Banner Top

L’esplendorosa Roma del Cinquecento

En 1494, en ser expulsats els Médici, Florència deixà de ser el motor del Renaixement. Aleshores el pontífex Juli II (1503-1513), un home enèrgic que es guanyà l’apel·latiu de “Papa guerrer”, decidí que Roma, a uns 400 kilòmetres més al sud, havia de ser el nou imam artístic de la Itàlia del segle XVI, la del Cinquecento -la del segle XV és coneguda com la del Quattrocento. Això es traduí en una política de reconstrucció del monuments de la cristiandat i de remodelació de la ciutat.
 
Basílica de Sant Pere
Les formes emprades en l’arquitectura del moment no sempre foren les més correctes. I és que en alguns casos el Fòrum Romà serví de pedrera per aconseguir el marbre necessari per a les noves obres. En fou un exemple la intervenció a la Basílica de Sant Pere, a càrrec de l’arquitecte Bramante (1444-1514).

Basílica de Sant Pere
Basílica de Sant Pere

Aquest edifici, el més emblemàtic de la Santa Seu, es començà a construir al 1506 aprofitant les ruïnes d’una antiga basílica erigida al 324 per l’emperador Constantí sobre on suposadament es trobava la tomba del gran apòstol. Les obres durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, el florentí Miquel Àngel (1475-1564), autor de la famosa cúpula –fou el projecte arquitectònic més important del Renaixement, inspirat en la cúpula de Brunelleschi de Florència.
 
Al 1586, per ordre del papa Sixt V, la catedral de Sant Pere seria custodiada per un imponent obelisc que se situaria al bell mig de la plaça porticada que entre 1656 i 1667 projectaria Bernini. Es tractava de l’obelisc que al 40 dC l’emperador Calígula havia fet traslladar d’Alexandria al seu circ, que posteriorment seria conegut com el Circ de Neró -l’espai havia estat testimoni al 64 dC de la crucifixió de qui Jesucrist predigué que constituiria la primera pedra de l’Església catòlica.
Plaça de Sant Pere amb obelisc
Plaça de Sant Pere amb obelisc
 
Els obeliscs eren considerats antics monuments solars. Roma seria la ciutat del món que en tendria més, amb un total de tretze -l’obelisc de la Plaça de Sant Pere és el segon més alt de Roma, després del de Letran (al mateix Vaticà), i l’únic que roman intacte en el temps i d’una sola peça. Aquesta moda ja havia estat iniciada pels emperadors romans fascinats pel país dels faraons. La seva restitució al cap de tants de segles no era casual. Al cap i a la fi moltes històries bíbliques tenien com a escenari Egipte, i les croades havien permès visitar aquells llocs.

Edificis com la Basílica de Sant Pere es varen construir gràcies als doblers que el Vaticà aconseguia de la venda d’indulgències, absolucions del pecat. Això el 1517 va ser criticat per monjo alemany Martí Luter, el qual va fundar un nou corrent cristià, el protestantisme, allunyat de qualsevol mercantilisme de la fe.

Capella Sixtina
El 1508 Rafael (1483-1520), natural d’Urbino, va rebre l'encàrrec del papa Juli II de decorar diferents sales del Vaticà amb famosos frescos com L’escola d’Atenes o El Parnàs. Aquell mateix any Miquel Àngel (1475-1564), conegut com “el Diví”, també fou requerit per redecorar la deteriorada volta de la Capella Sixtina, construïda entre el 1471 i el 1484, en l’època del papa Sixt IV. Es tracta de la sala on avui es reuneixen els cardenals per elegir un Papa al crit de fumata blanca. 

 

A Roma, el famós artista florentí ja s’havia guanyat una bona fama amb escultures com la de Moisès –concebuda com a tomba del mateix papa Juli II-  o com la de La pietà de Sant Pere, la imatge de la Verge sostenint al seu Fill mort. Miquel Àngel, però, va acceptar a contracor l’oferta del Pontífex. No es considerava un gran pintor ni tampoc dominava del tot la tècnica del fresc. Estava convençut que l’encàrrec era una mala jugada del seu gran rival Bramante per tal de ridiculitzar-lo.

Moisès de Miquel Àngel
Moisès de Miquel Àngel

La pietà de Sant Pere
La pietà de Sant Pere

Durant quatre anys de dedicació absoluta, Miquel Àngel omplí la volta de la Capella Sixtina de personatges de diversos passatges de la Bíblia o que estan lligats al Llibre: els avantpassats de Crist; les sibil·les que, segons una antiga tradició, varen predir als gentils l’arribada de Crist; o els profetes, que anunciaren als jueus la vinguda del Messies. A la part central destaca La creació d’Adam, l’escena més emblemàtica de totes.
 
L’obra quedà inaugurada el dia de Tots Sants de 1512. Un any després moria el seu valedor, el papa Juli II. Es creu que amb aquesta intervenció el Pontífex volia reflectir les seves aspiracions de poder polític. El 1533, al cap de vint-i-un anys, Miquel Àngel tornà a la Capella Sixtina. El papa Climent VII li encomanà pintar, a la paret del cor, el cèlebre fresc del Judici final.

Volta de la Capella Sixtina
Volta de la Capella Sixtina
 
Judici final
El fresc és presidit per Crist amb l’aparença d’un imponent Júpiter. A la seva dreta té aferrada la Verge, que, atemorida, sembla que prega per la salvació d’alguns mortals. Als seus peus hi ha dos màrtirs: sant Llorenç i sant Bartomeu, aguantant la seva pell que li va ser arrencada en el seu turment -a la pell apareix retratat el mateix Miquel Àngel; sembla una al·lusió al destí final de l’artista.  Possiblement ambdós sants tenen un lloc privilegiat perquè la Capella Sixtina també havia de ser dedicada a ells.

Judici final de la Capella Sixtina
Judici final de la Capella Sixtina
 
A la dreta de Crist hi ha els qui pugen al cel - no ho fan fàcilment, sinó amb molt d’esforç i ajudant-se els uns als altres. A l’esquerra s’hi troben els condemnats -orgullosos, luxuriosos, estafadors, egoistes i d’altres pecadors-, que són llançats a l’infern per diversos àngels venjadors.
 
A l’hora de pintar aquestes escenes, Miquel Àngel agafà com a referència les Sagrades Escriptures i el Dies Irae de Fray Tomás de Celano. També, però, estigué fortament influït per la Divina Comèdia de Dante i per la mitologia clàssica, de qui prengué la figura de Caront, que passa remant amb la seva barca cap a la boca de l’infern.

Capella Sixtina
Capella Sixtina

L’obra, finalitzada el dia de Nadal de 1541, va suscitar per igual admiració i escàndol a causa de la nuesa dels seus personatges. El 1564, havent mort Miquel Àngel, el Concili de Trento arreglar aquell despropòsit de la Capella Sixtina. El treball s’encarregà a Daniele da Volterra, qui pintà uns púdics vels a les parts nobles de les figures. Per això va rebre el nom burlesc d’Il braghettone (“el calçons”).

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats:
- Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
- Esperant l'Apocalipsi
- Fumata blanca, la història del consens papal
- El rostre de Déu
- Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus
- Luter, el monjo que es rebel·là contra la corrupció de Vaticà
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Mitologia i el triomf de l’erotisme

Al segle XV el Renaixement significà la revalorització de la cultura clàssica i, amb ella, la recuperació dels nus en l’escultura. Aquests, però, només estaven justificats en les obres de temàtica mitològica. No debades, els grecs foren els primers a esculpir cossos despullats de manera més expressiva. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”)la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. 
 
Entre els nus renaixentistes destaquen La primavera (1478) i El naixement de Venus (1485) de Botticelli; Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael; Dànae (1553) i la Venus d’Urbino (1538) de Tizià; o Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.

El naixement de Venus (1485)
El naixement de Venus (1485)

Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael
Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael

Dànae (1553), Tizià
Dànae (1553), Tizià

Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.
 
Tanmateix, aviat l’Església posà el crit al cel davant tantes escenes pecaminoses. El 1564, el mateix any de la mort de Miquel Àngel, el papa Pius IV ordenà al pintor Danielle di Volterra tapar amb roba les parts íntimes de les figures del Judici Final de la Capella Sixtina que el 1512 l’artista florentí havia enllestit . Voltera complí l’encàrrec, encara que cobrí les “vergonyes” dibuixant delicats vels i subtils bragues -per això seria conegut amb el sobrenom d’Il Braghettone. Per sort, aquest maldestres afegitons serien eliminats a finals del segle XX durant les taques de restauració de la capella Sixtina.

Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
Judici Final, de Miquel Àngel (1512)
 
A poc a poc la censura afectaria a altres obres ja fos en forma de tela o en forma de la famosa fulla de parra, la planta amb la qual Adam i Eva es cobriren les vergonyes després del pecat original.

El rapte d'Europa, Maarten de Vos (Museu de Belles Arts, Bilbao)
El rapte d'Europa, Maarten de Vos (Museu de Belles Arts, Bilbao)
 

En l’època del Renaixement italià, la primera dona que s’atreví a pintar figures nues femenines va ser Lavinia Fontana. Es tracta d’una figura insòlita en un temps on el gènere femení vivien marginat de qualsevol tipus d’educació. Lavinia, però, filla de pintor, va obrir camí a una generació de dones artistes italianes que podien treballar en l’esfera professional al costat dels homes. Ella estava casada amb Giovanni Paolo Zappi, un pintor també deixeble del seu pare. Una de les obres més importants de Lafinia és aquesta, titulada “El vestit de Minerva” (1613). És d’una sensualitat inaudita i arriscada.

El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana)
El vestit de Minerva (1613, Lavinia Fontana)


El nu barroc
El Barroc va ser un amplificador dels valors renaixentistes portats a l’extrem. És un moviment que va des de finals del segle XVI fins a mitjan del segle XVII. El nu també va ser el tret distintiu d’obres mitològiques com Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez; Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens; El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.

Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez
Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez

Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens
Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens

El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.
 
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.

Cornelisz van Haarlem. Júpiter i els altres déus urgeixen a Apol·lo a reprendre les regnes del carro del Sol. 1594. Museo del Prado.Cornelisz van Haarlem. Júpiter i els altres déus urgeixen a Apol·lo a reprendre les regnes del carro del Sol. 1594. Museo del Prado.
 

El rapte de Ganimedes. Pedro Pablo Rubens. 1636 – 1638. Museo del Prado.
El rapte de Ganimedes. Pedro Pablo Rubens. 1636 – 1638. Museo del Prado.


El nu neoclàssic
Al segle XVIII l’auge de la burgesia després de la Revolució Francesa afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó. En la recuperació del llegat grecoromà hi influïren les troballes arqueològiques de Pompeia i Herculà, però sobretot la figura de Johann Joachim Winckelmann. Qui és considerat el fundador de la Història de l’art postulà que a l’Antiga Grècia es donà la bellesa perfecte.

Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
Els amors de Paris i Helena (1788), de Jacques-Louis David
 
Jacques-Louis David va ser el principal factòtum del neoclassicisme. Entre les seves obres de temàtica clàssica destaquen Els amors de Paris i Helena (1788), Les sabines interposant-se entre romans i sabins (1799), Leònides a les Termòpiles (1814), Cupido i Psique (1817) o Mart desarmat per Venus i les Gràcies (1824). Un altre artista neoclàssic important va ser  Jean Auguste Dominique Ingres, conegut pel seu quadre Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805).

Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David
Leònides a les Termòpiles (1814), de Jacques-Louis David

Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
Èdip respon a l'enigma de l'esfinx (1805), de Jean Auguste Dominique Ingres
 
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)


L'atreviment de Goya
La primera persona que s’atreví a pintar un nu fora de l’àmbit mitològic va ser Goya amb el quadre La Maja Desnuda  (1790-1800). Es tracta d’un retrat d’una dama de l’època i amiga del pintor aragonès (podria ser una amant seva o la “Duquesa de Alba). Per aquest atreviment Goya patí un procés de la Inquisició, pel qual s’acabà exiliant a Burdeus, on morí.

"Maja desnuda" (1790)

"Maja" vestida (1800)
 
Academicisme
Ja entrat en ple segle XIX l’academicisme recuperà la nuesa clàssica com a ideal de bellesa. Obres representatives seves són El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau; o Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau
El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau

Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.
Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

Dànae (Klimt, 1907)
Dànae (Klimt, 1907)

La Dànae de Klimt recreada per la fotògrafa Inge Prader
La Dànae de Klimt recreada per la fotògrafa Inge Prader

En aquest enllaç de dermatòleg Xavier Sierra trobareu informació sobre la polèmica història de la representació del borrissol axil·lar en un nu femení. Aquest altre enllaç també parla del mateix tema. I en aquest altre article Sierra parla de la història de la celulitis.

En aquests vídeos trobareu l'evolució de la representació del nu al llarg de la història de l'art:





Aquí tens la conferència "Entre lo cómico y lo sublime: la pintura mitológica de Rubens en el Prado", impartida per José Emilio Burucúa:




Articles del web relacionats:

L'hora de les estacions
Què és la bellesa?
Els escandalosos nus grecs
Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme
Friné, la bellesa feta dona
Puritanisme a Roma?
Belleses amb gràcia
Homosexualitat i mitologia

El rostre de Déu

Els cristians s’imaginaren Déu com un ancià respectable amb barba abundant i canosa. Així surt descrit a l’Antic Testament en el somni que tengué Daniel (Daniel 7: 9-14):

“Jo continuava mirant, quan vaig veure com col·locaven uns trons on es va asseure un ancià carregat d'anys. El seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima. El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant. Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades. El tribunal es va asseure i foren oberts uns llibres [...]

Després, tot mirant aquella visió nocturna, vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d'home; arribà fins a l'ancià carregat d'anys, el van presentar davant d'ell  i li van donar el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge; el seu poder és etern, no passarà mai; el seu regne no es desfarà”.

Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)
Escultura de Déu Pare (Museu d'Art. Girona)


Déu, el nou Zeus
En el catolicisme, la representació de Déu Pare és força menys freqüent que la Jesús. La que triomfà més va ser la de Miquel Àngel a la Capella Sixtina (1509-1512). Tot i les referències del Déu Pare a l’Antic Testament, el principal model per a l’artista toscà va Zeus, el patriarca del panteó olímpic grec.

 

Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)
Déu creant el Sol i la Lluna (Capella Sixtina)


Déu ocupa la part central la volta de la Capella Sixtina, que escenifica diversos passatges de la Bíblia. És el protagonista del fresc “La creació d’Adam”. Adam descansa mentre que un musculós Déu entra en escena amb moviments ràpids: el vent de la carrera li tira cap enrere la seva barba i cabellera. Són moviments que recorden molt els de Zeus, sempre actiu i disparant rajos, anant amunt i avall de l’Olimp.

Capella Sixtina
Capella Sixtina


El Déu de la Capella Sixtina és més ancià que Zeus, però però no tant. Està ple de vigor, com correspon a la seva omnipotència. És reforçat per una gamma de colors estridents. L’energia que desprèn forma part d’un estil propi, contemporani dels artistes de Miquel Àngel, que en italià s’anomenà terribilità.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)

Uns dits icònics
Segons el Gènesi, Déu va modelar l'home amb pols de la terra, a la seva imatge i semblança. Després “li va infondre l'alè de vida”. Miquel Àngel, però, va defugir aquesta escena i va preferir que Déu sortís donant vida a Adam estenent-li la mà. Irromp flotant a l’aire, de manera majestuosa, embolcallat per un mantell i acompanyat d'un cor d'àngels.


Imatge del tot poètica
Imatge del tot poètica

Imatge actualitzada
Imatge actualitzada
 
Visió atea de la creació d'Adam
Visió atea de la creació d'Adam


Possiblement l’escena dels dos dits a punt de tocar-se va ser agafada de l’himne medieval Veni Creator Spiritus, on es demana que el dit de la mà paterna dreta doni als fidels amor. “La creació d’Adam” és considerada l’al·legoria més suggeridora i poètica de l’origen diví de l’ésser humà. S’ha convertit en una de les icones de la història de la pintura universal. El fresc recorda molt “La creació d’Eva”, que s’hi troba representat just al costat.

La creació d'Eva
La creació d'Eva

 

La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill
La Trinitat (El Greco), 1577-1580. Déu Pare sosté el seu fill


Per a més informació, no us podeu perdre aquesta entrada del blog del dermatòleg Xavier Serra.

Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:



Articles relacionats:
Els orígens del cristianisme
La mort de Déu
- Jesús i el món pagà
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Adéu als déus
Realment la dona va néixer de la costella?
L'origen terrós de l'home

En aquest vídeo podreu trobar més informació sobre la representació del rostre de Déu:


El pes de pensar

A molta de gent li fa peresa pensar. I no és d’estranyar si en fixam en l’etimologia del terme. Pensar deriva del llatí pendeo (“pesar”, “penjar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. Pendeo prové alhora de pendo, pependi, pensum, de significat semblant.
 
La família de derivats de pendo és molt extensa: penis (“que penja”), pinzell, pèndol, pendó (de vida dissoluta, que va d’un lloc a un altre),  pendent, pensió, ponderar, compensar, recompensar, dispendi (despesa innecessària, és a dir, “que pesa per separat”, dis-), dispensar (“distribuir alguna cosa pensant-la”), indispensable, compendi (“conjunt de coses que es pesen”), apèndix (< ad + pendo, “que penja al costat de”), suspendre (“penjat des de baix”) o dependre (“penjat de dalt”) o independència. També tenim vilipendiar, sinònim d’injuriar, que compta amb l’adjectiu llatí vilis, e (“barat”, “de baix preu”, per després significar “menyspreable”). Per tant, etimològicament, vilipendiar vol dir “penjar” l’etiqueta de vil a una persona.

Pensar
Pensar
 
Temps enrere era molt important que les monedes tenguessin la quantitat de metall que deien tenir. Per això sorgí una moneda que era el “peso”, vigent encara en països d’Amèrica Llatina. I d’aquí també ve la “peseta”, que a Espanya funcionà des de 1868 fins al 2001. A Anglaterra la lliura esterlina es coneix com a pound. En anglès hi ha altres paraules que pesen: to spend (“gastar”) o expensive (“car”).
 
A l’antiga Roma hi hagué una moneda que es conegué com a stips, stipis, que originà la paraula stipendium per referir-se a la paga dels soldats –en aquest cas la stips s’havia de pesar. Avui en dia un sou també és conegut com a estipendi. A Alemanya, en canvi, l’Stipendium és el nom que reben les beques –hem de pensar que allà aquestes ajudes encara es pesen abans de concedir-les. D’altra banda, a l’antiguitat, en la construcció, el perpendiculum era un instrument de treball que consistia en un fil que penjava gràcies a un plom. De la seva verticalitat i el seu creuament amb les línies horitzontals tenim les línies perpendiculars.

Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
Vaques pensant, és a dir, menjant pinso
 
El pinso, el menjar en forma de gra o palla per al bestiar, també fa pensar molt.  En aquest cas, la paraula fa referència a una mesura alimentària que prèviament en penjava en una balança per ser pesada. En castellà els malsons “es pesen” o “es pensen” malament, convertint-se així en “pesadillas”. La llengua de Cervantes, però, té altres paraules de pes que conviden a pensar: “pésame”,“despensa”, “sopesar” o “pesadumbre”.

Cogito, ergo sum
En llatí, la paraula més apropiada per al verb nostre pensar era cogito. Ja ho va dir al segle XVII Descartes: Cogito, ergo sum (“Pens, per tant existesc”). Si trossejam aquest verb trobam el prefix co-, que indica acció conjunta, i el verb ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. Així doncs, podem dir que cogitar implica posar en moviment totes les nostres neurones. El problema, però, és que avui molta de gent té cogitofòbia, por a pensar. Haurien de tenir en compte la cita de Ciceró Liberae sunt enim nostrae cogitationes (“Els nostres pensaments són lliures”).

Descartes
Descartes

Per pensar cal dubtar, és a dir, vacil·lar (< vacillare, “oscil·lar”) entre dues (duo) coses. Pobre de la persona que no dubti mai! Ja ho va dir Octavio Paz (1914-1998): “Aprender a dudar es aprender a pensar”. Al segle XVIII Voltaire havia estat més categòric: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”.

Cervells engabiats
Cervells engabiats

Dante o El pensador
Només de pensar en totes aquestes paraules pesants ja estic cansat. No tant, però, com El pensador (1880) del francès Rodin. Aquesta escultura de bronze originàriament s’anomenava El poeta. Formava part un monumental portal basat en La Divina Comèdia de Dante que havia ideat el Museu d'Arts Decoratives de París. Cadascuna de les estàtues representava un dels personatges principals del gran poema èpic de l’escriptor italià.

El Pensador (Rodin)
El Pensador (Rodin)
 
En un principi, El pensador cercava representar Dante davant les Portes de l’Infern, enfrontant-se així al seu tràgic destí mortal –d’aquí que estigui ajupit sobre una roca amb un rostre impertorbable, duent-se un puny contra la barbeta. L'escultura és un nu, ja que Auguste Rodin (1840-1917) desitjava una figura heroica a l'estil de les que feia Miquel Àngel (La Tomba de Lorenzo de Medicis o el Moisès). Amb el temps, aquesta peça quedà desvinculada del seu mar arquitectònic inicial i va adquirir vida pròpia. De fet, actualment s’ha convertit en la representació d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions.
 
Es diu que El Pensador de Rodin, que té més de vint versions en diferents museus arreu del món, s’assembla a un dels condemnats en el centre d’El Judici Final de Miquel Àngel.

El Judici Final (Miquel Àngel)
El Judici Final (Miquel Àngel)
 
Figura pensativa d'El Judici Final
Figura pensativa d'El Judici Final


I per acabar, una cita del poeta anglès George Herbert (1593-1633): “Parlar sense pensar és disparar sense apuntar”.

També són interessants les reflexions de la filòsofa Marina Garcés (“L’últim, per ara”, diari Ara, 15/05/2016):

“Pensar és aprendre a escoltar. I escoltar és aprendre a comprometre’s. Però per escoltar cal saber callar. Rebre, estudiar, llegir, viure sense produir. Implicar-se. En una societat amb més escriptors que lectors, més diaris que compradors, més opinadors que opinions, i més perfils a les xarxes que vides vivibles, no hi ha marge per a l’escolta ni per al compromís. Predicar no és compartir!”


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV3 dedicat a la curiositat:

 

Us deix amb la fantàstica cançó de Mazoni: "No tinc temps per pensar"




Articles del web relacionats:
Flexions per a la reflexió
-Els matemàtics són els millors aprenents
-
Escèptics a l'expectativa
-
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
Sapere aude?
 

Talents castrats

 

 

Capitals amb Capitoli

Roma fou coneguda com el Septimontium, ja que estava envoltada per “set turons”. El més famós d’ells era el Capitoli. Amb la República es convertí en el centre polític i religiós de la ciutat eterna, una connotació que ja tenia en època etrusca. En aquesta muntanya, mirant al fòrum, hi havia la roca Tarpeia, des d’on eren precipitats els condemnats per traïció o assassinat.
 
L’historiador Tit Livi relaciona el nom de Capitoli amb un prodigi (Ab urbe condita, I, 55, 6). Al segle VI aC el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, féu excavar el turó per construir-hi un temple a Júpiter. Aleshores va aparèixer un cap humà intacte, la qual cosa s’interpretà com un presagi que aquell seria el cap (caput) de tot un Imperi –d’aquesta manera Roma també seria coneguda com el caput mundi (“el cap del món”). El Capitoli acabà albergant els tres temples de la tríada capitolina, els tres déus més importants de l’Estat romà (Júpiter, Juno i Minerva), així com també la seu de tots els seus arxius. Amb el temps, pràcticament totes les ciutats de l’Imperi tingueren en el seu fòrum un temple dedicat a la tríada capitolina.

Capitoli de Roma
Capitoli de Roma

Avui el turó del Capitoli és coronat amb la Piazza del Campidoglio, dissenyada el 1536 per Miquel Àngel. A dreta i esquerra de la plaça hi ha dos palaus bessons: un és la seu de l’Ajuntament de Roma i l’altre acull els Museus Capitolins, que guarden la famosa imatge de la lloba capitolina –el 1957 en el consistori romà es van signar els Tractats de Roma, que varen originar la Comunitat Econòmica Europea.
 
Al segle XVIII, en temps de la Il·lustració, el nom de Capitoli s’utilitzà per referir-se a l’edifici polític d’una ciutat, regió o país. Així, a França hi ha el Capitoli de Toulouse (seu de la batlia d’aquesta ciutat); i a la capital dels EUA, Washington D.C., hi ha el famós Capitoli que allotja les dues cambres del Congrés del país. Al pavelló de la fama d’aquest edifici, on es troben els pares de la pàtria, hi ha una estàtua del missioner mallorquí Juníper Serra.

Basílica de Sant Pere del Vaticà
Basílica de Sant Pere del Vaticà
 
Les obres del Capitoli nord-americà acabaren el 1800 a imatge de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, que començà a construir Bramante el 1506. Aquest arquitecte italià havia pres com a model la cúpula feta el 1418 per Brunelleschi a la catedral de Florència, la qual suposadament s’inspirava alhora en el Panteó de Roma. Les intervencions a la basílica vaticana durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, Miquel Àngel, que va arribar a dir que faria “una germana més gran però no més bella” que la cúpula de Brunelleschi. Avui, doncs, Washington D.C posseeix també una cúpula que la converteix en el nou caput mundi de l’època moderna. I, fidel a la seva etimologia, gràcies a ella, també s’erigeix en la capital del capitalisme.

Catedral de Florència
Catedral de Florència


La vinculació del Capitoli de Washington DC amb l’antiga capital del Laci queda patent en una inscripció llatina esculpida a la seva façana: Legislatorum est iustas leges facere (“És deure dels legisladors fer lleis justes”). La ciutat nord-americana ja naixé amb un fort rerefons clàssic. E1 790, en ser fundada, va seguir el plànol urbanístic de la ciutat erigida al segle VIII aC per Ròmul. És el conegut plànol hipodàmic, de disposició ortogonal amb dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
- Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma








La pèrfida sibil·la

 Article publicat a l'Ara Balears (26/12/13)
 
Segur que enguany el cant de la sibil·la haurà fet vessar més d’una llàgrima als seus antics benefactors. A la presó de Palma encara deu ressonar la corprenedora veu angelical que fa dos dies anunciava el dia del Judici Final. Anys enrere els defensors de “lo nostro” l’escoltaven des de la tranquil·litat que dóna saber que aquells apocalíptics versos no anaven amb ells. Ara, però, estant entre reixes, hauran cobrat més sentit que mai: “Lo sol perdrà la claredat/ mostrant-se fosc i entelat,/ la lluna no darà claror/ i tot lo món serà tristor”. Són paraules que hauran caigut com una llosa damunt sa princesa de la corrupció, Maria Antònia Munar, i la seva cohort de serfs, Miquel Nadal, Bartomeu Vicens i Francesc Buils.
 
Aquesta vegada la cúpula de l’extinta Unió Mallorquina també haurà pogut compatir mocador amb alguns dels seus antics socis de Govern, entre d’altres, els populars Javier Rodrigo de Santos, Eugenio Hidalgo, Jaume Massot, Antònia Ordinas o Kurt Viane –aquests dos darrers s’hauran unit en esperit amb el seu cicerone, l’exconseller de Comerç i Indústria Josep Juan Cardona, que compleix condemna a la presó de la seva Eivissa natal. Qui sap si l’any que ve ja podran comptar amb l’escalfor del cap de la tribu, Jaume Matas!
 
A tots ells, el cant de la sibil·la, vista ara com una pèrfida criatura, els haurà sonat bastant. La seva amenaçadora espasa els haurà recordat l’espasa de la justícia que no fa gaire els acusà de ser la viva representació del Mal, és a dir, de l’Anticrist: “Ans del Judici l’Anticrist vindrà/ i tot lo món turment darà,/ i se farà com Déu servir/ i qui no el crega farà morir”. Arribat el gran dia, les paraules proferides per Déu els hauran fet reviure les que ja escoltaren per boca del jutge: “Als mals dirà molt agrament:/ -Anau, maleïts, en el turment!/ anau, anau al foc etern/ amb vostro príncep de l’infern”. Llavors, esfereïts per aquest destí tan desolador, els nous inquilins de la carretera de Sóller no hauran dubtat a sumar-se als precs de la sibil·la i també hauran implorat ajuda a la Mare de Déu –n’hi ha que prefereixen suplicar un indult al Govern central-: “Oh humil Verge! Vos qui heu parit/ Jesús Infant aquesta nit,/ a vostro Fill vullau pregar/ que de lo infern nos vulla guardar”.
 
No deixa de ser curiós que Mallorca, juntament amb l’Alguer (Sardenya), sigui l’únic lloc d’Europa on el cant de la sibil·la s’ha conservat ininterrompudament des de temps medievals. Per ventura és perquè els seus habitants, tal com han demostrat alguns dels nostres polítics avui a la presó, sempre han actuat sibil·linament mentre parlaven amb un llenguatge sibil·lí. Tals expressions ens vinculen directament amb les arrels paganes d’aquest cant profètic.
 
A l’antiguitat preclàssica algunes dones arribaren a adquirir coneixements força precisos dels fenòmens agraris. Això féu que se’ls atribuís un poder d’endevinació sobrenatural, que, en el món grec, quedà personificat en la figura de les sibil·les. Les seves respostes solien ser ambigües, enigmàtiques, de manera que els interessats n’havien de fer les seves pròpies interpretacions. Aquest obscurantisme semàntic quedà ben palès en la sibil·la de Cumes, una colònia grega situada prop de Nàpols. El cristianisme l'adoptà a partir d’un poema de les Bucòliques de Virgili (segle I aC), on apareix anunciant el naixement d’un nin que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’Or. Tot i que l’episodi al·ludia a circumstàncies històriques del moment, alguns exegetes l’interpretaren com un vaticini de l’arribada de Crist, ja pregonada pels profetes de l’Antic Testament.

Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
Sibil·la cumana, Miquel Àngel (Capella Sixtina)
 
Tanmateix, la irrupció de la sibil·la a les esglésies d’Europa cada nit de Nadal es produiria a les acaballes del segle X. Amb el canvi de mil·lenni, en plena psicosi col·lectiva sobre la fi del temps i davant l’esperada segona vinguda del Messies, s’assignà a aquesta figura pagana un sermó en llatí del segle V dC que advertia del gran judici. El seu intèrpret acabaria essent un nin o nina preadolescent, la innocent veu del qual servia per dotar de més dramatisme l’escena.
 
Quan al segle XVI el concili de Trento prohibí qualsevol representació musical en les celebracions litúrgiques, a Mallorca i a l’Alguer el cant de la sibil·la, que ja comptava amb una versió en català, estava tan arrelat que fou impossible eradicar-lo. Fa tres anys fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Ara, en sentir-la des de la presó, qui foren els seus promotors davant la Unesco s’hauran hagut de tapar les orelles en un intent desesperat d’aturar el devessall de llàgrimes. El més trist, però, per a una societat és veure que els seus màxims dirigents han hagut d’acabar entre reixes.


Amb motiu del cant de la sibil·la, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (07/12/2013) per parlar sobre etimologies sibil·lines.


Melancolia, la felicitat d’estar trist

La melancolia o malenconia (les dues formes són correctes) va gaudir de bona fama a l’antiguitat. Ja Aristòtil (segle IV aC) estudià la seva relació amb la creativitat en observar que era un estat habitual en els homes eminents. Al segle XV, Ficino, un famós metge florentí del Renaixement, afirmà que dotava per a la creació artística. Aquesta idea fou recollida dos segles més tard pel Romanticisme, qui l’explotà com a tòpic literari del geni que sempre està trist. L’escriptor romàntic francès Víctor Hugo (segle XIX) definí la malenconia com la “felicitat d’estar trist”. Curiosament els anglesos anomenaren aquest tòpic com a spleen, paraula relacionada amb la grega σπλήν (“melsa”), la seu de la malenconia segons la medicina “humorística” d’Hipòcrates –en anglès, estar trist, nostàlgic o melancòlic també és “to feel blue”.

Dia malenconiós (Pieter Brueghel, 1565, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dia malenconiós (Pieter Brueghel, 1565, Kunsthistorisches Museum Viena)

El grec Hipòcrates (segle V aC) és considerat el pare de la medicina (τέχνη ιατρική). Segons la seva teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga. Aquests elements, coneguts en grec com a χυμοι, ens arribarien amb la forma llatina d’humors (“líquids”). Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció de la salut de la medicina antiga. 

Els quatre humors d'Hipòcrates
Els quatre humors d'Hipòcrates

La paraula temperament també està relacionada amb aquesta teoria. Ve del llatí temperamentum ("mescla") –κρασις per als grecs, d’on tenim idiosincràsia (“temperament propi”, ἴδιος)- i al·ludeix a la bona salut que atorgava l’equilibri o mescla dels quatre elements hipocràtics. Després d’Hipòcrates sorgiren moltes teories que associaven els humors al caràcter dels individus. Així s’arribà a la següent classificació:

  • Sanguini. Corresponia a aquells individus amb molta sang (αἷμα, d’on tenim hematoma o hemorràgia). Eren sociables, valents i apassionats  –en grec, l’excés de sang s’anomenà πληθώρα (<πληθώ, “estar ple”), d’on ve la paraula pletòric sinònima de felicitat.
  • Flegmàtic. Corresponia a aquells amb molta flegma. Eren tranquils, impassibles i freds (curiosament, però, la paraula ve de φλέγμα, que en un principi significava “foc”).
  • Colèric. Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) groga –la bilis és una secreció externa de les cèl·lules hepàtiques, del fetge (ἥπαρ). Eren agressius i irascibles. Χολή amb στερεός (“sòlid”, “dur”) donaria colesterol, nom del lípid (< λίπος, “grassa”)  que es troba en els teixits corporals i en el plasma sanguini dels vertebrats; de la bilis llatina, en canvi, tenim bilirubina que, amb l’afegitó de ruber (“roig”, “vermell”), fa referència a un pigment, d’un color groc vermellós, present en un alt percentatge en la bilis.
  • Melancòlic (o malenconiós). Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) negra (μέλας). Eren meditabunds i depressius. La seu de la malenconia era la melsa, situada a l’hipocondri esquerre. Tal com indica la seva etimologia (“sota el cartílag”), l’hipocondri és la regió de l’abdomen que està just a sota de les costelles, que tenen cartílag. La vinculació amb aquesta part anatòmica féu que, amb el temps, les persones melancòliques fossin conegudes com a hipocondríaques.

A partir de la teoria hipocràtica dels humors també es cregué que en cadascuna de les edats de l’home hi havia un humor dominant: a la infància i fins als 17 anys, dominava la sang; en la joventut, dels 18 als 35, dominava la còlera; en la maduresa, dels 35 als 60, dominava la malenconia; i en la vellesa, la flegma.

Estudis de caps (Giovanni Lanfranco?, segle XVII), el rostre humà com a mirall de les emocions
Estudis de caps (Giovanni Lanfranco?, segle XVII), el rostre humà com a mirall de les emocions

El cristianisme i la melancolia
El cristianisme va transformar la melancolia antiga en un pecat capital, l’accídia (ἀκηδία, “despreocupació”). Sant Antoni, el primer cristià exiliat al desert, també en fou víctima. En plena canícula, el diable li insufla desdeny envers Déu i l’arrossega cap a una vagabunderia mental, d’estats de somni turbulents. A més, és assetjat per ésser regnants o belleses temptadores.

Temptacions de Sant Antoni (Jan Brueghel el vell)
Temptacions de Sant Antoni (Jan Brueghel el vell)

Els humors en l’art
Durant el Renaixement, la teoria dels humors hipocràtica fou molt representada en l’art. És famosa la sèrie que li dedicà Raphael Sadeler (1561-1632):

Sanguini (seductor i jovial està envoltat d'al·lusions a la bellesa)
Sanguini (seductor i jovial està envoltat d'al·lusions a la bellesa)

Flegmàtic (tranquil i una mica tímid, viu a prop del que és humit)
Flegmàtic (tranquil i una mica tímid, viu a prop del que és humit)

Colèric (irascible i audaç, apareix rodejat d'armes, enmig de la sega estiuenca)
Colèric (irascible i audaç, apareix rodejat d'armes, enmig de la sega estiuenca)

Malenconiós (és una ancià en un paisatge sec, li està reservat el destí més ombriu: letàrgic, sol i envoltat d'objectes trencats i inútils)
Malenconiós (és una ancià en un paisatge sec, li està reservat el destí més ombriu: letàrgic, sol i envoltat d'objectes trencats i inútils)

L’art melancòlic
Durant el Renaixement, el malenconiós és vist com un “malalt que pensa”. Se’l representa com un individu solitari, capcot, amb una mà recolzada sobre la galta o el mentó. Els malenconiosos són víctimes de la seva lucidesa imaginativa. Pateixen davant de la impossibilitat de comprendre tot el que la seva ment albira. Dividits, doncs, entre l’ansietat creadora i la por d’incomplir les seves fal·leres, els artistes carregaran amb l’estigma de ser “homes difícils”. La bilis negra de la melancolia es converteix en una metàfora de la tinta en la qual mulla la ploma el poeta.

Al segle XVI, Miquel Àngel, considerat l’artista melancòlic per excel·lència, va representar així Lorenzo de Mèdici al mausoleu de Florència.

Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)
Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)


També ho féu l’escultor francès Rodin a El pensador (1880), que representa Dante, autor de la Divina comèdia, davant les Portes de l’Infern.

El pensador (Rodin)
El pensador (Rodin)
 
Tanmateix, el més emblemàtic de tots fou l’alemany Dürer (segle XVI), amb el seu gravat protagonitzat per l’àngel de la melancolia.
 
Melancolia, Albert Dürer (1514)
Melancolia, Albert Dürer (1514)
 
El pintor francès Cézanne també tractà la melancolia en el seu quadre Noi amb armilla vermella (1888-90)

Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)
Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)
 
Etimologia de nostàlgia
La melancolia també pot ser provocada per la nostàlgia. Aquest terme va ser encunyat el 1688 per un metge de la Universitat de Basilea, Johannes Hofer. Ho féu a partir dels ètims grecs νόστος (“retorn) i ἄλγος (“dolor”). Per tant, la nostàlgia és el dolor que sents en no poder tornar a casa. És el dolor que Hofer detectà que experimentaven els mercenaris suïssos que, al servei del rei de França Lluís XIV, estaven obligats a romandre durant anys lluny de les valls i de les muntanyes de la seva pàtria. Des d’aleshores el neologisme grec es va difondre a la resta de llengües europees.

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Curiosament en alemany hi ha una paraula única relacionada amb la nostàlgia. És Fernweh, composta de “dolor” i “lluny”. Indica la nostàlgia pels llocs en els quals hom no ha estat mai, però als quals li agradaria molt anar. En tot cas, cal no oblidar que la nostàlgia pot portar a la depressió o a la lipemania (< λύπη, “pena”, + μανία, “bogeria”).


Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La nostàlgia és plaer de tristesa i pena d’alegria”.

Per acabar aquí teniu una interessant reflexió sobre la nostàlgia feta pel filòsof Rafel Argullol en l’article L’inesgotable joc de la memòria (Ara, 27/09/2015):

“[...] El títol proustià és d’aplicació universal: a la recerca del temps perdut. No ens ha d’estranyar, doncs, que la infantesa sigui, sempre, un referent indiscutible. El nen, com advertia Baudelaire, és el caçador de sensacions per excel·lència. La seva percepció del món que se li obre és vertiginosa, caníbal. En un tant per cent molt elevat la vida adulta és únicament una destil·lació -sovint empobridora- del que es va capturar en la infantesa [...]”

I també us recoman aquest article d'Irene Jaume titulat "Ignorare" (Diari Ara Balears, 11/01/2017)

El director danès Lars von Trier té una pel·lícula titulada Melancolia (2011). El títol fa referència al nom d’un planeta furtiu que xoca contra la Terra. És la fi del món. Només una al·lota, considerada mig boja pels altres, és capaç d’adonar-se del que succeirà realment, mentre la resta de ciutadans contemplen l’esdeveniment amb alegre indiferència.


Un dels poetes que millor parlat de la melancolia és el manacorí Miquel Àngel Riera. Aquí teniu un dels seus poemes d’El pis de la badia (1992):

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa 
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis 
i el meu paisatge està sotmès al seu domini, 
obeïdor tot jo al seu codi de signes 
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica. 
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi 
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata 
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits. 
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara 
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la. 
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia 
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima. 
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.
 

I voldria acabar amb una excel·lent definició de la melancolia en paraules de Laura Gost, una potència literària mallorquina emergent. El següent fragment és d’un relat seu inspirat en la increïble notícia d’un suïcidi frustrat: [...] la melancolia tenia l’estrany costum de desaparèixer per deixar pas a la nostàlgia, que era el pseudònim que emprava la melancolia quan se sentia de bon humor [...].

Igual d’interessants són les reflexions sobre la tristesa que fa el Llibre de l’Eclesiàstic: “Consells per no perdre la salut. No t’abandonis a la tristesa i no et turmentis amb cavil·lacions. [...] L’alegria de l’home li allarga els dies. Sedueix-te tu mateix i anima el teu cor, que la tristesa n’ha perdut molts i no fa cap profit. [...] I les preocupacions fan envellir abans d’hora”. Són reflexions a tenir en compte el dia del "Blue Monday" que se celebra el tercer dilluns del mes gener.


Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

No us podeu perdre aquest article de Felip Palou titulat "Vides automillorades".

Relacionat amb la melancolia, en català tenim la paraula recança. Antoni Puigverd reflexiona sobre aquest concepte en aquest article de "La Vanguardia".

També és recomanable aquest altre article.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/12/2016), reflexion sobre la tristesa:



No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la depressió:

 

I per embriagar-nos de la nostàlgia, aquí teniu el deliciós "Cant de l'enyor" de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rosell:

 

I aquí teniu la nostàlgica cançó Volver de Carlos Gardel:

 
Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
“Tuya es su vida, tuyo es su querer”,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir, que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenen mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.


Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la felicitat

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px