Banner Top

Presocràtics a la recerca de l’ἀρχή

Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer de l’admiració (θαυμασμός) de l’ésser humà davant espectacle de la natura. Això es produí al segle VI aC de la mà dels coneguts com a presocràtics, dits així perquè eren anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia.

L’obsessió d’aquests primers genis grecs fou trobar un principi (ἡ ἀρχή) a partir del qual es pogués explicar racionalment els fenòmens de l’univers, del κόσμος. S’iniciava així el trànsit del mite al λόγος (“raó”). Amb tot, la filosofia no va néixer per suplantar els mites. Més aviat neix com a expressió de l’esperit científic i crític que, sense oposar-se en un principi als fets narrats per la mitologia, es pregunta el seu perquè.

mapagrecia
Els primers presocràtics habitaven les colònies gregues d’Àsia Menor, l’actual Turquia. Tres són els principals factors que explicarien el que es coneix com a “miracle grec” en aquestes terres:

  • Econòmic: L’Hèl·lade fou un conjunt de polis molt pobres. Això obligà al comerç i feu que els grecs entrassin en contacte amb altres civilitzacions de la zona com ara l’egípcia, la babilònia i la fenícia. Aquest contacte fou especialment important a les colònies gregues de la Jònia, regió frontissa d’aquestes civilitzacions -en destacà la polis de Milet. Els jonis, per tant, tingueren més facilitat per contrastar i discutir diverses maneres d’entendre el món, i adquiriren alhora l’hàbit de relativitzar, propi de la mentalitat de tot comerciant. Durant el segle VI aC aquestes colònies jòniques havien assolit una prosperitat econòmica més gran que la que hi havia a la metròpolis. Això permetia als seus ciutadans dedicar-se a pensar i investigar el perquè de tot el que els envoltava, a entendre l’origen de les coses. En aquest cas, però, el filosofar, propi de l’oci, es recolzava sobre l’existència dels esclaus, que eren els qui feien les feines dures.
  • Sociològic: Les colònies jòniques eren comunitats més lliures, no estaven sotmeses a cap imperi despòtic.
  • Religiós: A Grècia no hi havia castes sacerdotals que imposassin uns dogmes i que impedissin el debat sobre els mites.
És un error pensar que la filosofia sorgeix de cop, com l’esclat d’un volcà. Més aviat és el resultat d’una lenta evolució del pensament a partir de l’antiga saviesa moral, de la poesia i dels mateixos mites. En els poetes lírics dels segles VII-VI aC ja trobam reflexions pràcticament filosòfiques.

MerliEl principi de tot segons Merlí

Primer bressol; l’escola jònia de Milet
Milet va ser la polis de Jònia on es donà la primera especulació científica de la qual tenim constància. D’allà procedien els membres de l’escola jònia Com que se centraren en l’estudi de la natura (φύσις), foren coneguts com a físics. No debades, en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina.

Tales
Integrant del famós club dels Set Savis de Grècia, és considerat també el primer científic conegut. Es feu famós per predir un eclipsi solar. Creia que l’ἀρχή o principi primordial era l’aigua; havia constatat que la humitat és font de vida. Uns 150 anys abans de Tales, Homer, en la Ilíada, havia dit que el déu Oceà és el pare de totes les coses i també l’origen dels déus. En un poble de navegants com el grec, Oceà era un déu de molta importància, ja que el comerç es feia a través del mar. Tales té el mèrit de criticar aquest mite. Ja no proposa com a ordre del món un esperit o déu, sinó una força material de tipus físic. Deixebles de Tales foren Anaximandre i Anaxímenes.

Tales de MiletoTales de Milet

Anaximandre
Amb Anaximandre, la filosofia fa un segon pas més abstracte. Ell és el primer a dir que l’ἀρχή no és un element físic concret, sinó “quelcom indefinit i indeterminat”, ἄπειρον, del qual en sorgien els quatre elements; terra, aigua, aire i foc. És per això que Aristòtil el considerava el primer filòsof autèntic en la mesura que el concepte d’ ἄπειρον és una antecedent del concepte aristotèlic de potència.

Anaximandre també va afirmar que la vida tenia l’origen en el fang i que els primers animals varen ser els peixos, dels quals varen sorgir la resta d’espècies animals, fins i tot l’home. Així, Anaximandre enunciava per primera vegada la teoria de l’evolució. Aquest presocràtic també va ser la primera persona que va intentar realitzar un mapa del món, que després, a finals del segle VI aC, Hècate, també de Milet recuperaria -descriu el món com un gran cercle pla amb el Mar Egeu al centre, que divideix Europa d’Àsia.

Anaxímenes
La seva teoria representa un pas enrere respecte al seu mestre Anaximandre. Per a Anaxímenes l’ἀρχή torna a tenir un caire físic, material. El seu ἀρχή és l’aire, en base a tres raons: l’aire és condició imprescindible per la vida, està a tot arreu i no pesa (cosa falsa; aquest error va durar en la història de la física fins al segle XVII).

Segon bressol: els pitagòrics
Durant la mateixa època que es desenvolupà l’escola jònia (segles VI-V aC), va néixer una altra escola al sud d’Itàlia, a la Magna Grècia: l’escola pitagòrica. El seu fundador fou Pitàgores, procedent de Samos, una illa del mar Egeu. A l’època en què li tocà viure, els perses havien ocupat Àsia Menor, devastant les polis gregues. Així, es va veure obligat a traslladar-se a la colònia grega de Crotona. Aquesta emigració il·lustra el canvi d’àmbit geogràfic que experimentà la filosofia grega nascuda a Jònia.

pitagoras

Pitàgores

Tot i que la seva figura està envoltada de llegenda i de misteri, Pitàgores fou el primer a afirmar: “Sóc un filòsof”. I és que, en comptes de qualificar-se a si mateix de savi (σοφός) es va qualificar simplement de φιλόσοφος, es a dir, un “amant” (φίλος), de la saviesa (σοφία). La línia de pensament de Pitàgores diferia bastant de la de l’escola jònia. Mentre aquests cercaven el principi material del qual tot emergia, el matemàtic de Samos cercava, en canvi, l’estructura del cosmos. I per ell l’estructura del cosmos són els nombres, ja que tot es reductible a figures geomètriques. El pitagorisme significà un nivell superior d’abstracció.

Heràclit versus Parmènides, el problema del canvi
Al segle VI aC, després de l’escola jònia i pitagòrica, el pas següent a la història de la filosofia fou plantejar el tema del canvi des d’un punt de vista metafísic. Els primers a plantejar-s’ho foren Heràclit d’Èfes i Parmènides d’Elea, que deixaren així aparcada la qüestió de l’ἀρχή.

Heràclit
Afirma que tot està en procés constant de canvi a partir de la premissa παντα ρει (“tot flueix”). La seva tesi fonamental rau en l’afirmació del perpetu fluir de totes les coses: tot passa, tot s’escola; els humans ens realitzem en un procés que passa per diferents fases: ser nadó, infant, adolescent, jove, adult, vell; igualment, el món vegetal (llavor, flor, fruit...) i tot el món físic (dia i nit, estacions...). Un dels seus exemples més coneguts per il·lustrar el fluir de la vida és el que diu que “ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, ja que les aigües mai són les mateixes.

La mobilitat permanent d’Heràclit es fonamenta en l’estructura contradictòria de tota realitat. Els oposats es troben a l’interior de cada cosa: hivern-estiu; guerra-pau... I la contradicció engendra harmonia. Això, segons Heràclit, és degut al fet que hi ha una llei única que regeix el curs de l’univers i que tot ho harmonitza. Heràclit anomena aquesta llei (λόγος) o la raó comuna a tot –Heràclit fou el primer a fer servir la paraula λόγος en la seva concepció filosòfica.

488px Hendrik ter Brugghen Heraclitus

Heràclit plorant  Hendrick ter Brugghen (1628)

D’altra banda, en el pensament heraclità els déus no hi tenen cabuda. És de l’opinió que és l’home, i no els déus, el responsable dels seus actes. Heràclit fou conegut com l’Obscur per la seva actitud estrafolària i el seu llenguatge críptic. A la iconografia grega sempre és representat com un home plorant perquè no hi ha res que sigui constant i, per tant, no hi ha res que se pugui comprendre.

Parmènides
Natural del sud d’Itàlia i proper al món pitagòric, Parmènides qüestiona que hi hagi canvi. Afirma que els sentits corporals ens diuen que hi ha canvi; la raó, però, ens indica que el canvi és impossible, ja que no es pot passar de l’ésser al no-ésser. En Parmènides, doncs, apareix una tensió entre la raó (λόγος) i l’opinió (δόξα). L’opinió que prové dels sentits ens diu que hi ha canvi; però la raó ho nega.

Els pluralistes
Al segle V aC un grup de pensadors, catalogats com a pluralistes, trencaren les tesis dels seus predecessors. Creien que la realitat emergia no d’un únic element, sinó de molts més. Aquests elements, però, són inerts i necessiten l’existència de forces extrínseques per possibilitar la seva barreja.

Empèdocles
Natural d’Agrigent (Sicília), postulava que la realitat que mai no canvia són els quatre elements (terra, aigua, aire i foc), els quals s’atreuen per l’Amor i es repel·leixen per l’Odi. Aquesta teoria dels quatre elements seria vigent fins al segle XVII.

Anaxàgores
Va néixer a Clazomene, una petita polis de la Jònia. A conseqüència, però, de la repressió persa, emigrà a Atenes. Amb ell, per primera vegada la filosofia s’exercita a la capital de l’Àtica. És considerat el primer màrtir de la ciència: s’hagué d’exiliar després d’afirmar que el Sol no era una divinitat, sinó una gegantina pedra incandescent.

Per a Anaxàgores, no existeixen només quatre principis o element, sinó molt més. Diu que a l’Univers hi ha un nombre infinit de gèrmens o σπέρματα (“llavors”) que haurien donat lloc a qualsevol cosa o forma de vida. Que hi predomini un element o un altre depèn de la intervenció d’una força que anomena νόος (“ment”, “intel·ligència”), que al segle IV aC Plató associaria amb el seu demiürg. Arran d’aquest terme Anaxàgores seria considerat també el primer teòleg de la història.

anaxagoras 1026x675

Anaxàgores

Demòcrit
Igual que el seu company Leucip de Milet, Demòcrit d’Abdera va sostenir que l’origen de la matèria són uns cossos sòlids tan petits que “no es poden tallar”. Eren els coneguts àtoms (< α privativa + τομή, “tall”). Aquests diminuts cossos, infinits i eterns, es mouen lliurement per l’acció de l’atzar, sense cap intervenció divina.

democrit

Demòcrit

La filosofia atomista va competir amb la filosofia idealista de Plató, que estigué temptat de cremar els escrits de Demòcrit. Al segle III aC l’hedonisme d’Epicur rescataria l’atomisme, que a Roma, al segle I aC, seria recollit per Lucreci (segle I aC) al seu llibre De rerum natura. El cristianisme, però, el rebutjà pel seu contingut herètic. Així molts textos d’aquests filòsofs atomistes varen desaparèixer devorats pel foc. S’imposà aleshores un nou règim teocràtic que restaurà la visió mítica i dualista del món.

Aquí teniu un deliciós article que ha escrit Oriol Junqueras des de la presó titulat "Una història de la llibertat".

Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als presocràtics:

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?":

Articles del web relacionats:

Paraules amb coneixement

No podem anar per la vida sense conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), avisava una famosa sentència esculpida en el frontispici del temple de Delfos, el centre religiós més important de l’antiga Hèl·lade –en llatí aquest aforisme fou traduït com a Gnosce te ipsum. Per conèixer-nos bé a nosaltres mateixos cal mirar-nos (specio, en llatí) bé dins (intro-) nosaltres. 

La clau, doncs, és la introspecció. Cal cercar a dins i no a fora. Ne te quaesiveris extra (“No intentis cercar-te fora”), deia al segle I dC el poeta satíric llatí Persi. I Sant Agustí d’Hipona (segle V dC), un dels pares de l’Església, tornava a insistir en la mateixa idea Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas (“No vagis fora, torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat”). Només pouant en les nostres ànimes podrem fer realitat la frase que al segle V aC el poeta grec Píndar emprava per esperonar els atletes: “Arriba a ser allò que ets”.

 

Gnosce te ipsum.
Gnosce te ipsum.
 
El verb grec per a conèixer (γιγνώσκω) encara avui ens il·lumina molt a través d’un bon grapat de derivats: agnòstic (dit de qui declara inaccessible a l'enteniment humà tota noció de l'absolut), gnosticisme (corrent filosoficreligiós, nascut al segle III dC, que es basa en l’afirmació de l’existència d’una forma suprema de coneixement, la gnosis), diagnòstic, pronòstic (o prognosi), gnoseologia (que, com a sinònim d’epistemologia, és una ciència que estudia els postulats i les hipòtesis científiques) o prosopopagnosi (incapacitat per reconèixer rostres, πρόσωπον).
 
El coneixement dóna saviesa (σοφία). I els amants (φιλέω) de la saviesa són els filòsofs. La persona que suposadament encunyà aquest terme fou Pitàgores de Samos al segle VI aC. Fins aleshores els pensadors eren coneguts com a físics. El nom al·ludia a l’objecte de les seves observacions, la natura (φύσις), la qual cosa revela que en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina. La ciència que s’encarregà d’estudiar la realitat que hi ha més enllà (μετα) del món sensible s’acabà coneixent com a metafísica -així es conegué un llibre d’Aristòtil.

Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
 
Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer al segle VI aC a partir del sentiment d’admiració, perplexitat (θαυμασμός), que sentia l’home davant l’espectacle de la natura. Això va ocórrer al segle VI aC a Jònia, a les costes de l’actual Turquia. Aleshores els famosos presocràtics -anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia al segle V aC- varen començar a qüestionar les explicacions mítiques donades a determinats problemes.

Per tant, l’admiració anà de la mà del dubte. “Saber dubtar és el principi de la filosofia”, insistí Aristòtil. S’inicià així el que s’ha volgut conèixer com el trànsit del μῦθος (“conte”) al λόγος (“raó”), encara que aquesta expressió seria bastant matisable. Els llatins traduïren λόγος per ratio, d’on tenim, raó, raciocini, enraonar (= discutir), raonar (= pensar) o ració.

Els grecs no situaven la ment en el cervell, sinó en el diafragma (< διαφράσσω, “separar”), el múscul pectoral encarregat de la respiració. És per això que la paraula per a diafragma (φρήν), també significava enteniment. D’ella tenim esquizofrènia (+ σχίζω, “dividir”, manca d’equilibri psicològic), frenesí (excitació extrema), frenopatia (+ παθος, “malaltia”, part de la medicina que estudia les malalties mentals) o oligofrènia, que és un tipus de retard mental (+ ὀλίγος, “poc”). La mens llatina en grec era νόος, d’on tenim paranoia, que és quan tenim la ment allunyada (παρα) de la realitat.

Filosofia
Filosofia

De φρήν (“enteniment”), els grecs feren derivar φρόνησις, que en llatí es traduí per prudentia, és a dir, “qui veu (video) amb antelació (pro-)” -la mateixa arrel conté la paraula providència. En el seu famós mite de l'auriga, Plató considera la φρόνησις com la virtut pròpia de l'ànima racional. Per la seva banda, Aristòtil lligava la φρόνησις amb l’ εὐβολία, la capacitat de jutjar amb discerniment (el terme està compost per εὐ, “bo”,  i βουλέυω (“deliberar”, “decidir”). Al seu parer, una adequada deliberació és imprescindible per aconseguir la preuada felicitat o terme mig.

Mite de l'auriga o del carro alat
Mite de l'auriga o del carro alat

Els set savis de Grècia
Abans de l’aparició de la filosofia, els prohoms amb una certa ascendència intel·lectual eren coneguts com a σοφοί (“savis”). Els més coneguts foren els “Set savis de Grècia”, que varen viure entre els segles VII i VI aC. Paradigmes del seny i la justícia, es tractava de gent de pau i de diàleg, constructors d’un ordre social.
 
El llistat oficial d’aquests homes “prudents” varia d’un autor a un altre. La seva saviesa es concentrava en màximes, moltes de les quals varen acabar esculpides en el frontispici del temple de Delfos: el mateix “Coneix-te a tu mateix (atribuït a Tales de Milet)”, “Res amb excés, tot amb mesura” (de Soló, el famós legislador atenès), “La majoria dels homes són dolents” (de Bies de Priene, també legislador), “La moderació és el millor” (del tirà Cleòbul de Lindos), “Sigues previsor amb totes les coses” (del també tirà Periandre de Corint), “Has de saber escollir l’oportunitat” (de l’estadista Pítac de Mitilene) o “No desitgis allò que és impossible" (del també estadista Quiló de Lacedemònia).

Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior

Consciència per a existir
Els romans tenien dues paraules per al verb “conèixer”: gnosco o nosco (que seria el calc del γιγνώσκω grec) i scio. De gnosco tenim paraules com cognitiu, ignot, ignar (no saber res), incògnita, notícia, noció, notori, noble, reconèixer, ignorar, enyorar, que deriva d’ignorar (en un primer moment, enyorar significava “ignorar el lloc on es troba algú” i, posteriorment, “trobar a faltar algú”).

De scio tenim ciència, neci (< ne scio, “no saber”) o consciència (< cum scientia, “amb coneixement”; és una paraula que encunyà al segle I aC Ciceró a partir del terme grec συνείδησις). El llatí va ser la llengua de referència de la ciència fins al segle XVIII. La seva influència encara és ben present en la Royal Society de Londres, la societat científica més antiga del Regne Unit i una de les més antigues d’Europa. No debades, el lema d’aquesta entitat és Nullius in verba (“En paraules de ningú”).

Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)
Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)


La sentència procedeix d’una de les Epístoles d’Horaci (segle I aC). En ella el poeta romà es compara amb un gladiador que, ja retirat, es troba a la fi lliure del jou de l’esclavitud. En la Royal Society, però, la sentència cobra un altre sentit. S’interpreta com una negació rotunda a acceptar com a veritat les opinions d’autoritats polítiques o religioses. Així s’estableix que la veritat només es pot assolir mitjançant l’experimentació, és a dir, a través del mètode científic.

Conèixer per criticar
Per conèixer cal criticar, paraula derivada κρίνω. En un principi aquest verb significava separar. Amb el temps, amplià el seu camp semàntic. No debades, quan criticam, destriam, posam a una part i a una altra el que ens agrada i el que no. Per criticar, doncs, cal tenir criteri.

A partir de κρίνω, al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, encunyà el terme crisi (κρίσις) per al·ludir al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Després, en l’àmbit econòmic, el concepte faria referència a moments de pertorbacions, fluctuacions.

llocs filosofia

Mapa dels filòsofs a l'antiga Grècia

Curiosament, a l’antiga Grècia els actors es conegueren com a hipòcrites, ja que interpretava, “jutjava” diferents papers. Amb tot, en un primer moment, l’hipòcrita era qui donava una resposta, “interpretava” un somni o un oracle i, per tant, distingia els significats que amaguen les coses.

Tot aquest llegat lingüístic conforma la nostra existència (< ex, “des de” + sisto, “posar dret”), és a dir, ens fa “sobresortir” de la resta del món animal. Per qualque cosa ens diuen Homo Sapiens! Existir, però, implica resistir, insistir i persistir. I viure implica sobreviure en convivència

Convé tenir present l’inici de la Metafísica d’Aristòtil:

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l'amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d'obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d'entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències". 

Paraula d'Èsquil
Paraula d'Èsquil
Des dels seus inicis els filòsofs es varen dedicar a contemplar al món. Al segle XIX, però, l’alemany Karl Marx va dir que ja era hora que passassin a l’acció. Així ho va afirmar a la seva obra Tesi sobre Feuerbach (1845): “Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.

El filòsof Xavier Rubert de Ventós té la resposta a la pregunta “Per què filosofia?”

“I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Sovint se cita la frase de Sòcrates “només sé que no sé res”. I és que efectivament la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia és més aviat el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet”.


Ludwig  Wittgenstein també té una frase per a la reflexió: "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge."

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin


També per a la reflexió és aquest fragment de l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer a Markus Gabriel, filòsof alemany i autor del llibre “¿Por qué el mundo no existe?” (Diari Ara, 03/04/2016):
 
[...] La filosofia sempre intenta ser una alternativa a la religió però mai ho aconsegueix [...]. La filosofia és una mena de patiment. Has de raonar contínuament, cosa difícil, perquè als éssers humans ens agrada ser irracionals. Per això ens emborratxem i diem estupideses. Per això tenim estereotips i violència. Els éssers humans tenim el dret de ser irracionals. Però ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat. Per tant, en aquest sentit, la filosofia també és cruel, violenta i terrible. Per això no serem mai com una secta. Però no es pot desestimar el poder de la filosofia. Agafem la paraula política, que es van inventar Plató i Aristòtil. No existiria la política tal com la coneixem si no fos per la filosofia [...].
¿Hi ha una frontera clara entre la filosofia i l’autoajuda?
I tant! La filosofia no t’ajuda gens, en aquest sentit. La filosofia t’ajuda a entendre les coses millor. És tota l’ajuda que en reps. No em fa una persona més feliç. Ser feliç és tremendament difícil, i depèn de tota mena de factors que ningú pot controlar. No pots ser feliç i tenir un càncer mortal, perdoni! Per descomptat que pots intentar ser feliç i riure molt i tot això. Però si jo avui tinc un accident terrible i perdo les cames, és una cosa terrible, la filosofia no m’ajudarà! La medicina m’ajudarà i potser la meva família, però la filosofia no pot fer res per tu. No hi ha salvació, això és el que pots aprendre a través de la filosofia: no hi ha salvació ni felicitat eterna.

Aquí teniu un llistat de dones filòsofes que, per desgràcia, sempre han estat eclipsades pels homes.
Les dones filòsofes, les grans marginades
Les dones filòsofes, les grans marginades


Aquí teniu recomanacions de dones filòsofes.

Una de les divises dels filòsofs hauria de ser aquesta cita de les Geòrgiques de Virgili (2,490): Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç qui és capaç de descobrir les causes de les coses”).

Aquí teniu una entrevista a Nemrod Carrasco, el filòsof que ha inspirat el personatge de Merlí.

Sovint els filòsofs han de conviure amb la incomprensió dels seus semblants. Sobre això, Epictet, savi estoic grec del segle I dC, advertia el següent a la seva obra Enquiridió:

"Si desitges dedicar-te a la filosofia, prepara't a ser escarnit qualque vegada, prepara't a ser befat per molta gent, prepara't a què et preguntin: "¿Com és que ens ha sortit de sobte un filòsof?" i "¿D'on ha sortit aquesta cella aixecada?" Tu no tinguis, certament, la cella aixecada, sinó que limita't a aquelles coses que et semblin millors, com aquell qui ha estat assignat per Déu a aquest lloc."

Aquí teniu un qüestionari de la revista Sàpiens titulat "Quin filòsof va dir què?"

Aquest article parla sobre la malaltia de creure que saps.

Altres frases per a la reflexió:

  • "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge” (Ludwig Wittgenstein, 1889-1951)
  • “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” (René Descartes, 1596-1650)
  • “El món no m’entén i jo no entenc el món” (Paul Cézanne, 1839-1906).
  • “La saviesa no ens ve donada, sinó que hem de descobrir-la nosaltres mateixos, en un viatge que ningú pot estalviar-nos ni fer per nosaltres” (Marcel Proust, 1871-1922)



Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica
Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica

La filosofia és l'art de preguntar. D'això parla aquest article de "Filosofar".

Aquí teniu un article interessan sobre el coneixement a la civilització vèdica.

Aquest altre article parla sobre la utilitat de la filosofia avui en dia.

Aquest enllaç parla sobre vuit hàbits que ajudaren els filòsofs a pensar millor.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés.

Aquí teniu un llistat d'anècdotes dels filòsofs més famosos.

Aquí teniu les meves intervencions a "Sapere aude", la secció de filosofia moderna del programa "Múltiplex", d'IB3 Ràdio.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?



Aquí teniu les meves reflexions sobre la màxima de Delfos "Coneix-te a tu mateix" (Gabinet de crisi, IB3 Ràdio, 31/03/2015)



I aquest vídeo del programa "Amb filosofia" està dedicat a "Fer-se preguntes":




I aquí teniu un vídeo dels primers filòsofs de l'antiga de Grècia:



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
Sapere aude?
-
 L'oracle de Delfos
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome

Els matemàtics són els millors aprenents

Des d’un punt de vista etimològic, els matemàtics són els millors “aprenents”. Matemàtiques ve del grec μανθάνω, que vol dir “aprendre” –el seu homònim llatí és disco, d’on tenim disciplina i deixeble. El terme va ser encunyat al segle VI aC per Pitàgores, natural de Samos, una illa del sud-est del mar Egeu. Ell és l’autor del famós teorema que porta el seu nom: en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets (els dos costats menors que formen l'angle recte) és igual al quadrat de la hipotenusa (l'altre costat de major longitud).

Tanmateix, Pitàgores copià aquest teorema dels egipcis, a qui visità durant els seus anys de formació. Així ho demostra el Papir Rhind, una espècie de Bíblia egípcia de les matemàtiques on també apareixen altres fites que posteriorment foren atribuïdes a grecs com Arquimedes o Euclides.

La pressió dels perses a Àsia Menor obligà Pitàgores a instal·lar-se al sud d’Itàlia, a la colònia grega de Crotona. Allà fundà una escola ascètica (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”) de caire religiós i polític, on la música i les matemàtiques tenien un pes especial. En aquesta secta (< sequor, “seguir”), el de Samos tenia una certa predilecció pels matemàtics (“els qui aprenen”), que eren els deixebles més avantatjats en contraposició als acusmàtics (“els qui escolten”) –d’ἀκούω deriva també acústica
 
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael

Els més iniciats en la doctrina pitagòrica, és a dir, els matemàtics, entraven dins la categoria dels esotèrics (< ἔσω, “dins”) –avui l’esoterisme fa referència a coses obscures, incomprensibles. Els acusmàtics, en canvi, eren considerats uns exotèrics (<ἔξω, “des de fora”).
 
Vegetarians
Els pitagòrics foren els primers a proclamar l’esfericitat de la Terra. El seu principal objectiu, però, era la purificació de l’ànima tant a nivell corporal com intel·lectual. En aquest sentit, defensaren la doctrina òrfica de la transmigració, d’influència oriental -l’hinduisme i el budisme encara conserven alguns dels seus trets. Així, creien que l’ànima era immortal i que aquesta es reencarnava una i altra vegada. El cos, per tant, era vist com la presó de l’ànima.

pitagoras

Pitàgores al Museu Capitolí de Roma

Segons els pitagòrics, en arribar la mort, l’ànima s’havia de sotmetre a un judici que podia implicar un càstig (és a dir, una nova reencarnació o metempsicosi) o bé un premi (l’alliberació definitiva del cicle d’encarnacions per tornar a ser únicament esperit). Aquesta teoria portà els pitagòrics a fer-se vegetarians. No debades, no podien sacrificar cap animal perquè podia ser la nova seu d’un amic mort. Pitàgores també prohibia als seus seguidors menjar faves. El considerava un llegum impur que provocava flatulències i que impedia tenir somnis tranquils.

Diverses de les ciutats de la Magna Grècia no trigaren a ser governades per membres de la comunitat pitagòrica. Tanmateix, acabarien essent rebutjats per la població pel seu elitisme antidemocràtic. De fet, molts d’ells foren assassinats o obligats a exiliar-se. Segons la tradició, Pitàgores va aconseguir escapar a una ciutat veïna. Es desconeix el lloc i la data de la seva mort. La filosofia pitagòrica exerciria una gran influència en Plató. 

Per acabar, aquí teniu una cita atribuïda a Pitàgores: “Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els homes”. És similar a una altra de Victor Hugo: “Obriu escoles per tancar presons”.

Una altra frase per emmarcar de Pitàgores és aquesta: “L’home és mortal per les seves pors i immortal pels seus desitjos”.

Aquí teniu un article sobre els preceptes pitagòrics.

Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Com escrivien els nombres els grecs i els romans?
Atletes ascetes

No us podeu perdre aquest vídeo del canal Edu3. cat:  El profeta dels números

I aquest està dedicat als "Càlculs grecs":




Aquest altre està dedicat a mesurar l'espai:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Ramon Masià, llicenciat en Matemàtiques i Filologia Clàssica i doctor en Història de la Matemàtica Grega, parla sobre la figura de Pitàgores.

Aquí teniu informació sobre la copa justa de Pitàgores.

Aquí teniu un documental que parla sobre la bellesa de les matemàtiques.

Si voleu conèixer la història dels nombres podeu consultar el reportatge "La guerra de los números" que em varen publicar el juliol de 2012 a la revista "Historia y vida" (Núm. 532).

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (29/09/2012) per parlar sobre l'origen dels nombres:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px