Banner Top

L’esplendorosa Roma del Cinquecento

En 1494, en ser expulsats els Médici, Florència deixà de ser el motor del Renaixement. Aleshores el pontífex Juli II (1503-1513), un home enèrgic que es guanyà l’apel·latiu de “Papa guerrer”, decidí que Roma, a uns 400 kilòmetres més al sud, havia de ser el nou imam artístic de la Itàlia del segle XVI, la del Cinquecento -la del segle XV és coneguda com la del Quattrocento. Això es traduí en una política de reconstrucció del monuments de la cristiandat i de remodelació de la ciutat.
 
Basílica de Sant Pere
Les formes emprades en l’arquitectura del moment no sempre foren les més correctes. I és que en alguns casos el Fòrum Romà serví de pedrera per aconseguir el marbre necessari per a les noves obres. En fou un exemple la intervenció a la Basílica de Sant Pere, a càrrec de l’arquitecte Bramante (1444-1514).

Basílica de Sant Pere
Basílica de Sant Pere

Aquest edifici, el més emblemàtic de la Santa Seu, es començà a construir al 1506 aprofitant les ruïnes d’una antiga basílica erigida al 324 per l’emperador Constantí sobre on suposadament es trobava la tomba del gran apòstol. Les obres durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, el florentí Miquel Àngel (1475-1564), autor de la famosa cúpula –fou el projecte arquitectònic més important del Renaixement, inspirat en la cúpula de Brunelleschi de Florència.
 
Al 1586, per ordre del papa Sixt V, la catedral de Sant Pere seria custodiada per un imponent obelisc que se situaria al bell mig de la plaça porticada que entre 1656 i 1667 projectaria Bernini. Es tractava de l’obelisc que al 40 dC l’emperador Calígula havia fet traslladar d’Alexandria al seu circ, que posteriorment seria conegut com el Circ de Neró -l’espai havia estat testimoni al 64 dC de la crucifixió de qui Jesucrist predigué que constituiria la primera pedra de l’Església catòlica.
Plaça de Sant Pere amb obelisc
Plaça de Sant Pere amb obelisc
 
Els obeliscs eren considerats antics monuments solars. Roma seria la ciutat del món que en tendria més, amb un total de tretze -l’obelisc de la Plaça de Sant Pere és el segon més alt de Roma, després del de Letran (al mateix Vaticà), i l’únic que roman intacte en el temps i d’una sola peça. Aquesta moda ja havia estat iniciada pels emperadors romans fascinats pel país dels faraons. La seva restitució al cap de tants de segles no era casual. Al cap i a la fi moltes històries bíbliques tenien com a escenari Egipte, i les croades havien permès visitar aquells llocs.

Edificis com la Basílica de Sant Pere es varen construir gràcies als doblers que el Vaticà aconseguia de la venda d’indulgències, absolucions del pecat. Això el 1517 va ser criticat per monjo alemany Martí Luter, el qual va fundar un nou corrent cristià, el protestantisme, allunyat de qualsevol mercantilisme de la fe.

Capella Sixtina
El 1508 Rafael (1483-1520), natural d’Urbino, va rebre l'encàrrec del papa Juli II de decorar diferents sales del Vaticà amb famosos frescos com L’escola d’Atenes o El Parnàs. Aquell mateix any Miquel Àngel (1475-1564) també fou requerit per redecorar la deteriorada volta de la Capella Sixtina, construïda entre el 1471 i el 1484, en l’època del papa Sixt IV. Es tracta de la sala on avui és la sala on els cardenals es reuneixen per elegir un Papa al crit de fumata blanca.

 

A Roma, el famós artista florentí ja s’havia guanyat una bona fama amb escultures com la de Moisès –concebuda com a tomba del mateix papa Juli II-  o com la de La pietà de Sant Pere, la imatge de la Verge sostenint al seu Fill mort. Miquel Àngel, però, va acceptar a contracor l’oferta del Pontífex. No es considerava un gran pintor ni tampoc dominava del tot la tècnica del fresc. Estava convençut que l’encàrrec era una mala jugada del seu gran rival Bramante per tal de ridiculitzar-lo.

Moisès de Miquel Àngel
Moisès de Miquel Àngel

La pietà de Sant Pere
La pietà de Sant Pere

Durant quatre anys de dedicació absoluta, Miquel Àngel omplí la volta de la Capella Sixtina de personatges de diversos passatges de la Bíblia o que estan lligats al Llibre: els avantpassats de Crist; les sibil·les que, segons una antiga tradició, varen predir als gentils l’arribada de Crist; o els profetes, que anunciaren als jueus la vinguda del Messies. A la part central destaca La creació d’Adam, l’escena més emblemàtica de totes.
 
L’obra quedà inaugurada el dia de Tots Sants de 1512. Un any després moria el seu valedor, el papa Juli II. Es creu que amb aquesta intervenció el Pontífex volia reflectir les seves aspiracions de poder polític. El 1533, al cap de vint-i-un anys, Miquel Àngel tornà a la Capella Sixtina. El papa Climent VII li encomanà pintar, a la paret del cor, el cèlebre fresc del Judici final.

Volta de la Capella Sixtina
Volta de la Capella Sixtina
 
Judici final
El fresc és presidit per Crist amb l’aparença d’un imponent Júpiter. A la seva dreta té aferrada la Verge, que, atemorida, sembla que prega per la salvació d’alguns mortals. Als seus peus hi ha dos màrtirs: sant Llorenç i sant Bartomeu, aguantant la seva pell que li va ser arrencada en el seu turment -a la pell apareix retratat el mateix Miquel Àngel; sembla una al·lusió al destí final de l’artista.  Possiblement ambdós sants tenen un lloc privilegiat perquè la Capella Sixtina també havia de ser dedicada a ells.

Judici final de la Capella Sixtina
Judici final de la Capella Sixtina
 
A la dreta de Crist hi ha els qui pugen al cel - no ho fan fàcilment, sinó amb molt d’esforç i ajudant-se els uns als altres. A l’esquerra s’hi troben els condemnats -orgullosos, luxuriosos, estafadors, egoistes i d’altres pecadors-, que són llançats a l’infern per diversos àngels venjadors.
 
A l’hora de pintar aquestes escenes, Miquel Àngel agafà com a referència les Sagrades Escriptures i el Dies Irae de Fray Tomás de Celano. També, però, estigué fortament influït per la Divina Comèdia de Dante i per la mitologia clàssica, de qui prengué la figura de Caront, que passa remant amb la seva barca cap a la boca de l’infern.

Capella Sixtina
Capella Sixtina

L’obra, finalitzada el dia de Nadal de 1541, va suscitar per igual admiració i escàndol a causa de la nuesa dels seus personatges. El 1564, havent mort Miquel Àngel, el Concili de Trento arreglar aquell despropòsit de la Capella Sixtina. El treball s’encarregà a Daniele da Volterra, qui pintà uns púdics vels a les parts nobles de les figures. Per això va rebre el nom burlesc d’Il braghettone (“el calçons”).

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats:
- Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
- Esperant l'Apocalipsi
- Fumata blanca, la història del consens papal
- El rostre de Déu
- Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus
- Luter, el monjo que es rebel·là contra la corrupció de Vaticà
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

L'origen vaticà de la nostàlgia

Per ventura avui el Vaticà sent nostàlgia d’un temps en què tothom l’escoltava. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d'Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que tenia el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Avui sembla que els únics que escolten el papa de Roma és el seu exèrcit, la pintoresca Guàrdia Suïssa a qui devem la paraula nostàlgia. Ens hem de remuntar al segle XVI, quan Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar, va ampliar els territoris dels Estats Pontificis, nascuts al segle VIII de la mà del rei dels francs Pipí. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.
 
Avui la Guàrdia Suïssa del Vaticà és l’exèrcit més antic –amb més de 500 anys d’existència- i el més petit del món, amb uns cent soldats. Tots ells han de complir una sèrie de requisits: ser suís, catòlic, tenir entre 18 i 25 anys, no estar casat i prestar servei durant dos anys amb el compromís de per vida de no revelar cap informació de la Santa Seu. No és una servei fàcil. I és en aquest punt on trobam l’origen de la paraula nostàlgia, que conté els ètims grecs νόστος (“retorn) i ἄλγος (“dolor”). El terme va ser encunyat el 1688 per un metge de la Universitat de Basilea per definir la síndrome d’enyorança que patien els soldats suïssos que se n’anaven destinats a la Santa Seu. El fet de no saber italià i de sentir-se aïllats, lluny de casa, fomentava la seva tristor.
 
Algú pot pensar que el disseny del llampants uniformes d’aquests mercenaris serveix per combatre tanta tristor. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. I és que la veritat històrica és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici. Ara que conec l’etimologia de la paraula nostàlgia no puc deixar de sentir certa pena pels “homes” que custodien el nostre papa. I que en deu pensar el Santíssim?

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La nostàlgia és plaer de tristesa i pena d’alegria”.

Per acabar aquí teniu una interessant reflexió sobre la nostàlgia feta pel filòsof Rafel Argullol en l’article L’inesgotable joc de la memòria (Ara, 27/09/2015):

“[...] El títol proustià és d’aplicació universal: a la recerca del temps perdut. No ens ha d’estranyar, doncs, que la infantesa sigui, sempre, un referent indiscutible. El nen, com advertia Baudelaire, és el caçador de sensacions per excel·lència. La seva percepció del món que se li obre és vertiginosa, caníbal. En un tant per cent molt elevat la vida adulta és únicament una destil·lació -sovint empobridora- del que es va capturar en la infantesa [...]”

I també us recoman aquest article d'Irene Jaume titulat "Ignorare" (Diari Ara Balears, 11/01/2017)


Articles del web relacionats:
Melancolia, la felicitat d'estar trist

I per embriagar-nos de la nostàlgia, aquí teniu el deliciós "Cant de l'enyor" de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rosell:



I aquí teniu la nostàlgica cançó Volver de Carlos Gardel:

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
“Tuya es su vida, tuyo es su querer”,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir, que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenen mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px