Banner Top

L’esplendorosa Roma del Cinquecento

En 1494, en ser expulsats els Médici, Florència deixà de ser el motor del Renaixement. Aleshores el pontífex Juli II (1503-1513), un home enèrgic que es guanyà l’apel·latiu de “Papa guerrer”, decidí que Roma, a uns 400 kilòmetres més al sud, havia de ser el nou imam artístic de la Itàlia del segle XVI, la del Cinquecento -la del segle XV és coneguda com la del Quattrocento. Això es traduí en una política de reconstrucció del monuments de la cristiandat i de remodelació de la ciutat.
 
Basílica de Sant Pere
Les formes emprades en l’arquitectura del moment no sempre foren les més correctes. I és que en alguns casos el Fòrum Romà serví de pedrera per aconseguir el marbre necessari per a les noves obres. En fou un exemple la intervenció a la Basílica de Sant Pere, a càrrec de l’arquitecte Bramante (1444-1514).

Basílica de Sant Pere
Basílica de Sant Pere

Aquest edifici, el més emblemàtic de la Santa Seu, es començà a construir al 1506 aprofitant les ruïnes d’una antiga basílica erigida al 324 per l’emperador Constantí sobre on suposadament es trobava la tomba del gran apòstol. Les obres durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, el florentí Miquel Àngel (1475-1564), autor de la famosa cúpula –fou el projecte arquitectònic més important del Renaixement, inspirat en la cúpula de Brunelleschi de Florència.
 
Al 1586, per ordre del papa Sixt V, la catedral de Sant Pere seria custodiada per un imponent obelisc que se situaria al bell mig de la plaça porticada que entre 1656 i 1667 projectaria Bernini. Es tractava de l’obelisc que al 40 dC l’emperador Calígula havia fet traslladar d’Alexandria al seu circ, que posteriorment seria conegut com el Circ de Neró -l’espai havia estat testimoni al 64 dC de la crucifixió de qui Jesucrist predigué que constituiria la primera pedra de l’Església catòlica.
Plaça de Sant Pere amb obelisc
Plaça de Sant Pere amb obelisc
 
Els obeliscs eren considerats antics monuments solars. Roma seria la ciutat del món que en tendria més, amb un total de tretze -l’obelisc de la Plaça de Sant Pere és el segon més alt de Roma, després del de Letran (al mateix Vaticà), i l’únic que roman intacte en el temps i d’una sola peça. Aquesta moda ja havia estat iniciada pels emperadors romans fascinats pel país dels faraons. La seva restitució al cap de tants de segles no era casual. Al cap i a la fi moltes històries bíbliques tenien com a escenari Egipte, i les croades havien permès visitar aquells llocs.

Edificis com la Basílica de Sant Pere es varen construir gràcies als doblers que el Vaticà aconseguia de la venda d’indulgències, absolucions del pecat. Això el 1517 va ser criticat per monjo alemany Martí Luter, el qual va fundar un nou corrent cristià, el protestantisme, allunyat de qualsevol mercantilisme de la fe.

Capella Sixtina
El 1508 Rafael (1483-1520), natural d’Urbino, va rebre l'encàrrec del papa Juli II de decorar diferents sales del Vaticà amb famosos frescos com L’escola d’Atenes o El Parnàs. Aquell mateix any Miquel Àngel (1475-1564) també fou requerit per redecorar la deteriorada volta de la Capella Sixtina, construïda entre el 1471 i el 1484, en l’època del papa Sixt IV. Es tracta de la sala on avui és la sala on els cardenals es reuneixen per elegir un Papa al crit de fumata blanca.

 

A Roma, el famós artista florentí ja s’havia guanyat una bona fama amb escultures com la de Moisès –concebuda com a tomba del mateix papa Juli II-  o com la de La pietà de Sant Pere, la imatge de la Verge sostenint al seu Fill mort. Miquel Àngel, però, va acceptar a contracor l’oferta del Pontífex. No es considerava un gran pintor ni tampoc dominava del tot la tècnica del fresc. Estava convençut que l’encàrrec era una mala jugada del seu gran rival Bramante per tal de ridiculitzar-lo.

Moisès de Miquel Àngel
Moisès de Miquel Àngel

La pietà de Sant Pere
La pietà de Sant Pere

Durant quatre anys de dedicació absoluta, Miquel Àngel omplí la volta de la Capella Sixtina de personatges de diversos passatges de la Bíblia o que estan lligats al Llibre: els avantpassats de Crist; les sibil·les que, segons una antiga tradició, varen predir als gentils l’arribada de Crist; o els profetes, que anunciaren als jueus la vinguda del Messies. A la part central destaca La creació d’Adam, l’escena més emblemàtica de totes.
 
L’obra quedà inaugurada el dia de Tots Sants de 1512. Un any després moria el seu valedor, el papa Juli II. Es creu que amb aquesta intervenció el Pontífex volia reflectir les seves aspiracions de poder polític. El 1533, al cap de vint-i-un anys, Miquel Àngel tornà a la Capella Sixtina. El papa Climent VII li encomanà pintar, a la paret del cor, el cèlebre fresc del Judici final.

Volta de la Capella Sixtina
Volta de la Capella Sixtina
 
Judici final
El fresc és presidit per Crist amb l’aparença d’un imponent Júpiter. A la seva dreta té aferrada la Verge, que, atemorida, sembla que prega per la salvació d’alguns mortals. Als seus peus hi ha dos màrtirs: sant Llorenç i sant Bartomeu, aguantant la seva pell que li va ser arrencada en el seu turment -a la pell apareix retratat el mateix Miquel Àngel; sembla una al·lusió al destí final de l’artista.  Possiblement ambdós sants tenen un lloc privilegiat perquè la Capella Sixtina també havia de ser dedicada a ells.

Judici final de la Capella Sixtina
Judici final de la Capella Sixtina
 
A la dreta de Crist hi ha els qui pugen al cel - no ho fan fàcilment, sinó amb molt d’esforç i ajudant-se els uns als altres. A l’esquerra s’hi troben els condemnats -orgullosos, luxuriosos, estafadors, egoistes i d’altres pecadors-, que són llançats a l’infern per diversos àngels venjadors.
 
A l’hora de pintar aquestes escenes, Miquel Àngel agafà com a referència les Sagrades Escriptures i el Dies Irae de Fray Tomás de Celano. També, però, estigué fortament influït per la Divina Comèdia de Dante i per la mitologia clàssica, de qui prengué la figura de Caront, que passa remant amb la seva barca cap a la boca de l’infern.

Capella Sixtina
Capella Sixtina

L’obra, finalitzada el dia de Nadal de 1541, va suscitar per igual admiració i escàndol a causa de la nuesa dels seus personatges. El 1564, havent mort Miquel Àngel, el Concili de Trento arreglar aquell despropòsit de la Capella Sixtina. El treball s’encarregà a Daniele da Volterra, qui pintà uns púdics vels a les parts nobles de les figures. Per això va rebre el nom burlesc d’Il braghettone (“el calçons”).

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel, de la Capella Sixtina:




Aquest vídeo fa un repàs sobre les principals escenes de la Capella Sixtina:




Articles del web relacionats:
- Capitals amb Capitoli
Roma segons Ròmul?
- Esperant l'Apocalipsi
- Fumata blanca, la història del consens papal
- El rostre de Déu
- Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus
- Luter, el monjo que es rebel·là contra la corrupció de Vaticà
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Sobre Acadèmies, Liceus i Ateneus

Quan anam a una acadèmia, un Liceu o un Ateneu, podem estar tranquils. Estam en bones mans! La primera Acadèmia es construí a Atenes al costat d’un santuari dedicat a l’heroi mitològic Academos, de qui agafà el nom –paraula constaria de l’adverbi ἑκας (“lluny”) i de δῆμος (“poble”). En la mitologia grega, Academos va ser qui va revelar als Diòscurs (Càstor i Pòl·lux) el lloc on Teseu guardava presa la seva germana, la bella Helena.

L’Acadèmia d’Atenes va ser fundada el 387 aC per Plató després de la seva primera incursió fallida a la ciutat siciliana de Siracusa –allà, el pare de la teoria de les idees havia volgut posar en pràctica el seu programa polític. Aquesta escola gaudí de més llibertat intel·lectual que les comunitats pitagòriques en les que s’inspirava.
 
En aquella acadèmia s’estudiaven una gran diversitat de matèries. Les matemàtiques, però, hi tenien un paper destacat. Ja ho advertia una màxima al frontispici de l’edifici: “Que no hi entri ningú que no conegui la geometria”. A la mort de Plató el 347 aC, la direcció de la institució va passar a mans d’Espeusip, un filòsof de rang intel·lectual inferior però que comptava amb el “mèrit” de ser el nebot del fundador.

No deixa de ser curiós veure com el recte i moralitzant Plató, defensor del govern dels millors, propiciàs aquest flagrant cas de nepotisme. I és que entre els seus deixebles hi havia gent molt més preparada. És el cas d’Aristòtil, “qui té el millor (ἄριστος) objectiu (τέλος)”.

En qualsevol cas, l’Acadèmia, també coneguda com l’Escola d’Atenes, s’acabaria convertint en un centre intel·lectual de referència. Així ho demostren els seus nou segles d’existència. Seria clausurada el 529 dC per l’emperador cristià Justinià, que la considerà un focus de paganisme.
 
Liceu
Després de la seva formació a l’Acadèmia, Aristòtil, natural d’Estagira (a la costa de Tràcia), fou contractat pel rei Filip II de Macedònia perquè fes de preceptor del seu fill Alexandre el Gran. El 335 aC, en tornar a Atenes, va decidir fundar la seva pròpia escola que anomenà Liceu per estar situada en un barri proper al temple d’Apol·lo Lici (λύκος vol dir llop en grec) ) -per ventura al déu li agradava caçar llops.

Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
Una estàtua de la figura d'Apollo Lykeios al Louvre.
 
Durant tretze anys, fins a la seva mort el 322 aC, Aristòtil no es cansà d’ensenyar. “Tots els homes, per naturalesa, desitgen saber” (πάντες ἀνθρώποι τοῦ εἴδεναι ὀρεγόνται φύσει) va manifestar a l’inici de la seva Metafísica. L’estagirita donava les seves lliçons fent voltes pel passeig porticat del  Liceu. Es convertia així en un peripatos (< περι, “al voltant de” + πατέω, “caminar”). Per aquest motiu, els seus seguidors també foren coneguts com a peripatètics –en la terminologia moderna se’ls podria considerar uns “runners”, que és així com s’anomenen aquells esportistes que intenten cercar un punt filosòfic a l’acte de córrer. El Liceu iniciaria el seu declivi a partir del 86 aC quan fou saquejat pel militar romà Luci Corneli Sil·la. Avui, amb tot, hi ha moltes institucions culturals, sobretot relacionades amb la música, que porten el seu nom –a França als centres d’educació secundària se’ls diu liceus.
 
A finals del segle IV aC un exalumne d’Aristòtil, l’atenès Demetri Falèron rebria l’encàrrec de muntar a Egipte la famosa biblioteca d’Alexandria. Es tractà del primer intent seriós de posar per escrit “la memòria de la humanitat”. Amb aquest nou centre del coneixement emparat per les Muses,  el flamant monarca Ptolomeu I volgué convertir Alexandria en la nova Atenes, que anys enrere, amb l’Acadèmia de Plató i el Liceu d’Aristòtil, s’havia erigit en el far intel·lectual d’Occident.
 
Ateneu
A Roma el centre del coneixement per antonomàsia va ser l’Athenaeum, dit així en honor a Atena (Minerva romana), deessa de la guerra, però també de la saviesa. Es creu que l’Athenaeum, que tenia forma de teatre, va ser construït per Adrià vers el 135. A partir de finals del segle XVIII moltes ciutats europees també fundarien associacions culturals amb el nom d’Ateneu. A casa nostra el més famós fou el de Barcelona, que el 1860 obrí les seves portes amb el nom d’Ateneu Català –després seria conegut com a Ateneu Barcelonès.

Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
Minerva i el centaure (Botticelli, 1445-1510)
 
Tanmateix, l’Athenaeum de Roma no pogué eclipsar l’Acadèmia atenesa. El seu record  va estar molt present durant el Renaixement. De fet, el 1459 el gran mecenes italià Cosme de Médici refundaria a Florència aquella escola platònica tancada nou segles enrere. Amb el temps, altres ciutats d’Itàlia i d’Europa en general també crearen les seves pròpies acadèmies.

Escola d'Atenes
Escola d'Atenes

El 1510 Rafael va voler immortalitzar la primera Acadèmia de Plató en el seu famós fresc L’escola d’Atenes (1510). Plató i Aristòtil ocupen el centre de l’escena, entre els grans pensadors grecs, i ofereixen gestos contraposats: Plató apuntant amb una mà al cel i Aristòtil a la terra. Rafael va voler destacar així les dues formes de veure el món d’aquests dos gran tòtems del pensament clàssic: l’idealista versus el realista. No debades, Aristòtil, a diferència del seu mestre, es va dedicar a investigar tan sols la realitat que tenia davant dels seus ulls.

Si voleu saber qui és qui al quadre L'escola d'Atenes no un podeu perdre aquest vídeo.






 

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
 
El 654 aC els cartagineos fundaren Ibusim (Eivissa) en honor al déu Bes (Ebusus), que al món grec equivaldria a Dionís. Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix per tot arreu com a atractiu turístic de l’illa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb amb l’Astarté fenícia (Afrodita grega) ja que també tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.
 
 
Déu Bes
Déu Bes

 

Deessa Tanit
Deessa Tanit
  
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


Si voleu saber més sobre la influència fenícia a Eivissa podeu consultar el reportatge que em van publicar a la revista d’història Sàpiens (març 2007, Núm. 53) amb el títol “Eivissa, l’illa de l’excepció”.

I si voleu conèixer la presència grega a la Mediterrània, podeu consultar el reportatge “Grecs a la Mediterrània” (Sàpiens, setembre 2013, Núm. 133)

 

 

 

 

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px