El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia, regió cèntrica del Peloponnès. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.

De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.

 

En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.

Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.

En l’imaginari romà també trobam licantrops. Autors con Plini el Vellrecullen l’existència d’un llac d’Arcàdia, pàtria del mític Licàon, que convertia en llops els homes que gosaven travessar-lo sense roba. Al cap de nou anys, si no s’havia apropat als homes, podia tornar a travessar el llac i recuperar la seva forma humana.

La lloba bondadosa de Roma
En la mitologia clàssica trobam un episodi on el llop (o millor dit, la seva femella) té un rol positiu. És l’episodi de la lloba Luperca que va alletar Ròmul i Rem després que els futurs fundadors de Roma fossin abandonats al riu Tíber per al seva mare Rea Sílvia.

La lloba Capitolina

Amb tot, es diu que aquella lloba era en realitat una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”) pel seu caràcter salvatge. Casualment, en llatí, lupa significa “prostituta” i les cases de putes es deien lupanars perquè els gemecs que s’hi sentien recordaven els de les llobes.

La bondadosa llopa Luperca recorda el llop Akela d’El llibre de la selva (1894), del britànic Rudyard Kipling. És el cap del ramat on es cria el nin protagonista, Mowgli, que ha perdut els seus pares enmig de la selva.

El llibre de la selva

El llop mascle alfa

La principal característica del llop mascle alfa és una discreta confiança i seguretat en si mateix. Sap el que més convé al seu ramat, sobre el qual exerceix un efecte tranquil·litzador, sense necessitat de ser agressiu.

Llops disfressats d’ovella
A la Bíblia, en canvi, el llop és presentat com un animal associat a la falsedat i la traïció. L’Evangeli segons Sant Mateu ens diu que Jesús va alertar els seus deixebles dels falsos profetes que “vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços”.

Durant l’edat mitjana el cristianisme va convertir el llop en l’animal més salvatge i despietat. D’aquesta manera de l’identificà amb el dimoni. A més, ferotge i voraç, aquesta bestiola seria protagonista d’incomptables contes com el de la Caputxeta Vermella -la versió més coneguda és la dels germans Grimm del 1857. A dia d’avui el llop continua gaudint de molt mala fama. Tenim, per exemple, el qualificatiu de llops solitaris per al·ludir als autors de determinats actes terroristes.

El llop i la Caputxeta Vermella

Nin amb hipertricosi

El cas més cèlebre d’hipertricosi va ser el de Pedro González o Petrus Gonsalvus. Nascut a Tenerife el 1537 poc després de la conquesta, també és conegut com l’ “Home Llop Canari” o el “Salvatge Gentilhome de Tenerife". Als deu anys va ser portat a França, a la cort del rei Enric II, on va romandre 44 anys. La seva arribada a la cort parisenca va causar molta d’expectació.

Petrus Gonsalvus

El 1573 Pedro González es casà amb una bella parisenca anomenada Catherine. El matrimoni tengué sis fills, tres nins i tres nines. Només en dos d’ells no es va repetir la malaltia. Hi ha constància que l'hipertricosi també va afectar als seus néts.

D'aquests anys hi ha diverses pintures i gravats de la família, entre ells els quatre quadres de cos sencer que es troben al Castell d'Amras a Innsbruck (Àustria). A partir d’aquesta quadres la malaltia hipertricosi també es conegué com a "síndrome d'Ambras".

Pedro González i la seva família

Pedro González va morir el 1618 amb 80 anys a Capodimonte (Itàlia). Es creu que el seu matrimoni va inspirar el conte de fades La Bella i la Bèstia.

La Bella i la Bèstia de Disney

Un altre cas famós d’hipertricosi fou el de Barbara va Beck, una exitosa artista del segle XVII. Va tenir un fill, qui, curiosament, no va heretar la seva malaltia.

Barbara va Beck

En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l'organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l'organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.

Sabíeu que l'expressió "mascla alfa" està relacionat amb el llop? Ho explica aquest interessant article d' "El País".

En aquest reportage trobareu més informació sobre la història de l'home llop.

Aquest article parla de curiositats del regne animal a l'antiguitat romana.

Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:

Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre Licàon:

Aquest altre explica el mite de l'home llop:

I per acabar, la cançó "Un hombre lobo en París", de "La Unión":

Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial. La de Pan estava feta amb una canya anomenada fístula, paraula que avui ha donat nom a una úlcera estreta o canal que no cicatritza i que és semblant a l’instrument del déu grec.

Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríope. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.

 

Faune Barberini (Gliptoteca de Múnich)

Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.

 

Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí tallar diversos jocs. Ajuntant-los de manera ordenada i decreixent va crear un instrument musical: la flauta pastoral, també coneguda com a siringa. D’aquesta manera, quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa.

Va ser així com Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

Dafnis, l’alumne predilecte de Pan
Un dels alumnes predilectes de Pan va ser el jove Dafnis. Era fill d’Hermes i d’una nimfa que el va abandonar en un camp de llorers de Sicília (en grec δάφνη vol dir “llorer”). Recollit per un grup de divinitats agrestes, Dafnis va exercir l’ofici de pastor i inventà la poesia bucòlica. Per poder excel·lir en aquesta empresa, Pan li ensenyà a cantar i a tocar la siringa.

Dafnis, tanmateix, moriria jove per culpa de l’amor d’una dona. La nimfa Nomia (“la Pastora”) estava tan enamorada d’ell que l’amenaçà de deixar-lo cec si li era infidel. Així, un dia una altra nimfa va emborratxar el jove per poder gaudir dels seus encants. De seguida, Dafnis quedà cec i, a partir d’aleshores, va recórrer els camps tocant tristes melodies amb la seva flauta. En el seu dolor va acabar tirant-se per un barranc. Algunes versions diuen que, en caure, es transformà en roca.En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta "inutilitat" de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.

Casa del Faune (Pompeia)

Aquí teniu un blog sobre la música a l'antiga Grècia titulat "Siringa, la música de l'antiga Grècia".

En aquest altre enllaç trobareu més informació sobre la relació entre Peter Pan i Pan.

Aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre el simbolisme de les banyes. Aquest altre també parla sobre la representació del Faune.

Articles del web relacionats:
- Sobre nimfòmanes i sàtirs

August, impulsor de la Pax Romana –període de pau que es perllongaria un segle i mig més, fins a Marc Aureli (segle II dC)-  s’ocupà d’exaltar els valors tradicionals, els mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), vistos com els responsables de l’expansió i la grandesa de Roma durant els cinc segles de República (510 aC-27 aC). Entre ells hi havia la fides (“fidelitat”), la gravitas (“autocontrol”), la constantia (“perseverança”), la dignitas (“dignitat”), l’auctoritas (“autoritat”) i la virtus (“coratge”). La recuperació d’aquests valors s’alçava com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.

Amb tot, la pedra a les sabates del “conservador” August va ser la seva única filla natural, Júlia, fruit del seu primer matrimoni. Va ser la primera romana, l’efígie de la qual va aparèixer en una moneda. S’havia guanyat aquest honor per haver donat a llum sis fills. La seva fertilitat la convertí en el millor anunci del programa de creixement demogràfic impulsat pel seu pare. Júlia havia estat educada amb la màxima rigidesa i cura. En enviudar, el seu pare la va fer casar amb el seu altre fill adoptiu, Tiberi, el futur emperador. Va ser una unió molt tòxica.

I aquí teniu un vídeo sobre diferents casos de llibertinatge a Roma:



Si voleu comparar el sexe a Roma amb el d'Egipte, aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Enric Calpena conversa amb el doctor en Egiptologia Marc Orriols-Llonch sobre la sexualitat a l'Antic Egipte.

Aquest article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

L’etimologia de la Ciutat Eterna no és gens clara. La tradició d’origen grec s’inventà un personatge epònim anomenat Rhomos, derivat alhora d’una paraula que significaria “força”. Una altra teoria vincula el topònim amb ruma, “mamella” en llatí, en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat. Tanmateix, la teoria més famosa és la que vincula Roma amb Ròmul, el seu fundador.

Roma nasqué d'un drama familiar. La tradició diu que, quatre segles després que Ascani, fill de l’heroi troià Eneas, fundàs Alba Longa, aquesta ciutat del centre de la península itàlica passà a ser governada per un rei, Procas Silvius, que tenia dos fills, Numitor i Amuli. Numitor, el més gran, era de naturalesa pacífica, mentre que el seu germà petit Amuli era cruel i despietat.

En morir el patriarca, Amuli, cobdiciós de poder, prengué el tron al seu germà i l’expulsà amb la seva esposa i els seus fills. Tot i que Amuli sabia que el seu germà no faria res per recuperar la corona, no estava tan segur del seus descendents, de manera que els féu matar a tots, excepte la jove Rea Sílvia. Aquesta se salvà gràcies a les súpliques de Numitor i fou nomenada sacerdotessa de Vesta, deessa del foc sagrat.

La lloba Luperca
Per exercir el seu càrrec, Rea Sílvia havia de mantenir-se verge. El déu Mart, però, va enamorar-se d’ella. D’aquesta unió naixeren els bessons Ròmul i Rem. En assabentar-se’n, Amuli es va enfurismar i ordenà que els nadons fossin abandonats al Tíber dins un cistell que, tanmateix, acabaria recalant a una vorera del riu.

L’episodi de l’abandonament de nadons es troba present en moltes cultures: l’heroi grec Perseu també fou abandonat a un riu dins d’un cistell, igual que el patriarca bíblic Moisès, que en hebreu significa “l’he tret de l’aigua” -l’objectiu d’aquest tòpic literari és subratllar el caràcter excepcional d’aquestes figures ja des del seu naixement.

El corrent del riu empenyé el cistell de Ròmul i Rem fins a una vorera del Tíber. Allà, els crits dels infants varen atreure l’atenció d’una lloba, Luperca, que va córrer a alletar-los. Finalment foren recollits per un pastor, Faustulus, qui els crià amb la seva dona Acca Laurèntia com si fossin fills seus. Les males llengües diuen que aquella lloba, de fet, no era una bèstia, sinó una dona de debò, anomenada Lupa (“Llopa”), pel seu caràcter salvatge –no és casual que en llatí lupa signifiqui “prostituta”.

Avui la lloba Luperca o Lloba Capitolina és el nom que rep una escultura de bronze dels Museus Capitolins de Roma, convertida en tota una icona de la Ciutat Eterna. Està formada per l’animal alletant els bessons. Ha estat atribuïda a artistes etruscs i datada del segle V aC. Amb tot, una nova anàlisi situa la seva realització molt més segles després, entre els segles VIII i XIV dC. Els dos nins haurien estat afegits durant el Renaixement.

Fou així com Ròmul, amb un bou i una arada, es posà a marcar els límits, el pomerium, on construiria les muralles de la nova ciutat. Aquests fets succeïen en la data mítica del 21 d’abril de l’any 753 aC, quatre-cents anys després de la caiguda de Troia.

Rem, menjat per l’enveja, va cometre la ximpleria de creuar sense permís el solc fet pel seu germà. Això acabà d’irritar Ròmul, que el matà travessant-lo amb una llança. Es produïa així un dels més famosos casos de fratricidi de la història de la humanitat, juntament amb el de Caín i Abel, relatat per la Bíblia. Després de la marxa de Ròmul, qui ocupà el seu tron va ser Numa Pompili, el legislador. Va ser un dels regis més estimats i recordats de Roma.

Aquí teniu un qüestionari online de la revista Sàpiens titulat: "Cert, o mijta mentida? Les llegendes urbanes sobre l'antiga Roma"

Aquí teniu un documental sobre Roma de la mediàtica historiadora Mary Beard:

En aquest enllaç trobau informació mites fundacionals sobre altres ciutats.

Articles del web relacionats:
- Cridar els quirits
- Paraules a vista d'ocells
- Palaus a la muntanya
- Pot ser sana l'enveja?
- Per què odiam?
- Apoteosis apoteòsiques
- Moscou, la tercera Roma
- Bizanci. L'edat d'or de Constantinoble

Tanmateix, segons una teoria, Sant Valentí, com altres festivitats cristianes, tendria uns orígens pagans, en aquest cas, les Lupercalia, que els romans celebraven al voltant del 14 de febrer. Agafaven el nom de Faune, romanització del grec Pan, déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. Faune, d’aspecte animalístic, tenia per sobrenom Luperc ja que  recordava la lloba (lupa) que havia alletat els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma -el protagonisme final, amb tot, se l’endugué Ròmul.

Amb la sang del moltó (animal considerat impur) el sacerdot ungia el front d’un grup de joves, els luperci, que de seguida sortien de la gruta pràcticament despullats. Aleshores emprenien una cursa esbojarrada pels carrers de Roma. Mentre corrien proferien tota mena d’obscenitats i, amb una corretja feta amb les restes de l’animal sacrificat, anaven donant fuetejades a tothom qui es posava davant seu -el fuet venia a emular el membre viril.

El 1969, però, la festa deixà de tenir el vistiplau de l’Esglèsia. Atès el misteri que envolta el personatge cristià, el Vaticà, sota el pontificat de Pau VI, retirà Sant Valentí del calendari catòlic –es mantenia la data amb sant, però sense celebració. Tanmateix, els grans centres comercials ja s’havien apropiat del sant. Segur que, si avui aixecàs el cap de la tomba i veiés en què s’ha convertit la seva onomàstica, diria: “tapa, tapa”.

Sant Dionís, Dia dels Enamorats valencians
Al País Valencià el Dia dels Enamorats és el 9 d’octubre, el dia de la Diada Nacional, que coincideix amb l’onomàstica de Sant Dionís, patró dels forners i pastissers. Se celebra amb la Mocadorada o Mocadorà. El homes regalen a les seves estimades un mocador ple de dolços fets de massapà amb la forma d'elements propis de la pirotècnia i de les fruites i hortalisses valencianes. Aquests dolços representen els queviures de l'horta de València que els habitants de València oferiren a Jaume I i a la reina Violant d'Hongria el 9 d'octubre del 1238, dia de la seva entrada triomfal a capital del Túria.

El Nou d'Octubre es començà a celebrar a partir de 1331. Al Principat de Catalunya, el Dia dels Enamorats és el 23 d’abril. Coincideix amb la Diada de Sant Jordi i és una evolució de l’antiga Fira dels Enamorats que se celebrava a Barcelona. A la Xina, en canvi, el dia de l’amor es festeja tradicionalment el setè dia del setè mes del seu calendari lunar i s’anomena Qi Xi o festa del doble set.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/02/2017), reflexion sobre la celebració de Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0.

Aquí teniu 20 frases del cinema memorables amb l'amor com a protagonista.

Aquí teniu un interessant article de Rosa Montero titulat "Maldito San Valentín".

Aquest vídeo del programa "El hormiguero" d'Antena3 parla d'un interessant experiment de 36 preguntes per a enamorar-se:




Aquestes són les 36 preguntes per a enamorar-se.

Articles del web relacionats:
- Roma segons Ròmul?
- Per què som cristians?
- Cupido concupiscent
- Sant Jordi, un mite universal
- L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
- La vulgarització de l'amor platònic
- Matrimoni amb amor?
- Estimar té un preu

Aquesta és la gran cançó del dia de Sant Valentí: "Será porque te amo":



Per acabar, aquí teniu un altre cant a l'amor: "Love is in the air", de John Paul Young: