Banner Top

Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#Egoquoque)

A l’antiga Roma, el cas més famós d’assetjament sexual fou el de Lucrècia. Ens ho recorda la filòloga clàssica Meritxell Blay en aquesta interessant entrada del seu blog. Segons Blay, Lucrècia bé podria ser la pionera de l'actual campanya #MeToo contra els abusos sexuals a Hollywood. La seva versió llatina seria #Egoquoque.

Segons relata l’historiador Tit Livi a Ab Urbe Condita (llibre I, 57-60), Lucrècia va viure a finals del segle VI aC. Era la dona d’un prohom de la noblesa romana, Tarquini Col·latí, cosí de Sext Tarquini, fill del rei Tarquini el Superb. Un dia ambdós es trobaven fora de Roma, en campanya militar. Durant el transcurs d’una avorrida vetlada, mentre bevien amb altres companys, es posaren a discutir sobre les bondats de les seves respectives dones. Tarquini Col·latí digué que la seva era la més virtuosa de totes. Era tanta la seva seguretat que reptà els altres a comprovar-ho en persona. Aquestes foren les paraules que proferí, en traducció de Bàrbara Matas (Edicions La Magrana):

“Si tenim les forces de la joventut, ¿per què no pugem als cavalls i anem a veure en persona com és el capteniment de les nostres dones? Que cadascú tingui com a prova el que els nostres ulls hagin presenciat davant l’arribada inesperada del marit”.

Violació de Lucrècia (Luca Giordano)
Violació de Lucrècia (Luca Giordano)

Tarquini Col·latí no anava errat. Mentre la resta de dones havien estat enxampades gaudint de banquets amb altra gent, Lucrècia, en canvi, es trobava treballant la llana en companyia de les seves esclaves. Sext Tarquini estava envejós per la sort del seu cosí i avergonyit per la conducta poc casta de la seva dona. Aleshores planejà seduir Lucrècia a tota costa. Es volia prendre al peu de la lletra l’etimologia del seu nom, derivat de lucrum (“guany”, “profit”).

Al cap d’uns dies, una nit aquell desvergonyit es presentà per sorpresa a la casa de Lucrècia. Aquesta el convidà a sopar. En acabar, el conduí a l’habitació dels hostes. En assegurar-se que tothom dormia, amb l’espasa desembeinada, Sext Tarquini s’acostà a la seva amfitriona, que dormia. Li posà la mà esquerra sobre el pit i li etzibà:

“No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell
Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell

Veient que oferia resistència, l’assetjador va atemorir la seva víctima amb la següent advertència: “Va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós”.

Amb aquesta amenaça, Sext Tarquini va poder violar Lucrècia. Després marxà, deixant, en castellà, l’expressió “tarquinada” en al·lusió a la violència sexual comesa contra una dona. Ella de seguida va enviar a cercar el seu pare i el seu marit.  Entre sanglots, els va explicar com el fill del rei havia profanat el seu cos. “Però, la meva ànima és innocent; la mort me’n serà testimoni”, insistí.

El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)
El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)


Els parents de Lucrècia la dissuadiren de treure’s la vida: “Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció”. Ella, però, assegurà que no podia viure amb el càstig d’haver estat deshonrada. A continuació, fidel a les seves paraules, se suïcidà clavant-se un ganivet al cor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana d’aleshores no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales
La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales


Presenciant l’escena hi havia Brutus, un amic del marit de la família, que jurà venjar aquell oprobi:

“Juro per aquesta sang castíssima abans de l’ofensa reial, i us poso per testimonis a vosaltres, déus, que jo anorrearé Luci Tarquini el Superb, juntament amb l’esposa i tota l’estirp dels seus fills, a ferro i foc i amb totes les forces que pugui, i que no permetré ser rei de Roma ni a aquells ni a cap altre”.

El 510 aC Brutus liderà una revolta popular que aconseguí fer fora la monarquia. Tarquini el Superb i la seva família es veren obligats a fugir primer a Tusculum i després a Cumas, on el rei etrusc els donà asil. Aquesta va ser la fi de gairebé dos segles i mig de monarquia i el principi d’una nova etapa, la República, que es posà en marxa el 509 aC.

Dos mil anys després d’aquest episodi mític de la història de Roma, encara hi ha dones com Lucrècia que continuen essent víctimes de la impunitat del sistema patriarcal. Avui l’antic crit de protesta #Egoquoque s’ha convertit en  #MeToo.

Aquí teniu una sèrie d'articles d'un dossier especial del diari Ara amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març):
L'hora de les dones
Els drets de les dones al món
El feminisme com a revolució del pensament
Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Aquí teniu unes paraules sobre la violència de gènere del poeta romà Tibul (segle I aC). Provenen de la seva obra (Elegies, 1, 10, versos 59-66, trad. de Carles Magrinyà i Joan Mínguez):

"Ah, de pedra o de ferro és aquell que pega a la seva amiga; aquest precipita els déus daltabaix del cel. Basti d'esquinçar i arrencar del seu cos la tènue vestidura; basti de desfer-li el bell lligat de la cabellera; basti d'haver-li fet escampar llàgrimes [...] Aquell que té les mans cruels, que porti escut i garrot, i que s'allunyi de la dolça Venus."

Us deix amb Núria Espert interpretant Lucrècia en l’obra “La violació de Lucrècia”, de Shakespeare:




Aquí teniu informació sobre l'obra Lucrècia escrita al segle XVIII pel menorquí Joan Ramis.


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:

Tots som Lucrècia
- Feministes "femmes fatales"
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
La mort silenciada
Lilith, la primera dona rebel
Roma segons Ròmul?
- Tragèdies femenines
- La República és cosa de tots
- Sobre dones i homes

Quan Mallorca era Hollywood

Article publicat al suplement Ara diumenge (31/07/2016)

La dècada dels cinquanta la presència dels actors Errol Flynn i Ava Gardner donà el tret de sortida a l’arribada de la jet set a l’illa

Mallorca féu el seu bateig mediàtic de la mà d’Errol Flynn, el Robin Hood més conegut de tots i un dels grans mites sexuals de Hollywood. El 1950 desembarcà a l’illa per casualitat amb 41 anys, acompanyat per la seva tercera esposa, l’actriu Patricia Wymore. La parella s’acabava de casar a Montecarlo, la ciutat de moda del moment, allà on les estrelles del setè art gaudien de les seves vacances i feien ostentació del seu glamur.

Aleshores, a bord del veler Zaca, els nuvis feren rumb cap a Gibraltar per passar una boja lluna de mel. Un temporal, però, els obligà a fer una aturada d’emergència al port de Pollença, al nord-est d’una Mallorca preturística que començava a sortir de l’ostracisme del franquisme. Corpresos davant tanta bellesa, no dubtaren a vorejar la majestuosa Serra de Tramuntana amb l’objectiu d’atracar a Palma. Amb tot, a Ciutat els digueren que no s’hi podien quedar. Errol estava en la llista negre perquè el 1938 havia participat en el bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola. Tanmateix, l’actor d’origen australià mogué els seus fils i finalment pogué estar-se uns quants dies més en aquell indret del món que el 1912 Santiago Rusiñol havia batejat com “l’illa de la calma”. En reprendre el viatge, prometé tornar-hi.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Aquí teniu un enllaç que parla de la visita d'Ava Gadner a Deià. I aquest altre també conté informació al respecte.


Articles del web relacionats:
Serra de la Tramuntana, patrimoni de la humanitat
-
 Balears com a plató de cinema
-
 Adéu, paradís

Etimologies de pel·lícula

El cinema va néixer del moviment d’imatges. El 1891 el nord-americà Thomas Alva Edison va inventar el kinetoscopi, que permetia fer moltes fotos seguides. La paraula es formà a partir dels ètims grecs κινέω (“moure”) i σκοπέω (“observar”). L’invent d’Edison no trigaria a ser perfeccionat a França amb el cinematògraf, que contenia un altre ètim grec, γράφω, “escriure”, “gravar”. El 1895 els germans Auguste i Louis Lumière patentaren aquest invent, que acabaria essent conegut com a cinema –la paraula està emparentada amb telecinesi, que és la capacitat de moure objectes sense tocar-los.
 
El 28 de desembre de 1895 és considerat el dia del naixement del cinema. Un saló des bulevard des Capucines de París va acollir la projecció de tres pel·lícules: dues eren escenes quotidianes (Sortida dels obrers de la fàbrica i Arribada del tren a l’estació), i l’altra (El regador regat) havia requerit contractar un jardiner que, d’aquesta manera, es convertí en el primer actor de cinema. El 1902 un altre francès, Georges Méliès, faria la primera pel·lícula de ciència ficció: Viatge a la Lluna.

Viatja a la Lluna
Viatge a la Lluna
 
Mentrestant, als EUA Edison volia cobrar els drets d’explotació del seu kinetoscopi. La dècada de 1910, però, els productors més vius varen fugir a la costa oest. Allà es varen instal·lar en un petit poble anomenat Hollywood, avui convertit en la meca del cinema. Des de 1929, anualment, s’hi celebra la cerimònia de lliurament dels Premis Oscar, dits així a partir de 1939. El guardó és l’estatueta d’un cavaller armat amb una espasa. L’origen del seu nom és molt incert. La versió més estesa el situa el 1931 quan la secretària executiva de l'Acadèmia, Margaret Herrick, va veure per primera vegada aquell premi i va comentar que s’assemblava molt al seu “oncle Oscar”.

Estatueta dels Oscar
Estatueta dels Oscar
 
Pel·lícules amb pell
Com era d’esperar, el naixement del cinema suposà la creació de noves paraules. Una d’elles va ser pel·lícula, que encunyaren els anglesos a partir del llatí pellis (“pell prima”). No debades, la cinta de les imatges en moviment es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Un altre terme més genuïnament anglès és film, que conté una arrel germànica que igualment significa “pell”. Les cintes, però, també podien ser de nitrat de cel·lulosa –derivat del llatí cellula, “petita cel·la”-, d’on tenim la paraula cel·luloide per referir-nos al setè art.
Pel·lícules que deixen empremta
Hi ha pel·lícules que han deixat empremta en el nostre vocabulari. Aquí en teniu alguns exemples.
Paparazzi. El nom dels fotògrafs que intimiden els famosos està relacionat amb la pel·lícula La dolce vita (1960), de l’italià Federico Fellini. El seu protagonista és un reporter, interpretat per Marcello Mastroiani, que té per company un fotògraf anomenat Adriano Paparazzo. Amb ell va al darrere d’Anita Ekberg, una espectacular actriu americana. Curiosament, en un dialecte italià paparazzo vol dir moscard. També és el sobrenom que reben els nins que parlen de manera atropellada, com el brunzit d’un moscard. El mateix fan els paparazzi.

Paparazzo, La dolce vita
Paparazzo, La dolce vita

Rebeca. Agafa el nom de la pel·lícula homònima de Hitchcock (1940), basada en una novel·la de la britànica Daphne du Maurier. Curiosament a la pel·lícula no surt en cap moment Rebecca. És un personatge absent, mort. El seu marit no es pot oblidar d’ella ni casant-se de bell nou. La seva segona dona de seguida se n’adona. Durant deu minuts de la pel·lícula surt amb una jaqueta de punt sense coll, cordada per davant. Aquesta aparició fugaç bastaria per popularitzar la seva peça de vestir.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món del cine en el nostre vocabulari.

Aquí teniu 10 històries de censura al cinema.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre referents clàssics al cineman. Es titula "La cinta de Νίκη"

Articles del web relacionats:
- Quan Mallorca era Hollywood

 
I acabarem amb un homenatge al cinema amb la cançó "Cine, cine" de Luis Eduardo Aute:

Les Andròmaques de la guerra

És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

Hèctor s'acomiada d'Andròmaca
Hèctor s'acomiada d'Andròmaca

 

Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)
Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare [...] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona [...]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra [...]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)
Comiat d'Hèctor i Andròmaca (Julien de Parme)



Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
 
Amb la guerra de Troia Andròmaca patiria una doble pèrdua. El seu fill també seria assassinat pel fill d’Aquil·les, Neoptòlem. Aquest se la quedà com a esclava i engendrà amb ella un fill, Molos.

Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
 
Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.

Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor
Aquil·les arrossega el cadàver d'Hèctor (Franz Matsch, 1892, Achilleion de Corfú)


Articles del web relacionats:
Tragèdies femenines
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les

El nas de Cleòpatra

Una frase atribuïda a Ciceró, impossible de verificar, i que després popularitzaria el filòsof francès Blaise Pascal (1623-1662), diu: “Si Cleòpatra hagués tengut un nas més petit, la història del món hauria canviat. Sembla que aquesta frase no s’ha d’agafar al peu de la lletra. No és que l’última faraona egípcia, morta el 31 aC, hagués tengut un nas prominent. Més aviat hauria tengut un gran olfacte a l’hora d’elegir els amants, Juli Cèsar i Marc Antoni. No debades, va ser gràcies a ells que es féu famosa.


Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
 

En tot cas, independentment de la mida del seu nas, no sabem si el mite de la bellesa de Cleòpatra és cert. Els escriptors romans només diuen que era intel·ligent i carismàtica, i que tenia una veu seductora. Aquestes foren les paraules que al segle I dC li dedicà l’historiador Plutarc a la seva obra Vides paral·leles:

“Es pretén que la seva bellesa, considerada en si mateixa, no era tan incomparable com per causar sorpresa i admiració, però el seu tracte era tal, que resultava impossible resistir-s’hi. Els encants de la seva figura, secundats per les gentileses de la seva conversa i per totes les gràcies que es desprenen d’una feliç personalitat, deixaven en la ment un fibló que penetrava ben endins. Posseïa una voluptuositat infinita a l’hora de parlar, i tanta dolçor i harmonia en la seva veu que la seva llengua era com un instrument de diverses cordes que emprava fàcilment i del que extreia, com bé li convenia, els més delicats matisos de llenguatge”.

Cleòpatra (John William Waterhouse)
Cleòpatra (John William Waterhouse)

Plutarc també retratà Cleòpatra com una dona molt culta i poliglota: “[...] emprava molt poques vegades intèrpret amb els bàrbars que a ella acudien [...]. Diuen que havia après altres moltes llengües quan els que l’havien precedit en el regne ni tan sols s’havien dedicat a aprendre l’egípcia [...]”.

A finals del segle I aC, va ser l’emperador August qui, després de la seva mort, orquestrà una campanya de difamació contra Cleòpatra, presentant-la com una dona malvada, manipuladora, ambiciosa i promíscua, que havia jugat amb els designis de Roma. Al segle I dC, el poeta Marc Anneu Lucà, nebot del filòsof Sèneca, la va descriure com la “vergonya d’Egipte, la fúria lasciva que arribaria a ser el malson de Roma”. Fou precisament aquest clixé de femme fatale el que difongueren les pel·lícules de Hollywood sobre l’última faraona d’Egipte. 

El 2007 un estudi de la Universitat de Newcastle desmuntà el mite a partir de l’estudi d’una moneda de l'any 32 aC. En una cara surt el rostre de Cleòpatra; i en l’altra, el de Marc Antoni. La reina d'Egipte hi apareix amb el nas punxegut, la barbeta prominent i els llavis fins, i el seu amant amb el nas gros, el ulls sortits i el coll molt gruixut. Amb tot, és molt difícil conèixer l’aspecte real de Cleòpatra. Les representacions de les monedes no solien ser del tot fidedignes. Sovint podien ser retrats simbòlics.


Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)
Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)

Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)
Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)


Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra
Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra

Cèsar, una relació interessada
Cleòpatra era de cultura grega –el seu nom significa “glòria del pare”. El primer a caure rendit als seus peus va ser Juli Cèsar. El 48 aC el gran general romà havia anat a parar a Egipte encalçant el seu antic col·lega del Primer Triumvirat, Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron. Cleòpatra VII acabava de ser destronada pel seu germà Ptolomeu XIII, que alhora era el seu espòs –ell tenia 12 anys i ella 18. Aleshores la dama del Nil no dubtà a recórrer a les seves arts de seducció per fer-se amb el suport de l’home més fort de Roma. Segons relata Plutarc a Vida de Cèsar, s’embolicà dins d’una catifa i féu que un serf seu la transportàs així fins a la residència d’Alexandria d’aquell nouvingut. En veure-la, un Cèsar que rondava la cinquantena, casat i amb fama de faldiller, no li va saber dir que no.

Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
 
Així doncs, de la mà del conqueridor de les Gàl·lies, Cleòpatra aconseguí el seu propòsit –el 47 aC, en aquella guerra, Cèsar, sense voler, incendiaria la biblioteca d’Alexandria. Un cop en el poder, però, la coneguda com la “serp d’Egipte” es casà amb un altre germà: Ptolomeu XIV. El general romà tan sols seria un amant, amb qui fins i tot tengué un fill, Cesarió.

Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
 
Amb Cesarió, Cleòpatra arribà a anar fins a dues vegades a Roma. Mai, però, va ser acceptada pel poble romà, que la considerava una interessada. El 44 aC, durant la seva segona estada, es produiria l’assassinat de Cèsar. Aleshores l’exòtica reina decidí tornar a Alexandria. Allà orquestrà l’assassinat del seu germà-espòs per poder governar en solitari. També ordenà executar la seva germana Arsínoe. Les seves expectatives polítiques, però, encara passaven per la península itàlica.

Per a més informació, podeu consultar aquest article titulat "Cleopatra, la víbora de Egipto". I aquesta és la segona part de l'article.

Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
 
Aquí teniu l'entrada triomfal de Cleòpatra (Elizabeth Taylor) a Roma, de la pel·lícula Cleòpatra (1963), de Joseph L. Mankiewicz:



Aquest és el tràiler reactualitzat de la pel·lícula:




Marc Antoni, un altre objectiu fàcil
Després d’un any de lluites que seguiren la mort de Cèsar, el 43 aC Roma recuperà l’estabilitat amb el Segon Triumvirat, format Marc Antoni, Lèpid i Octavi. En un dels seus viatges per Àsia Menor, Marc Antoni tampoc no es va poder resistir a les arts de seducció de Cleòpatra. Amb ella tendria dos fills. Tanta era la passió que sentí per la reina d’Egipte, que el general romà decidí abandonar a Roma la seva dona Octàvia, germana d’Octavi. Això no va caure gens bé al seu col·lega de Triumvirat. Octavi acusà el seu cunyat d’ “estar embruixat per la maleïda egípcia”, la qual, al seu parer, volia convertir-se en reina de Roma.

Cleòpatra i Marc Antoni
Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
 
El setembre 31 aC les tropes romanes s’enfrontaren als homes de Marc Antoni i Cleòpatra a la batalla naval d’Acci (al nord-oest de Grècia). Segons l’historiador Cassi Dió (segle II dC), en un intent desesperat de salvar la seva pròpia vida, Cleòpatra va decidir tornar a Alexandria, deixant el seu amant sol davant l’enemic. Marc Antoni, però, també la seguí. Al cap d’un any, a la capital del Nil, en veure’s acorralat, el general romà se suïcidà. Sembla que en la seva decisió hauria influït haver donat per bona una notícia falsa que deia que Cleòpatra ja s’havia tret la vida. En qualsevol cas, la faraona egípcia, de 39 anys, també seguiria les passes del seu estimat. Per tal d’eludir el captiveri, va decidir suïcidar-se mitjançant un ritu egipci: la picada d’un àspid, símbol de la reialesa ptolemaica.

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

Tanmateix, aquesta versió del suïcidi és poc creïble. Davant l’odi que generava a Roma, tot apunta que Octavi va ordenar l’execució de la que es convertí en la darrera reina d’Egipte. També féu assassinar Cesarió, el fill de Cleòpatra i Cèsar que era vist com un possible rival –els tres fills de la reina i Marc Antoni foren enviats a Roma i criats per Octàvia, germana de l’emperador.

La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)
La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)


D’altra banda, el mateix historiador Dió Casi diu que Cleòpatra, en veure’s acorralada, va intentar desplegar de nou les seves arts de seducció amb Octavi –gràcies, precisament, a les seves  habilitats per adaptar-se a les diferents circumstàncies polítiques del moment fou coneguda com la “serp d’Egipte”. Aquest cop, però, la faraona no tingué èxit i implorà a l’emperador que la deixàs morir i que l’enterràs al costat de Marc Antoni en un mausoleu que havia ordenat construir ad hoc. L’ordre s’hauria complit, però avui en dia es desconeix la ubicació de la sepultura. 

 
El suïcidi de Cleòpatra
El suïcidi de Cleòpatra

La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
En aquest àudio teniu més informació sobre Cleòpatra. 

En aquest altre enllaç trobareu cinc curiositat de Cleòpatra.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les deu dones més importants de l'antiga Roma.

Per acabar, en aquest vídeo podreu descobrir la cara fosca de Cleòpatra:


Gladiadors, la història d'una manipulació

L’equívoc arranca amb aquest quadre de Jean-Léon Gérôme, Pollice verso (1872).  El gladiador dirigeix la mirada a la grada on un grup de vestlas li indica, amb el dit polze per avall, que pot matar el seu contrincant. Això, amb tot, no està gens clar!

Juvenal, a les seves Sàtires, té els següents versos (III. 36-37): Munera nunc edunt et, verso pollice vulgus/ Cum iubet, occidunt populariter. Aquí el problema és interpretar verso pollice, que vol dir amb el “polze girat”. Però, cap a on? Cap amunt o cap avall? Les fonts clàssiques sobre aquest gest, que popularitzaria Hollywood, són escasses i contradictòries.

Segurament va ser el cristianisme qui es va inventar de manera interessada aquesta simbologia. No debades, el polze cap amunt, senyalant el cel, havia d’indicar el perdó; i el polze per avall, senyalant l’infern, la mort -avui els americans aixequen els polzes al crit  de thumbs up per referir-se a OK.

Ave Caesar, morituri te salutant
Ave Caesar, morituri te salutant,  per Jean-Léon Gérôme (1859), on es veu un grup de gladiadors saludant l'emperador Viteli (segle I dC)

El més segur és que a la vida real passàs tot el contrari del que ens ensenya el quadre de Gérôme. Així, per indicar la mort, el públic mostrava el dit polze per amunt o horitzontalment, ja que es tractava d’un gest que recordava l’acte de desembeinar una espasa. Per contra, el gest d’introduir el polze dins del puny (espasa embeinada) degué significar perdonar la vida del gladiador que havia estat derrotat -es creu que el gest solia anar acompanyat del crit mitte (“deixa’l anar”). D’altra banda, per demanar clemència, tal com es veu en el quadre de Gérôme, els gladiadors alçaven tres dits de la mà.

Ave, Caesar, morituri te salutant
Els combats de gladiadors, així com també els combats o caceres amb animals (venationes), se celebraven en els amfiteatres, on la gent podia veure (θεάομαι) l’espectacle des dels dos (αμφι) laterals del recinte. El teatre, en canvi, tenia forma de semicercle i estava reservat per a les representacions de tragèdies i comèdies.

L’espasa curta que empraven els gladiadors rebia el nom de gladium. En català, durant l’edat mitjana, aquesta arma mortífera ens donaria el verb esglaiar amb el sentit d’ “infondre terror mortal”; després s’originaria el substantiu esglai. Un altre derivat seu és la planta gladiol, dita així a causa de la forma punxeguda de les seves fulles.

Gladiolus 7 19 06

Gladiol

Queda clar, doncs, que els gladiadors, quan saltaven a l’arena, tenien un futur ben negre. Així ho reflecteix la famosa frase que  proferien davant de l’emperador just abans de començar a lluitar: Ave, Caesar, morituri te salutant (“Cèsar, els que han de morir et saluden”). Amb tot, a la seva obra Vida dels dotze Cèsar, l’historiador romà Suetoni assegura que aquesta frase només era pronunciada pels naumachiarii abans de llançar-se a les naumàquies, els combats (μάχη) navals (ναῦς) que s’organitzaven enmig de l’amfiteatre.

Naumàquia d'Ulpià Xeca
Naumàquia d'Ulpià Xeca (1894)

Del que no hi ha cap dubte és que, en acabar la lluita, els cadàvers eren arrossegats per uns esclaus amb uns garfis de ferro. Se’ls conduïa a una dependència anomenada spoliarium (<spolium, “despulla”), on eren despullats de les seves armes i vestimentes -d’aquí el terme espoli. El triomfador del combat era premiat amb una palma amb la qual feia una volta a l’amfiteatre.

Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)
Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)

Perfil dels gladiadors
Els gladiadors podien ser presoners de guerra, presos comuns condemnats a treballs forçosos o esclaus. També, però, hi hagué persones lliures que, motivats per la fama, esdevingueren gladiadors per decisió pròpia. Tots ells eren obligats a combatre per a sobreviure. Per aconseguir-ho se sotmetien prèviament a un entrenament especial. La gran demanda d’aquests espectacles propicià la creació per tota Itàlia d’escoles de gladiadors.

Gladiadors romans (Oniello Falcone)
Gladiadors romans (Oniello Falcone)

Els  gladiadors es podien enfrontar un contra un, per parelles o per grups. En general, no es protegien les zones del cos vitals. Es volia afavorir l’agilitat de l’esgrima. Per contra, les parts no mortals com els braços, les espatlles i les cames estaven més protegides per evitar que una ferida molt important acabàs amb el combat de forma prematura. Els gladiadors s’emparellaven en funció de les seves característiques per tal que l’enfrontament fos el més espectacular i durador possible. Per evitar que es relaxassin, prop d’ells pul·lulaven uns personatges que se dedicaven a punyir i de donar-los cops.

Mosaic de de Zliten, segle II
Mosaic de de Zliten, segle II


En funció del seu equipament, els gladiadors rebien diferents noms. Els reciaris (retiarii) o “homes xarxa” eren aquells que anaven armats amb una llança trident i una xarxa (retis), amb la qual havia d'agafar el seu rival, a qui rematava amb el trident. No portaven res al cap i anaven vestits amb una túnica curta. Portaven protecció al braç dret i un barret anomenat galerus.

Si els reciaris tiraven la xarxa i no l'encertaven, fugien i preparaven un segon intent mentre el seu adversari el seguia per l'arena per matar-lo abans. Aquest adversari que corria darrere ell rebia el nom de secutor (“perseguidor”).

Peractum est! (
Peractum est! ("S'ha executat!"), Howard Pyle, (1897)


També hi havia els mirmil·lons (mirmillones) o “home-peix”. S’anomenaven així perquè s'enfrontaven als reciaris, que empraven la xarxa com per pescar un peix. Portaven la imatge d'un peix als seus elms. Com que les seves armes eren semblants a les usades pels gals, també eren coneguts com a Galli.

Si feim cas dels grafits trobats a Pompeia, el sex appeal dels gladiadors era, certament, irresistible. Així ho il·lustren alguns d’ells: “Les noies sospiren per Celadus el Traci” o “Crescens el reciari, metge de les noies de nit, de dia i en altres hores”.

Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)
Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)

Origen etrusc
Els autors antics afirmaven que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt. Tanmateix, ja a la Ilíada Homer narra que els funerals del malaguanyat Pàtrocle se celebren amb un jocs similars.

Segons Livi i Ciceró, a Roma els primers combats d’espases es remunten al segle VI aC, a l’època de Tarquini Prisc, el segon rei d’origen etrusc. Amb tot, no fou fins al segle III aC quan aquest costum, que acabà perdent el seu significat ritual originari, s’implantà a la ciutat eterna. Els romans s’hi referien amb el nom de munera en al·lusió als “deures” que tenien els descendents envers el seu difunt. La paraula, però, també podia significar “obsequis”. No debades, es tractava d’un regal que l’organitzador pagava de la seva propi butxaca per al gaudi del poble. 

Fresc de tomba lucana (segle III aC)
Fresc de tomba lucana (segle III aC)

Atesa la seva crueltat, els combats de gladiadors foren durament criticats per personatges tan il·lustres Sèneca. “L’home -digué-, la cosa més sagrada per l’home, aquí és assassinat per esport i per diversió”. El 97 aC es promulgà una llei que prohibia el sacrifici de vides humanes. Amb tot, les lluites de gladiadors es continuaren celebrant fins a l’edicte d’Honori el 404.

Gladiadors en l'era digital
Gladiadors en l'era digital

Aquest article parla sobre la dieta vegetariana dels gladiadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/10/2017), reflexion sobre la violència:



Articles del web relacionats:
Pa i circ, l'origen romà del populisme


En aquest enllaç trobareu més informació sobre els gladiadors.

Aquí teniu un article sobre el mercat de la sang dels gladiadors.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. Aquest altre parla dels gladiadors.

Aquí teniu més informació sobre les famoses naumàquies.

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".

La fi de l'omertà?

Article publicat a l'Ara Balears (05/10/2014)
 
A Espanya durant massa temps s’han callat massa coses. La setmana passada Jordi Pujol, durant la seva compareixença davant el Parlament català, va encendre totes les alarmes: “Si talles una branca, cau una branca i tots els nius que hi ha fins a caure l'arbre sencer”. Era la resposta airada del fins fa poc molt honorable president a la “causa general” que, a parer seu, s’ha obert en contra seva arran de la seva confessió de frau fiscal. D’aquesta manera, qui durant vint-i-tres anys governà els destins de Catalunya es referia tàcitament a la famosa omertà, la llei del silenci que permet a la màfia siciliana actuar impunement. El 2005 el socialista Pasqual Maragall, aleshores al capdavant de la Generalitat, s’atreví a trencar amb aquest codi d’honor. Afirmà que l’anterior govern convergent de Pujol tenia “un problema” per haver cobrat “un 3% de comissió” en l’adjudicació d’obra pública. Tanmateix, el dirigent del PSC va haver de rectificar en ser amenaçat per CiU de no participar en la reforma de l’Estatut.

 
Mariano Rajoy també coneix de prop els perills de trencar l’omertà. Va ser un exregidor seu a Majadahonda (Madrid), José Luis Peñas, qui el 2007 destapà el cas Gürtel, la presumpta trama de corrupció del PP que, de moment, entres d’altres persones, ja ha costat la presó a Luis Bárcenas, d’extresorer dels populars. L’any passat el diari El Mundo va publicar els textos telefònics (SMS) que suposadament s’intercanviaren el president del Govern espanyol amb el seu antic comptable. "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos” li escrigué Rajoy per tranquil·litzar-lo quan estava essent investigat per la justícia. Un cop entre reixes, però, Bárcenas ja ha començat a “cantar” i no ha dubtat a reconèixer el presumpte finançament irregular del PP i el pagament de sobresous a la seva cúpula.

 

A casa nostra, Jaume Matas, avui també a la presó, és una altra víctima del trencament de l’omertà. El seu malson començà el 2008, havent perdut les eleccions autonòmiques. Llavors la Fiscalia obrí diligències informatives a partir d’unes denúncies anònimes sobre el suposat suborn i maneig de doblers negres en la compra i decoració del seu “palauet” palmesà. Després es destaparien altres escàndols de corrupció com el cas Palma Arena o el cas Noos. Davant l’evidència, l’expresident balear s’hagué d’empassar la famosa frase que pronuncià el 2007 en d’haver-se entrevistat amb el fiscal general de l’Estat per tractar l’esclat del cas Andratx: “Mallorca no és Marbella”.
 
Ara el pres segovià Matas s’ha sentit novament traït per un altre dels seus, Aina Castillo, exconsellera de Sanitat. Amb l’alè d’Anticorrupció al clatell i dolguda amb l’actitud prepotent del seu antic cap, aquesta nova “penedida” l’ha senyalat com el màxim responsable d’haver donat l’ordre de manipular, a favor de l’empresa Dragados, el concurs de la construcció de l’hospital Son Espases. Un altre dels tòtems de la política balear, Maria Antònia Munar, bé sap també què és la fredor de l’alta traïció en aquest nostre petit regne insular de la “Cosa Nostra”. “D’aquí a Hollywood”, digué anys enrere amb to altiu davant l’expectació que aixecà una de les seves primeres compareixences als jutjats. Aleshores lamentava haver de patir “la pena del telediario”. Avui que ja es troba encarcerada el seu somni promet fer-se realitat. No debades, ella i el seu antic soci de govern, Jaume Matas, són figures prou atractives per a inspirar a Hollywood una nova entrega de la saga El padrí. I pel que fa a la pena mediàtica, a la líder de l’extinta Unió Mallorquina li deu pesar més compartir recinte amb els seus delators, abans aduladors a sou. Així tenim el trist honor de ser la comunitat amb més polítics corruptes a la presó.

Tàndem corrupte Matas i Munar
Tàndem corrupte Matas i Munar
 
Durant els dotze anys d’època de bonança econòmica en què presidí el Consell de Mallorca, sa princesa de la corrupció vivia a costa de l’omertà. Un dels seus projectes estrella, el desdoblament de la carretera Palma-Manacor, és un clar exemple de la seva manera tan siciliana de governar. Una persona es negà a pagar comissions a canvi d’obtenir una sortida viària al seu restaurant. La seva denúncia a Anticorrupció fou clau per destapar el cas Peatge. Tal violació a la llei del silenci li suposà tot tipus de pressions –vendettas, seguint la terminologia mafiosa- per a les quals va haver de sol·licitar protecció policial. Es desemmascarava així la cara fosca de les “carreteres a la mallorquina” de les quals tant bravejava la llavors totpoderosa Munar.


 
 
Ara Mallorca viu immersa en una altra trama de corrupció. El cap de la policia local de Calvià ja és a la presó per haver participat presumptament en una xarxa d’extorsió a empresaris del carrer Punta Ballena. El famós vídeo del “mamading” va obrir la capsa dels trons. Recentment ha aparegut mort Javier Pierotti, un dels primers empresaris a denunciar ja fa temps les corrupteles en aquests “500 metres de la vergonya”, en paraules del president Bauzá. La víctima, que passava per greus problemes econòmics i de salut, havia deixat clara en una missiva la seva intenció de suïcidar-se. Sempre ens quedarà, però, la incògnita de saber si aquest fatal desenllaç estaria relacionat amb les coaccions que havia rebut per fer de “fiscal”. Tot plegat fa pensar que a casa nostra l’omertà, que sovint compta amb la complicitat dels mitjans de comunicació, encara és una càrrega massa feixuga, malgrat les boques que no han volgut callar. I en les altes esferes de la política, tal com apuntà el president Pujol, la llei del silenci pot ser més clamorosa.

Aquí teniu la canço de Pau Alabajos titulada Omertà:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px