Banner Top

Romans, els inventors de l’acudit

El sentit de l’humor és inherent a la condició humana. Ja a l’antiguitat circulaven tota mena de comentaris graciosos, epigrames, faules o fins i tot pintades a la paret. L’acudit, però, tal com el coneixem avui en dia, neix a Roma. Així ho assegura la mediàtica historiadora britànica Mary Beard en el seu llibre Laughter in Ancient Rome. La prova és el manuscrit Philogelos (Φιλόγελως “amant del riure”), una antologia de 265 acudits datats entre els segles IV i V dC.

Llibre de Mary Beard
Llibre de Mary Beard
 
El llibre està escrita en grec, que encara era la llengua de cultura de Roma. S'atribueix a Hierocles i Filagri, dos personatges dels quals no se sap massa cosa. Els acudits que recullen formaven part de la tradició oral i, per tant, són anònims. És la col·lecció d'acudits més antiga conservada i tot un exemple d’antropologia domèstica. No debades, els acudits ens permeten riure’ns de l’absurditat de la vida i de les convencions socials.

Philogelos
Philogelos
 
Els acudits de Philogelos estan classificats per temes tals com professors i alumnes, o intel·lectuals i ximples. Abunden els d’abderites, els “leperos” de l’imperi romà, que vivien al nord-est de Grècia. Un d’ells és aquest:
 
“Un abderita veu un eunuc parlant amb una dona i li pregunta si és la seva esposa. L’home li contesta que és un eunuc i que no pot casar-se. ‘Ah, aleshores és la teva filla’, li diu.
 
El comediògraf Plaute llegeix una de les seves obres davant un públic limitat (oli de Camillo Miola. 1864)
El comediògraf Plaute llegeix una de les seves obres davant un públic limitat (oli de Camillo Miola. 1864)

Un altre grup nombrós d’acudits és el protagonitzat pels scholastikos, els intel·lectuals pedants de l’època:
 
“Un intel·lectual va veure un pou molt profund a la seva regió i va preguntar si l’aigua estava bona. El pagès li va dir que sí, que els seus pares solien beure d’aquell pou. L’intel·lectual exclamà: ‘¡Que llargs devien ser els seus colls si podien beure d’un pou tan profund!’
“Un individu es troba amb un intel·lectual i li diu: ‘Anit et vaig veure en un somni’. ‘Vaja -contesta l’intel·lectual-, estava tan ocupat que jo no et vaig veure a tu’.
“Un jove va vendre tots els seus llibres quan li faltaven diners i després va escriure al seu pare: ‘Pare, feliciteu-me. Ja estic tenint beneficis econòmics gràcies als meus estudis’.
 
“Un home va a casa d’un altre i li reclama: `¡L’esclau que m’has venut va morir!’. ‘Pels déus! -contesta l’altre-. ¡Durant el temps que va estar al meu servei, mai no va fer res semblant!’. El grup humorista britànic “Monty Python” va versionar aquest acudit amb el seu famós esquetx del “Lloro mort”:
 


També hi ha acudits de caire misogin:
“Un misogin es troba davant la tomba de la seva dona. Un desconegut que passava per allà li dona el condol: ‘Qui descansa aquí?’ I el misogin contesta : ‘Jo, ara que per fi m'he pogut alliberar d'ella’.
“Un individu diu al seu amic: ‘Anit em vaig anar al llit amb la teva dona’. I l’amic li contesta: ‘Jo sóc el seu marit i he de fer-ho, però tu, ¿quina excusa tens?'"

Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula
Els romans es xapaven de riure (escena de la pel·lícula "La vida de Brian", del Monty Python)
 
Altres acudits famosos del Philogelos són aquests:
 
“El perruquer pregunta: ‘¿Com vol que li talli els cabells?’ I el client contesta: ‘En silenci’”.

“Un home amb mal alè decideix suïcidar-se. Així que es tapa el cap fins que s’asfixia”.

Morir-se de riure
A l’hora de contar acudits, hem d’anar en compte. Hi ha hagut casos de gent que literalment s’ha mort de riure. Va ser el cas de Zeuxis, un pintor grec que va viure al segle IV aC. Una vella li va encarregar que la pintàs com si fos la mateixa Afrodita, la deessa de l’amor i la luxúria. En acabar el retrat, el  va trobar tan graciós, que se li va rebentar una artèria i es va morir a causa d’una hemorràgia interna. El filòsof grec del segle II Crisip també es va morir d’un atac incontrolable de riure. El motiu va ser veure com un ase, a qui havia emborratxat, es menjava les figues d’un arbre.

El pintor Crisip (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)
El pintor Zeuxis (Aert de Gelder, Städliches Kunstinstirut, de Francfort)


El cas, però, més extrem de tots va ser el de Lady Fitzherbert, una vídua anglesa del segle XVIII. Una nit d’abril del 1782 va assistir, en companyia d’uns amics, a la representació de la famosíssima The beggar’s opera. El riure es va apoderar d’ella quan un dels actors sortí vestit d’una manera molt extravagant. Es va veure obligada a marxar del teatre. Al cap de dos dies, va morir a casa seva, encara víctima de l’atac de riure.

La vigència del Philogelos
El 2008 el còmic Jim Bowen va voler provar si els acudits del llibre Philogelos encara feien gràcia. El resultat va ser prou exitós. Aquí el teniu:



Aquí teniu la hilarant escena de la pel·lícula "La vida de Brian", dels Monty Python. És l'escena del "Pijus Magnificus":




Aquí teniu un article interessant del web "Verne" que parla sobre els 56 millors twits de persones que mai no varen tenir Twitter.

En aquest altre enllaç trobareu més acudits del Philogelos. I aquí n'hi ha més.

Aquest article parla sobre de què es reien els romans.

Aquí trobareu informació sobre l'acudit més antic de la humanitat.
 
Aquín teniu un treball sobre la història de la rialla i de la burla.

A la segona part d'aquest àudio, teniu la recreació d'alguns acudits del Philogelos. El de la secció "Verba volant" d'Emilio del Río a RNE amb motiu de la festivitat dels Sants Innocents.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor:




Us deix amb un recull dels millors acudits d'Eugenio, un dels meus ídols:



Articles relacionats:

Humor irònic
28 de desembre, quina innocentada de dia!


Pablo Iglesias, el nou Messies?

Article publicat a l'Ara Balears (06/04/2015)

És Pablo Iglesias el nou Messies? Aquests dies de Setmana Santa les televisions ens han convidat a tornar-nos a familiaritzar amb el missatge cristià a través de processons i de grans clàssics del cinema com Quo vadis o Benhur. Les xarxes socials s’han afanyat a fer enginyosos muntatges presentant el carismàtic líder de Podemos com la versió moderna de Jesús. Les similituds, però, no s’acaben en la coeta. Així ho assegurà ja fa dos mesos el periodista d’El País John Carlin en una sèrie de reportatges exhaustius sobre un fenomen polític que alguns han rebatiat irònicament com a “Pablemos” en al·lusió al fort protagonisme del seu cap de llista.
 
Carlin ressaltava les contínues al·lusions cristianes d’una formació nascuda amb voluntat de catalitzar la indignació popular atiada per la crisi econòmica –curiosament, en altres països europeus com França, Gran Bretanya, Suècia, Finlàndia o fins i tot Alemanya aquest mateix malestar ha estat recollit per partits d’extrema dreta, alguns fortament racistes. Segons Mateu (21,12-17), ja Jesús s’indignà quan entrà al temple després de la seva entrada triomfal a Jerusalem el diumenge de Rams. En trobar-hi una munió de mercaders amb llocs de venda de coloms i de canvi de moneda, exclamà, tirant-los les taules pel terra: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”. És el mateix missatge que aplica Podemos amb els banquers usurers.
 
La malvada casta que denuncia Podemos també troba paral·lelismes en els fariseus, la secta jueva a qui Jesús acusà de ser uns immorals. “Jo som el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Joan, 14, 6), foren les paraules del fill de Déu, les mateixes que ha interioritzat Iglesias per molt que ell negui ser un “macho alfa”. Davant Pilat, Jesús digué: “La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu". (Joan 18, 37). Els més crítics consideren que Iglesias també actua com un “telepredicador” amant de les paràboles –té una debilitat especial pel conte de “Ratolàndia” del polític canadenc Tommy Douglas (1904-1985). Del que no hi ha dubte, però, és que el líder de Podemos, tal com féu el redemptor en qui s’emmiralla, ha enriquit la democràcia amb la seva dialèctica.

 
L’església política liderada per Pablo Iglesias també s’ha volgut apropiar de les famoses paraules del primer gran propagandista cristià, sant Pau –aquí un altre cop l’afinitat onomàstica no deixa de ser curiosa. En una de les seves cartes als corintis diu: “M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés”. En la seva vocació de salvadors de la pàtria, Podemos ha actualitzat aquesta cèlebre cita assegurant que no són “ni d’esquerres ni de dretes”. A més, ells tampoc no s’estan d’apel·lar més als sentiments que no pas al raciocini, enarborant la bandera de l’atàvica lluita del bé contra el mal.
 
Certament, Podemos ha significat una alenada d’aire fresc en la decadent classe política espanyola. La injustícia, però, és que altres formacions que des de fa anys pregonen el mateix missatge cristià de regeneració moral no han tengut la sort de tenir tanta d’atenció mediàtica. A nivell estatal, basta que ho demanin a Julio Anguita, antic líder d’Izquierda Unida que en l’època de vaques grasses que li tocà viure fou tractat d’il·luminat. Tanmateix, moltes de les seves profecies s’han acabat complint. El mateix ha passat a casa nostra amb partits que han estat minoritzats pels mitjans de comunicació instal·lats en el conformisme del bipartidisme colonial herència de la llei electoral D’hondt.
 
Mentrestant, Iglesias ja està patint la seva pròpia Passió a mans d’un desacreditat establishment que el demonitza dient que portarà el caos, com si els partits tradicionals no l’haguessin portat. És la mateixa crucifixió que han patit els altres Messies que el precediren. Només falta que tots ells també ressuscitin. Esperem, però, que no pugin tot d’una al cel –Jesús ho va fer al cap de quaranta dies. Necessitaran més temps per demostrar que una altra forma de fer política és possible. El perill, però,  és que ens trobem davant venedors de fum que no sàpiguen gestionar tantes expectatives d’una societat amb set de Messies. Ja ho retrataren amb humor els Monty Python en la cèlebre pel·lícula La vida de Bryan (1979).

Aquí teniu la famosa escena de la pel·lícula del Monty Python on es parla de la set de Messies que té el poble:



I aquest és el gran discurs antisistema de Julio Anguita de l'any 1999. Escarrufa constatar com s'han complit totes les seves profecies:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px