Banner Top

Les ciutats romanes de les Balears

Al segle VII aC els cartaginesos s’instal·laren a Eivissa i Formentera. No s’atreviren a fer el salt a Mallorca i a Menorca, que, en la seva llengua semítica, conegueren com a Ba’lé yaroh (“terra dels mestres de la fona”), que donà Balears. No debades, els seus habitants de la cultura talaiòtica infonien molta de por amb les seves potents pedrades. A causa de la seva escassetat de roba, els grecs batiarien ambdues illes com les Gimnèsies, a dir, les “illes dels despullats (γυμνοι)”. L’apel·latiu, amb tot, també al·ludia als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). D’aquesta manera, els foners eren vistos com a soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant.

Foner de SHort del Rei Palma Llorenç Rossello 1868 1911

Estàtua de foner balear a S'Hort des Rei (Palau de l'Almudaina de Palma), obra de Llorenç Rosselló

A part de Gimnèsies, els grecs també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”), atès que era un lloc ple d’esculls, molt perillosos per a les embarcacions. Els fills d’Homer batiaren cadascuna de les nostres illes amb un terme compost pel sufix -oussa. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”), que, juntament amb Eivissa, constituïren  les Pitiüses (“terra del pins”, πίτυς); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).

Quint Cecili Metel
Els romans foren els primers a plantar cara als bel·licosos foners. Ho feren el 123 aC a les ordres del cònsol Quint Cecili Metel. Primer es dirigiren a Mallorca. L’historiador Florus relata que, en albirar les tropes invasores, els illencs es feren a la mar i les intentaren aturar amb les seves potents pedrades. Això obligà els romans a cobrir les naus amb pells que, per a l’ocasió, serviren d’escut.

Quintus Caecilius Metellus Pius

Moneda amb l'efígie de Quint Cecili Metel

Després d’aquesta ràpida batalla naval –que alguns situen davant la Colònia de Sant Jordi-, vingueren les operacions terrestres, molt més llargues, ja que els foners es refugiaren en els seus tumuli (talaiots). Als romans els costà molt acabar amb aquesta resistència. De fet trigaren dos anys a sotmetre Mallorca i Menorca. La matança hagué de ser enorme si tenim en compte que el 121 aC, en tornar a Roma, el Senat atorgà a Cecili Metel el títol de Triumphus. Es tracta d’un títol que només es concedia a aquells capitosts que havien mort més de cinc mil enemics en les seves incursions. Gràcies a aquella campanya el cònsol també seria conegut com el Balearicus.
 
El procés de romanització a les illes va ser imparable. Començà amb la creació d’una xarxa de ciutats, que tenien l’urbanisme de Roma com a model. Així, tots els carrers es distribuïen formant quadrícules al voltant de dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

pollentia2 crop

Restes de Pollentia (Alcúdia)

 
Mallorca
Palma agafa el nom de la fulla d’una palmera, símbol de victòria. Es creu que estava situada a la zona del barri de l’Almudaina, entre els carrers Conquistador, Morey, Miramar i Portella. El fòrum de la ciutat ocuparia la cruïlla dels carrers d’Estudi General i Sant Roc. A l’altre extrem de l’illa, a Alcúdia, hi havia Pollentia, que en llatí significa “puixança”.

És significativa la ubicació estratègica d’ambdues ciutats vora el mar, dominant les dues badies de l’illa. Aquesta ubicació responia a la necessitat de mantenir la seguretat en la comunicació marítima entre la península Ibèrica i Itàlia.

A Mallorca, però, també hi hagué altres nuclis urbans. Plini ens parla de Bocchoris. Situada vora el port de Pollença, és una població que ja existia abans de l’arribada dels romans i que tingué l’estatut de federada. L’historiador romà cita igualment dos nuclis més: Guium (possiblement prop de Ses Salines) i Tucis (hipotèticament situada entre Petra i Manacor). De moment, però, no se n’ha trobat cap vestigi.

File0483

Menorca
A Menorca els romans ocuparen els que degueren ser uns antics emplaçaments d’origen púnic, Iamno (a l’actual Ciutadella) i Mago (a Maó). Com a Mallorca, estaven situats un a cada extrem de l’illa: l’un dominava la badia de Ciutadella i l’altre el gran port natural de Maó.

Es creu que Iamno prengué el nom d’un general cartaginès (Hannó), de la mateixa manera que Mago recorda, segons Tit Livi, el pas de Mago, germà d’Anníbal, per l’illa –s’hi desplaçà per reclutar foners durant la Segona Guerra Púnica al segle III aC. Una altra etimologia fa derivar Iamno de Iamnia, que en fenici significa “ponent”. Plini cita una tercera ciutat romana al centre de Menorca: Sanisera. Aquesta estaria situada al lloc que avui ocupa Alaior.

la romanitzaci de les illes balears 18 728

Eivissa, ciutat federada
L’Eivissa púnica (Ebusus) visqué un procés de romanització diferent del de la resta de l’arxipèlag. Durant les guerres púniques, estigué de part de Cartago. En acabar la contesa, però, no va sortir malparada amb el triomf de Roma. Ben al contrari, tot foren privilegis. Se li atorgà la categoria de ciutat federada, igual que passà amb Bocchoris. Amb aquest nou estatus Eivissa gaudí d’una àmplia autonomia legislativa –els seus habitants fins i tot es lliuraven de fer el servei militar-, econòmica -amb una activitat comercial encara més intensa- i religiosa.

El perquè d’aquest tracte de favor és un misteri. Roma només el solia tenir amb els seus aliats. Difícilment s’entendria que aquesta condició es concedís a una ciutat que havia lluitat al costat de l’enemic, a no ser que s’hagués acabat canviant de bàndol, com va fer Gader (Cadis). Però com que cap indici permet pensar tal cosa, també podria ser que, al final del conflicte, s’hagués produït una rendició incondicional d’Eivissa. Als punicoebusitans segurament no els quedà cap altra alternativa, si no volien ser militarment exterminats com els passà als seus veïnats mallorquins i menorquins.

Ebusus mantingué les seves institucions de tradició púnica i els seus privilegis amb Roma fins que acabà integrant-se definitivament dins l’engranatge polític de l’Imperi. Fou el 73 dC, en temps de Vespasià, amb la seva conversió en municipi.
 
El déu de la festa
Eivissa agafa el nom del déu Bes, la versió fenícia del Dionís grec. Es tractava d’una divinitat amb un caràcter marcadament festiu –no és casual, per tant, que avui l’illa s’hagi convertit en un destí del turisme de marxa. Se’l representava com un nan robust i deforme amb un gran fal·lus, sempre traient la llengua.

bes

Deú Bes

Adoptat del panteó egipci, Bes es convertí en un dels déus principals dels primers fenicis que s’establiren a Eivissa. La seva cara apareixia en la majoria de les monedes que a partir del segle IV aC s’encunyaren a l’illa.

Amb els cartaginesos, Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix pertot arreu com a atractiu turístic d’Eivissa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb l’Astarté fenícia i Afrodita grega. També, per tant, tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.

Tanit

Deessa Tanit

Aquest article parla sobre les ciutats romanes de Catalunya.

No us podeu perdre aquest llibre de  Es titula "La cova de l'últim Gimneta". És una novel·la històrica amb els foners balears com a protagonistes.

La cova de lúltim gimneta 1 e1517573180390

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius:

Articles del web relacionats:

Cornelius Atticus, el primer esportista conegut a Mallorca

La Comunitat Autònoma de les Balears concedeix cada any la distinció Cornelius Atticus a tots aquells illencs que han dedicat la seva vida a la pràctica i a la promoció de l'esport. Cornelius Atticus va ser un famós pancracista del segle III, considerat el primer esportista conegut a Mallorca. A l'antiga Grècia el pancraci –avui esdevingut nom propi de persona- era una prova olímpica. Tal com indica la seva etimologia (παν, "tot" + κρατός, "força"), es tractava d'una modalitat de lluita que admetia "tot tipus de força", puntades de peu a l'estómac i fins i tot als genitals, travetes, cops de puny a la cara i estrangulacions. Tan sols quedava prohibit mossegar i ficar el dit a l'ull.

Escena de dos pancracistes. El de la dreta intenta ficar el dit dins l'ull del seu rival. Un àrbitre intervé amb un fuet per castigar la falta
Escena de dos pancracistes. El de la dreta intenta ficar el dit dins l'ull del seu rival. Un àrbitre intervé amb un fuet per castigar la falta


Una altra prova de lluita similar al pancraci era el pugilat, paraula que ens ha arribat a través del llatí pugno ("lluitar"). En aquesta, en canvi, es lluitava amb guants pegant cops a les cames i a les mans, i no es permetia agafar l'adversari –per sorpresa nostra, els antics consideraven que el pugilat –d'on tenim púgil com a sinònim de boxejador- era més perillós que el pancraci En ambdós casos, els combats acabaven quan un dels dos contrincants aixecava el dit com a senyal de derrota o jeia inconscient al terra. L'esperit tan agressiu d'aquestes proves era una herència dels jocs rituals funeraris, en els quals es donava el duel a mort com a símbol d'oferiment de la vida a l'estimat difunt.

Boxejador del Quirinal (escultura hel·lenística de bronze del segle i aC)
Boxejador del Quirinal (escultura hel·lenística de bronze del segle i aC)

 

Avui la boxa no és no és tan agressiva com el pancraci o el pugilat. Igualment, el seu objectiu és deixar el contrincant “fora de combat”, és a dir, knock out. Les inicials d’aquest verb anglès ha donat l’acrònim de derrota K.O. D’altra banda, el terme boxa deriva de l’anglès box (“capsa”), en al·lusió al quadrilàter on els boxejadors es peguen.

Saltar a la palestra
En els Jocs Olímpics de l’antiguitat, la lluita formava part d'una de les proves del pentatló, que incloïa també carreres, llançament de disc, de javelina i el salt de longitud. Dins d'aquesta categoria, però, la lluita era coneguda com a παλή i no tenia res a veure amb el caràcter violent de les seves altres dues germanes: pancraci i pugilat –en les tres, però, els atletes solien untar-se el cos amb oli perquè el rival tingués més difícil on agafar-se.

Joves boxejant. Fresc de l'illa de Thera (mar Egeu)
Joves boxejant. Fresc de l'illa de Thera (mar Egeu


En la παλή, que equivaldria a l'actual lluita grecoromana olímpica, la victòria s'aconseguia quan es tomava al terra tres vegades l'adversari, quedant prohibits els cops i l'estrangulació. El lloc on es duia a terme aquesta competició rebia el nom de παλαίστρα. D'aquí tenim l'expressió "sortir o saltar a la palestra" en el sentit de donar-se a conèixer.

Entrenador grec a la palestra
Entrenador grec a la palestra

Cornelius Atticus
El pancrecista Cornelius Atticus no fou un romà de Mallorca. Pel seu cognom, cal pensar que era grec. La seva làpida, descoberta el 1933, és de les més belles trobades avui a Mallorca, a Pollentia (Alcúdia). L'epitafi que conté dóna bona mostra de la impressió que causà la seva mort en combat entre els seus seguidors. Es tracta de l'únic exemple de poesia epigràfica a les Balears. Avui es pot contemplar al Museu de Mallorca. Diu el següent:

"Als déus Manes de Cornelius Atticus, per sobrenom com el pancracista. Enganyat pel fat innocu, aquí descansa el malaguanyat. Va acostumar endurir els seus membres en constants palestres i, amb freqüència, amb el seu art va complaure el poble. Tu que vares néixer de la terra fèrtil per després ser cremat a foc i fum, res ja no ets, sinó tan sols el que el foc no consumí. Ossos i cendra reposen sota aquesta pedra."

Làpida de Cornelius Atticus
Làpida de Cornelius Atticus


Avui el guardó Cornelius Atticus consisteix en un diploma acreditatiu i una reproducció de la làpida del famós pancrecista trobada a Pollentia.

El Samsó mallorquí
Curiosament en època moderna, Mallorca reviuria, en certa manera, l’esperit pancracista de Cornelus Atticus amb Sebastià Llull Melis, també conegut com el Samsó mallorquí (1930-2007). Nascut a Manacor, Llull estava dotat d’una fabulosa força física, que va saber aprofitar per sobreviure a l’afamegada Mallorca de la postguerra. Així, es va dedicar a fer demostracions per mig món. Va recórrer la península, Amèrica del Sud i Europa. Tenia diversos números: suportava el pes de tres o més persones damunt del seu estómac, arrossegava un camió ple de gent amb les dents o aixecava 125 quilos amb una sola mà.

Cartell promocional del Samsó mallorquí
Cartell promocional del Samsó mallorquí
 
Tanmateix, el 1963 Llull va haver de deixar aquestes demostracions per problemes de salut. Aleshores, però, va desenvolupar la seva força mental amb el joc de dames, disciplina en la qual arribà a ser campió de Mallorca. El Samsó mallorquí moriria el 22 d’octubre de 2007 a la ciutat que el va veure néixer. Anys abans, el 2002, l’escriptor manacorí ja havia escrit la biografia d’aquest gegant de l’esport mallorquí: El Samsó Mallorquí (Sebastià Llull Melis). Edicions Documenta Balear.

Exhibició del Samsó mallorquí
Exhibició del Samsó mallorquí


Demostració del Samsó mallorquí
Demostració del Samsó mallorquí


I aquí teniu un vídeo interessant sobre la vida del Samsó mallorquí:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (25/05/2013), on parl sobre les etimologies de l'esport.




En aquest enllaç teniu sobre l'esportista més ben pagat al món clàssic.

Articles del web relacionats:
Al gimnàs s'hi va en pèl
-
 Coubertin, l'humanista olímpic
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px