Banner Top

Contra el desànim: Per aspera ad astra

En temps on predomina la llei del mínim esforç convé invocar l’esperit de sacrifici dels clàssics. Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”), deien els romans. És a dir, el camí cap a l’èxit és ple de dificultats. Altres variants de l’aforisme serien Per ardua ad astra o Ad sidera per aspera -la seva versió grega, en paraules de Plató (Hípias major) , seria Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”). En català deim “Qui vol peix que es mulli”, i en castellà, “Quien algo quiere algo le cuesta”, “Cada sendero tiene su atolladero” o “Quien la persigue la consigue”.

 

La realitat sobre l'esperit de sacrifici actual
La realitat sobre l'esperit de sacrifici actual

 

 
Ja sabem per la Bíblia que el destí de l’home és treballar. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, digué Déu a Adam en expulsar-lo del paradís. Aquest enaltiment del treball també és recollit en un altre llatinisme cèlebre extret de les Geòrgiques de Virgili: Labor omnia vincit improbus (“El treball pertinaç pot amb tot”) -avui és la divisa de molts col·legis de fusters  i ebenistes. A l’Eneida Virgili insisteix en la força de la voluntat: Possunt quia posse videntur (“Poden perquè els sembla poder”). Voler, per tant, és poder.

Al seu llibre Ex Ponto, Ovidi (segle I aC) també ens convida a perseverar amb el següent vers: Gutta cavat lapidem non vi, sed saepe cadendo (“La gota forada la làpida, no per la força, sinó constantment”). La mateixa idea és recollida a Ars amandi (Llibre I): Quid magis est saxo durum, quid mollius unda? Dura tamen molli saxa cavantur aqua (“Què és més dura que la pedra, què és més dèbil que l’aigua? Tanmateix, la dura pedra és erosionada per l’aigua dèbil”).

En tota acció, cal, per tant, combatre la peresa i la resignació, els nostres principals enemics. Un nou proverbi ens interpel·la: “No hi ha major dificultat que la pròpia voluntat”I, quan el vent no ens és favorable, també convé tenir present unes pararules d’Horaci: Aequam memento rebus in arduis servare mentem (“En els moments durs, recorda mantenir la ment serena”).

 

Escut de Kansas
Escut de Kansas
 
No hi ha dubte que el camí cap als estels és ple de dificultats. Així, no ha d’estranyar que la NASA triàs el lema Per aspera ad astra per a les missions de l’Apol·lo a la Lluna. Avui aquest llatinisme també és el lema de l’estat de Kansas, als Estats Units.

L'educació segons Aristòtil
L'educació segons Aristòtil

I per acabar aquí teniu una cita del poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956):

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però també hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”.


I aquí teniu una altra màxima llatina extreta de “Cartes morals a Lucili”: Vivere militare est (“Viure és lluitar”).

Aquí teniu el divulgador científic Carl Sagan reflexionant sobre el lema Per aspera ad astra:

Aquí teniu el poema "No te rindas", Mario Benedetti:

No te rindas, aun estas a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,
liberar el lastre, retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frio queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda y se calle el viento,
aun hay fuego en tu alma,
aun hay vida en tus sueños,
porque la vida es tuya y tuyo tambien el deseo,
porque lo has querido y porque te quiero.

Porque existe el vino y el amor, es cierto,
porque no hay heridas que no cure el tiempo,
abrir las puertas quitar los cerrojos,
abandonar las murallas que te protegieron.

Vivir la vida y aceptar el reto,
recuperar la risa, ensayar el canto,
bajar la guardia y extender las manos,
desplegar las alas e intentar de nuevo,
celebrar la vida y retomar los cielos,

No te rindas por favor no cedas,
aunque el frio queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aun hay fuego en tu alma,
aun hay vida en tus sueños,
porque cada dia es un comienzo,
porque esta es la hora y el mejor momento,
porque no estas sola,
porque yo te quiero.

Aquesta cançó dels Catarres, "L'Odissea", parla molt bé de l'esperit de superació a la vida:



Articles del web relacionats:
Treballar és una tortura
Gasos caòtics
-
 Desitjos siderals
- Resignau-vos!

I, tanmateix, és català!

Article publicat a l'Ara Balears (01/07/13)

La història és caparrudament cíclica. El 1633 Galileu era jutjat per un tribunal de la Inquisició, que l’obligà a abjurar, de genolls, de la concepció heliocèntrica de l’univers, ja defensada dècades abans per Copèrnic. La tradició diu que aleshores el filòsof i matemàtic de Pisa murmurà: Eppur si muove! (en italià, “i, tanmateix, es mou!”) en clara al·lusió a la Terra. Es tracta d’una frase magnífica que eleva a la categoria d’heroi el personatge que pretengué desterrar a l’oblit la visió geocèntrica propugnada al segle II pel grec Claudi Ptolomeu i que tan bé casava científicament amb l’antropocentisme inherent a la fe de l’Església en la creació.
 
El primer a mencionar les herètiques paraules de Galileu fou l’escriptor italià Giuseppe Baretti, del segle XVIII. El cert, però, és que el de Pisa no les degué pronunciar, ja que, si no, els inquisidors més ferotges l’haurien enviat directament a la foguera en comptes d’imposar-li un arrest domiciliari. L’any 1642, a l’edat de setanta-set anys, moria, gairebé cec i humiliat intel·lectualment. El 1992, 359 anys després de la sentència inquisitorial, l’Església, per boca del papa Joan Pau II, va demanar perdó per la condemna injusta de Galileu i va acceptar oficialment que la Terra gira al voltant del Sol. Es feia així honor a la veritat científica, una veritat que avui torna a ser menystenguda, en aquest cas en l’àmbit de la lingüística.
 
Primer va ser el català parlat a la franja de Ponent, que el govern d’Aragó rebatejà com a lapao (“lengua aragonesa propia del área oriental”); el mateix féu amb l’aragonès que es denominà lapapyp (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”). Aleshores tanta estultícia no passà desapercebuda entre els internautes, els quals continuaren la insultant broma anomenant el castellà d’Aragó com a lapolla (“lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón”) i el castellà de Catalunya com a caca (castellà de l’àrea de Catalunya).

Lapao
Lapao
 
Ara, al despropòsit del govern aragonès, s’hi ha sumat el valencià, el qual ha demanat a la Real Academia Española (RAE) que revisi el seu escrit de 1970 on assegura que el valencià és una varietat del català. El grup popular de les Corts Valencianes manté que la seva llengua procedeix de la que parlaven els ibers al segle VI aC. L’inefable Círculo Balear ja s’ha afanyat a sol·licitar als seus diputats del Parlament que segueixin el mateix exemple i demanin a la RAE que reconegui el mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc com a modalitats de la llengo baleà. Això és tan ridícul com demanar a la NASA que reconegui que la Terra no és rodona o que dos i dos no són quatre sinó cinc.
 
Ja fa temps que he perdut la meva capacitat de sorpresa, però no d’indignació. Quina motivació ha de tenir el jovent per estudiar quan els nostres polítics mostren, de manera irresponsable, un menyspreu absolut envers el coneixement? A Àustria, ningú no es planteja que parli una llengua diferent de l’alemany. Els marcats dialectalismes que existeixen a la mateixa Alemanya tampoc no fan qüestionar la unitat de la llengua. Igual passa a Itàlia. I què em deis de l’anglès que es parla als Estats Units? I de l’espanyol de Mèxic o l’Argentina? A Amèrica Llatina parlen un idioma que sorgí a l’altra part de l’Atlàntic, a Espanya, més concretament a Castella, i per això es diu espanyol o castellà, de la mateixa manera que el català de les Balears, País Valencià i Aragó es diu així perquè nasqué a Catalunya. Això no ho dic jo, sinó gent molt més formada. Un d’ells, per exemple, és el nostre insigne mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932), promotor del Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta dins la romanística. A pesar de les desavinences que tingué amb l’Institut d’Estudis Catalans pels criteris seguits en la normativització del català, el de Manacor mai no perdé el nord:  “La llengua catalana no és just lo que es parla a Barcelona, sinó lo que es parla dins tots els territoris de nissaga catalana no contagiats ni tarats de castellanismes”.

Mossèn Alcover i el català
Mossèn Alcover i el català
 
De seguir amb l’estratègia governamental del “divideix i venceràs”, en una situació realment kafkiana, tots els heretges lingüístics haurem de comparèixer davant la justícia i renegar dels nostres postulats. Sempre podrem emular les paraules llegendàries de Galileu i murmurar: “I, tanmateix, és català!”. Llavors ens caldrà esperar que les nostres institucions, tal com féu l’Església amb el científic italià, també ens acabin demanant perdó i rectifiquin. Però, aquesta vegada, quant trigarà a imposar-se la raó?

Que no confonguin!
Que no confonguin!

Articles del web relacionats:
- I, tanmateix, és català!
L'origen llatí de l'article salat
Entrevista a Joan Veny
-
 Països Catalans en el divan
-
 Qui és en Pep Gonella?
L'origen del terme català
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px