Banner Top

La superstició “està per damunt” la raó

Els romans, a part de religiosos, també eren molt supersticiosos, probablement per influència dels etruscs. La paraula conté els ètims llatins super (“per damunt”) i stare (“estar dempeus”, “aguantar”). Així doncs, des d’un punt de vista metafòric, la superstició és una creença que “està per damunt la raó”. Mentre la religió a Roma responia a creences admeses per l’Estat, la superstició responia a un sentiment personal, privat.
 
Els romans consideraven un mal presagi que un ca negre entràs a casa (curiosament, avui dia és un mal senyal creuar-se amb un moix negre). També portava mala sort l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un esternut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre; no entrar la núvia en braços a la nova llar; o no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna.

El mal d'ull a Roma
El mal d'ull a Roma
 
Dies nefastos
El calendari augmentava el caràcter supersticiós dels romans. Per una banda, hi havia els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia (fas, “allò lícit per la divinitat”) i ocupar-se de negocis públics -d’aquí tenim l’adjectiu fastuós, sinònim d’ostentació. Per l’altra banda, hi havia els dies nefasti, els dies en què cap d’aquestes activitats era permesa –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, s’acabaria associant a un esdeveniment desgraciat, provocat per la ira divina.
 
Curiosament els insectes que portaven bona sort eren les abelles. Per desviar el temut mal d’ull els romans tenien molts d’amulets. Hi havia el fal·lus, símbol de prosperitat, i també el puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor.

Fal·lus protectors
Fal·lus protectors

Els romans creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. La paraula deriva de prae- “davant” i de sagire (“tenir olfacte”), d’on ve també sagaç -avui l’expressió “tenir bons presagis” significar “tenir bons pressentiments”. Els presagis podien ser diferents coses: trons, raigs o esdeveniments fortuïts. Rebien diferents noms:

  • Monstrum (< moneo, “advertir”). Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.
  • Prodigium (< pro, “davant”, + ago (?), “portar”): succés anòmal, prodigi.
  • Omen. En un principi, els omina no tenien per què ser dolents. Amb el temps, però, adquiriren un significat negatiu que donaria la paraula ominós, sinònim de mal averany, i abominable, sinònim d’execrable.
  • Miraculum (< mirari, “mirar”): cosa admirable, miraculosa.
  • Portentum (< portendo, “revelar”): fenomen extraordinari, és a dir, portentós.
  • Ostentum (< ostendo, “mostrar”): prova ostentosa.

La màgia i la superstició
La màgia no deixa de ser una forma de superstició. Al món grec, la seva benefactora era Hècate, una divinitat que formava part de la primera generació dels déus. Es deia que les grans fetilleries de la mitologia clàssica, Circe i Medea, havien après l’art d’ella.
 
Hècate
Hècate

Hècate també era considerada la missatgera dels fantasmes i sempre anava acompanyada d’una munió de cans vociferants.  Era representada com una divinitat de tres caps i sovint se la relacionava amb Selene, Artemisa i Persèfone. Moltes cruïlles tenien una estàtua amb la seva figura.

Els romans també eren una mica supersticiosos amb la mort. Temien l’aparició dels Lemurs, que eren els esperits dels difunts. Per espantar-los, els llançaven faves o les cremaven perquè el fum de la llegum els provocàs una aversió insuportable. La conjura col·lectiva tenia lloc durant la festa de les Lemuria, que se solia celebrar per maig a la nit. Al costat dels Lèmurs hi havia les Larves, d’esperit més malvat.

Els lèmurs de la mitologia romana donaren nom a uns primats endèmics de l’illa de Madagascar. D’ulls brillants i amants de la vida nocturna, els estrepitosos sons que emeten espanten tant com els personatges que temien els llatins.

Lèmurs
Lèmurs

 

Aquest àudio parla dels presagis al món romà.

Aquí teniu un llistat d'altres supersticions a l'antiga Roma. I aquest llistat és de supersticions a l'antiga Grècia.

Aquí teniu una article de Juan Antonio Jiménez que parla sobre supersticions i espectacles a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
El llegat religiós del món clàssic
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
Dies divins
Adéu als déus
Paràsits fanàtics?
Paraules a vista d'ocell
Fal·lus fascinants
Compte amb les idus de març!
El nostre calendari
La guerra dels nombres

Etimologies domèstiques

En grec casa és οἷκος, d’on tenim economia, que és la primera “llei” (νόμος) amb la qual administram la casa. Altres derivats són: ecologia (+ λόγος, “ciència”), ecumènic (< οἰκουμένη γῆ, “de tota la terra habitada”, és a dir, universal), metec (+ μετὰ, “enmig”; a la Grècia antiga era el nom donat als estrangers que residien, d'una manera estable, en una ciutat), parròquia (+ παρά, “al costat de”) o diòcesi (+ διά, “a través de”).
 
La paraula llatina per a casa, domus, també la podem reconèixer en un bon reguitzell de derivats: domèstic, domòtica (conjunt de tècniques informàtiques i teleinformàtiques aplicades a l'automatització del funcionament dels habitatges), domicili (+ colo, “cultivar”), domesticar, domini, dominar, diumenge (< dies dominicus, “dia del Senyor”), dominical, condomini, majordom (< maior domus, “el més gran de la casa”), domador o don (tractament honorífic masculí anteposat al nom). En castellà domus també ha donat “duende” (= follet) i “dueño” (= amo); i en anglès podem resseguir l’arrel llatina en la segona part de la paraula kingdom (“regne”).

El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
 
Vestíbuls sota la protecció de Vesta
En la mitologia grega, la deessa encarregada de la casa era Hèstia (ἑστία significa “llar”). Va romandre sempre verge i sense moure's de l'Olimp. A Roma seria identificada amb Vesta. Tenia un temple al fòrum on cremava sense cessar una flama que simbolitzava el caràcter etern de Roma. Les vestals eren les sacerdotesses que vetlaven perquè aquest foc sagrat no s’apagàs mai. Si s’apagava, es creia que cauria un desastre sobre el caput mundi, i la vestal responsable era flagel·lada.

Vestals
Vestals
 

El foc és un regal dels déus i representa el bé comú. Per això, la tasca de les vestals adquiria un valor cívic, que implicava haver de romandre verges al llarg dels trenta anys que durava el sacerdoci. Els antics associaven la virginitat amb la cura del foc sagrat. Així, les vestals havien de renunciar a l’amor carnal per lliurar-se a un amor pur, fraternal i desinteressat. En cas de no complir aquesta norma, eren greument castigades (se les podia enterrar vives). Portaven el cap tapat i tenien el privilegi de concedir indults (és a dir, perdonar penes de mort).

Temple de Vesta al fòrum de Roma
Temple de Vesta al fòrum de Roma
 
La deessa Vesta ens hauria donat també la paraula vestíbul, que no té res a veure, per tant, amb el verb vestir. Vendria del costum que hi havia a les cases romanes d’aixecar, just a l’entrada, un petit altar dedicat la seva figura, on sempre lluïa una flama encesa. Per això aquesta entrada rebia el nom  de vestibulum.

Domus romana
Domus romana
 
A part dels déus oficials, cada família tenia els seus propis déus domèstics -el seu culte era dirigit pel paterfamilias, que actuava com a sacerdot. N’hi havia principalment dos:
  • Lares: eren uns esperits que protegien la casa i la família. Asseguraven prosperitat de la hisenda i salut de tots els membres de la comunitat familiar. Es veneraven en una petita capella situada a la sala principal. D’aquest mot deriva la paraula catalana llar com a sinònim de casa –en castellà, en canvi, ha prevalgut el terme “hogar”, derivat de focus, que era el “foc” de la cuina romana.
  • Penates: eren els protectors de les provisions de la família. No debades, estaven vinculats etimològicament amb el penus (“rebost”). Hom els adreçava precs abans de l'àpat principal i els agraïa l'abundància d’aliments.
  • Manes: eren les ànimes dels difunts. Se’ls invocava per captar la seva benevolència. L’abandó del seu culte podia comportar influències nocives per als membres de la família, que mantenien viu el seu record amb màscares, generalment de cera, que penjaven a les parets de casa.

Articles del web relacionats:
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?

Indíbil i Mandoni, els primers independentistes catalans?

Una de les últimes rebel·lions iberes va ser protagonitzada el 205 aC pels ilergets Indíbil i Mandoni. En funció, però, dels seus interessos, ambdós líders varen pactar tant amb els cartaginesos com amb els romans, els quals finalment els varen sotmetre. Avui la seva figura és recordada amb un conjunt escultòric de bronze a la plaça Agelet i Garriga de Lleida.
 
En el transcurs de la segona guerra Púnica, Indíbil s’havia aliat amb Cartago per assegurar l’autonomia d’Ilerda. Els cartaginesos, però, l’obligaren a lliurar elevades quantitats de plata i importants ostatges, entre ells, les seves filles. Davant aquesta situació, l’ilerget no va dubtar a pactar amb el nou capitost romà, Publi Corneli Escipió, conegut per la seva magnanimitat.

Mapa de la romanització d'Hispània
Mapa de la romanització d'Hispània
 
Aquella aliança, però, tampoc no va funcionar i el 208 aC Indíbil es va tornar a enfrontar amb Roma. Escipió, amb tot, dotat d’un gran talent militar, sempre el vencia. Desesperat, el 207 l’ilerget, va enviar Mandoni  –germà seu segons alguns autors- a demanar clemència al general romà. Aquest, però, el va ignorar.
 
El 205 aC Indíbil organitzaria una nova rebel·lió, aconseguint reunir, segons les fonts clàssiques, 30.000 soldats d’infanteria i 4.000 de cavalleria. L’ilerget, tanmateix, va perdre novament el pols contra la totpoderosa Roma. Va morir en el camp de batalla, mentre que Mandoni va ser capturat i executat. La mort dels dos herois ilergets marcaria l’inici del domini romà a la major part de la península ibèrica. El 140 aC, seixanta-cinc anys després, moriria a Lusitània (Portugal) un altre líder rebel, Viriat.

En aquest article Marc Pons proposa com a primer independentista català Flavius Paulus. Va ser un destacat membre de la cort del rei Wamba al segle VII dC.

Articles del web relacionats:
Catalunya encadenada
"Antes roja que rota!"
El múscul foner
Viriat, Roma no paga traïdors

Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.

Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)
Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)

Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.

Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:


Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu uns versos de l’Eneida molt actuals. Avui interpel·len la Unió Europea, que prefereix mirar cap a un altra banda amb la crisi dels refugiats. La traducció és de Miquel Dolç

De quin llinatge sou? Quin país tan bàrbar tolera/
tal costum? L’hostatgia se’ns ha refusat de la costa!
Crits de guerra no ens deixen tocar una llença d’arena!

 

L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats
L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



I aquesta cançó remou consciències:



I aquest muntatge també:

 

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

Clients que s’inclinen

A l’antiga Roma, en un principi els clients eren els estrangers que anaven a Roma per millor la seva qualitat de vida. A la capital del Laci es posaven sota les ordres d’un patrici, l’anomenat patronus, que els oferia principalment protecció econòmica a canvi de determinats serveis. Els esclaus que eren alliberats també solien passar a ser clients dels seus anteriors propietaris.
 
Entre el client i el patró hi havia una relació de fides-pietas (“fidelitat”-“devoció”), que s’havia de visibilitzar amb la salutatio matutina. Era la “salutació matinal”  que cada matí, a primera hora, feia el client al seu protector. Atès aquest respecte reverencial, no és d’estranyar que client derivi del verb inclino (“inclinar-se”), present també en paraules com declinar, declivi, procliu o reclinatori. 

Del seu homòleg grec κλίνω tenim clínica (derivat concretament de κλινή, “llit”), clímax (moment culminant d'un procés) i clima, (conjunt de condicions normals que caracteritzen l'atmosfera d'un lloc determinat; des d’un punt de vista etimològic, el clima és la inclinació del cel, de la qual depenen les diverses temperatures).


Patró rep la
Patró rep la "salutatio matutina" (Gustave Boulanger)
 
Durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs, molts plebeus arruïnats també es veren forçats a convertir-se en clients de ciutadans rics. En aquest cas, el patró que es dedicava a la política els mantenia a canvi d’obtenir el seu vot. Així, com més clients, més vots. D’aquesta manera, en l’àmbit polític s’aplicava la màxima religiosa do ut des (“jo et don perquè tu em donis”). En l’actualitat la política clientelar es continua basant en aquest tipus de relació corrupta, en la qual el polític fa favors a canvi de vots.
 
Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar o d’una companyia telefònica. S’han invertit, però, els papers. Són ells qui s’han d’inclinar davant nosaltres. No debades, tenint en compte l’etimologia del terme, ens han de tractar amb exquisidesa si volen la nostra protecció econòmica, o sigui, que els paguem! Una altra cosa és que el client sempre tengui la raó.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Si Ciceró aixecàs el cap
"Chao", esclavitud?

El polèmic origen romà de la salutació feixista

La salutació romana consistia a aixecar lleugerament el braç, amb la palma cap avall, formant un angle indeterminat cap a dalt. No està del tot clar, però, el sentit d’aquest gest. Tampoc està clar que fos molt habitual. A la Columna de Trajà de Roma trobam legionaris saludant l’emperador. Amb tot, en sentit contrari també tenim emperadors que empren la mateixa salutació. És el cas de las famoses estàtues d’Octavi August o de Marc Aureli.

Relleu de la Columna de Trajà
Relleu de la Columna de Trajà
 
Al segle XVIII la salutació romana fou recuperada en la pintura. En ple auge de la Il·lustració, els intel·lectuals revaloraren les institucions de l’antiga República romana. Enmig d’aquest furor, es volgué donar un significat cívic o heroic al gest d’alçar el braç. Això quedà molt ben reflectit en el quadre El Jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David, una de les icones de la pintura neoclàssica.

Estàtua d'Octavi August
Estàtua d'Octavi August

Estàtua eqüestre de Marc Aureli
Estàtua eqüestre de Marc Aureli
 
El Jurament dels Horacis
Jacques-Louis David pintà El Jurament dels Horacis el 1784, cinc anys abans de la Revolució francesa. Ho féu per encàrrec del rei Lluís XVI de França. El monarca volia que fos una al·legoria sobre la lleialtat a l’estat i, per tant, a la seva figura. El tema de l’obra és el compliment del deure per damunt de qualsevol sentiment personal.

El jurament dels Horacis
El jurament dels Horacis (les espases brillen al centre del quadre, mentre, assegudes a un costat, ploren les dones, que presagien la tragèdia)
 
La història se situa al segle VII aC, durant el regnat del tercer rei romà, Tul·li Hostili, en què l’expansió de Roma xocà amb la ciutat Alba Longa, que dominava el Laci. Per evitar una gran batalla romans i albans preferiren dirimir el conflicte mitjançant un duel individual. Cada ciutat elegiria tres guerrers, que lluitarien cos a cos. Els tres elegits per Roma foren els germans Horacis, i els d’Alba Longa, altres tres germans, els Curiacis.
 
El quadre recrea el moment en què els germans Horacis presten jurament davant el seu pare abans d’iniciar la batalla. S’hi representa la salutació romana, amb el braç estès i la palma cap avall.  El drama rau en el fet que una de les germanes dels Curiacis, Sabina, estava casada amb un dels Horacis, mentre que una de les germanes dels Horacis, Camila, era la promesa d’un dels Curiacis.
 
A pesar dels llaços familiars, el pare dels Horacis exhortà el seus fills a lluitar contra els Curiacis. De la lluita només en sobrevisqué un dels Horacis. En tornar a Roma fou elogiat per tothom, excepte per la seva germana Camila, que li retragué haver mort el seu estimat. Ofès, l’Horaci l’acusà de falta de patriotisme i la matà amb la mateixa espasa amb la qual s’havia desfet del seu promès. Per aquest parricidi fou portat davant dels jutges. 
 
En el judici, el pare dels Horacis féu una defensa aferrissada de l’honor enfront de l’amor, de manera que el seu únic fill supervivent fou declarat innocent. A causa de la lectura política que es desprenia de la pintura, El Jurament dels Horacis fou considerada una declaració de defensa del rei Lluís XVI. Tanmateix, anys més tard, el seu autor treballà al servei de la Revolució francesa i, després, fou un adepte al règim de Napoleó.

Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
Jurament del Joc de la Pilota, Jacques-Louis David
 
L’evolució de la salutació romana
Hipnotitzats per una idealitzada Roma, els revolucionaris francesos també adoptaren la salutació romana com a gest de lleialtat. El mateix faria després Napoleó. A Itàlia, Mussolini també se l’apropià i amb ell ja quedaria estigmatitzada com a símbol del feixisme.

El bany de masses de Mussolini
El bany de masses de Mussolini

En el cas d’Alemanya, però, els nazis volgueren atribuir un origen germànic a la salutació romana. El mateix Hitler afirmava haver-la vist per primera vegada el 1921 en una bodega de Bremen. La considerava un vestigi de l’antiga forma de salutació dels nobles medievals, que, a diferència dels seus súbdits, no es treien humilment el capell. Durant la seva dictadura el Führer la féu acompanyar amb la versió alemanya del Ave Caesar (“Salut Cèsar!”) romà: Heil Hitler! (“Salut, Hitler”!).

La salutació de Hitler
La salutació de Hitler

August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
August Landmesse, l'home que no va voler fer la salutació nazi
 
El falangisme tampoc no dubtà a adoptar la salutació romana. Amb tot, també hi hagué gent que defensà l’origen iber del gest. El diferenciaven dient que no era tan horitzontal com la salutació nazi ni tan rígid com la salutació feixista. En tot cas, en la seva versió espanyola, el seu tret més distintiu fou  l’expressió amb la qual s’acompanyà: "¡Arriba España!".

La salutació franquista
La salutació franquista
 
Els qui tampoc no s’oblidaren de la salutació romana i de l’autoritarisme de l’antiga Roma foren els feixistes romanesos. Representats des de 1927 per la Guàrdia de Ferro, els seus membres foren coneguts com “els legionaris”, en clara al·lusió al disciplinat exèrcit dels antics romans. Actualment, en molts països, la salutació romana està prohibida, ja que és un símbol massa estigmatitzat.

Aquí teniu més informació sobre la salutació romana.

En aquest vídeo trobareu més informació sobre el quadre "El jurament dels Horacis":




Articles del web relacionats:
Esparta, el mirall del nazisme
El feixisme i l'antiga Roma
Iconografia romana a la Falange espanyola
- Roma com a justificació del colonialisme modern
-
Roma, història de la humanitat i la llibertat
-
 Dictadors contradictoris
-És realment fascinant
Triomfs a la romana

Esperant l'Apocalipsi

Vist que el món va tan malament, només ens queda esperar la nostra fi. Per preparar-nos-hi, convé que comencem a repassar l’Apocalipsi. En grec, apocalipsi significa “revelació”. Compost per la preposició ἀπό (“lluny”) i el verb καλύπτω (“ocultar”, “cobrir”), literalment voldria dir “treure el vel”. Aquest és el nom que rep l’últim llibre del Nou Testament, que conté les revelacions escrites pel profeta Joan (no confondre amb Joan l’evangelista) sobre la fi del món, judici final inclòs. 
 
L’Anticrist i la Parusia
L’Apocalipsi, per tant, ens parla de la fi de la Història. L’evangelista Joan (no l’autor de l’Apocalipsi) afirma que abans d’aquest cataclisme hi haurà un personatge perseguidor del cristianisme, l’Anticrist (serà Donald Trump?) -l’apòstol sant Pau també en fa referència com a «un seductor o impostor que fa apostatar els creients i impedeix als qui encara no ho són d'abraçar la fe».

Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto
Anticrist i el diable. Fragment del fresc Predicació de l'Anticrist (c.1501) a la catedral d'Orvieto

Amb l’arribada de Jesús, vist com el Messies, els jueus consideraven que la humanitat havia encarrilat el seu tram final. Tot s’acabaria amb la Segona arribada de Crist a la Terra, la coneguda com a Parusia (παρουσία, “presència”). Així la descriu Sant Mateu (24, 29-31):
 
“Tot seguit, després de la tribulació d'aquells dies, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles cauran del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores apareixerà en el cel el senyal del Fill de l'home: tots els pobles de la terra faran grans planys quan vegin el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel amb gran poder i majestat. 31 Ell enviarà els seus àngels que, al so d'una trompeta potent, reuniran els seus elegits des dels quatre vents, d'un extrem a l'altre del cel”.
 
Sant Mateu també descriu de la següent manera el dia del judici final que es produirà amb la Parusia (25, 31, 46)
 
Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:
- Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; 36 anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.
Llavors els justos li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?
El rei els respondrà:
- Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.
Després dirà als de la seva esquerra:
-Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar.
Llavors ells li respondran:
- Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?

Ell els contestarà:
- Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi.
I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna”.
 
Els quatre genets de l’Apocalipsi
L’Apocalipsi és un dels escrits més extens del Nou Testament, juntament amb els quatre Evangelis i el llibre dels Fets dels Apòstols. Es creu que va ser escrit a la segona meitat del segle I dC, en temps de l’emperador Domicià. En els seus primer versos, Joan, el seu autor, indica que es tracta d’una obra dirigida a set esglésies situades a Àsia Menor. La redacta des de Patmos, una petita illa del mar Egeu on les autoritats romanes deportaven certs condemnats. Joan assegura que un diumenge experimentà l’aparició de Crist, el qual li ordenà posar per escrit un conjunt de visions (1, 4-11). Jesús, mitjançant Joan, anuncia a les diverses comunitats que executarà un judici sobre elles si prèviament no fan un canvi d’actitud.

Els quatre genets de l'Apocalipsi
Els quatre genets de l'Apocalipsi
 
A la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi apareixen quatre cavallers coneguts com els Quatre Genets de l'Apocalipsi. El capítol parla d'un pergamí a la mà dreta Déu que està tancat amb set segells. Jesús obre els primers quatre segells dels set, amb la qual cosa allibera quatre genets que munten en diferents cavalls, de color blanc, roig, negre i cendrós. Es tractaria d’al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort, respectivament, encara que només a aquest últim se'l designa amb aquest nom.
 
La Bèstia i la batalla d’Armagedon
La persecució del poble de Déu és representat com una dona a la qual persegueix Satanàs, simbolitzat per un drac (12, 1-5). En no aconseguir-lo aniquilar, Satanàs recorre a una Bèstia de set caps que sorgeix de la mar i que porta el número 666. Tanmateix, aquesta vegada Satanàs tampoc no se surt amb la seva. Aleshores Joan anuncia que Babilònia, descrita com la “gran prostituta” aliada de la Bèstia, serà destruïda.
 
Finalment es produeix l’enfrontament de l’Anyell (Crist) contra Bèstia i els seus serfs a la batalla d’Armagedon. Amb la victòria de l’Anyell, Satanàs és fermat durant mil anys. En acabar aquest mil·lenni de suplici, Satanàs cobrarà de bell nou la vida i tornarà a fer de les seves. Una altra vegada, però, serà condemnat al fracàs.

Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
Pintura del Judici Final de Miquel Àngel a la Capella Sixtina.
 
A continuació, es produeix la resurrecció dels morts i el judici de tots els éssers humans davant del tron de Déu (20, 11-15):
 
“Després vaig veure un gran tron blanc, i Déu que hi seia. Davant d'ell la terra i el cel van fugir, i perderen el lloc que ocupaven.  Llavors vaig veure els morts, tant els qui havien estat poderosos com els qui havien estat febles, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida. Els morts foren jutjats segons les seves obres, tal com es trobaven escrites en aquells llibres. La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la mort i el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres. Després la mort mateixa i el seu reialme van ser llançats a l'estany de foc, que és la segona mort. I tots els qui no eren escrits en el llibre de la vida també foren llançats a l'estany de foc”.
 
Després del judici universal, es veu un cel nou una terra nova, sobre la qual descendeix la nova Jerusalem. Llavors, una veu imponent irromp amb les següents paraules:
 
“Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà `Déu que és amb ells’. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
I el qui seu al tron va afirmar:
- Jo faig que tot sigui nou.

I afegí:
- Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança.

Després em va dir:
- Ja s'han complert! Jo sóc l'Alfa i l'Omega, el principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré que beguin a la font de l'aigua de la vida sense pagar res.  Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. Jo seré el seu Déu, i ells seran fills meus.Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort”.

Influència de l’Apocalipsi
A pesar del seu caràcter marcadament críptic, l’Apocalipsi ha tengut una gran influència en la Història. Expressions com apocalíptic, el dia de la Bèstia, mil·lenarisme, Armagedon, quatre genets i un llarg etcètera han passat a formar part del nostre patrimoni lingüístic. Amb tot, moltes vegades en han arribat amb un significat distorsionat.
 
Els primers cristians consideraven que, en l’Apocalipsi, Joan havia predit l’aliança entre Babilònia (Jerusalem) i la Bèstia (Roma) per perseguir els cristians. També es volgué interpretar que Jerusalem (Babilònia) seria arrasada per la Bèstia (Roma), tal com feren les tropes de Titus l’any 70. Tanmateix, fonamentalment parla del conflicte intrínsec de la Història: l’eterna lluita entre el Bé i el Mal. Al segle XIX, per a Karl Marx, la Història també era la lluita de la classe obrera contra la capitalista.

Us deix amb la gran escena de la pel·lícula Apocalypsis Now, de Francis Ford Coppola (1979). És una adaptació lliure de la novel·la de Joseph Conrad, El cor de les tenebres. En l'obra l'acció està ambientada a l'Àfrica de finals del segle XIX; en la pel·lícula, a la Guerra de Vietnam. Aquesta és la famosa escena amenitzada amb la música "La cabalgada de les Valquíries", de Richard Wagner:



Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" analitza l'obra del Judici Final de Miquel Àngel:

 

Aquí teniu el Dies irae (Dia de la ira), de Mozart. És una famosa seqüència gregoriana del segle XIII. El poema descriu el dia del judici final, amb l'última trompeta que crida els morts davant el tron diví, on els escollits se salvaran i els condemnats cauran a les flames eternes. Aquesta seqüència forma part de la Missa de difunts i s'executava durant les cerimònies d'enterrament:


Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Etimologies de la mort
El cant de la sibil·la
- Vade restro, Satanàs!
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
-
 Els orígens del cristianisme
-
 L'ultratomba a l'Odissea

Bascos irreductibles?

Aquí teniu l'extracte en català del reportatge "Roma contra el País Vasco" que m'han publicat a la revista "Historia de Iberia Vieja" (octubre 2016, Núm, 136).

En contra del que es creu, els bascos no plantaren cara a Roma com feren els gals de l’aldea fictícia d’Astèrix i Obèlix. Així ho constaten l’arqueologia i les fonts clàssiques. Lluny de ser un poble irreductible, els euscalduns col·laboraren en tot moment amb els seus invasors. Això explicaria en part que, a diferència del que passà amb altres tribus hispanes, la seva llengua sobrevisqués a la romanització.  

Dins l’imaginari col·lectiu existeix el mite que els bascos foren l’únic poble d’Hispània que es resistí a la romanització. El mateix escut de Guipúscoa conté el lema llatí Fidelissima Bardulia nunquam superata (“La fidelíssima Bardúlia, mai conquerida”). Segons una tradició romàntica, una de les muntanyes d’aquesta regió, l’Ernio, va acollir una famosa batalla on al segle I aC els bascos, liderats per Lartaun, feren front a les tropes de l’emperador August en el transcurs de les guerres càntabres. Les fonts clàssiques, però, no ens parlen de cap batalla durant els prop de sis segles de presència romana per terres basques. La realitat és que més aviat predominà una convivència pacífica.
 
La versió de David contra Goliat d’Euskadi ja ha quedat desmentida gràcies sobretot a una troballa feta el 2013 per l’equip del documental Euskara jendea, una superproducció audiovisual basca basada en el llibre homònim de Carlos Etxegoien. Durant la seva filmació, es va redescobrir en un magatzem del Museu del Louvre de París una làpida funerària que s’havia trobat a Roma molts anys enrere. Aleshores se sabia de la seva existència, però no on es trobava.

Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
Pobles de Bascònia durant l'imperi romà
 
L’epitafi de la làpida descriu el cursus honorum o carrera política del pretor Caius Mocconius Verus. Precisa que, entre els segles I i II dC, Mocconius elaborà el cens de 24 ciutats vascones i vàrdules. La xifra coincideix amb la que aporta el geògraf grec Ptolomeu en la seva obra datada més o menys en la mateixa època. Es tracta d’un testimoni d’un valor incalculable. A més de ser un dels més antics, ens posa sobre la pista dels pobles de l’àrea basca.

En aquest article trobareu més informació sobre el basc i les llengües preromanes.
 
Sabíeu que durant la Segona Guerra Mundial l'euskera va ser emprat com a llenguatge secret per a les tropes nord-americanes? Aquí en teniu la història.

Aquest enlla analitza les diferents teories sobre l'origen del basc.

Aquest àudio parla sobre les guerres càntabres.

A Europa tan sols hi ha una llengua aïllada, és a dir, que no deriva de l’indoeuropeu i, per tant, és tot un misteri. És l’euskera. El finès, l’hongarès i l’estonià, en canvi, formen part d’una altra família lingüística, la de les llengües uràliques. Aquest vídeo de "Redes" parla de les llengües indoeuropees i l'excepció que suposa en aquest mapa lingüístic l'euskera:



Aques altre vídeo parla sobre la història dels bascos:



  • Publicat a Altres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px