Banner Top

Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#Egoquoque)

A l’antiga Roma, el cas més famós d’assetjament sexual fou el de Lucrècia. Ens ho recorda la filòloga clàssica Meritxell Blay en aquesta interessant entrada del seu blog. Segons Blay, Lucrècia bé podria ser la pionera de l'actual campanya #MeToo contra els abusos sexuals a Hollywood. La seva versió llatina seria #Egoquoque.

Segons relata l’historiador Tit Livi a Ab Urbe Condita (llibre I, 57-60), Lucrècia va viure a finals del segle VI aC. Era la dona d’un prohom de la noblesa romana, Tarquini Col·latí, cosí de Sext Tarquini, fill del rei Tarquini el Superb. Un dia ambdós es trobaven fora de Roma, en campanya militar. Durant el transcurs d’una avorrida vetlada, mentre bevien amb altres companys, es posaren a discutir sobre les bondats de les seves respectives dones. Tarquini Col·latí digué que la seva era la més virtuosa de totes. Era tanta la seva seguretat que reptà els altres a comprovar-ho en persona. Aquestes foren les paraules que proferí, en traducció de Bàrbara Matas (Edicions La Magrana):

“Si tenim les forces de la joventut, ¿per què no pugem als cavalls i anem a veure en persona com és el capteniment de les nostres dones? Que cadascú tingui com a prova el que els nostres ulls hagin presenciat davant l’arribada inesperada del marit”.

Violació de Lucrècia (Luca Giordano)
Violació de Lucrècia (Luca Giordano)

Tarquini Col·latí no anava errat. Mentre la resta de dones havien estat enxampades gaudint de banquets amb altra gent, Lucrècia, en canvi, es trobava treballant la llana en companyia de les seves esclaves. Sext Tarquini estava envejós per la sort del seu cosí i avergonyit per la conducta poc casta de la seva dona. Aleshores planejà seduir Lucrècia a tota costa. Es volia prendre al peu de la lletra l’etimologia del seu nom, derivat de lucrum (“guany”, “profit”).

Al cap d’uns dies, una nit aquell desvergonyit es presentà per sorpresa a la casa de Lucrècia. Aquesta el convidà a sopar. En acabar, el conduí a l’habitació dels hostes. En assegurar-se que tothom dormia, amb l’espasa desembeinada, Sext Tarquini s’acostà a la seva amfitriona, que dormia. Li posà la mà esquerra sobre el pit i li etzibà:

“No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell
Lucrecia romana de Lucas Cranach el Vell

Veient que oferia resistència, l’assetjador va atemorir la seva víctima amb la següent advertència: “Va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós”.

Amb aquesta amenaça, Sext Tarquini va poder violar Lucrècia. Després marxà, deixant, en castellà, l’expressió “tarquinada” en al·lusió a la violència sexual comesa contra una dona. Ella de seguida va enviar a cercar el seu pare i el seu marit.  Entre sanglots, els va explicar com el fill del rei havia profanat el seu cos. “Però, la meva ànima és innocent; la mort me’n serà testimoni”, insistí.

El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)
El suïcidi de Lucrècia (Michele Tosini)


Els parents de Lucrècia la dissuadiren de treure’s la vida: “Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció”. Ella, però, assegurà que no podia viure amb el càstig d’haver estat deshonrada. A continuació, fidel a les seves paraules, se suïcidà clavant-se un ganivet al cor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana d’aleshores no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales
La mort de Lucrècia d'Eduardo Rosales


Presenciant l’escena hi havia Brutus, un amic del marit de la família, que jurà venjar aquell oprobi:

“Juro per aquesta sang castíssima abans de l’ofensa reial, i us poso per testimonis a vosaltres, déus, que jo anorrearé Luci Tarquini el Superb, juntament amb l’esposa i tota l’estirp dels seus fills, a ferro i foc i amb totes les forces que pugui, i que no permetré ser rei de Roma ni a aquells ni a cap altre”.

lucrecia rembrant

Lucrecia, de Rembrandt, 1664

El 510 aC Brutus liderà una revolta popular que aconseguí fer fora la monarquia. Tarquini el Superb i la seva família es veren obligats a fugir primer a Tusculum i després a Cumas, on el rei etrusc els donà asil. Aquesta va ser la fi de gairebé dos segles i mig de monarquia i el principi d’una nova etapa, la República, que es posà en marxa el 509 aC.

Dos mil anys després d’aquest episodi mític de la història de Roma, encara hi ha dones com Lucrècia que continuen essent víctimes de la impunitat del sistema patriarcal. Avui l’antic crit de protesta #Egoquoque s’ha convertit en  #MeToo.

Deessa Pudicitia
A Roma, mentre que la virtut era una qüestió masculina (d’aquí que el terme derivi de vir, “mascle”), les dones com Lucrècia s’havien de cenyir a la pudicitia, el “pudor”. Aquesta qualitat comptà amb una divinitat pròpia, Pudicitia, equivalent a Aidos al món grec. Era una deessa que anava vestida fins als peus i portava el cap tapat amb un vel.

pudicitiaDeessa Pudicitia

La pudicitia implicava ser una dona sòbria i lleial amb el marit. La pèrdua de la pudicitia era considerada un deshonor o stuprum, paraula que deriva de stupeo (“astorar-se”), d’on tenim també estúpid estupor. Avui l’estupre ja ha deixat de ser una infidelitat. És un delicte perpetrat per un adult en voler mantenir relacions sexual amb una menor (major de 12 anys) mitjançant l’engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta. Ara, doncs, l’estupre també s’entén com un “deshonor”, en aquest cas és el que pateix la víctima.

Afrodita (150 dC)Venus púdica


A diferència dels déus, que sempre lluïen l’esplendor dels seus cossos, les deesses romanes solien anar vestides amb cert pudor. Venus era l’única que apareix representada nua o seminua. En moltes estàtues és representada fent un gest de cobrir-se els genitals i els pits amb les mans o amb algun vel. A aquestes estàtues se les coneix com a Venus púdiques –Botticelli s’inspirà en elles per al seu famós quadre del Naixement de Venus.

Aquí teniu una sèrie d'articles d'un dossier especial del diari Ara amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març):
L'hora de les dones
Els drets de les dones al món
El feminisme com a revolució del pensament
Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Aquí teniu unes paraules sobre la violència de gènere del poeta romà Tibul (segle I aC). Provenen de la seva obra (Elegies, 1, 10, versos 59-66, trad. de Carles Magrinyà i Joan Mínguez):

"Ah, de pedra o de ferro és aquell que pega a la seva amiga; aquest precipita els déus daltabaix del cel. Basti d'esquinçar i arrencar del seu cos la tènue vestidura; basti de desfer-li el bell lligat de la cabellera; basti d'haver-li fet escampar llàgrimes [...] Aquell que té les mans cruels, que porti escut i garrot, i que s'allunyi de la dolça Venus."

Us deix amb Núria Espert interpretant Lucrècia en l’obra “La violació de Lucrècia”, de Shakespeare:




Aquí teniu informació sobre l'obra Lucrècia escrita al segle XVIII pel menorquí Joan Ramis.


Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:

Tots som Lucrècia
- Feministes "femmes fatales"
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
La mort silenciada
Lilith, la primera dona rebel
Roma segons Ròmul?
- Tragèdies femenines
- La República és cosa de tots
- Sobre dones i homes

La vida és teatre

Cada 27 de març, Dia Mundial del Teatre, hem d’invocar dues muses: Melpomene (“la cantant”, musa de la tragèdia) i Talia (“la que floreix”, musa de la comèdia). Elles presideixen les nostres vulnerables existències al dictat del tòpic literari theatrum mundi (“el teatre del món”). De fet, tots som hipòcrites ja que aquest era el nom que rebien els actors a l’antiga Grècia -ὑποκριτής  voldria dir “el que respon” perquè, en la tragèdia clàssica, era l’individu que contestava al cor.

La paraula persona, però, també ens revela la nostra condició perpètua d’hipòcrites. Antigament els actors sempre interpretaven els seus papers amb una màscara (πρόσωπον), inclosos els femenins, ja que entre els actors no hi podia haver cap dona. A part de caracteritzar l’actor, la màscara també servia per donar ressonància a la seva veu; d’aquí ve, segons l’etimologia popular, el nom en llatí de la màscara teatral: persona.

Amb tots aquests antecedents, no és d’estranyar que el tòpic theatrum mundi nasqués a l’antiguitat clàssica. El filòsof grec Epictet (circa 50- 125 dC), del corrent estoic, ja en parlà en la seva obra Enquiridió o Manual. És famosa la traducció al castellà que en féu Quevedo (1580-1645):
 
«No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso.
Al que dio papel breve,
solo le tocó hacerle como debe;
y al que se le dio largo,
solo el hacerle bien dejó a su cargo.
Si te mandó que hicieses
la persona de un pobre o un esclavo,
de un rey o de un tullido,
haz el papel que Dios te ha repartido;
pues solo está a tu cuenta
hacer con perfección el personaje,
en obras, en acciones, en lenguaje;
que al repartir los dichos y papeles,
la representación o mucha o poca
solo al autor de la comedia toca.»
 

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin

Al segle IV aC Plató insistí que tots som titelles en el seu mite de la caverna. El mateix defensarà al segle I dC el romà Petroni a El Satiricó, la primera novel·la picaresca europea. Al segle XVI Shakespeare també va recórrer al tòpic theatrum mundi en moltes de les seves obres. Aquesta és la reflexió que fa Lady Macbeth en la seva famosa tragèdia homònima:
 
“La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”.

La mateixa idea trobam a l’obra de teatre Al vostre gust (As You Like It). Aquí teniu la traducció al castellà (no l’he trobada en català)
 
«El mundo es un gran teatro,
y los hombres y mujeres son actores.
Todos hacen sus entradas y sus mutis
y diversos papeles en su vida.
Los actos, siete edades. Primero, la criatura,
hipando y vomitando en brazos de su ama.
Después, el chiquillo quejumbroso que, a desgano,
con cartera y radiante cara matinal,
cual caracol se arrastra hacia la escuela.
Después, el amante, suspirando como un horno
y componiendo baladas dolientes
a la ceja de su amada. Y el soldado,
con bigotes de felino y pasmosos juramentos,
celoso de su honra, vehemente y peleón,
buscando la burbuja de la fama
hasta en la boca del cañón. Y el juez,
que, con su oronda panza llena de capones,
ojos graves y barba recortada,
sabios aforismos y citas consabidas,
hace su papel. La sexta edad nos trae
al viejo enflaquecido en zapatillas,
lentes en las napias y bolsa al costado;
con calzas juveniles bien guardadas, anchísimas
para tan huesudas zancas; y su gran voz
varonil, que vuelve a sonar aniñada,
le pita y silba al hablar. La escena final
de tan singular y variada historia
es la segunda niñez y el olvido total,
sin dientes, sin ojos, sin gusto, sin nada».
 
 
En aquest gran teatre que és, segons Shakespeare, el món, tots tenim múltiples identitats, “cadascú és molta gent”, com deia Pessoa. I és que, en cada situació, treim a passejar un jo diferent. No som els mateixos quan som en família que quan som amb un grup d’amics o amb la nostra parella. 

 

Escena de comèdia romana
Escena de comèdia romana

Al segle XVII el tòpic theatrum mundi agafà una gran embranzida amb el Barroc. La seva obra insigne és El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca (1655):
 
«Pues soy tu Autor, y tú mi hechura eres,
hoy de un concepto mío
la ejecución a tus aplausos fío:
una fiesta hacer quiero
a mí mismo poder, si considero
que sólo a ostentación de mi grandeza
fiestas hará la gran naturaleza;
y como siempre ha sido
lo que más ha alegrado y divertido
la representación bien aplaudida,
y es representación la humana,
una comedia sea
la que hoy el cielo en tu teatro vea;
si soy autor y si la fiesta es mía,
por fuerza la de hacer mi compañía;
y pues yo escogí de los primeros,
los hombres, y ellos son mis compañeros,
ellos en el teatro
del mundo, que contiene partes cuatro,
con estilo oportuno,
han de representar. Yo a cada uno
el papel le daré que le convenga».


Paraula d'Ana Belén
Paraula d'Ana Belén

Atès, doncs, que la vida és un teatre, en arribar el dia de la nostra mort ens haurem d’acomidar d’aquest món amb el llatinisme Nunc plaudite omnes! (“Aplaudiu ara tots!”). Així acabaven les comèdies llatines. Era la forma de reclamar el just pagament per haver mostrat amb ironia i bon humor les misèries de l’existència humana i per haver ajudat així el públic a oblidar-se per un moment dels seus problemes quotidians.

Teatre, propaganda al servei de la democràcia
El teatre va néixer a Atenes al segle V aC de la mà de la democràcia. De fet, es convertí en la millor arma propagandística dels ideals cívics de la democràcia. L’estat atenès fins i tot n’arribà a pagar l’entrada als ciutadans, els quals no només feien d’espectadors. Per sorteig també els podia tocar haver de formar part d’un cor de tragèdia o de comèdia; això significava moltes hores prèvies d’assajos i de memoritzar un text. I si, a més, era ric, li podia tocar finançar el muntatge de l’espectacle. 

El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa
El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa


El dramaturg era vist com un mestre que s’adreçava a la comunitat amb temes sobre els quals reflexionar. En el cas de la tragèdia, en la seva obra Antígona Sòfocles parlà de la confrontació entre les lleis divines i les lleis humanes. A Les suplicants, per la seva part, Eurípides lloà la magnanimitat d’Atenes com a ciutat hospitalària. No tot, però, havien de ser reflexions altisonants que provoquessin entre els assistents la catarsi o purificació de les emocions.

En la comèdia l’objectiu era parodiar la vida política, tal com fan avui dia programes com Polònia. Pèricles, per exemple, fou objecte de contínues befes per culpa del seu físic –tenia el cap en forma de ceba. Totes aquestes consideracions i llicències només foren possible en un espai d’absoluta llibertat com fou la democràcia atenesa. D’aquí  el seu mèrit.

Molta merda!
Els actors, per desitjar-se sort, es diuen «Molta merda». L’origen d’aquesta expressió és del tot incert. Amb tot, la més famosa diu que provindria de l’Edat Mitjana, quan les les companyies de teatre anaven de poble en poble. Aleshores, es fixaven en el fems que trobaven pel camí. Si en trobaven molta, volia dir que aquell indret acollia alguna fira o mercat important. Això feia preveia que hi hauria una gran quantitat de públic potencial. D’aquesta manera, els actors, quan es creuaven pel camí, es desitjaven "molta merda", és a dir, desitjaven que els seus espectacles comptassin amb un gran nombre d’espectadors per així recaptar força diners.

Escena de 'Macbeth', obra de Shakespeare
Escena de 'Macbeth', obra de Shakespeare

Amb tot, l’antropòleg Roger Costa aposta per una altre origen de l’escatològica expressió. A la revista Sàpiens parla sobre la teoria de la compensació de la següent manera:

"Al meu parer, l'escatològica expressió que ens ocupa té més a veure amb les supersticions que envolten la intenció d'obtenir bona sort que amb una altra cosa. Aquestes supersticions es resumirien amb el que podríem anomenar la teoria de la compensació: la bona sort només apareix quan s'ha de compensar la mala sort. Per què, si no, tothom creu que la grossa de la loteria de Nadal recaurà en els llocs on ha succeït alguna desgràcia? O bé, és casualitat que els números d'aquest sorteig siguin cantats pels nens del col·legi de San Ildefonso, una institució que té entre els seus objectius principals l'acollida i educació d'orfes?

És en aquest context, doncs, que pren sentit l'expressió "molta merda" quan els actors es volen desitjar sort, perquè desitjar bona sort només pot portar mala sort. Primer, per tant, hem de desequilibrar les energies del cosmos perquè la fortuna es faci present de manera espontània, no forçada. Llavors, només cal deixar actuar la teoria de la compensació i esperar que aparegui la bona sort (però dissimulant una mica, no fos cas que se n'adonés...)".


Reflexions sobre el teatre
Aquí teniu unes reflexions sobre el teatre del director Mario Gas (revista Sàpiens, Núm. 188):

“El teatre és una bona eina per intentar conèixer-nos millor, però no dóna respostes. Això sí: ens planteja preguntes que ens ajuden a entendre el desenvolupament dels éssers humans, que gira al voltant de dos eixos: l’enfrontament de l’home amb la finitud -l’existència-, i l’enfrontament de l’home amb els poders -la ideologia”.

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977) sobre la vida:

- "La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de lateva vida. Abans que el teló baixi i l'obra, sense aplaudiments, acabi".
- "
Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia".
- "Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l'esquena, et deixarà plorant".
- "Al cap i a la fi, tot és un acudit".


I aquí teniu una altra frase per a la reflexió de Jean de La Bruyère, escriptor i moralista francès del segle XVII: “La vida és una tragèdia per als que senten, i una comèdia per als que pensen”.

Federico García Lorca amb l'actriu Margarita Xirgu i Cipriano Rivas a la presentació de Yerma (1934)
Federico García Lorca amb l'actriu Margarita Xirgu i Cipriano Rivas a la presentació de Yerma (1934)

I aquí teniu les reflexions sobre el teatre de Federico García Lorca:

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus traiciones, que se aprecien sus olores y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos (…)”.

Aquí teniu reflexions sobre el Dia Mundial del Teatre.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:

 

La vida és tragèdia i comèdia. Hem d'intentar, però, donar més importància a la comèdia. Ens ho diu Fangoria en aquesta gran cançó:



I per acabar, aquí teniu la gran cançó La Lupe:




Efialtes, el dimoni convertit en malson

Els malsons, convertits en trastorns d’ansietat nocturna, reben el nom d’Efialtes. Aquesta malaltia ja va ser diagnosticada al segle II aC pel metge grec Galè, però no es popularitzaria fins a mitjan segle XVIII. A l’antiga Grècia, un ἐφιάλτης (“qui salta”) era considerat un δαίμων o un esperit que a la nit s’apoderava d’alguns cossos, a qui provocava l’asfíxia. A Roma serien identificats amb els íncubes (“el que jeu a sobre, in), súcubes (“el que jeu sota, sub) en la seva versió femenina -amb el temps aquests dimonis nocturns adquiririen una connotació lasciva.
 
En anglès, malson és nightmare. La seva etimologia no està gens clara. Shakespeare va entendre que es tractava de l’ “egua” (mare) de la “nit” (night). Un vers seu diu “I met the night mare” (“Em vaig trobar amb l’egua de la nit”). Una altra teoria, però, recorda que, en anglès, mare també significa “follet” o “dimoni”. Així doncs, aquesta darrera versió estaria més en sintonia amb l’efialtes clàssic. En francès, malson és cauchemar (del llatí calcare, “pressionar” + una arrel relacionada amb el mare anglès), en alemany Alptraum, i en castellà “pesadilla”, derivat del llatí pensare (“pesar”).

El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
 
El dolç son d’Endimió
En la mitologia grega, Morfeu era la divinitat onírica per excel·lència -ὄνειρος, “somni”, “fantasia”. Era un dels mil Oneiroi nascuts de Ὕπνος (la Son) -d’on tenim hipnòtic- i de Νύξ (la Nit). Hipnos era l’encarregat de fer venir la somnolència als humans. Anul·lant les activitats dels homes cada nit, imitava així el seu germà bessó Thànatos (la “mort”).

Un cop Hipnos havia fet la seva feina, els mil Oneiroi eren alliberats de les profunditats de l’Èreb. Acudien volant com un estol de rat-penats i s’apoderaven de la ment humana dormida. Goya ens deixà un famós gravat basat en aquest antic mite. És “El sueño de la razón produce monstruós”.

goya

Goya: El sueño de la razón produce monstruos. Aguafuerte y aguatinta sobre papel verjurado. Museo del Prado. Madrid

Zeus va haver de necessitar l’ajuda d’Hipnos per complir amb la paraula que donà a Selene, la deessa de la Lluna. Com era habitual, un dia aquesta sortí amb el seu carro a il·luminar la foscor de la nit. En una cova es trobà adormit Endimió, un atractiu pastor. De seguida s’enamorà d’ell. Va ser una amor correspost. Cada nit es trobaven i la unió donà els seus fruits: 50 filles.


Giovanni Antonio Pellegrini Diana Selene and Endymion

Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)

Selene, però, estava preocupada per la mortalitat del seu amant. Aleshores va demanar ajuda a Zeus, qui, decidí fer realitat els seus desitjos. La immortalitat, però, que concedí a Endimió no va ser la que la parella esperava. El jove fou condemnat a viure eternament en un món oníric, on només podia trobar-se amb la seva estimada a través dels somnis.

Morfeu, el déu dels somnis
Morfeu era l’encarregat de guiar els seus germans Oneiroi. Mentre el seu pare Hipnos només feia adormir els homes, Morfeu s’ocupava de crear els somnis on ell apareixia sota forma humana, generalment la dels éssers estimats -no debades, Morfeu (Μορφεύς) deriva de μορφή (“forma”).

Hipnos i Nix (1878, Evelyn De Morgan). Mentre Nix (la Nit) estén la seva manta negra, Hipnos escampa cascalls per induir la son als homes.
Hipnos i Nix (1878, Evelyn De Morgan). Mentre Nix (la Nit) estén la seva manta negra, Hipnos escampa cascalls per induir la son als homes.

Ovidi, a les Metamorfosis (XI, 634-637), insisteix que Morfeu “sap imitar les formes de manera precisa”. No té rival: “No hi ha ningú que pugui igualar-lo reproduint el pas, el rostre i la veu que convingui; també es posa els vestits adients i diu les paraules més usuals, però sols els homes imita”.

Pierre-Narcisse Guérin: Morfeo e Iris. Museo del Hermitage (1811)
Pierre-Narcisse Guérin: Morfeu i Iris. Museu de l'Hermitage (1811)
 
Morfeu solia ser representat sostenint en una mà un mirall en clara al·lusió al fet que els somnis ens revelen el nostre propi subconscient. En l’altra mà aguantava una branca de cascall (papaver somniferum), planta herbàcia coneguda per les seves propietats somníferes.

Hipnos amb ales al cap
Hipnos amb ales al cap


En la seva tasca, Morfeu era ajudat per dos dels seus germans. Fobétor (“qui fa por”), també conegut com a Icel (“qui és similar”) feia aparèixer monstres o animals en els somnis i era el principal causant dels malsons. Phantasos (“qui apareix”), en canvi, s’encarregava de mostrar objectes inanimats.

Jean-Baptiste Restout: Morfeu (Cleveland Museum of Art. Cleveland)
Jean-Baptiste Restout: Morfeu (Cleveland Museum of Art. Cleveland)

 

Morfeu
Morfeu


El déu de la morfina
Morfeu recorria el món amb les seves ales fabricant fantasies per als humans. Dormia en un llit de banús. Zeus el matà perquè en alguns somnis revelava el destí als homes. Avui, del seu nom procedeix la substància química morfina, per les seves fortes propietats soporíferes i analgèsiques. Fou el primer opiaci que es descobrí. S’aconseguí el 1805 de la mà del químic alemany Friedrich Sertürner, que va aïllar el principal actiu de les plantes del cascall, d’on s’obté l’opi (< ὀπός, “suc de vegetal”).

Cascall, planta d'on s'extreu l'opi
Cascall, planta d'on s'extreu l'opi

També podem invocar el déu grec dels somnis en l'expressió «estar en els braços de Morfeu», que significa que algú està dormint. A l’antiguitat es considerava que els oracles tenien un valor profètic; eren moments que els déus aprofitaven per comunicar-se amb els homes. Així, hi hagué sacerdots que s’encarregaren de la seva interpretació a través de la pràctica de l’oniromància (+ μαντεία, “endevinació”).

La morfina (Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat. Sitges)
La morfina (Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat. Sitges)

Mal de Morfeu
En medicina també es parla de mal de Morfeu o de narcolèpsia (+ ναρκάω, “quedar adormit” + λαμβάνω, “agafar”). És la tendència irresistible a quedar-se adormit. Es tracta de la causa més freqüent d’hipersòmnia (excés de son) dins de les malalties neurològiques que afecten la son. L’alarma s’encén quan l’afectat ronca de forma habitual, e queda adormit inesperadament (durant una conversa, al volant...) o quan, en despertar-se, sent com si no hagués descansat gens.

El somni, Dalí (1937)
El somni, Dalí (1937)
 
El mal de Morfeu pot tenir conseqüències terribles: accidents laborals o de trànsit. Aquest trastorn es caracteritza per l’obstrucció momentània de les vies respiratòries en hores de son, més conegut com apnea (“falta de respiració”), que pot ser mortal -la paraula conté l’α privativa i el verb πνέω (“respirar”). Això fa que de dia tenguem casmòdia (< χαίνω, “obrir la boca”), ganes contínues de fer badalls.

A l’hora de dormir hem d’anar en compte amb les caròtides (< καρόω, “adormir”), les dues artèries que, per l'un costat i l'altre del coll, irriguen el cap i que, segons els antics, comprimides, poden provocar un estat comatós (< κῶμα, “sopor”, “son profund”). Hi pot haver moments, però, per al sonambulisme. Si ens passa tot això, definitivament patim de catipnosi (+ κατα, “per avall”), que és la malaltia de la son.

La interpretació dels somnis
A finals del segle XIX el metge austríac Sigmund Freud (1856-1939), el pare de la psicoanàlisi, advertí que durant el son es produeix una relaxació de la censura a la qual està sotmesa contínuament la consciència. Aleshores és quan el subconscient es manifesta mitjançant símbols onírics. Així doncs, és en els somnis on afloren els desitjos reprimits del subconscient. Tot plegat ho podem llegir en el llibre La interpretació dels somnis que el psiquiatre vienès va escriure el 1899.

 

Sigmund Freud
Sigmund Freud


Aquí teniu un article que parla dels cinc malsons més recurrents. I aquest article de Rafel Argullol també parla dels somnis.

I per acabar, que millor que escoltar Nessun dorma (“Que ningú no dormi”, en italià), l’ària del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini. El títol fa referència a la proclamació que fa la princesa Turandot  per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. Aleshores el príncep canta fent avinent la seva convicció que el nom no serà descobert.



Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra sobre Morfeu. Aquest altre parla sobre la morfina. I aquí teniu la segona part de l'article.

Aquí teniu un llistat de cançons que parlen de somnis.

Articles del web relacionats:
Vade retro, Satanàs!
- L'univers psicodèlic de les drogues
- La vida és Eros i Thànatos

Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme

A vegades el voyeurisme (del francès voir, “veure”) és alimentat per l’exhibicionisme (< ex, “fora” + habeo, “tenir”). El gran historiador grec Heròdot (segle V aC) ens ho confirma en un dels seus fantàstics relats. El seu protagonista és Candaules, rei de Lídia al segle VIII aC, qui incità el seu oficial preferit Giges a mirar nua la reina quan aquesta feia l’amor amb ell. No es podia estar de bravejar de la seva bellesa. Ella se’n temé de seguida, però no va dir res. L’endemà, l’ofesa reina plantejà a Giges dues opcions: “O mates el rei –i et quedes amb mi- o et suïcides”. Com era d’esperar, el voyeur es decantà per la primera opció, de manera que es quedà amb la reina i amb el seu reialme.

El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
El Rei Candaules mostrant la seva esposa a Giges (Jacob Jordaens)
 
A partir d’aquesta història, a finals del segle XIX el sexòleg alemany Krafft-Ebbing encunyà el terme candaulisme per referir-se a l’impuls psicològic d’un individu a exposar la seva parella sexual o imatges d’ella davant altres persones amb l’objectiu d’obtenir una gratificació eròtica. A vegades aquest comportament pot acabar en la unió entre les tres persones, el que és conegut en francès com a ménage à trois (literalment, “llar de tres”).

Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)
Candaules i Giges, de Jean Leon Gerome (1824-1904)

Una altra parafília (< παρα, “al costat de” + φιλία, “afecte”, “amor”) relacionada amb el candaulisme és el troilisme o triolisme. Segons la versió etimològica més acceptada, aquesta paraula prové de l’obra dramàtica de William Shakespeare, Troilos i Crèsida. En un acte, Ulisses anima un incrèdul Troilos, troià fill de Príam i Hècuba, a descobrir la infidelitat de la seva amant amb un altre home, Diomedes. Això el porta a rebutjar Crèsida, acusant-la de prostituta. En l’obra shakespearià, per tant, Troilos fa de voyeur en contra de la seva voluntat. En tot cas, ara el troilisme al·ludeix a l’excitació eròtica que sent un individu quan veu la seva parella mantenint sexe amb una altra persona. És diferent del candaulisme, on l’implicat gaudeix essent observat.

Acteó, el gran voyeur de la mitologia grega
En la mitología trobam un gran voyeur, Acteó, un expert caçador educat pel famós centaure Quiró. Un dia, anant de cacera, trobà una font on es banyaven Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, i les seves nimfes. Aleshores, en comptes de fer mitja volta, va quedar-se bocabadat mirant la deessa despullada. Les deesses eren molt geloses de la seva intimitat i no podien ser vistes en la seva nuesa per cap mortal sota pena de patir un càstig terrible. Àrtemis, enfadada, ruixà amb aigua Acteó, que es va convertir en un cérvol.

Acteó i Diana (Tizià)
Acteó i Diana (Tizià)


Amb aquesta nova figura, Acteó va sortir corrents. Els seus cans el varen perseguir i s’hi varen tirar a sobre per menjar-se’l. Ell conservava la seva consciència humana, i cridava: “Sóc el vostre amo, no em coneixeu?”. Però no hi havia res a fer, Acteó va morir menjat pels seus propis cans. Després aquests varen cercar desesperadament el seu amo per tot el bosc fins arribar a una cova on habitava el centaure Quiró. Ell, per consolar-los, va modelar una estàtua de bronze a imatge d’Acteó i els hi ensenyà.

Peeping Tom
En l’argot anglès el voyeur francès es diu peeping Tom. El nom està relacionat amb lady Godiva (< gift of God, “regal de Déu”), una dona del segle XI. Era l’esposa del comte de Coventry, un poble situat a 153 km al nord-est de Londres. Segons la llegenda, ella vivia angoixada de veure l’asfíxia econòmica que patien els seus vassalls. Aleshores demanà al seu marit que rebaixàs els impostos. Aquest hi va accedir posant, però, una condició: la seva senyora havia de cavalcà despullada pels carrers del poble.

Lady Godiva, John Collier (1897)
Lady Godiva, John Collier (1897)

Per poder dur a terme tal gesta, lady Godiva pregà als seus veïns que es tancassin a casa seva. Hi va haver, però, un sastre anomenat Tom, que no es volgué perdre aquell exuberant espectacle, de manera que es posà a mirar-la (peep) pel forat d’una persiana. I va ser així com sorgí l’expressió peeping Tom, és a dir, “el voyeru Tom”.

Estàtua de Lady Godiva a Coventry
Estàtua de Lady Godiva a Coventry

Davant aquella proesa el compte de Coverntry no tingué més remei que complir la seva paraula i rebaixà els impostos. Curiosament el grup Queen menciona lady Godiva en la seva fantàstica cançó "Don't Stop Me Now". En un moment diu. "I'm a racing car passing by, like lady Godiva".


Aprendre a desaprendre

Article publicat a l'Ara Balears (29/06/2015)

Diuen que quan naixem arribam amb la ment en blanc. És el que a partir d’Aristòtil es coneixeria en llatí com a tabula rasa ("taula raspada" en al·lusió a aquest antic suport d'escriptura que calia raspar per tornar-lo a fer servir). A poc a poc la nostra llibreta neuronal es va emplenant de consignes i hàbits amb els quals pretenem construir el futur. Ja ho diu el refrany: “L’home és un animal de costums”.  Arriba un moment, però, en què ens adonam que la vida, sempre tan volàtil, no entén de fulls de ruta. Aleshores no ens queda més remei que amollar el llast de les nostres motxilles vivencials i fer una nova "tabula rasa" per redescOBRIR-nos. Renovar-se o morir! Qui diu que la curiositat matà el moix?

Pronoia
Pronoia

Aquesta mena de “reset”, terapèutic i vertiginós alhora, implica aprendre a desaprendre des de la humilitat. Cal espolsar-nos de feixucs prejudicis i de falses seguretats i cercar noves crosses que subtituesquin antics dogmes i vicis. Qui coneix bé els beneficis de la tabula rasa és Sir Richard Branson, fundador del grup Virgin, una de les empreses més importants i exitoses del Regne Unit. Aquest magnat va triar el nom de “Virgin” per a la seva marca perquè desconeixia completament el negoci que es portava entre mans. La virginitat intel·lectual”, doncs, és necessària per aprofitar els avantatges de la iniciació.

La vida segons Oscar Wilde
La vida segons Oscar Wilde

Tanmateix, la por a la incertesa del demà és el nostre pitjor enemic. El més fàcil és el conformisme i deixar-se dur per la inèrcia del dia a dia sense fer cap tipus d'autocrítica. Així, “qui dia passa, anys empeny”. Qui no arrisca, però, no pisca. I arriscar comporta equivocar-se en aquesta “comèdia dels errors” que és, segons Shakespeare, la vida. No obstant això, massa sovint la societat estigmatitza injustament el fracàs, ignorant del tot que tal “deshonra”, més que un impediment, ens hauria de servir de revulsiu introspectiu per poder continuar prenent el pols a la vida amb mà precisa. No debades, l’aprenentatge es basa en l’enriquidor binomi assaig-error.

La psicologia parla de resiliència, de la nostra capacitat per caure i tornar-nos a aixecar. La paraula prové del llatí resilire (“rebotar”, “recular”) i, en un principi, al món de la física, al·ludia a l’elasticitat de certs materials que, davant un impacte o pressió, recuperen la seva forma originària. Dickens deia: “Cada fracàs ensenya a l’home quelcom que necessitava aprendre”. Winston Churchill assegurava: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”. Més il·luminadors són uns versos del mallorquí Jaume Galmés: “Déu meu, com s'ha d'enfosquir una nit per trobar-se amb l'alba!".

La complexa psicologia humana
La complexa psicologia humana

Per poder sobreviure a tantes estamenejades calen unes bones dosis d’optimisme. Churchill també ho tenia clar: “Un optimista veu una oportunitat en cada calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat”. La mateixa idea és recollida en un altre aforisme popular: “L’optimista sempre té un projecte; el pessimista, una excusa”. Avui, però, desgraciadament frases com aquestes són repetides com un maleït mantra per la inefable casta dels “coach”. Emparats en una certa superioritat moral, aquests nous gurus de la felicitat no es cansen de recordar-nos que ens hem de “reinventar”. Així la seva messiànica veu cala en una societat massa teledirigida, contínuament necessitada de manuals d’instruccions i de veritats absolutes. Alguns d’ells, però, en un acte de responsabilitat, farien bé d’aplicar-se les seves "infal·libles" receptes. Les lliçons només poden venir de l’experiència i no de predicadors d’egos insaciables.

El fracàs de Steve Jobs
El fracàs de Steve Jobs

En tot cas, amb ajuda o sense, no hi ha dubte que el fascinant ofici de viure requereix de constants exàmens de consciència. Sovint no arribam a enlairar-nos per culpa de les nostres rígides estructures mentals. I només quan assajam noves formes d’aprenentatge assolim noves metes que ens permeten salvar-nos de ser "nàufrags en el temps", com deia el poeta. Ens convé, doncs, estar atents i no parar de reciclar les nostres idees i certeses per somiar de bell nou.

chaplin

Paraula de Chaplin

Com diu un famós llatinisme, Libertas capitur (“La llibertat es conquereix”), en el sentit que cadascú és l’amo de les regnes de la seva pròpia vida. La reflexió final ens arriba per boca de l’escriptor nord-americà Alvin Toffler: “Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no sàpiguen llegir i escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i re-aprendre per adaptar-se als canvis que ens porta la societat actual”. Sèneca rebla el clau: “De viure se n’ha d’aprendre tota la vida”.

No us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila "L'esforç per ser una persona lliure". També és molt recomanable aquest altre article seu: "Suerte de los optimistas currantes".

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein



Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/03/2018), reflexion sobre l'èxit a partir de la cita de  Winston Churchill: “L’èxit és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se”.




Per acabar, us recoman aquest article titulat Goethe: somiar és de valents.

René Descartes: “Per ser feliços és millor modificar els nostres desitjos que l'ordre del món”.

Aquí teniu el vídeo del programa "Bricolatge emocional" titulat "La crisi com a oportunitat".

Aquí teniu un interessant article sobre la importància de dir no. És de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "Desercions actives" (Diari Ara, 28/05/2017).

Aquí teniu un article de Rosa Montero titulat "Aprendiendo a perder".

També és recomanable aquest article d'Ignasi Aragay titulat "A tots els catalans fills de papa".

Tampoc no us podeu perdre aquestes reflexions de Norbert Bilbeny, catedràtic d'Ética a la facultat de Filosofia de la Universidad de Barcelona, autor del llibre "La vida avanza en espiral".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977:

"Aprèn com si visquessis tota la vida i viu com si haguessis de morir demà".
"Sigues tu, i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu".
"Tots som uns aficionats. La vida és tan curta que no dóna temps per a res més".

Aquí teniu unes quantes reflexions de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres, sobre la vida:

«Creia que era una aventura i en realitat era la vida»
«Vivim igual que somiem: sols»
«Enfronta-t'hi, sempre enfronta-t'hi. Perquè l'única manera de resoldre un problema és enfrontar-s'hi» 
«Potser la vida només és això: un somni i una por»
«Suposo que aquells que no fan res són lliures de no cometre errors»

I aquestes altres reflexions d’Oscar Wilde també són interessants:

“Viure és el més estrany d'aquest món. La majoria de la gent existeix, això és tot”
“A vegades podem passar-nos anys sense viure gens, i de cop i volta tota la nostra vida es concentra en un instant”.

“Sigues tu mateix, la resta de papers ja estan agafats”.
“Estimar-se un mateix és l'inici d'una aventura que dura tota la vida”.


I una de les meves preferides, de Rubén Darío:

“No deixis apagar l’entusiasme, virtut tan valuosa com a necessària, treballa, aspira, tendeix sempre cap a l’altura”.

Alvin Toffler
Alvin Toffler


Lluís Llach bé sap quina és l'essència de la vida. Ho diu a la seva deliciosa canço "Núvol blanc":

Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.





No us podeu perdre aquest delició article d'Eva Piquer titulat "Hauries hagut de".

Aquí teniu unes quantes cites històriques i literàries sobre el coratge.

En aquest enllaç trobareu il·lustracions sobre la vida.

Aquí teniu un fantàstic poema de l’escriptora brasilera Martha Medeiros, atribuït erròniament a Pablo Neruda. En la llengua original es titula "A Morte Devagar":

Mor lentament qui no viatja,
qui no llegeix,
qui no escolta música,
qui no troba encant en si mateix.

Mor lentament qui destrueix
el seu amor propi,
qui no es deixa ajudar.

Mor lentament qui es transforma
en esclau de l’hàbit
repetint cada dia els mateixos senders,
qui no canvia de rutina,
no s’arrisca a vestir un nou color
o no conversa amb qui desconeix.

Mor lentament qui evita una passió
i el seu remolí d’emocions;
aquelles que rescaten la lluentor dels ulls
i els cors decaiguts.

Mor lentament qui no canvia la vida
quan està insatisfet
amb la seva feina, o el seu amor,
qui no arrisca el segur per l’incert
per anar darrere un somni,
qui no es permet,
almenys una vegada a la vida,
fugir dels consells sensats.

Viu avui! - Fes avui! 
Arrisca avui! 
No et deixis morir lentament! 
No t'oblidis de ser feliç! 

 

El nostre gran poeta Miquel Martí i Pol també es fa escoltar el poema del Primer llibre de Bloomsbury (1982):

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.

I aquí teniu un poema del tot vitenc de Miquel Àngel Riera, extret del “Llibre de Benaventurances”:

Benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força, ell, d’existir
seguirà donant-s’hi la morrada més bèstia,
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn a la tècnica de la travelada.

No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
“He caigut perquè hi era. Encara hi som.
Sols cau aquell que està dotat per fer-ho”




Aquí teniu la fantàstica cançó d'Edith Piaf: Non, Je Ne Regrette Rien ("No, no em lament de res"):


La seva versió espanyola seria "A quien le importa" d'Alaska y Dinarama:




Tampoc no us podeu perdre la cançó del final de la pel·lícula "La vida de Brian": "Sempre mira el costat brillant de la vida":




I aquí teniu la fantàstica cançó dels Catarres: "L'Odissea":


 
Articles del web relacionats:
La vida com a contrast
-
 Reflexions sobre l'optimisme en record de Miquel Albero

Sant Jordi, l'alter ego de Perseu

La tradició catalana situa el mite de Sant Jordi a Montblanc. Un dia aquest poble del sud-est de Catalunya va rebre la visita d'un drac immens i terrible. Per tal d'apaivagar-lo, els seus habitants varen decidir lliurar-li periòdicament una persona triada a l'atzar. Aquella macabra rifa volgué que un dia la víctima fos la mateixa filla del rei, una bella princesa.

La jove acceptà amb resignació el seu fatídic destí, però en el camí se li va aparèixer un cavaller fort i valent, muntat dalt d'un imponent cavall blanc, amb una llança a la mà. Després d'un dur combat amb el monstre, aquell nouvingut va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixà el drac mig mort. A continuació, l'arrossegà fins a la plaça de la vila per acabar-lo de rematar. De la sang de l'animal en sortí un roser amb una rosa vermella, que el cavaller tallà per oferir-la a la princesa.
 
Per agrair-li una gesta tan admirable, el rei va voler casar la seva filla amb aquell salvador enviat per la Providència. L'home, però, ho rebutjà dient que ell no era digne de tal honor. Aleshores s'acomiadà de tothom i desaparegué tan misteriosament com havia aparegut.

Tanmateix, aquest relat català és l'enèsima versió d'un mateix mite: l'heroi que salva una princesa d'un monstre, representant el triomf del Bé sobre el Mal. El seu rastre es pot resseguir en moltes cultures de l'antiguitat. A Mesopotàmia tenim Marduk i el monstre Tiamat; a Egipte, el déu Horus contra Seth; i a Grècia hi ha l’epopeia de Perseu.
 
Perseu i les andròmines
Després d’haver decapitat Medusa als confins occidentals, Perseu, dalt seu seu cavall Pegàs, tornà cap a casa, a l’illa egea de Sèrifos. En passar per les costes d’Etiòpia, que en l’antiguitat ocupava part de l’actual Líbia, l’heroi grec va haver de fer una aturada per salvar Andròmeda (“la que governa els homes”), la filla del rei Cefeu i de Cassiopea. La jove es trobava encadenada nua a una roca per culpa d’una ofensa de la seva mare a Posidó.

Cassiopea s’havia vanagloriat davant les nimfes nereides de ser més bella que elles. Les nimfes ho feren saber al seu protector, el déu del mar, el qual, irritat, envià un monstre marí que assolà Etiòpia. Es deia Ceto (κῆτος, "monstre aquàtic"), d'on avui tenim els cetacis, espècie dels mamífers que inclou des de balenes fins a dofins.

Un oracle havia vaticinat la fi de la desgràcia si Andròmeda era exposada com a aliment al monstre. El rei Cefeu, obligat pels seus conciutadans, no va tenir més remei que encadenar la seva filla a una roca. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, amb el temps, el relat del rescat d’Andròmeda va sembla tan fabulós, que es creà la paraula andròmina com a sinònim de cosa inútil o embolic.
 
Perseu i Andròmeda (Joachim Wtewael, 1611)
Andròmeda alliberada per Perseu, pintada per l’artista holandès Joachim Wtewael el 1611. Els pintors renaixentistes van associar sovint, erròniament, el vol de Perseu amb el cavall alat Pegàs. En la tradició dels mites grecs, Perseu vola amb les seves sandàlies alades. / Museu del Louvre, París

Jordi de Capadòcia
La primera referència coneguda de Sant Jordi data del segle IV. El personatge es confon amb un Jordi de Capadòcia, un militar romà convertit al cristianisme i mort el 303 sota l’imperi de Dioclecià per no voler abjurar de la seva fe. Al final aquest màrtir oriental de nom marcadament agrícola - Γεώργιος significa “pagès”- esdevindria un dels sants laics europeus més venerats. La seva figura es va difondre sobretot a partir de la Llegenda àuria (1246) del frare dominic Jacob de Voragine. Aquest llibre situa el cavaller a Silene (Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i que vol devorar la filla del rei.

 
Sant Jordi matant el drac
Sant Jordi matant el drac
 
A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles per ajudar comptes i reis amb una lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella. El sant acabaria convertint-se en el patró de Catalunya i de països com Anglaterra i Portugal –els cavallers templers també adoptaren el seu símbol, la creu vermella sobre fons blanc. L’Església romana establí que la seva mort se celebraria cada 23 d’abril Al segle XIX, amb la Renaixença, la llegenda d’aquest màrtir es prestà a una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor.

Aquí teniu el rescat d'Andròmeda de la pel·lícula "Fúria de Titans" (1981):



La diada de la rosa
El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

El dia del llibre i la rosa
El dia del llibre i la rosa
 
Abans que es fusionàs amb el dia del Llibre, a les terres de parla catalana el dia de Sant Jordi ja era considerat la festa dels enamorats, l’equivalent al castellà Sant Valentí. La tradició de regalar una rosa aquest dia no té un origen gaire clar. Amb tot, alguns historiadors creuen que prové de la Fira de la rosa que se celebrava al carrer del Bisbe de Barcelona –a finals d’abril i durant el maig és quan la floració de rosers es troba en la seva màxima esplendor. Al segle XVIII la fira es convertí en una cita obligada per a nuvis i recent casats, de manera que també es conegué com la Fira dels Enamorats.
 
A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)
Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu una interpretació del mite de Perseu i Andròmeda a càrrec de Mireia Rosich, director del Víctor Balaguer de Vilanova.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquí teniu dos articles sobre la història del simbolisme de la rosa. Un es titula "Rosa, rosae, rosam". I l'altre "Una rosa és una rosa és una rosa".

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Poema de Miquel Martí i Pol
Poema de Miquel Martí i Pol

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
Atles que sostenen el món
Meduses que petrifiquen

L'arrogància i la síndrome de Coriolà

La síndrome de Coriolà afecta aquelles persones que, creient que sempre tenen raó, no escolten crítiques ni aprenen dels errors comesos. Agafa el nom de Caius Marci, un general patrici del segle V aC, dit també Coriolà. Segons relata l’historiador Plutarc (segle III) a l’ obra Vides paral·leles, va viure quan la República acaba de ser instaurada en substitució de la monarquia. Després d'haver vençut heroicament els enemics volscs, va retornar a Roma amb l’ego pels niguls. Havent aconseguit aquella gesta, per la insistència de la seva mare Volúmnia, es cregué amb el dret de proclamar-se cònsol, el càrrec més alt dins la jerarquia republicana. Els tribuns populars, però, s’hi oposaren i, a causa del seu caràcter arrogant, l’acabaren desterrant, acusant-lo de traïdor.

Contrariat per aquest tracte, Coriolà es passà al bàndol adversari i encapçalà un potent exèrcit de volscs contra la seva estimada Roma. A l'últim moment, però, les súpliques de la seva mare el feren desistir d’aquell atac. Aleshores, fou considerat de nou un traïdor pel poble volsc, que es venjà matant-lo.
 
Al segle XVI aquest episodi de la història de Roma inspirà a Shakespeare la tragèdia Coriolà. L’obra presenta el debat tràgic d'algú que sobtadament, de patriota, passa de ser considerat un renegat i que no pot acceptar que sigui la voluntat del poble la que determini el seu destí. La seva actitud enfront del poble convertiria Coriolà en un personatge polèmic. Fou reivindicat tant pels feixistes com pels comunistes en representacions durant els anys anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial.

Articles del web relacionats:
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax


I aquí teniu el trailer de la pel·lícula Coriolanus (2012)de Ralph Fiennes: 



Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells. Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:

“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.

La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.

Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquí teniu un llistat de cites llatines cèlebres

Aquest altre llistat és de llatinismes que feim servir en català.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Molt recomanable és aquest article de Xavi Ayén a "La Vanguardia": Latín, la más inútil de todas las lenguas.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.

Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.
 
Aquí teniu un article de Manuel de Prada titulat "El latín y los muertos".

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:





Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.

 

I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px