Banner Top

Una muntanya ben màgica

Article publicat a l'Ara Balears (08/02/2016)

Per la seva salut, Thomas Mann faria bé de no ressuscitar. Molt ha canviat Davos, l’escenari de la seva cèlebre novel·la La muntanya màgica, publicada el 1924. Des de 1991 aquesta diminuta ciutat dels Alps suïssos, la més alta d’Europa a 1,560 metres sobre el nivell de la mar, acull anualment, a finals de gener, unes pomposes trobades del Fòrum Econòmic Mundial. Els seus convidats són les grans fortunes i els polítics més influents del planeta. Res a veure, doncs, amb els protagonistes de l’obra del premi Nobel alemany.
 
La muntanya màgica ens parla de Hans Castorp, un jove enginyer d’Hamburg que viatja fins a un balneari de tuberculosis de Davos, un lloc avui més famós per les seves luxoses estacions d’esquí. La seva intenció inicial és passar-hi tres setmanes de vacances al costat d’un cosí seu que s’hi troba ingressat. Tanmateix, la visita es converteix en una estada de set anys, durant els quals Castorp s’imbueix de les reflexions existencials de dos mentors del tot antitètics, Settembrini i Naphta.
 
Enguany els prop de 2.500 assistents de més de 100 països que s’han reunit a Davos també no han aturat de fer-se reflexions existencials. En el seu cas, però, giraven més aviat al voltant de la defensa d’un sistema capitalista que, aparentment sense alternativa possible, ja ha decapitat massa gent. El terratrèmol, de repercussions globals, s’inicià el 2008 després de la pinxada de la de bombolla immobiliària nord-americana. L’únic lloc, però, on no han arribat les seves saquejades és el sempre plàcid cim de Thomas Mann. Qui ho sap bé és el periodista anglès Andy Robinson, autor del llibre Un reportero en la montaña màgica. Cómo la élite econòmica de Davos hundió el mundo. (Editorial Ariel, 2013).

Robinson denuncia que, parapetat dalt del sostre d’Europa, el Fòrum Econòmic Mundial continua planificant estratègies per obtenir més beneficis enmig de l’actual crisi econòmica mundial. Tot plegat, però, es vesteix sota un discurs de la filantropia abanderat per celebritats convidades. Enguany l’actriu britànica Emma Watson ha presentat un programa per eliminar les diferències de gènere. Un altre actor, Leonardo DiCaprio, ha estat premiat per la seva lluita contra el canvi climàtic. I el cantant d’U2, Bono, hi ha celebrat el desè aniversari d’una campanya que lidera per combatre la sida a nivell mundial.
 
Un reportero en la montaña màgica desemmarca una monumental farsa on la plutocràcia intenta netejar la seva imatge al costat d’estrelles mediàtiques. És el que ja és conegut com a “filantrocapitalisme”. En aquest idíl·lic racó d’un dels paradisos fiscals preferit pels nostres corruptes el papa Francesc també s’hi ha volgut fer sentir per tercer any consecutiu. Així d’ingenu es manifestava en la seva darrera missiva: “No s’oblidin dels pobres! Aquest és el principal repte que tenen vostès com a líders en el món dels negocis”.
 
Robinson lamenta que la indignació ciutadana provocada per l’orgia financera d’aquests últims anys no hagi acabat amb la impunitat de les elits econòmiques de Davos. Apunta que la culpa, en part, és d’uns mitjans de comunicació que se senten emmordassats. I és que només uns quants periodistes elegits tenen accés directe a unes reunions on es discuteix el futur de l’economia mundial. Tanmateix, aquesta minoria acaba essent abduïda per a la causa. “Això –diu el reporter britànic- és el que passà a La rebel·lió dels animals d’Orwell. Cada vegada els porcs s’assemblaven més als que suposadament eren els seus enemics”.
 
En la seva muntanya màgica, Thomas Mann va voler descriure, des de la distància d’un sanatori dels Alps, la decadència moral de la burgesia europea als anys anteriors a la Primera Guerra Mundial. Al final de l’obra els tambors de guerra comencen a pertorbar l’harmoniosa pau dels interns d’aquell microcosmos. El seu protagonista, Hans Castorp, pressent l’apocalipsi que s’acosta: “Tenia por. Li semblava que tot allò no podia acabar bé, que acabaria amb una catàstrofe [...], amb una gran tempesta que ho devastaria tot [...] i que el període del malson seria seguit d’un terrible judici final”.
 
Avui, gairebé un segle després de la publicació de l’obra del premi Nobel alemany, sembla que els crits eixordadors de les víctimes del capitalisme encara no han arribat a les orelles dels nous habitants de la muntanya màgica de Davos. Si qualque dia els desmunten de veres el seu preuat sistema, l’autor d’Un reportero en la montaña màgica té clar quina serà la seva reacció. Cita una frase del geògraf britànic David Harvey: “El capitalisme mai no resol els seus problemes; simplement els desplaça a un altre lloc”.

Aquí teniu una ressenya de "La mutanya màgica" feta pel professor Xavier Díez.

Per saber més sobre què es cuina a Davos, no us podeu perdre aquests vídeos:





Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
El capitalisme que ens decapita

Per què canviam l'hora?

Avui en dia hi ha prop de setanta països del món que apliquen el canvi horari estacional per reduir el consum d’energia –gran part de l’hemisferi sud no canvia els seus rellotges ni tampoc ho fan algunes zones dels Estats Units i el Canadà. Amb l’avanç i el retard d’una hora a la primavera i la tardor, respectivament, s’ajusta l’horari oficial a l’horari solar, la qual cosa permet aprofitar més les hores de llum solar.

No obstant això, el primer canvi d’hora oficial es féu per motius econòmics. L’instaurà Alemanya durant la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu d’estalviar carbó, un dels béns més preuats de l’època. Arran de la crisi del petroli (1973), la majoria de països industrialitzats s’apuntaren a la mesura.

Franco, el culpable
L'estat espanyol viu una situació curiosa respecte al canvi horari. Per casa nostra passa el meridià de Greenwich, que marca els fusos horaris mundials que cada país ajusta a la seva longitud geogràfica per optimitzar les hores de llum solar. Tot i així, nosaltres som més a prop de l'hora de Polònia que de la del Regne Unit i Portugal. Això és fruit d'un caprici de Franco.

Mapa amb els fusos horaris
Mapa amb els fusos horaris

Durant la Segona Guerra Mundial, el 16 de març de 1940 Franco va decidir que els rellotges d’Espanya marcassin la mateixa hora que els de l’Alemanya de Hitler, situada més a l'est i amb un fus horari diferent. La Gran Bretanya va fer el mateix, però el 1945 va endarrerir els rellotges una altra vegada una hora i va recuperar l’horari que li correspon. A casa nostra encara és hora que es faci aquest pas. Curiosament, en el decret franquista de 1940, a l'article 5, s'indicava que "oportunament s'assenyalarà la data en què hagi de restablir-se l'hora normal". No obstant això, aquesta tornada a la normalitat mai no es produiria, ni amb la restauració de la democràcia.

Així doncs, Franco encara es troba ben present fins i tot en les busques dels nostres rellotges. Per culpa del dictador, vivim amb l'hora canviada i desajustada respecte a les hores de llum i foscor naturals que ens corresponen. Ara hi ha iniciatives populars per acabar amb aquesta herència del franquisme. Cal recuperar l'horari del meridià de Greenwich!

Benjamin Franklin, l’ideòleg
Tanmateix, el primer a mencionar el canvi d’hora va ser el polític nord-americà Benjamin Franklin, el 1784. Fou, però, l’entomòleg neozelandès George Vernon Hudson qui, el 1895, va presentar una proposta a la Wellington Philosophical Society per obtenir un estalvi de llum de dues hores. Deu anys després, a Gran Bretanya, el constructor William Willet va arribar independentment a la mateixa conclusió i defensà un canvi horari en el seu país.

Atès que el canvi d’hora està directament relacionat amb la llum solar, el seu impacte és pràcticament nul en els països propers a l’equador de la Terra, de manera que en aquests països no s’aplica. No obstant això, cada vegada són més els experts que qüestionen els suposats beneficis econòmics i operatius dels canvis horaris. Tampoc no passen per alt els trastorns que provoquen aquests canvis en la salut de la població.

Font: El Punt Avui
Font: El Punt Avui


Aquí teniu més informació sobre el clàssic debat sobre el canvi d’hora. Aquest altre enllaç també és interessant.

A les Baleares ens hem pres seriosament la possibilitat de no canviar d'hora a la tardor. Aquí teniu més informació sobre aquesta proposta. I aquest altre enllaç també és interessant.

Aquest article també és interessant: "Per què alguns països no canvien l'hora el març de 2017?"

En aquest vídeo Sònia Moll recita el seu poema "A les tres seran les dues":



El feixisme i l'antiga Roma

Traducció al català del reportatge publicat el novembre de 2010 a la revista "Historia y vida" (Núm. 512)

El feixisme italià no sorgí del no-res. El seu pilar fou l’antiga Roma. En la pobre Itàlia posterior a la Primera Guerra Mundial, Mussolini s’apropià dels símbols imperials com a vehicle de reafirmació nacional i es presentà com l’encarnació del nou líder disposat a fer renéixer l’Imperi romà. 
 
La Roma dels cèsars sempre ha fascinat els estats totalitaris. No debades, fou uns dels imperis més poderosos i duradors de l’antiguitat. Ja a partir del segle XVI, als països eslaus, els mandataris es feren dir Tsars, terme que deriva del llatí Caesar. Aquest era el sobrenom que acompanyava tots els emperadors romans des d’Octavi August, el qual l’emprà per primera vegada al segle I aC per senyalar que era descendent de l’artífex de l’Imperi, Juli Cèsar. La Rússia tsarista tampoc no tingué cap problema a considerar Moscou com la “tercera Roma”, després de la segona –la de Bizanci.
 
Amb el temps, a la filoromana Rússia tsarista, li sortiren seguidors. A principis del segle XIX Napoleó adoptà l’àguila de les antigues legions romanes com a senyera dels seus invencibles exèrcits –a l’antiga Roma l’àguila era un símbol de fortalesa. També s’apropià de la salutació romana que anys abans, al 1789, ja havien rescatat de l’oblit els revolucionaris francesos com a mostra d’identificació amb la idealitzada República romana. Aquesta salutació consistia a inclinar el braç dret cap endavant amb els dits junts i rectes. Era la manera respectuosa que tenien els soldats romans de saludar les autoritats –encara que existeixen estàtues romanes amb el braç aixecat, tanmateix, mai no fou una salutació habitual.

Per continuar llegint cliclau aquí. I aquí teniu la versió publicada a La Vanguardia.

Aquí teniu un article interessant titulat "La cara americana del feixisme".

Us recoman aquest article del web "Històries d'Europa" titulat "Els inicis del feixisme italià".

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'arqueologia durant el franquisme.

Per conèixer més la connexió entre el nazisme i Roma, aquí teniu un interessant vídeo titulat "La superciudad de Hitler"


Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
- Digau-li feixisme, no populisme!
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
-És realment fascinant
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Esparta, el mirall del nazisme

La revista d'història Clío, en el seu darrer número de juliol (165) m'acaba de publicar el reportatge "Esparta, el espejo del nazismo". Hi parl sobre la forta influència que tengué el mite d'Esparta en el Tercer Reich. Aquí en teniu un petit tast. El trobareu en els quioscs.

La ideologia del nazisme tingué un fort rerefons clàssic. Hitler, àvid lector, s’inspirà en el model d’Esparta. L’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria acabaren per atorgar a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. En ple segle XX, Alemanya estava disposada a seguir el mateix camí per esdevenir la nova potència mundial. 

El 1933, en assumir la presidència de l’Estat, Hitler només tenia una idea al cap: recuperar la “glòria nacional” perduda després de la Primera Guerra Mundial, convertint Alemanya en la nova Esparta del segle XX. Per al Führer la capital de l’antiga regió de Lacònia havia estat el primer estat Nacional Socialista, el zenit de la cultura grega que tant admirava: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: ‘Els grecs’ ”.

Aquesta sorprenent vinculació d’Alemanya amb el món clàssic no fou casual. A l’Europa de principis del segle XX l’antiga Grècia ja s’erigia com el bressol de la civilització occidental. A més, era indiscutible la seva connexió amb la raça ària, dipositària de l’indoeuropeu, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent. La recerca d’aquesta raça tan aclamada pel nazisme s’havia iniciat al segle XVIII per la Il·lustració. L’esperit anticlerical d’aleshores havia estat reticent a acceptar el relat bíblic, segons el qual totes les races humanes (semites, camites i jafètiques) haurien descendit de Noè i, per tant, serien d’ascendència jueva. Així doncs, es preferí desplaçar l’origen dels homes de l’Orient Mitjà a l’Índia. Ja a principis del segle XIX el filòsof alemany Schlegel havia apostat pel terme ari per designar aquesta primera estirp humana –segons alguns, en sànscrit (l’antiga llengua sagrada de l’Índia) el terme significa “noble”.


Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Aquest reportatge està relacionat amb un altre que em publicaren a la revista Historia y Vida titulat El fascismo y la antigua Roma. (Núm 512, novembre de 2010)

Aquest àudio d' "En guàrdia" de Catalunya Ràdio està dedicat als "nazis i l'antiguitat".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936.

Aquí teniu més informació sobre la Lebensborn, la fàbrica de nins nazis.



Aquí teniu la meva intervenció sobre aquest tema al programa "Luces en la oscuridad" (14/01/2016) de Gestiona Radio.

 
No uns podeu perdre aquest documental titulat "Els fills de Hitler".
 
  • Publicat a Clío

Les arrels hípiques dels derbis

Avui toca el derbi Madrid-Barça. La premsa esportiva, amb tot, prefereix parlar de "clàssic", essent així més fidel a l'etimologia del terme relacionada amb el món de l'hípica. Al 1780, lord Henry Durham, 12è comte de Derby, va organitzar una espectacular cursa de cavalls a Epsom Downs, al sud-est de Londres. Volia celebrar així el seu matrimoni amb lady Elizabeth Hamilton. Amb el temps, aquesta cursa, que encara ara té lloc a principi de juny, es convertí en una de les cites esportives més importants de Gran Bretanya, equiparable al torneig tennístic de Wimbledon.
 
La dimensió popular que tingueren els derbis hípics féu que el terme acabàs per al·ludir també als enfrontaments esportius, generalment futbolístics, de rivals de la mateixa ciutat o del mateix país anglosaxó. La resta d’Europa adoptaria aquest anglicisme a partir de la primera guerra mundial.

Cursa hípica del comte de Derby
Cursa hípica del comte de Derby
 
Etimologia d’esport
Gran Bretanya, el bressol de la competició esportiva, també seria l’encarregada de difondre la paraula esport. Fou un manlleu que féu de l’antic francès deport, que alhora contenia els ètims llatins de (prefix que indica procedència) i porto (“conduir”). Etimològicament, doncs, esport significa “sortir a fora”. Durant l’edat mitjana, però, la paraula adquirí el significat de “distreure’s”, “divertir-se”. Després, en anglès, fruit d’una afèresi, es passà de disport a sport. Amb tot això, doncs, ja podem gaudir tranquil·lament del derbi d’avui. I compte a veure cavalls en lloc de futbolistes!

La part fosca del futbol són els hooligans. Antonio José Navarro fa la següent reflexió sociològica d’aquest fenomen en un article publicat al suplement “Rar”, del diari Ara (03/07/2016):

“Les arrels del fenomen hooligan i ultra cal buscar-les en el profund simbolisme del mateix futbol: un camp (de batalla) on dos equips (o exèrcits) d’onze jugadors (guerrers), perfectament uniformats i dirigits pel seu entrenador (general), s’enfronten per guanyar, per demostrar la seva força. És una guerra sense víctimes, una possibilitat real de resoldre conflictes històrics sense morts, d’escenificar la lluita de classes sense sang, d’alliberar velles tensions racials avui condemnades. Recordem, per exemple, la rivalitat política/militar/econòmica entre les seleccions d’Anglaterra i Alemanya, entre ciutats com Madrid i Barcelona... El Sevilla FC ha sigut considerat, des de la seva fundació, el club dels señoritos, mentre que el Betis, a la mateixa capital, és l’equip dels treballadors... Els derbis entre el Tottenham Hotspur i l’Arsenal FC, veïns del nord de Londres, són la il·lustració del secular antisemitisme anglès: els primers, amb una àmplia massa social de jueus des dels seus orígens, vengen al terreny de joc les ofenses del rival, amb una forta base social de workers autòctons...”


Amb motiu d'un clàssic Barça-Madrid, al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) vaig parlar sobre les etimologies clàssiques del futbol.



Articles del web relacionats:

Una de "Champions", per favor!

El capitalisme que ens decapita

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l'actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d'intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”) o crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Aquests animals, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

Avui el capitalisme ja s'ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, d’escapçar, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L'encapçalament d'aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d'aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos (+ prae, “davant”), convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d'una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d'anar capcots i de visitar el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps. Per animar-nos enmig d’aquest trencacaps que és la vida, és millor que els cap de setmana ens cuidem del nostre estómac. Així, prest o tard, ens convertirem en autèntics “chefs”, paraula derivada també de caput i que ens ha arribat a través del francès i que en castellà donà “jefe”.

Capitalisme
Capitalisme


Ja està bé de
captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts com els caparrots, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser cabdills, capitans, capatassos, caporals capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, anar cap amunt i cap avall, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de les paraules italianes “capo” (<caput) i “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom. Pitjor passava en època de guerres, quan un col·lectiu, en veure’s acorralat, presentava la seva capitulació, és a dir, rendició o, dit d’una altra manera, el seu cap.

Esperem que aquest cap d'any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava”. Tanmateix, tants caps tants barrets! Per acabar (< ad caput venire, “venir al cap”) amb bon gust de boca podem prendre un cappuccino. Aquest tipus de cafè amb escuma blanca ruixat de canyella sorgí a Itàlia al segle XX. Va ser anomenat així atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde del caputxins, fundat el 1528 -el seu signe distintiu fou la caputxa (< caput).

Amb un bon cappuccino  a la mà “quedam cabals”, és a dir, no devem res a ningú ni l’altre tampoc a nosaltres – cabal és el conjunt de béns. Sempre, però, hi haurà algú que ens vulgui rescabalar alguna cosa, és a dir, recuperar o compensar una pèrdua.

Símptomes del capitalisme
Símptomes del capitalisme


Testaferros amb un bon cap
A part de caput, el llatí també tengué una altra paraula per referir-se al cap: testa. Originàriament, però, el terme volia dir “gerro”, “teula”; després, en sentit metafòric, adoptà el significat de closca, crani. D’ella deriva testaferro, que és la persona que presta el seu nom per a un negoci que en realitat no és seu. Amb l’afegitó de ferrum (“ferro”), es creu que la paraula va néixer al Itàlia al segle XVI. Manuel Filiberto, que presidia el ducat de Saboia, era, en realitat, l’home de palla del rei de França, Francesc I. Entre els seus súbdis se’l coneixia com a testa di ferro, “cap de ferro” en el sentit de caparrut. Amb el temps el sobrenom va perdre aquest significat i passà a designar precisament tot el contrari: persona que es deixa dur, home de palla. De testa també testarrut, “testarudo” en castellà, sinònim d’obstinat.

Jesús contra el capitalisme
Segons els Evangelis, Jesús no era molt amic del capitalisme. Després de la seva entrada triomfal a Jerusalem del diumenge de Rams, el fill de Déu va anar al temple. Hi trobà una munió de mercaders que hi tenien instal·lats llocs de venda de coloms i de canvi de moneda. En veure’ls, es posà fet un nero i el engegà dient: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”.

 

Us deix amb unes reflexions de David Fernández sobre el capitalisme:

"Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem".

I aquí teniu unes quantes reflexions dels clàssics sobre el nostre afany de lucre:
  • Petroni: Assem habeas, assem valeas     "Si tens un as (una moneda”, vals un as” (equival al nostres “Tant tens tant vals”)
  • Virgili: Auri sacra fames        “Maleïda fam d’or”

Al final d'aquesta entrevista trobareu unes reflexions interessants del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la indústria cultural al servei del capitalisme.

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme en l'era moderna:


I aquí teniu una interessant reflexió sobre el capitalisme de la mà de Julio Anguita:



Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Aquí teniu la cançó de Raimon, "Societat de consum":

 

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
- Resignau-vos!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px