Banner Top

La poma, una fruita prohibida plena de seny

Avui tothom dóna per fet que el fruit prohibit que s’atreví a mossegar Eva en el jardí de l’Edèn era una poma. L’Antic Testament, però, en cap moment n’especifica el nom. L’únic arbre que hi surt mencionat és el de la figuera, que en la cultura hebrea és un símbol de la pau. En mossegar el fruit prohibit, Adam i Eva es tapen la seva nuesa amb les fulles d’aquest arbre. Així ho relata el Gènesi (3:6-7)

“Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars”.

La vergonya d'Adam i Eva
La vergonya d'Adam i Eva

Per entendre la confusió que hi ha al voltant del fruit prohibit bíblic, hem de tenir en compte que, en diverses tradicions culturals, la poma sol ser vista com un mitjà d’accés al coneixement.

El fruit prohibit
El fruit prohibit

Una llegenda ja ens diu que Isaac Newton (1643-1727) va concloure que la Terra atreia els cossos cap a ella després que li caigués a sobre una poma de l’arbre en el qual estava recolzat. Aquella anècdota va ajudar al científic britànic a formular la idea de la gravitació universal. En la literatura infantil també tenim la figura de la Blancaneus que és temptada per la seva malèvola madrastra amb una poma màgica. Li diu que, si la mossega, podrà retrobar amb el seu príncep blau –Blancaneus era ben poma. Aquell present enverinat, però, li fa caure en un son profund davant l’estupor dels seus set nans.

Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)
Imatge de Newton idealitzada (Robert Hannah, dècada de 1850)


Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
Adhesiu de la Blancaneus per aprofitar la poma del Macbook (Ruth Gumbau, Pinterest)
 
Fruita de la discòrdia
En la mitologia grega també trobam la poma com la fruita de la discòrdia que provocà la guerra de Troia amb el rapte d’Helena d'Esparta. Igualment, l’arbre del jardí de les Hespèrides està ple de pomes daurades que concedien la immortalitat. En canvi, a l’Edèn del Gènesi se’ns descriuen dos arbres principals: un és el de la vida i l’altre el del coneixement del bé i del mal. Aquest segon arbre és el que donava un fruit que Adam i Eva no podien menjar, però que, a instàncies del dimoni disfressat de serp, varen acabar mossegant els dos. Així va ser com la humanitat sencera va ser expulsada del paradís terrenal i obligada a guanyar-se el pa amb el seu esforç.

Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
Adam i Eva (Alberto Durero, 1471-1528)
 

Va ser durant el Renaixement quan el fruit prohibit de la Bíblia va començar a ser representat com una poma -tot i que no sempre. Tanmateix, el primer que parlà clarament d’una poma va ser Sant Jeroni a finals del segle IV, en la seva traducció de la Bíblia al llatí, coneguda com a Vulgata –el projecte havia estat un encàrrec del papa Damas I. La paraula que surt en la versió hebrea tan sols designava un tipus de fruita aromàtica.

El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)
El pecat original, Michel Coxcie (segle XVI)


Atès que el fruit és de l’arbre del coneixement del bé i del mal, a Sant Jeroni ja li anà bé interpretar que es tractava d’una poma, que en llatí és malum i, per tant, molt similar a malus (“mal”). És famosa la frase llatina mater tua mala burra est, que, en contra del que es pugui pensar, es tradueix com “la teva mare menja pomes madures”. Curiosament, en grec clàssic, hi ha la paraula  μηλοπέπων, que significa “poma madura i que en donà meló –està composta per μηλον (“poma”) i πέπων (“madur”). 

L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)
L'expulsió del paradís (Capella Sixtina)

Per referir-se a altres fruits semblants a la poma, es feia servir un adjectiu específic: malum citreum (llimona), malum granatum (magrana), malum Persicum (préssec, provinent, per tant, de Pèrsia) i malum cotoneum (codony < Κύδνος, Cidne, que era el nom d’un riu del sud de Turquia; aquesta expressió també ens donaria la paraula melicotó).

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís terrenal, Masaccio (1425-1428)
 
Per què en castellà es diu “manzana”?
La paraula castellana “manzana” prové d’una mena de poma anomenada en llatí (mala mattiana) en record al tractadista en agricultura romà del segle I aC Caius Matius, amic de Juli Cèsar. Matius s’hauria dedicat a fer empelts en pomeres fins a obtenir una varietat de poma que es va fer molt popular a Roma i que ara, en castellà, rep el seu nom.
 
Adam i Eva (Albert Durer)
Adam i Eva (Albert Durer)


En canvi, la paraula catalana poma prové del llatí poma (plural de pomum), que significa “fruits de l’arbre”. En la mitologia romana, Pomona era precisament la deessa dels fruits, mentre que Ceres ho era dels cereals –Ovidi la presenta com l’esposa de Vertumne, divinitat relacionada amb el cicle de les estacions i la fecunditat de la terra;  com a déu que regeix els canvis, tenia la facultat de canviar d’aspecte.

pomona

Pomona i  Vertumne (Hendrick Goltzius)

En llatí, per a altres fruites de forma semblant a la d’una poma, s’usava la forma de pomum acompanyada d’algun determinatiu. Així, en italià tenim pomogranato i en anglès pomegranate per a designar la magrana. A partir de pomum amb el sentit genèric de “fruit”, en francès es creà el mot pomme de terre per a la patata, i en italià pomodoro per a la tomàtiga. La poma igualment es pot resseguir en el nostre cos. No debades, prop de la galta tenim el pòmul, derivat de pomulum (“petita poma”).

Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
Adam i Eva (Lucas Cranach, 1538)
 
La paraula pomada també ve de poma. I és que antigament aquest ungüent es feia amb extractes de poma o d’altres fruits semblants. Així sorgí en italià pomata, en francès pommade, i en castellà, castellà i portuguès pomada. En alguns pobles de Menorca, a la beguda típica de les festes de Sant Joan, composta de ginebra i llimonada, li diuen pomada perquè la mescla provoca un efecte escumós similar al color l’ungüent –fou inventada el 1967 per Magí Camps, natural de Maó, per despitar la seva dona.

Adam i Eva (Rubens)
Adam i Eva (Rubens)
 
Una poma per a Apple
Avui en dia també trobam una poma mossegada com a logotip de la companyia informàtica Apple. Hi ha moltes teories sobre el seu origen. Uns diuen que el seu creador la va proposar perquè simplement li agradaven aquestes fruites. D’altres, en canvi, diuen que podria ser un homenatge a la companyia Apple Records dels Beatles, el grup preferit de Steve Jobs. També hi ha qui assegura que es trià aquest nom perquè Apple va ser abans que Atari, l’empresa en la qual treballà Jobs abans de fundar el 1976 la seva pròpia companyia.

Logotip multicolor d'Apple
Logotip multicolor d'Apple
 
Hi ha altres mites urbans. El més curiós és el que diu que la mossegada és un tribut al matemàtic Alan Turing, qui el 1954, empresonat per ser homosexual, es va suïcidar mossegant una poma enverinada amb cianur. D’altres afirmen que és un joc de paraules entre bite (“mossegada” en anglès i byte (terme de mesura informàtica). La mossegada, però, també podria ser interpretada com la fam de coneixements. 

Steve Jobs i la seva creació
Steve Jobs i la seva creació
 
En qualsevol cas, el primer logotip d’Apple va ser un home sota un arbre amb una poma a les mans, que probablement al·ludia a Newton. Va ser a partir de 1977 quan va aparèixer la imatge de la poma mossegada, primer multicolor i després completament grisa.

Primer logotip d'Apple
Primer logotip d'Apple





Per a més informació, aquí teniu un article titulat "Manzanas que escribieron la historia".

Femme fatale, l'origen del mite

La bellesa de les dones pot espantar. Al segle segle XIX ja va prendre força a Europa la imatge de la dona destructiva i seductora alhora, demoníaca i atractiva alhora. És el que en francès es conegué com a femme fatale (dona fatal). En contraposició a aquesta iconografia, imperava la idea romàntica de la dona malaltissa i dèbil.

Dona malalta (Vasily Polenov)
Dona malalta (Vasily Polenov)


Ofelia (1852)  de John Everet Millais
Ofelia (1852), de John Everet Millais, representa l'ideal de dona victoriana que mor per l'amor d'un home.

Tanmateix, a Anglaterra, el mite de la femme fatale va estar propiciat, en part, per l’aparició de moviments feministes. Les seves peticions d’igualtat alteraren els valors de la societat puritana britànica. Aleshores els homes se sentiren amenaçats per la "nova dona", que es veia capacitada per fer-ho tot. El temor envers el sexe femení també s’accentuà amb la proliferació de malalties venèries associades amb la prostitució –en tot cas, les prostitutes, més que responsables, n’eren les víctimes.


El despertar de la consciència (William Holman Hunt)
El despertar de la consciència (William Holman Hunt), d'època victoria: la dona és una prostituta
 
Mentre tot això passava en els carrers, en els llibres autors com Nietzche o Schopenhauer exaltaven la superioritat de l’home, alimentant així actituds misògines. Els novel·listes, per la seva part, apostaren per personatges femenins adúlters, como Madame Bovary o Anna Karènina, que lluiten contra les repressions socials de la seva època. Els pintors també hi ficaren cullerada. Molts d’ells recrearen el mite de la femme fatale a partir de personatges del món antic: Hèlena de Troia, Pandora, Lilith, Salomè, Judith o Dalila.
 
En totes aquestes representacions pictòriques les dones fatals responien a unes característiques físiques específiques. Havien de tenir una bellesa ambigua i inquietant, cabellera llarga i solta, generalment pèl-roja, llavis carnosos, pits abundants i, sobretot, una energia sexual incontrolable (vampirs sexuals) i una personalitat fascinant.

Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)
Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1869)


Circe oferint la copa a Odisseu (Waterhouse, 1891)
Circe oferint la copa a Odisseu (Waterhouse, 1891)

Lilith
Lilith (1892), de John Collier

Hèlena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)
Hèlena (Anthony Frederick Augustus Sandys, 1829)


Mata Hari
Mata Hari

Aquí  teniu un interessant article sobre dones que llegeixen.

Aquí teniu un article que parla de la femme fatale de l'òpera Carmen.

En aquest article Antoni Puigverd reflexiona sobre el mite de la femme fatale. Es titula "¿Cabellera de serpientes, todavía?

Aquí teniu un recull de pel·lícules protagonitzades per "femmes fatales":




Articles del web relacionats:
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

I per acabar, un homenatge a la dona fatal amb la cançó dels "Burning" "Que hace una chica como tu en un sitio com este":


 

I aquí teniu la gran cançó de "Mari Trini" "Yo no soy esa":

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px