Banner Top

A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid.  Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.

El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.


Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec).  Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.

Macaronèsia
Macaronèsia

Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

Pieter Bruegel

El país de Xauxa (Pieter Brueghel el Viejo, 1567), representa el pecat capital de la gula

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies". Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.

En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d' "El jardí de les delícies"

Aquest vídeo també parla de l'obra d'El Bosco.

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Les noves amazones

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (28/10/2013)
 
El moviment feminista observa cada cop amb més perplexitat el ressò mediàtic que està tenint Femen. Es tracta d’un grup de dones que va néixer fa cinc anys a Ucraïna per denunciar la pornografia i la prostitució al seu país d’origen. Ara, però, amb centenars de seguidores arreu del món, es dedica a combatre un ventall més ample d’injustícies. Fa unes setmanes tres de les seves activistes irromperen al Congrés dels Diputats per mostrar el seu rebuig a la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón. Sorprengué constatar quina és la seva principal arma reivindicativa: pits al descobert amb consignes pintades. Aquesta estètica recorda molt la de les amazones, considerades les precursores del feminisme a l’antiguitat.
 
La mitologia ens diu que les amazones vivien prop de les costes del mar Negre. Eren filles d’Ares, el déu de la guerra, i de la nimfa Harmonia. Segons una etimologia molt popular, però poc fiable, el seu nom significaria, en grec, dones “sense pit” (a+mazos). No debades, tenien per costum tallar-se’n o cremar-se’n un per dominar millor l’arc, el seu temut instrument de guerra. Curiosament, però, no hi ha indicis de tal pràctica en les obres d’art, on les amazones sempre són representades amb ambdós pits, encara que amb un freqüentment cobert -és més probable que amazona provengui del persa i signifiqui “guerrer”.
 
El combat de les Amazones (Rubens)
El combat de les Amazones (Rubens)

Aquestes intrèpides dones mantenien una societat matriarcal i sense homes. Segons Estrabó, un cop l’any, per evitar l’extinció de la seva espècie, organitzaven incursions sexuals als pobles veïns. Els nins que naixien d’aquests encontres eren sacrificats o enviats als seus pares; les nines, en canvi, es quedaven amb elles i, ja de petites, eren ensinistrades en l’art de la caça i la guerra. Ben aviat, dalt de portentosos cavalls, les amazones intentaren estendre els seus dominis per tota Turquia, reencarnant així un nou prototip de femme fatale. Tanmateix, a pesar de la seva aparent força bruta, el més habitual era que patissin derrotes severes. Per a alguns estudiosos, això vendria a ratificar que, en l’imaginari grec, fortament misogin, qualsevol intent femení d’insurrecció acabava essent sufocat.

Amazona, Hans von Stuck (1904)
Amazona, Hans von Stuck (1904)

 

Algunes amazones són famoses per la seva intervenció en els mites dels grans herois. Així, la reina Hipòlita va ser morta per Hèrcules, el qual, en el seu novè treball, hagué d’aconseguir el seu cinturó; Antíope fou raptada per Teseu, la qual cosa provocà la guerra entre Atenes i les Amazones; i Pentesilea, que acudí en defensa de Troia, morí a mans d’Aquil·les, el qual, mentre agonitzava, s’acabà enamorant d’ella. A les Amazones se’ls atribuïa la fundació d’Efes i la construcció del famós temple de la ciutat dedicat a Àrtemis.

Califòrnia en honor a una amazona
La força literària de les amazones exerciria una gran influència al llarg del temps. Durant l’edat mitjana foren un tema recorrent en els llibres de cavalleria. A Las Sergas de Esplandian, escrit el 1510 per García Rodríguez de Montalvo, apareix un lloc fictici anomenat la Península de Califòrnia, senyoriu de l’amazònica Califas. La repercussió de l’obra féu que els conqueridors espanyols capitanejats per Hernan Cortés pensassin en aquest topònim per batejar l’actual regió del sud-oest d’EUA.

A Sud-amèrica, les amazones també haurien estat presents en la ment de l’extremeny Francisco de Orellana, que participà en la conquesta l’imperi inca. Al 1541, en endinsar-se per un riu d’Equador, fou rebut amb fletxes enverinades. Les cròniques de l’expedició apunten que moltes d’elles provenien d’un grup de dones altes i de pèl llarg. Atesa la seva semblança amb les guerreres gregues, aquell riu s’hauria batejat com l’Amazones. Amb tot, és més possible que el nom derivi de la paraula indígena amassona (“destructor de naus”).

La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
La batalla de les amazones (Anselm Feuerbach)
 
En la mitologia escandinava, les amazones serien identificades amb les belles valquíries, que, d’acord amb la seva etimologia nòrdica, es dedicaven a “atendre els herois caiguts en batalla”. En època moderna, la seva figura tornaria a ser evocada per Marianne, la jove símbol de la República francesa representada amb un o dos pits al descobert. En el seu cas, aquesta part del cos al·ludiria al coratge i a la llibertat, però també al poder de nodrir els seus fills, el poble francès, i amb això al desig d'abundància i protecció. La inèrcia mimètica de la història faria que recentment, al país gal, el rostre de la líder de Femen, la ucraïnesa Inna Xevtxenko, hagi servit d'inspiració per al nou segell de Marianne, la qual cosa ha generat una forta polèmica.
 
Marianne, símbol de la República francesa
Marianne, símbol de la República francesa

A les “noves amazones”, les crítiques no només els arriben des dels sectors més conservadors. La mateixa militància feminista no entén que una dona reivindiqui els seus drets mostrant els pits, tradicional objecte de desig masclista. Femen, per contra, considera que la seva nova forma d’activisme, batejada com a “sextremista”, és la millor manera per captar l’atenció mediàtica de la situació de la dona al món. Resta importància al fet que només s’exhibesquin en “topless” aquelles rebels de cossos joves i esculturals.

Amazones en el museu Orsay de París
Amazones en el museu Orsay de París
 
Tanmateix, hi ha qui recorda que aquest grup tan provocador s’ha d’analitzar tenint en compte el seu país d’origen, d’on moltes femens s’han hagut d’exiliar per evitar la presó. Ucraïna és un estat que ha passat del comunisme al neoliberalisme i que no ha viscut les lluites feministes dels anys 70 ni cap política pública d’igualtat. Ara, essent víctima de les xarxes d’explotació sexual, la dona ucraïnesa s’ha imbuït de l’esperit emancipador de les amazones, el qual ha arrossegat per a la causa altres indignades de tot arreu. Només caldrà esperar que tenguin millor sort que les seves predecessores mitològiques.

El masclisme en les dones
El masclisme en les dones

A França les Femen ja tenen rèplica, Les Antígones, que defensen el feminisme amb un talant més pacífic.

En aquest enllaç trobareu més imatges de les amazones. I en aquest altre també.

També és interessant aquest article titulat "Solteres per elecció i sense complexos", de Thaïs Gutiérrez (Diari Ara, 01/05/2016)

Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens sobre Joana d'Arc, una amazona francesa del segle XV.

I aquí teniu un article titulat "Las supermujeres de los cómics".

I aquest article és de Xavier Sierra.

En castellà, l'actitud de prepotència de les dones envers els homes es diu "hembrismo". En aquest enllaç trobareu més informació sobre aquest terme.

Reflexions interessants
Reflexions interessants


Aquí teniu il·lustracions de Lola Vendetta sobre el sexe dèbil.

Aquí teniu un reportatge de TV3 sobre Jinwar, el poblat de Síria només per a dones.

En aquest article teniu més informació sobre el fals mite de les amazones, aprofitant l'estrena de la pel·lícula «Wonder Woman», la protagonista de la qual és la princesa d'aquest tribu:



Aquí teniu l'entrenament de les amazones:

Aquí teniu una entrevista a Kate Bolick, autora de ‘Solterona. La construcción de una vida propia’ (Malpaso, 2016). En aquest altre enllaç hi ha una altra entrevista a ella.

En l'era moderna les amazones també estarien encarnades per les dones soldats kurdes que lluiten contra el grup terrorista Estat Islàmic. El seu testimoni és molt interessant:



I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



Sobre el sexisme imperant en la nostra societat, aquí teniu un videoclip del cantant nord-america Robin Tricke titulat Blurred Lines ("línies borroses"). Fixau-fos en la lletra:



La rèplica a la lletra d'aquest videoclip va arribar de la mà d'un grup de dones:




Aquest és el famós discurs sobre el feminisme que va fer l'actriu Emma Watson, de Harry Potter, davant l'ONU:




I aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (19/08/2014) per parlar sobre etimologies misògines i avortives:


I sobre el feminisme, aquí teniu una entrevista a l'activista Brigitte Vasallo.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px