Banner Top

El polèmic origen romà de la salutació feixista

La salutació romana consistia a aixecar lleugerament el braç, amb la palma cap avall, formant un angle indeterminat cap a dalt. No està del tot clar, però, el sentit d’aquest gest. Tampoc està clar que fos molt habitual. A la Columna de Trajà de Roma trobam legionaris saludant l’emperador. Amb tot, en sentit contrari també tenim emperadors que empren la mateixa salutació. És el cas de las famoses estàtues d’Octavi August o de Marc Aureli.

Relleu de la Columna de Trajà
Relleu de la Columna de Trajà
 
Al segle XVIII la salutació romana fou recuperada en la pintura. En ple auge de la Il·lustració, els intel·lectuals revaloraren les institucions de l’antiga República romana. Enmig d’aquest furor, es volgué donar un significat cívic o heroic al gest d’alçar el braç. Això quedà molt ben reflectit en el quadre El Jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David, una de les icones de la pintura neoclàssica.

Estàtua d'Octavi August
Estàtua d'Octavi August

Estàtua eqüestre de Marc Aureli
Estàtua eqüestre de Marc Aureli
 
El Jurament dels Horacis
Jacques-Louis David pintà El Jurament dels Horacis el 1784, cinc anys abans de la Revolució francesa. Ho féu per encàrrec del rei Lluís XVI de França. El monarca volia que fos una al·legoria sobre la lleialtat a l’estat i, per tant, a la seva figura. El tema de l’obra és el compliment del deure per damunt de qualsevol sentiment personal.

El jurament dels Horacis
El jurament dels Horacis (les espases brillen al centre del quadre, mentre, assegudes a un costat, ploren les dones, que presagien la tragèdia)
 
La història se situa al segle VII aC, durant el regnat del tercer rei romà, Tul·li Hostili, en què l’expansió de Roma xocà amb la ciutat Alba Longa, que dominava el Laci. Per evitar una gran batalla romans i albans preferiren dirimir el conflicte mitjançant un duel individual. Cada ciutat elegiria tres guerrers, que lluitarien cos a cos. Els tres elegits per Roma foren els germans Horacis, i els d’Alba Longa, altres tres germans, els Curiacis.
 
El quadre recrea el moment en què els germans Horacis presten jurament davant el seu pare abans d’iniciar la batalla. S’hi representa la salutació romana, amb el braç estès i la palma cap avall.  El drama rau en el fet que una de les germanes dels Curiacis, Sabina, estava casada amb un dels Horacis, mentre que una de les germanes dels Horacis, Camila, era la promesa d’un dels Curiacis.
 
A pesar dels llaços familiars, el pare dels Horacis exhortà el seus fills a lluitar contra els Curiacis. De la lluita només en sobrevisqué un dels Horacis. En tornar a Roma fou elogiat per tothom, excepte per la seva germana Camila, que li retragué haver mort el seu estimat. Ofès, l’Horaci l’acusà de falta de patriotisme i la matà amb la mateixa espasa amb la qual s’havia desfet del seu promès. Per aquest parricidi fou portat davant dels jutges. 
 
En el judici, el pare dels Horacis féu una defensa aferrissada de l’honor enfront de l’amor, de manera que el seu únic fill supervivent fou declarat innocent. A causa de la lectura política que es desprenia de la pintura, El Jurament dels Horacis fou considerada una declaració de defensa del rei Lluís XVI. Tanmateix, anys més tard, el seu autor treballà al servei de la Revolució francesa i, després, fou un adepte al règim de Napoleó.

Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
 
L’evolució de la salutació romana
Hipnotitzats per una idealitzada Roma, els revolucionaris francesos també adoptaren la salutació romana com a gest de lleialtat. El mateix faria després Napoleó. A Itàlia, Mussolini també se l’apropià i amb ell ja quedaria estigmatitzada com a símbol del feixisme.

El bany de masses de Mussolini
El bany de masses de Mussolini

En el cas d’Alemanya, però, els nazis volgueren atribuir un origen germànic a la salutació romana. El mateix Hitler afirmava haver-la vist per primera vegada el 1921 en una bodega de Bremen. La considerava un vestigi de l’antiga forma de salutació dels nobles medievals, que, a diferència dels seus súbdits, no es treien humilment el capell. Durant la seva dictadura el Führer la féu acompanyar amb la versió alemanya del Ave Caesar (“Salut Cèsar!”) romà: Heil Hitler! (“Salut, Hitler”!).

La salutació de Hitler
La salutació de Hitler

August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
 
El falangisme tampoc no dubtà a adoptar la salutació romana. Amb tot, també hi hagué gent que defensà l’origen iber del gest. El diferenciaven dient que no era tan horitzontal com la salutació nazi ni tan rígid com la salutació feixista. En tot cas, en la seva versió espanyola, el seu tret més distintiu fou  l’expressió amb la qual s’acompanyà: "¡Arriba España!".

La salutació franquista
La salutació franquista
 
Els qui tampoc no s’oblidaren de la salutació romana i de l’autoritarisme de l’antiga Roma foren els feixistes romanesos. Representats des de 1927 per la Guàrdia de Ferro, els seus membres foren coneguts com “els legionaris”, en clara al·lusió al disciplinat exèrcit dels antics romans. Actualment, en molts països, la salutació romana està prohibida, ja que és un símbol massa estigmatitzat.

Aquí teniu més informació sobre la salutació romana.

En aquest vídeo trobareu més informació sobre el quadre "El jurament dels Horacis":




Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
El feixisme i l'antiga Roma
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
-És realment fascinant
Triomfs a la romana

L'hora de la llibertat

És l’hora de la llibertat, l’hora de recordar La llibertat guiant el poble (1830), el famós quadre del francès Eugène DelacroixTambé coneguda com La Barricada, l’obra recrea la insurrecció burgesa que va tenir lloc els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830, en les famoses “tres jornades glorioses”. La insurrecció va posar fi als setze anys de restaurada monarquia borbònica, encarnada per Carles X, el qual va ser destronat i substituït per Lluís Felip I d’Orleans. Conegut com el Rei burgès, atès que comptava amb el suport de la burgesia, Lluís Felip I d’Orleans encapçalà una monarquia constitucional. Tanmateix, fou el darrer rei de França. El 1848 una altra insurrecció l’apartà del poder, donant pas així a la II República.  

L’obra de Delacroix és el primer quadre polític de la pintura moderna. És associat amb la Revolució francesa (1789-1799) tot i que fou pintat trenta anys després i en un altre context. La figura central de la dona –la Marianne que recorda la Venus de Milo o la Victòria alada de Samotràcia- és una al·legoria de la llibertat i també de la nació. 

much llibertat

Gran imatge del fotògraf sineuer Macià Puiggrós, recreant per a les festes del Much 2018 el quadre "La llibertat guiant el poble"

El simbolisme de la gorra frígia
La Marianne porta al cap un element fortament clàssic: una gorra frígia de color vermell, conegut com a pileus. Era la barretina que, en la República Roma, es posaven els esclaus quan aconseguien la llibertat i indicava, per tant, la seva nova condició de persona lliure. Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39). Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39)

Al·legoria de la Primera República espanyola
Al·legoria de la Primera República espanyola

 

Al·legoria de la Segona República espanyola
Al·legoria de la Segona República espanyola

Marat, el màrtir de la Revolució Francesa
El 1793 Jacques-Louis David s’encarregà de pintar el màrtir icònic de la Revolució Francesa en el seu famós quadre La mort de Marat. Jean Paul Marat (1743 -1793) era metge, escriptor i polític. Quan esclatà la Revolució s’uní a la causa i es convertí en el líder dels “sans-culottes”, el moviment d’artesans i obrers.

La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)
La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)


El 13 de juliol de 1793 Marat va ser assassinat mentre escrivia a la seva banyera per una fanàtica contrarevolucionària, Charlotte Corday. Aquesta aconseguí entrar a la seva casa amb la pretensió de presentar-li una llista de gent que hauria de ser executada com a enemics de França. Marat li ho va agrair i li va dir que serien guillotinats la setmana següent. Va ser en aquell moment quan l’al·lota va treure un Ganivet que havia amagat entre les seves robes i el va apunyalar.

En morir, Marat tenia 50 anys, però Jacques-Louis David, amic íntim seu i ferm partidari de la Revolució, el va retratar idealitzat, com una persona jove, forta i sana. Malgrat la precipitació amb què va pintar el quadre (va ser acabat en menys de quatre mesos després de l’assassinat), és considerat la millor obra del pintor francès.

L’estàtua de la Llibertat
Un altre gran símbol de la llibertat és l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Va ser un regal que l’Estat francès féu als nord-americans el 1886 per commemorar el centenari de la Independència dels EUA. Es diu que la figura es basa en la famosa Marianne, símbol de la República francesa. L’estàtua, en tot cas, recorda el Colós de Rodes que presidia el port de l’illa grega, situada al sud de l’actual Turquia, i que fou considerada una de les set meravelles de l'antiguitat.

Estàtua de la Llibertat (Nova York)
Estàtua de la Llibertat (Nova York)


La gegantina figura de Rodes, que hipotèticament representaria el deu solar Hèlios, fou construïda al segle III aC per commemorar la victòria dels rodis sobre els exèrcits grecs que intentaren envair l’illa. Feia prop de 60 metres d’altura, és a dir, era el doble d’alta que la moderna Estàtua de la Llibertat.

Colós de Rodes
Colós de Rodes


Per conèixer més sobre la història de l'estàtua de la llibertat, aquí teniu el reportatge "Lady Liberty, el naixement d'un símbol" del programa Cronos del Canal 33.

Aquí teniu un article de la revisa "Sàpiens" que parla sobre els deu cameos més espectaculars de l'Estàtua de la Llibertat.

Aquí teniu un interessant àudio del programa "L'ofici de viure", de Catalunya Ràdio, titulat "L'autèntica llibertat" (30/11/2014).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la representació de l'assassinat de Marat en la història de l'art.

Aquí teniu més informació sobre el quadre "La llibertat guiant el poble".

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" explica el mateix quadre:



I aquí teniu la cançó del poble del "Miserables". Extraordinària!!



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



Per acabar, podem dir que, amb una gorra vermella al cap, tots som Marianne de La llibertat guiant el poble. I, si no, també podem ser la dona que interpreta Freddie Mercury al genial vídeo I want to break free.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px