de la fertilitat i del matrimoni per excel·lència. En haver menjat tres grans de la magrana, la filla de Demèter havia efectuat sense saber-ho un ritu d’esposalles, de manera que quedava unida en matrimoni amb Hades i ningú podia desfer aquella unió.


Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)
Ceres a la recerca de Prosèrpina (Giorgio Basari i Cristoforo Gherardi 1563 Florència, Palazzo Vecchio)

Al final, però, Zeus arribà a un pacte amb el sobirà de l’inframón: un terç de l’any Persèfone romandria sota terra amb el seu marit Hades, mentre que els altres dos terços podria viure amb la seva mare en el món superior -cal tenir en compte que a l’antiga Grècia només hi havia tres estacions, la tardor no existia. És fàcil intuir que el temps de l’any en què Persèfone és a l’inframón correspon a l’hivern. Tots els camps estan morts perquè la seva mare plora de pena en no tenir la seva filla al seu costat.

Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
Prosèrpina (Dante Gabriel Rossetti, 1874)
 
A Roma, Persèfone seria identificada amb Prosèrpina, derivat de proserpere, (“emergir”), i, a Egipte, amb Isis. Totes tres simbolitzen mateix: la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol.

Hivern (Alcimboldo, 1572)
Hivern (Alcimboldo, 1572)

 
Persèfone i la síndrome d’Estocolm?
Sembla que Persèfone s’acabà enamorant del seu propi segrestador. En aquest cas, degué ser de les primeres persones que patí la síndrome d’Estocolm. Aquesta patologia va néixer arran d’un segrest que hi va haver a la capital sueca el 23 d’agost de 1973. Un tal Jan Erik Olsson va assaltar el Banc de Crèdit de la ciutat i va agafar com a ostatges quatre empleats del banc, tres dones i un home. Davant la pressió policial, veient que el segrestador estava disposat a matar-los, els ostatges es varen posar del seu costat.

Eleusis, la meca de la religió grega
El pas de Demèter per Eleusis deixà empremta. Allà, durant la recerca de la seva filla, la deessa de la naturalesa instaurà uns rituals coneguts com a misteris d’Eleusis. Els seus iniciats se sotmetien a una sèrie de proves que provocaven una autèntica commoció emocional. Essent un culte d’origen agrari, es tractava de reviure simbòlicament la idea de la mort i la resurrecció fecunda de la terra.

El rapte de Prosèrpina  (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622)
El rapte de Prosèrpina (Gian Lorenzo Bernini, 1621-1622), Galleria Borghese (Roma)

Al segle VI aC el culte eleusí adquirí caràcter panhel·lènic durant el govern de Pisístrat a Atenes. Des d’aleshores es convertí en la iniciació grega per excel·lència. De Grècia va passar a Roma i va durar fins l’any 381, quan l’emperador Teodosi ordenà la clausura del santuari.

Visquen les Saturnals!
A l’antiga Roma l’entrada de l’hivern coincidia amb la festa de les Saturnals, que se celebraven del 17 al 23 de desembre aproximadament al crit d’ Io, Saturnalia! Les Saturnalia era una festivitat en honor a Saturn. Com a déu del camp, se l’invocava en una època en que s’acabaven les collites i la terra iniciava la seva letargia fins a l’esclat de la primavera. Eren dies de desinhibició social i d’excessos, com una mena de Carnaval nostre.

Saturnalia
Saturnalia


Les Saturnalia també eren conegudes com la “festa dels esclaus”. No debades, era una època en que els esclaus podien alliberar-se de les seves obligacions i fins i tot, compartien un gran àpat amb els seus amos, els quals per uns dies podien actuar d’esclaus. D’aquesta manera es recordava l'època daurada en què Saturn regnava i no hi havia jerarquies ni opressions d’uns sobre uns altres.  També hi havia un dia, anomenat Sigillaria, en què la gent s'intercanviava estatuetes de cera com a present. Durant aquests dies no es podien dur a terme judicis, i els criminals no havien de retre comptes temporalment.

Saturnals actuals
Saturnals actuals


En aquest enllaç trobareu més informació sobre les Saturnals. I aquí en teniu més informació.

Aquest article de Mònica Planas parla sobre l'origen de la síndrome d'Estocolm.

Rebem l'hivern escoltant com Vivaldi (4 de març del 1678 - 28 de juliol del 1741) es feia seva l'estació del fred a l'obra «Les quatre estacions».


Articles relacionats:
Paraules de la terra
-
 Etimologies estacionals
-
 L'hora de la primavera
-
 L'origen de les estacions

Matins amb dits de rosa

El millor de l’estiu és gaudir de l’espectacle de la sortida de sol. Davant tanta bellesa és inevitable recordar el famós vers molt recorrent a l’Odissea: “Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora […]” (ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

En la mitologia grega, Eos, Aurora al món romà, era la divinitat de l’alba (aurora en llatí), filla  dels titans Tia i d’Hiperió (literalment, “el que va per sobre”). La rosada (“rocío” en castellà) són les llàgrimes que vessa per la mort del seu fill Memnó a mans d’Aquil·les davant les muralles de Troia -Zeus li concedí la immortalitat. 

carro sol

Carro del Sol (Jardins de Versalles, 1668-1670)

La paraula rosada o roada no té res a veure amb rosa. Ve del llatí ros, roris i significa “plugim”, “aigua”. La seva arrel indoeuropea és ers- (“estar banyat”), d’on tenim també la planta romaní (< ros maris, “rosada de mar”), en castellà “romero”.

Aurora (Reni)
Aurora (Reni)

Segons Homer, cada matí, dalt d’un carro, Eos obre les portes del cel al seu germà Hèlios, el Sol, que abans era personificat pel seu pare Hiperió. També era germana de Selene (“la Lluna”), una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. Amb un altre germà (Astreu), Eos infantà Fòsfor (“el portador de la llum”, Llucifer al món romà) i els quatre vents: Bòreas (nord), Notos (sud), Euro (est) i Zèfir (oest).

L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard
L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard

Eos, l’enamoradissa
Eos era molt enamoradissa. En una ocasió s’uní amb Ares. Això no va agradar gens a l’altra pretendent del déu de la guerra, Afrodita, la qual castigà la seva rival a enamorar-se bojament de Titonos, un adolescent d’una gran bellesa. Eos no dubtà a demanar a Zeus la immortalitat del seu amant, però va oblidar-se de demanar-li l’eterna joventut. Així, mentre Eos es mantenia eternament jove i seductora, el pobre Titonos anava envellint-se. Finalment el convertí en cigala i el va tancar en una gàbia.

Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)
Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)


El prefix eo que trobam en el nom grec d’Aurora és utilitzat en paraules que al·ludeixen a fets o fenòmens que succeeixen al principi, a l’alba d’alguna cosa. Per exemple, una vegada desapareguts els dinosaures, en la història de la Terra començà un període en el qual foren molt importants les aus i els mamífers. Aquest és el període del Cenozoic (de καινός, "nou" + ζῶον, "animal"). Doncs bé, la primera part del Cenozoic és coneguda com a Eocè (“l’alba d’allò nou”).

Aurora i Apol·lo
Aurora i Apol·lo

 

L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)
L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)


Aurora boreal

L'Aurora romana donaria nom a la famosa aurora boreal. Es tracta d’una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars. S’origina a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l'hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileu  Galilei en honor a la deessa romana i el seu fill Bòreas, el vent del nord, de caràcter irritable. En canvi, a les latituds de l'hemisferi sud, se la coneix com aurora austral, en al·lusió a l’auster, el vent del sud. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

Aurora boreal a Alaska
Aurora boreal a Alaska

L’hora d’Hèlios
Cada matí el germà d’Aurora, Hèlios (Ἡλιος, “sol”), sortia d’Orient (< orior “sortir”) muntant un carro d’or relluent tirat per quatre blanquíssims cavalls. Es disposava així a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (< occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciava el seu periple.

A finals del segle XIX es descobrí l’heli, element gasós, incolor, inodor i inert –se li posà aquest nom perquè és un dels més abundants al sistema solar. El déu Hèlios també donaria nom a l’heliocentrisme, doctrina que diu que el Sol és el centre del sistema solar.

Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.
Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.

El fill d’Hèlios era Faetó ( “el brillant” < φῶς, “llum”). Un dia li va demanar conduir el seu carro per demostrar davant d’un amic la seva filiació divina. Encara que Hèlios intentà dissuadir-lo, no ho va aconseguir. Un cop dalt del carro, el jove es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va gelar. Després va baixar massa i la vegetació  s’assecà i es cremà. Així,  accidentalment, va convertir en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins al punt de tornar-la negra –la paraula grega etíops (αἰθίοπες), literalment “gent de cara cremada”, estava reservada només per als habitants de Núbia, al sud d’Egipte.

Apol·lo deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)
Apol·lo (abans Hèlios) deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)

La caiguda de Faetó (Jan)
La caiguda de Faetó (Jan)

Els pollancres i el "cant de cigne" de Faetó
Davant aquell desastre, finalment Zeus es va veure obligat a intervenir colpejant el carro desbocat amb un raig. Tal actuació provocà la mort de Faetó, que s’ofegà al riu Erídan (Po). Les seves tres germanes les helíades, no aturaren de plorar la seva mort. Aleshores els déus les transformaren en pollancres i les seves llàgrimes en ambre, la resina de l’arbre.

Observant l’espectacle hi havia un amic de Faetó, Cicne, el qual es va entristir tant que els déus el varen convertir en cigne. Com que tenia por del foc pel que havia passat, va triar viure a l’aigua. Apol·lo dotaria aquest au d’una melodiosa veu, la qual cosa explicaria la llegenda segons la qual, en intuir la mort, el cigne entona un dolç cant –avui l’expressió “cant del cigne” es fa servir per designar l’última obra o actuació d’una persona o grup.

El mite de Faetó simbolitza la ὑβρις grega, la “prepotència”, la “desmesura”, la mateixa que s’apoderà d’Ícar. Ambdós, temeraris i imprudents, patiren les conseqüències de no fer cas de les advertències dels seus pares.

El mite de Faetó segons Quino
El mite de Faetó segons Quino
Hèlios, un déu violent
Les accions dels humans no passaven desapercebudes a Hèlios. Basta fixar-se en com és definit en diferents textos: la “talaia de déus i homes” (Himne homèric a Demèter); qui “tot ho veu i tot ho escolta” (Ilíada i Odissea, d’Homer); o “un cercle omnivident” (Prometeu encadenat, d’Èsquil).

Hèlios patí la ira d’Afrodita, que no li perdonà que hagués confessat al seu marit Hefest que li posava les banyes amb Ares. La deessa de l’amor el féu enamorar d’una bella mortal, Leucòtoe. Així, una nit el déu solar entrà a la cambra del seu objecte de desig prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Aleshores demanà a la resta de donzelles que les deixin soles. Fou en aquell moment íntim quan Hèlios li revelà la seva identitat i el seu amor. La jove, però, en resistir-s’hi, patí la violència del déu.

Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783
Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783


Escoltant aquella escena d’estupre hi havia Clítie, germana de Leucòtoe, que estava bojament enamorada d’Hèlios. De seguida va córrer a visar el pare. Aquest, com a càstig, enterrà viva Leucòtoe. De res serví que li digués que Hèlios l’havia posseït en contra de la seva voluntat.

Hèlios, amb els seus raigs, intentà treure la seva estimada de la sorra, però ja fou massa tard. Odià per sempre Clítie, la qual, desolada davant aquell menyspreu, va estar nou dies asseguda a terra, mirant el sol, sense menjar ni beure. D’aquesta manera, es transformà en heliotropi, la flor que sempre gira  (τροπέω) cap al Sol -avui Clítie també és el nom d’un asteroide.

Un heliotropi
Un heliotropi


Els moments del dia
En la història de la pintura, hi ha un artista que va voler captar l’essència del paisatge espiritual dels matins, que tan poèticament va descriure Homer. És l’alemany Philipp Otto Runge (1777-1810), que va morir amb tan sols 33 anys. Tal com recordava recentment Rafel Argullol al diari Ara, pertany, doncs, “a la fraternitat dels que van morir joves, d’aquells que, segons la màxima grega, eren estimats pels déus: Schubert, Mozart, Rafael, Leopardi"

'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
 

Segons Argullol, Runge “va concebre allò que, uns decennis després, Wagner va anomenar Gesamtkunstwerk, obra d’art total. Goethe la va pensar des de la poesia, sobretot amb el Faust ; Wagner, des de la música, amb el drama musical. Runge la volia obtenir des de la pintura, mentre dialogava epistolarment amb el mateix Goethe sobre com arribar a la llum absoluta a través dels colors". El resultat va ser Els moments del dia, que integrava els moments del dia, les estacions de l’any, les etapes de la vida, la fugacitat i l’eternitat. En paraules d’Argullol, “és una pintura estranya, torbadora, i fins i tot una mica irritant. I no sabem si és el preludi d’una arcàdia o d’una catàstrofe”.

A partir del mite de Faetó, en aquesta entrada el dermatòleg Xavier Sierra dóna consells per evitar els efectes perniciosos del sol.

Aquí teniu un altre article de Sierra que parla sobre l'eosina, relacionada amb Eos.

Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
Bellesa apol·línia
- A Canàries la canícula "borda" molt

L'hora de la llibertat

És l’hora de la llibertat, l’hora de recordar La llibertat guiant el poble (1830), el famós quadre del francès Eugène DelacroixTambé coneguda com La Barricada, l’obra recrea la insurrecció burgesa que va tenir lloc els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830, en les famoses “tres jornades glorioses”. La insurrecció va posar fi als setze anys de restaurada monarquia borbònica, encarnada per Carles X, el qual va ser destronat i substituït per Lluís Felip I d’Orleans. Conegut com el Rei burgès, atès que comptava amb el suport de la burgesia, Lluís Felip I d’Orleans encapçalà una monarquia constitucional. Tanmateix, fou el darrer rei de França. El 1848 una altra insurrecció l’apartà del poder, donant pas així a la II República.  

L’obra de Delacroix és el primer quadre polític de la pintura moderna. És associat amb la Revolució francesa (1789-1799) tot i que fou pintat trenta anys després i en un altre context. La figura central de la dona –la Marianne que recorda la Venus de Milo o la Victòria alada de Samotràcia- és una al·legoria de la llibertat i també de la nació. 

much llibertat

Gran imatge del fotògraf sineuer Macià Puiggrós, recreant per a les festes del Much 2018 el quadre "La llibertat guiant el poble"

El simbolisme de la gorra frígia
La Marianne porta al cap un element fortament clàssic: una gorra frígia de color vermell, conegut com a pileus. Era la barretina que, en la República Roma, es posaven els esclaus quan aconseguien la llibertat i indicava, per tant, la seva nova condició de persona lliure. Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39). Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39)

Al·legoria de la Primera República espanyola
Al·legoria de la Primera República espanyola

 

Al·legoria de la Segona República espanyola
Al·legoria de la Segona República espanyola

Marat, el màrtir de la Revolució Francesa
El 1793 Jacques-Louis David s’encarregà de pintar el màrtir icònic de la Revolució Francesa en el seu famós quadre La mort de Marat. Jean Paul Marat (1743 -1793) era metge, escriptor i polític. Quan esclatà la Revolució s’uní a la causa i es convertí en el líder dels “sans-culottes”, el moviment d’artesans i obrers.

La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)
La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)


El 13 de juliol de 1793 Marat va ser assassinat mentre escrivia a la seva banyera per una fanàtica contrarevolucionària, Charlotte Corday. Aquesta aconseguí entrar a la seva casa amb la pretensió de presentar-li una llista de gent que hauria de ser executada com a enemics de França. Marat li ho va agrair i li va dir que serien guillotinats la setmana següent. Va ser en aquell moment quan l’al·lota va treure un Ganivet que havia amagat entre les seves robes i el va apunyalar.

En morir, Marat tenia 50 anys, però Jacques-Louis David, amic íntim seu i ferm partidari de la Revolució, el va retratar idealitzat, com una persona jove, forta i sana. Malgrat la precipitació amb què va pintar el quadre (va ser acabat en menys de quatre mesos després de l’assassinat), és considerat la millor obra del pintor francès.

L’estàtua de la Llibertat
Un altre gran símbol de la llibertat és l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Va ser un regal que l’Estat francès féu als nord-americans el 1886 per commemorar el centenari de la Independència dels EUA. Es diu que la figura es basa en la famosa Marianne, símbol de la República francesa. L’estàtua, en tot cas, recorda el Colós de Rodes que presidia el port de l’illa grega, situada al sud de l’actual Turquia, i que fou considerada una de les set meravelles de l'antiguitat.

Estàtua de la Llibertat (Nova York)
Estàtua de la Llibertat (Nova York)


La gegantina figura de Rodes, que hipotèticament representaria el deu solar Hèlios, fou construïda al segle III aC per commemorar la victòria dels rodis sobre els exèrcits grecs que intentaren envair l’illa. Feia prop de 60 metres d’altura, és a dir, era el doble d’alta que la moderna Estàtua de la Llibertat.

Colós de Rodes
Colós de Rodes


Per conèixer més sobre la història de l'estàtua de la llibertat, aquí teniu el reportatge "Lady Liberty, el naixement d'un símbol" del programa Cronos del Canal 33.

Aquí teniu un article de la revisa "Sàpiens" que parla sobre els deu cameos més espectaculars de l'Estàtua de la Llibertat.

Aquí teniu un interessant àudio del programa "L'ofici de viure", de Catalunya Ràdio, titulat "L'autèntica llibertat" (30/11/2014).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la representació de l'assassinat de Marat en la història de l'art.

Aquí teniu més informació sobre el quadre "La llibertat guiant el poble".

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" explica el mateix quadre:



I aquí teniu la cançó del poble del "Miserables". Extraordinària!!



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



Per acabar, podem dir que, amb una gorra vermella al cap, tots som Marianne de La llibertat guiant el poble. I, si no, també podem ser la dona que interpreta Freddie Mercury al genial vídeo I want to break free.

L'origen dels vents

En grec, el vent suau es deia αὔρα, d’on tenim la nostra aura, que en parapsicologia és l’halo (ἅλως, “blat”) o il·luminació que envolta el cos humà. El vent normal, en canvi, rebia el nom d’ἄνεμος, també molt present en el nostre vocabulari: anemòmetre (instrument per a mesurar la velocitat d'un corrent d'aire), anemoscopi (espècie de calcetí amb franges vermelles i blanques que, especialment en els aeroports, indica o observa, σκοπέω, la intensitat del vent), o anemone (planta dita així perquè suposadament les seves flors s’obren al contacte amb el vent; també és el nom d’una planta marina).

Perquè hi hagi vent és indispensable l’aire, ἀήρ, d’on tenim aeronauta, aerodinàmica, aeròdrom o ària (tipus de melodia que té lloc en tota obra lírica). En la mitologia clàssica els vents són fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Eren quatre:

  • Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà, d’on tenim borrasca perquè originàriament era una tempesta amb vent boreal, del nord. 
  • Notos (sud), equivalent a l’Austre (Auster) romà. Austràlia agafa aquest nom perquè està situat a la part més austral del món, més al sud. Originàriament auster, paraula que procediria d’una arrel protoindoeuropea que significava “brillar”, s’aplicà a l’est. No debades, el brillant Sol surt per l’est. En aquesta línia el nom d’Àustria vendria del llatí Marchia austriaca (“marca o límit oriental”), emprat perquè la conca del Danubi d’Àustria era el límit oriental de Baviera durant l’Edat Mitjana. També els gots de l’est s’anomenaren ostrogots.
  • Euro (est), equivalent al Vulturn romà.
  • Zèfir (oest), equivalent al Favoni ("el favorable") romà.

Només hi ha dos vents que tenen activitats personalitzades: el Bòreas, de caràcter molt irritable, i el Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau que arrossega el perfum de les flors.

El regne dels hiperboris
Relacionat amb el Bòreas, en la mitologia grega hi havia l’Hiperbòria, una regió situada en les terres septentrionals encara desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. L’etimologia del terme (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord») deriva precisament de la creença que el déu-vent Bòreas habitava a Tràcia. Tanmateix, ningú no va saber situar ben bé en el mapa aquest regne que era vist com un autèntic paradís (una Utopia de l'antiguitat) on els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una llarga vida enmig d’un clima de benestar extraordinari

D'altra banda, el nom de Zefir estaria relacionat amb el zero. Tot i que el seu origen és hindú (shunya, “buit”), la seva traducció per zero recordaria el buf suau del déu-vent de l'oest. Sempre solia anar acompanyat per una nimfa anomenada Cloris (< χλωρός, “verd clar” o “pàl·lid”), que els romans identificarien amb la deessa Flora.

Bòreas rapta Orítia   Zèfir i Flora
                       Zèfir i Flora                                                                                                                                                                                                                                               Bòreas rapta Orítia
                                                                                                                                                                                                                                             
Sandro Botticelli
Flora, de Sandro Botticelli

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol (Αἰόλος), fill de Posidó, d’on tenim l’energia eòlica. Habitava l’illa de Stromboli, al nord-est de Sicília, que avui curiosament forma part de l’arxipèlag volcànic de les illes eòlies.

 mapa islas eolias

Illes Eòlies

En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.

La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.

La rosa dels vents
La rosa dels vents
  • Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l'altra banda de les muntanyes" perquè els romans consideraven que venia del nord nord d'Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps.
  • Mestral (nord-oest).En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per aixòli van dir magistrale, que vol dir "mestre". D'aquest mot derivaria la  paraula mestral.
  • Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren graegale, que vol dir "referent als grecs".
  • Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de levante, que vol dir "aquell que s'alça" al·ludint al sol, és a dir,“per on surt el Sol”.
  • Xaloc (sud-est). Aquest nom no ve del llatí sinó de l'àrab, de la paraula shalúq, que vol dir "suau".
  • Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud.
  • Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs, que vol dir "de Líbia", perquè és d'allà des d'on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrabTarabulus al-Garb, que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab.
  • Ponent (oest). Equival al Zèfir grec.Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir "que es pon". És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d'allà on es pon el Sol.

Anoracs contra els vendavals
Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l'expressió vent d'aval, literalment, "vent de la vall", "vent de sota", que s'aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l'Atlàntic.  En cas de vendaval, ens anirà molt bé posar-nos un anorac. No debades, aquesta paraula en la llengua dels esquimals vol dir “vent”. En cas de cicló, però, de res ens servirà un anorac. En arrossegarà, fent voltes, “cercles” (κύκλος).

Qui actuen com a autèntics ciclons són els kamikazes, que en la llengua japonesa vol dir “vent diví”. És una paraula que va néixer al país nipó per referir-se a aquells aviadors que, a la Segona Guerra Mundial, com un “vent diví”, es llançaven amb el propi avió sobre l’objectiu enemic. Per extensió, també al·ludiria als conductors suïcides de qualsevol vehicle. La paraula recordava una gesta produïda al segle XIII. Xina havia ordenat un atac contra Japó. Els nipons, però, es posaren a resar i se salvaren gràcies a l’ajuda d’un tifó, que arrasà gran part de les tropes invasore. Des d’aleshores aquell fenomen natural fou considerat un Kami Kaze, és a dir, un “vent diví”.

Tanmateix, per molt fort que bufi, sempre convé està pendent del vent. Responsum in vento est (“la resposta és en el vent”), deien els romans. Després, Bob Dylan posaria música a aquest llatinisme amb el seu famós Blowing In The Wind (1963):


I aquí teniu la cançó "Aire", de Mecano:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px