Banner Top

L'origen clàssic de la música

Va ser Nietzsche qui al segle XIX va dir que "sense música la vida seria un error". La música ha existit des dels primers humans. Foren els grecs, però, qui ens regalaren aquest terme. La seva μουσική feia referència a l’art (τεχνή) de les Muses, encara que acabà essent competència d’Euterpe (Ευτέρπη, «la de bon ànim»). Se li atribuí no només un valor estètic, sinó també pedagògic. Així ho afirmà al segle IV aC Plató a La República (VIII):

“No és veritat que la música és allò més important de l’educació des del moment que el ritme i especialment la melodia penetren a l’ànima i s’hi imprimeixen? Ritme i melodia porten amb ells mateixos la dignitat i, per tant, dignifiquen també quan són ben ensenyats”.

Plató insistia que “de la mateixa manera en què la gimnàstica serveix per enfortir el cos, la música és el vehicle per enriquir l’ànim”. Tant ell com Aristòtil creien en la Teoria d’Ethos, segons la qual la música era capaç d’influenciar les conductes (ἕθος) de la gent.

plato musica
 
Epitafi de Seikilos
Un dels documents més importants que ens permet conèixer la música grega és l’epitafi de Seikilos. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga, sí que és la composició musical completa més antiga arreu del món. Data del segle II aC. Aquest testimoni va ser trobat a Turquia, prop d’Efes, el 1883 en una estela funerària de marbre que havia erigit Seikilos en honor a la seva dona Euterpe. Curiosament, va desaparèixer el 1922. Va ser trobat, però, a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment es pot contemplar al Museu Nacional de Dinamarca.

Seikilos

En l’epitafi de Seikilos les notes estan representades per lletres majúscules de l’alfabet grec. El ritme ve donat per la combinació de punts i línies. Aquest és el seu contingut:

                  Ὅσον ζῇς φαίνου                    
μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·
πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.
τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.

Enlluerna mentre visquis
i no t'afligeixis per res
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions.  

Seikilos1

Epitafi de Seikilos

La melodia dels aedes
Els grecs també es referirien a la música amb la paraula μέλος, que, unit amb ῴδή (“cant”), donaria melodia, que dona tanta d’harmonia (< ἁρμός, “juntura”, “articulació”) –en la mitologia, era el nom d’una jove, filla, segons algunes tradicions, d’Afrodita i Ares, i dona de Cadme, el primer sobirà de Tebas.
 
Des de l’època homèrica “l’art de les Muses” va estar molt unit a la vida del poble. Era interpretada pels aedes (< ἀείδω, cantar”), que eren poetes que, acompanyats per una fòrminx (semblant a la lira), cantaven o recitaven les aventures de déus i herois. Altres instruments habituals eren la cítara (també semblant a la lira) o l’aulós o oboe doble, que, segons algunes versions, fou inventat per Atena i després recollit pel sàtir Màrsias.

330px Aulos player MAR Palermo NI22711

Aulet (instrumentista d'aulos), segle V aC

La música grega era monòdica, és a dir, era cantada a una sola veu. El seu déu protector era Apol·lo, qui, des del mont Parnàs, estava acompanyat en tot moment per les Muses. Entre els herois músics destacà Orfeu, que amansia les bèsties amb les seves melodies. I entre els mortals, Terpnos, gran citarista, Poló, Mesomedes de Creta i l’atenesa Carixena, una hetera flautista i poetessa.
 
A Roma, la música va experimentar una forta decadència. Segons Ciceró, era considerada una disciplina poc útil, que només aportava plaer. Una deformació de la paraula música és murga, que al·ludeix a un grup de músics que toquen malament –per extensió, una murga també és una cosa que resulta pesada, insuportable.

Euterpe

Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Origen de les notes musicals
La difusió de la música va arribar amb el catolicisme, amb l’objectiu d’alabar a Déu. Les nostres famoses notes musicals són obra precisament d’un monjo benedictí del segle XI, Guido d'Arezzo (995-1050) -era natural del mateix poble on tres segles més tard naixeria Petrarca.

Fins aleshores, estudiar els cants era molt difícil: no se sabia com s’havien d’entonar i no se sabien desxifrar els signes que cada compositor feia servir per representar la seva música.  Davant aquest problema, Guido d'Arezzo s’inventà un sistema compost per sis notes consecutives de l’escala diatònica. A més, amb afany pedagògic, els donà un nom capaç de ser cantat en l’aprenentatge, ja que fins llavors es coneixien amb el nom d’una lletra: a, b, c, d, e, f, g. Els nous noms es basaven en cada primera síl·laba de cada vers de l’Himne de Vespres de Sant Joan Baptista. Trià aquest himne perquè cadascun dels seus versos començava amb una de les sis notes en una perfecta escala ascendent. L’himne es titulava Ut queant laxis. I era resava així:

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,  
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

(Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (Si) impurs, Sant Joan).

notes

La nota Si s’incorporaria al segle XVII en atenció a les inicials del Sancte Iohannes de l’himne usat per Guido. Aquel mateix segle també es va canviar el nom d’ut pel de do a partir de la paraula llatina dominus. Així, el resultat final va ser do, re, mi, fa, sol, la, si. Totes aquestes notes quedarien representades en un “dibuix” (γράμμα) de “cinc” (πέντε) línies que es conegué com a pentagrama.

Santa Cecília, la patrona
Santa Cecília, màrtir del segle III, és la patrona dels músics. Ho és fruit d’un error de traducció dels Actes de Santa  Cecília:

Venit dies in quo thalamus collacatus est, et, cantatibus organis, illa [Cecilia virgo] in corde suo soli Domino decantabat [dicens]: Fiat Domine cor meum et corpus meus inmaculatum et non confundar.

Es va traduir erròniament organis, que significa «instruments musicals» per l’acabat de crear «òrgan». Llavors la frase fou «ella cantava i s’acompanyava amb l’òrgan». Fou així com Cecília esdevingué patrona de la música. A partir del segle XV, es comença a pintar la santa amb un petit òrgan i altres instruments, sobretot un llaüt o un clavicèmbal. La seva onomàstica és dia 22 de novembre.

Vouet, Simon Saint Cecilia c. 1626

Pintura de Simon Vouet, ca. 1626 (Hartford, Conn., Wardsworth Atheneum)

Recordau tota aquesta informació cada 21 de juny, Dia de la Música, que coincideix amb l’inici de l’estiu.

Aquí teniu un llistat d'etimologies relacionades amb la música.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Aquí teniu un llistat de llatinismes en les partitures musicals.

Articles relacionats:
Muses inspiradores
- A l'orfeó amb Orfeu
- Bob Dylan, el nou Homer
- L'origen grec de l'himne americà
- Sobre ninfòmanes i sàtirs
- L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

A la Teogonia, Hesíode explica l’origen del Cosmos i la genealogia dels primers déus, des del Caos, Gea i Eros fins als fills i néts de Zeus. A Treballs i dies, parla de les cinc edats o races de l’home i narra la història de la primera dona, Pandora. A Homer, en canvi, la mitologia serveix per vestir el relat bèl·lic de la Ilíada i la crònica d’un viatge per la Mediterrània com és l’Odissea.

Altres obres de temàtica mitològica són els Himnes homèrics, una col·lecció de trenta-tres poemes dedicats a diversos déus que, en realitat, segurament varen ser compostos per diversos autors i en èpoques diferents, entre els segles VIII i V aC. També hi ha les composicions dels gran poetes tràgics atenesos del segle V aC (Sòfocles, Eurípides i Èsquil). La corretja de transmissió continuà al món romà amb els Fastos d’Ovidi, l’Eneida de Virgili, les Imagines de Filòstrat, les Faules d’Higini, la Biblioteca d’Apol·lodor, les Imagines de Llucià de Samòsata, la Biblioteca històrica de Diodor de Sicília o el Viatge dels argonautes d’apol·loni de Rodes.

Menció a part mereixen les Metamorfosis d’Ovidi (segle I dC). Amb la transformació com a fil conductor, esls seus quinze cants recull nombroses històries de déus que estimen i sofreixen com els humans. Ovidi va assolir un gran prestigi entre els seus contemporanis i també en èpoques posteriors. Especialment durant el Renaixement i el Barroc va esdevenir la principal font d’inspiració per als artistes a l’hora d’afrontar les seves composicions mitològiques.

Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)
Tetis (mare d'Aquil·les) demanant ajuda a Zeus durant la guerra de Troia, Ingress (1811)


El mite com a eina de comprensió
El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Així, varen sorgir infinitat de divinitats que personifiquen muntanyes, fonts, rius, vents, constel·lacions.... Un dels trets més importants de la mitologia grega és l’antropomorfisme dels déus: tenen aspecte humà, cosa que els fa més propers a pesar del seu poder immens.

En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.

Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
Apoteosi d'Homer, Jean-Auguste Dominique Ingres (1827), Museu Louvre de París
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:
  • Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules de Jung.
  • Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
     
    Èdip i l'Esfinx
    Èdip resol l'enigma de l'esfinx (Jean Auguste Dominique Ingres, 1808)
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
  • Teoria al·legòricaVa ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
  • Lectura pseudo-racional dels mitesEl seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
  • Evemerisme o historicismeEl seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. L’Església, tanmateix, estava molt interessada a apropiar-se dels espais i símbols del paganisme. Era una manera d’assegurar-se una major difusió del seu missatge entre els infidels. Així ho manifestava al segle VI Sant Gregori Magne durant les seves campanyes d’evangelització -són unes paraules recollides per Bleda el Venerable a la seva Historia ecclesiatica gentis Anglorum:

“Els ídols han de destruir-se, però no els llocs sagrats on aquells són custodiats. Han de purificar-se amb aigua beneïda, després que s’hi aixequin altars i s’hiinstal·lin relíquies. El culte cristià, celebrat al antics llocs sacres, familiaritzarà immediatament els neòfits amb la nova fe. Fins i tot les festes tradicionals dels déus han de mantenir-se, per exemple, transformant els antics sacrificis d’animals en un banquet, que se celebrarà el dia dedicat al màrtir al que es dedica la nova església edificada a l’antic lloc sagrat”.
 
Les sibil·les també foren apropiades pel cristianisme. Els seus oracles foren interpretats com a proves fefaents de l’arribada de Crist. La seva adopció definitiva es produí al segle XVI, quan Miquel Àngel les representà a la Capella Sixtina al costat dels profetes.

A part del corrent interpretatiu de l’evemerisme, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que en l’episodi del rapte d’Europa per Zeus hi trobam imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.


Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

La majoria de les interpretacions al·legòrico-moral de la mitologia clàssica es feren a partir del llibre Genealogia deorum gentilium (“Genealogia dels déus pagans”), obra de l’humanista italià Giovanni Boccaccio (segle XIV). Fou un dels llibres de consulta més utilitzats entre escriptors i pintors fins ben avançat el segle XIX.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre la influència de la mitologia grega en la romana:





Sobre els mites de les metamorfosis d'Ovidi us recoman aquest llibre de Margalida Capellà: Narracions de mites clàssics.

Aquest article parla sobre els herois grecs.
 

Aquest article parla sobre com els mites grecs ajuden a educar en valor.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

En aquesta pàgina trobareu les metamorfosis d'Ovidi il·lustrades.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:



En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px