Banner Top

El mapa etimològic dels continents

La paraula continent prové del verb llatí continere, que, a més de “contenir”, també significa “mantenir-se unit”. Foren els romans qui encunyaren el tecnicisme terra continens, és a dir la “terra que es manté unida”. Ho feren per referir-se a àmplies extensions de terra que només se separen entre si per mars. Amb el temps caigué la primera part de l’expressió. Va ser així com sorgí la nostra paraula continent. Els romans conegueren tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. La paraula Amèrica apareixeria al segle XVI i Oceania, al XIX.

el mapa de herodotoMapa d'Heròdot (segle V aC)

Europa
El nostre continent agafa el nom de la princesa fenícia Europa. Era filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Avui el seu rostre és present en un lateral dels bitllets de la zona euro i en les monedes gregues de dos euros. L’etimologia popular diu que Europa prové del grec εὐρύς (“ample”) i d’ ωψ (“mirada”). L’etimologia científica, en canvi, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.
 
Segons la mitologia, Europa va ser raptada per Zeus, que, per a l’ocasió, es transformà en un brau blanc. Se l’endugué fins a Creta, on s’hi uní carnalment. D’aquella unió naixeren Minos, Radamant i Sarpedó. El patriarca olímpic convertiria la seva presa en reina de l’illa. Amb el temps el seu nom serviria per batiar tot el nostre continent.

RubensEl rapte d'Europa (Rubens)

 
Àfrica
El nom d’Àfrica estaria relacionat amb la veu bereber o amazigh ifri, que significa “cova”. Amb tot, al segle I dC l’historiador judeoromà Flavi Josef popularitzà una etimologia popular, segons la qual el nom d’aquest continent provindria d’Epher, un net d’Abraham que envaí Líbia. En canvi, Isidor de Sevilla, home dotat d’una gran fabulació, el relacionà amb el llatí apricus (“assolellat”).
 
Àsia
Aquest nom l’emprà al segle V aC l’historiador grec Heròdot per referir-se a la regió d'Anatòlia. Heròdot es mostra desconcertat pel fet que tres noms de dona s'utilitzin per a descriure una massa enorme i substancial de la terra: EuropaÀsia, i Líbia, referida aÀfrica. Finalment assegura que, segons els grecs, el nom d’Ἀσία al·ludia a l'esposa del tità Prometeu (segons altres versions, era la seva mare). Els lidis, en canvi, deien que el nom del continent provenia d’Asias, fill de Cotis, descendenty d’un monarca frigi.

Amb tot, la hipòtesi més estesa és que Àsia està connectat amb el terme acadi "(w)aṣû(m)", que significa "sortir” o “aixecar-se” en al·lusió al Llevant, allà on “es lleva” el Sol. Així doncs, Àsia seria “la terra d’on surt el sol”.
 
Amèrica
El Nou Món agafa el nom d’Americo Vespucci, un mercader nascut a Florència el 1454. Va ser el primer a defensar que aquelles terres trepitjades per Cristòfor Colom no eren l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa. El nom d’Amèrica aparegué per primera vegada al Cosmographiae Introductio (1507), del cartògraf alemany Martín Waldseemüller.

 Amerigo Vespucci (1)

Els dos pols del continent americà també tenen una història etimològica curiosa. Àrtic prové del terme grec ἄρκτος, que significa ós o óssa –d’on també deriva Artur. L’Antàrtida es deia així perquè al·ludia a la constel·lació d’Óssa Major que senyala el Pol Nord. El seu contrari acabaria essent conegut com a Antàrtida ανταρκτικος, és a dir, “terra que s’oposa a l’ós” (curiosament a l’Antàrtida no hi ha óssos).

Oceania
El nom del cinquè continent va ser encunyat el 1812 pel geògraf francès Cornad Male-Brun. Ho feu basant-se en el déu tità Ωκεανός personificat en el riu que, segons els grecs, envoltava el disc pla que era la terra. Oceania està compost per una multitud d’illes (la més gran és Austràlia) repartides pel Pacífic, el major oceà del món.

Oceanus IstArchMu764c

Oceà

Articles del web relacionats:
- Europa, la de "mirada ampla"
El rapte d'Europa
Per què Amèrica no es diu Colúmbia?
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca
- Atles que sostenen el món

Catalans caparruts com ases

Diuen que els catalans són molt caparruts, com la seva icona: l’ase. El simbolisme d’aquest animal, però, va néixer a Amèrica. El 1828 Andrew Jackson, candidat demòcrata a la presidència, va ser titllat de jackass (“ase”) per part dels seus detractors republicans –el terme també pot significar “imbècil”. Jackson, en lloc d’enfadar-se, va saber donar la volta a aquell insult. Així va ressaltar les virtuts de l’animal en qüestió: modèstia, perseverança i habilitat de traginar càrregues molt feixugues.
 
La popularització de l’ase com a mascota del partit demòcrata arribaria de la mà del famós dibuixant Thomas Nast, el creador també del Santa Claus modern i de l’oncle Sam (Uncle Sam, símbol del govern federal dels EUA, ja que les seves inicials, US, són les mateixes que les de United States). El 1877 volgué il·lustrar en una vinyeta la derrota electoral que patiren els republicans davant dels demòcrates. Aleshores els republicans foren representats amb un elefant (animal intel·ligent, però dòcil i, per tant, fàcil de sotmetre) i els demòcrates amb l’ase, ja conegut arran dels atributs que li atorgà Jackson. Amb aquests antecedents, no fou casual que a partir dels anys 90 l’ase, revestit d’una aura del tot metafòrica, es convertís també en el símbol de la tossuderia catalana en defensa de la seva identitat.

Símbols del partit demòcrata i republicà
Símbols del partit demòcrata i republicà
 
Per Nadal, però, també trobam l’ase en els betlems fent tàndem amb un bou. Va ser Sant Francesc d’Asís qui al segle XIII incorporà per primera vegada aquests dos animals en els pessebres. El atribuí el paper de representants del poble a partir d’aquestes paraules del profeta Isaïes (1, 3-4):  “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Així doncs, els catalans, com a bons representants del poble que són, poden estar ben orgullosos de tenir per mascota un ase (o ruc, tractant-se del mascle de l’animal). Segur que amb la seva persistència arribaran a bon port. Que es prepari el toro d’Osborne!

Origen de l’expressió O.K.
L’expressió d’aprovació O.K. també està associada amb el partit demòcrata americà. A les eleccions de 1937 el seu representant va ser Martin Van Buren, oriünd d’Old Kinderhook (Nova York). El nom d’aquesta petita localitat, abreujada en les seves inicials (O.K.) fou utilitzat per batejar l’associació creada per als seguidors del demòcrata, el qual finalment va guanyar. Va ser el vuitè presidents dels EUA (1837-1841) i el primer d’origen no britànic en la història del país. Va ser així com l’acrònim de la població d’aquest polític (O.K.) es convertí en símbol d’acord.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que explica el bipartidisme als Estats Units.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla del protagonisme de l'ase català als Estats Units.

Articles del web relacionats:
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Siau qui sou
- L'origen grec de l'himne americà

Per què Amèrica no es diu Colúmbia?

Extracte del reportatge publicat a la revista Sàpiens (maig 2016, Núm. 168)

Paradoxalment, el Nou Món no agafa el nom del seu descobridor, sinó de la persona que el reconegué com un continent a part. Poc es pogué imaginar el florentí Americo Vespucci abraçar la glòria eterna per culpa d’un embull de mil dimonis. 

La comèdia dels errors començà el 1503 amb l’aparició d’una carta titulada Mundus novus (“Nou món”). El seu autor, un tal Americus Vesputius, un mercader nascut a Florència el 1454, narrava a Lorenzo de Mèdici el tercer viatge que havia fet el 1501 als confins de l’oceà Atlàntic. Concretament havia trepitjat Brasil mesos després que hi arribessin Yáñez Pinzón y Álvares Cabral, els seus descobridors oficials.

Mundus novus era el primer opuscle que relatava amb tot luxe de detalls i de manera amena un gran viatge per terres llunyanes. “Si enlloc –deia- existia el paradís terrenal, no podia ser molt lluny d’aquí”. Vespucci, amb una sòlida formació humanística, no dubtava a afirmar que allà on havia arribat no era l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa.

Pocs anys enrere, entre 1492 i 1493, en les seves dues primeres expedicions, Cristòfor Colom ja havia explorat diferent illes del Carib (La Española, Cuba, etc.). El 2 d’agost de 1498, però, en el seu tercer viatge, arribà al golf de Paria, a l’actual Veneçuela. Amb tot, Colom pensà que aquelles contrades formaven part d’Àsia [...].

Sabíeu que la festa del dia de la hispanitat (antigament coneguda com "el día de la raza") va ser idea d'un mallorquí, Antoni Maura, president del govern espanyol el 1918? Pep Martí ho explica en aquest article.

Aquí teniu una reflexió sobre el 12 d'octubre, de Ferran Sáez. Aquest altre article de Quim Curbet ("La hispanitat mutilada") també està molt bé.

Aquest article parla sobre la mentida de la creació d'Espanya.

Aquest article parla sobre la conquesta i no descobriment d'Amèrica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/10/2018) reflexion sobre el sentit del Dia de la Hispanitat:



Aquí teniu l'etimologia d'algunes paraules del descobriment d'Amèrica:



Sabíeu que va ser Mussolini qui va impulsar l'origen genovès de Colom? Jo, però, agran cap a ca nostra, i m'estim més pensar que era mallorquí. L'investigador Gabriel Verd defensa que era de Felanitx. Ja ho diu la famosa cançó d'Ossifar "Tòfol Colom, de Felanitx a Washington":



I aquí teniu un gran gag del Polònia sobre l'arribada de Colom a Amèrica:

Roma com a justificació del colonialisme modern

El mite de la totpoderosa Roma va exercir una enorme influència en les aventures colonials europees de l’edat mitjana i de l’època moderna. El punt de partida fou l’Eneida de Virgili. Aleshores es tengueren molt en compte les paraules de comiat que, en el món d’ultratomba, adreça el difunt Anquises al seu fill Eneas, qui té l’encàrrec de fundar una nova Troia, la futura Roma (VI, 847-853):

«Altres, ja ho crec, potser seran més hàbils a l'hora de donar al bronze un hàlit de vida, trauran del marbre figures palpitants, discutiran millor les causes, mesuraran millor amb el compàs els moviments de l'univers, prediran el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles amb el teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbs. Aquestes han de ser les teves úniques arts.»

«Excudent alii spirantia mollius aera,
credo equidem, vivos ducent de marmore voltus,
orabunt causas melius, caelique meatus
describent radio, et surgentia sidera dicent:
Tu regere imperio populos, Romane, memento:
hae tibi erunt artes, pacisque imponere morem,
parcere subiectis et debellare superbos.»

L’Eneida deixa clar que el destí immutable havia atribuït a Roma el paper de potència “civilitzadora”. Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans eren la nació encarregada de dur la “cultura” a les contrades més remotes. Aquesta fou la visió que tingué al cap Cristòfor Colom en conquerir Amèrica i els que el seguiren.
 
Virgili
Virgili

Al segle XIX els països europeus que es llançaren a l’ocupació militar sobretot d’Àfrica s’autopresentaren com a autèntics hereus de Roma, cridats a expandir el progrés occidental, en benefici de la humanitat. En el fons, però, el colonialisme ja comptava aleshores amb una millor excusa: la teoria evolucionista de Darwin. Expressions com que en la naturalesa imperava una “batalla per la vida” en la que triomfaven “els més forts” i que això era “el motor de l’evolució” foren tergiversades.

Paraules de John Lennon
Paraules de John Lennon
 
Molts no dubtaren a afirmar que la “raça europea” –la “blanca”- era la “més evolucionada” de totes. Esperonat per aquestes noves idees, Occident tornà a emprendre la conquesta del món gairebé vint-i-tres segles després que ho hagués fet l’hel·lenitzada Roma. Ara els Estats Units és vist com el nou Imperi Romà. Des de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, és el país que té més poder econòmic i militar, i, per tant, més influència sobre la resta com en el seu dia tingueren els romans.

Aquí teniu un article que parla sobre les expediciones romanes al cor d'Àfrica.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat

A la recerca del paradís perdut

La humanitat viu amargada d’ençà que, segons el Gènesi, per culpa de la curiosa Eva, fou expulsada del paradís, del jardí de l’Edèn. Paradís, en persa, vol dir “jardí vallat”, i edèn, en sumeri, té més o manco el mateix significat. Seria l’historiador Xenofont, un dels deixebles de Sòcrates, qui al segle V aC va hel·lenitzar aquesta paraula amb la forma de παραδειος, que, a través del llatí, ens arribaria com a paradís –en època moderna, amb l’adjectiu fiscal, donaria una expressió del tot despectiva per referir-se a un lloc on els milionaris i els evasors d’impostos dipositen les seves fortunes.

L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)
L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (Masaccio)

Tradicionalment el jardí de l'Edèn, del tot llegendari, ha estat situat a la Mesopotàmia, entre els rius Tigris i Eufrates, a l’actual Iraq. En pintura, qui millor l’ha sabut recrear ha estat l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco. Ho féu en el famós tríptic “El jardí de les delícies (1500-1505), que avui es conserva al Museu del Prado, a Madrid.  Es creu que el va pintar per a Enric III de Nassau.

El paradís terrenal d’El Bosco reflecteix el mite de l’Edat d’Or, present en altres cultures de l’antiguitat. És un lloc harmoniós, on els homes viuen eternament joves sense patir dolor ni fam, aliens a qualsevol mena de preocupació. El quadre és un tríptic, tancat, perquè al·ludeix al tercer dia de la creació del món segons el Gènesi.


Jardins de Babilònia
El jardí de l’Edèn estaria emparentat amb els misteriosos Jardins penjants de Babilònia (Iraq), considerats una de les set meravelles de l’antiguitat. Es creu que varen ser construïts al segle VII aC. Amb ells, el rei Nabucodonosor II volgué alegrar el cor de la seva dona Amitis, que s’enyorava de la seva fèrtil terra persa. Els jardins penjaven des d’unes terrasses elevades. Si realment varen existir, devien resultar espectaculars enmig d’una regió tan àrida com era Mesopotàmia.

Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
Recreació dels Jardins Penjants de Babilònia
 
Tanmateix, no hi ha cap text de l’època de Nabucodonosor II que mencioni aquesta meravella, de la qual, en l’actualitat, no es conserva cap resta. El famós historiador grec Heròdot tampoc no en parla. Les úniques referències escrites procedeixen d’autors d’època romana (segle I aC  i segle I dC) com Diodor de Sicília, Estrabó o Flavi Josef. Cap d’ells, però, els va poder veure en persona, ja que en aquell temps Babilònia era tan sols un camp de ruïnes. Per ventura, la descripció dels jardins es basa en les esplèndides murades de Babilònia, erigides per Nabucodonosor i que sembla que aviat s’haurien poblat d’una rica vegetació en diferents nivells. Una altra teoria apunta que en realitat els jardins estaven a la ciutat assíria de Nínive.
 
Els camps elisis grecollatins
La versió grecollatina de l’edèn bíblic varen ser els Camps Elisis. En aquest cas, però, es tractava del destí d’ultratomba on anaven a parar aquells esperits amb grans virtuts (després, doncs, s’identificaria amb el cel cristià). Era un lloc de delícies eternes, d’eterna felicitat, amb prats plens de flors i amb tota mena d’arbres fruiters. 

Avui en dia l’avinguda més important i elegant de París rep el nom de Camps Elisis. És també una de les zones de compres més exclusiva i cara del món –o sigui, un autèntic paradís! No gaire lluny d’aquesta avinguda, que sol acollir la meta de l’última etapa del Tour de França, es troba el palau de l’Elisi, la presidència de la República francesa.

Avinguda dels Camps Elisis (París)
Avinguda dels Camps Elisis (París)
 

En la mitologia clàssica, els Camps Elisis també se solen confondre amb les Illes afortunades (Fortunatae insulae, en llatí) o les Illes dels benaurats (μακάρων νῆσοι, en grec).  Eren unes illes situades a l’extrem oest del món fins aleshores conegut. Podrien ser qualsevol de les illes que avui constitueixen precisament la Macaronèsia, les «illes dels benaurats», en grec: les Açores Madeira i les Selvagens, les Canàries o Cap Verd.

Macaronèsia
Macaronèsia

Hesíode (segle VIII aC) diu que les Illes dels Benaurats era un lloc reservat només per a la quarta raça dels homes, els herois. Així ho relata a Els treballs i els dies:

“La mort va embolcallar-los. Zeus, el Crònida, va atorgar-los una vida i un estatge lluny dels homes i els va instal·lar en els confins de la terra. Allà viuen, doncs, amb el cor lliure de neguits, a l’illa dels benaurats, al costat de l’Oceà d’onades profundes, feliços herois, als quals la terra feraç produeix una fruita dolça com la mel tres vegades l’any”.

A les Illes Afortunades també se solia situar el Jardí de les Hespèrides (Έσπεριδες, “terra de l’ocàs”), consagrat a Hera. Al bell mig hi havia un arbre plegat de pomes daurades que concedien la immortalitat. Era custodiat per un grup de nimfes, les Hespèrides, i per un drac de cent caps anomenat Ladó. Aquestes pomes eren un regal de Gea, la deessa de la terra, a Hera en ocasió del seu matrimoni amb Zeus. Hèracles, en un el seu últim treball (el dotzè), aconseguí robar-ne una amb l’ajuda del tità Atlas, que era el pare de les nimfes Hespèrides.


El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
El jardí de les Hespèrides, Frederic Leighton
 
Amèrica és xauxa
Tanmateix, durant molt de temps els Pares de l'Església varen sostenir la tesi que Déu, després de la caiguda d'Adam, no havia destruït el paradís, sinó que més aviat l'havia desplaçat a la “contraterra”. Al seu parer, aquesta “contraterra” estava situada més enllà de l'Oceà, el mare tenebrosum, a un lloc on els homes encara no havien arribat. Al segle XV, amb el descobriment d'Amèrica, molts pensaren que aquelles llunyanes terres eren realment el paradís perdut. Certament, les cròniques dels viatgers de l'època presentaven el nou continent molt semblant al món d'abans del pecat original, és a dir, un oasi de pau i tranquil·litat, de naturalesa bondadosa. Així, la humanitat complia el vell somni de recobrar el paradís.

Pieter Bruegel

El país de Xauxa (Pieter Brueghel el Viejo, 1567), representa el pecat capital de la gula

D'Amèrica Llatina la ciutat que es volgué identificar amb el paradís terrenal va ser Jauja, capital de la província peruana de Junín -curiosament, a Còrdova també hi ha una ciutat amb aquest nom. A partir del testimoni dels seus visitants, adquirí la fama de ser un indret molt pròsper i amb un clima idoni per a les persones amb problemes respiratoris. Al segle XVI serví d'inspiració a l'escriptor sevillà Lope de Rueda per a la seva faula teatral “La tierra de Jauja”, que és descrita com una illa plena d'or i de sòls fèrtils banyats de rius de llet i de mel -els seus habitants eren castigats si treballaven. Arran d'aquesta obra naixeria l'expressió castellana “esto es Jauja” sinònima de felicitat absoluta -en català, "això és xauxa".

Aquí teniu la magnífica banda sonora de Vangelis per a la pel·lícula 1492, la conquesta del paradís (1992):



El Dorado
La idea de Jauja també s’estendria a altres territoris d’Amèrica. Un cop Cortés i Pizarro espremeren el filó dels imperis mexicans i inques respectivament, varen proliferar llegendes que parlaven de paradisos d’or en la impenetrable espessor de la selva. Fou així com nasqué la quimera d’ “El Dorado”, una ciutat d’or ubicada enmig de la jungla, en la zona central de “Nueva Granada” (actual Colòmbia). El mite es teixí al volant del perible de Gonzalo Jiménez de Quesada i dels costums dels indis muisques, que, en elegir un nou cacic, cobrien el seu cos amb pols d’or i després feien presentaven com a ofrenes objectes forjats en el preuat metall.

El mite d’ “El Dorado” també està en sintonia amb la recerca de la font de l’eterna joventut. Darrere d’ella hi anà el 1512 l'espanyol Ponce de León. Fracassà en l’intent. Morí travessat per la fletxa d’un indígena després d’haver explorat cada pam del Carib.

Font de l'eterna joventut
Font de l'eterna joventut

Jardins paradisíacs
Avui en dia totes les cases que tenen un jardí el que fan en realitat és recrear l'anhelat paradís. La literatura ja l'evoca amb el famós tòpic del locus amoenus (“lloc agradable”), ideal per als amants i per als que somien amb el beatus ille horacià. Està en sintonia amb un altre tòpic, el de l’Arcàdia perduda, una regió del nord-est del Peloponès (Grècia), idealitzat al segle II aC per l’historiador Polibi i que un segle després el poeta llatí Virgili popularitzaria en les seves Bucòliques. De fet, la poesia bucòlica ha estat qui més ha potenciat la imatge del camp com un espai mític on es manté viva l’Edat d’Or, aquella època pretèrita on suposadament tot era pau i harmonia.

Al segle XVII el poeta britànic John Milton El paradís perdut (1667), una de les obres mestres de la poesia universal. Està escrit en 10.565 pentàmetres iàmbics, dividits en dotze cants, com el gran poema èpica de roma, l’Eneida. Parla de la caiguda de l’home, de la seva angoixa i desesperació. El seu protagonista és Satanàs, que, després d’haver estat desterrat a l’infern, decideix venjar-se de Déu mitjançant els éssers humans que ha creat.

A casa nostra, el poeta mallorquí Joan Alcover optà per una versió més romàntica i nostàlgica del paradís perdut. Així ho recorda el “jardí desolat” del seu famós poema La relíquia (1903). Aquí el teniu.

Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.


En aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El jardí de les delícies". Aquest altre enllaç també ofereix informació sobre el quadre.

En aquest fil de Twitter de Julio de la Rosa també trobareu informació molt detallada de cada escena d' "El jardí de les delícies"

Aquest vídeo també parla de l'obra d'El Bosco.

Igual d'interessant és aquest article de Rafel Argullol titulat "La dificultat de pintar paradisos".

Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

La solidaritat de les llengües

Les llengües són solidàries, es presten paraules les unes a les altres. Unes, però, ho fan més que d’altres. En aquest sentit, el finès i l’islandès són les llengües que presenten la proporció més baixa de manlleus, és a dir, de lèxic forà.
 
Sovint, quan dues comunitats entren en contacte intercanvien béns culturals desconeguts per una de les dues parts. Això també suposa un traspàs de les paraules que serveixen per denominar-los. És el que succeí amb molts aliments, plantes i objectes que els europeus trobaren al continent americà: cacau, tomàquet, hamaca, tobogan o barbacoa. De la mateixa manera, actualment entren en el català paraules de llengües diverses que donen nom a conceptes o objectes nous: espot (anglès), suixi (japonès), dossier (francès)...
 
No sempre, però, l’adopció d’un manlleu obeeix a la necessitat real d’acollir la nova paraula. I és que hi ha casos en què ja es compta amb algun nom autòcton, de manera que l’entrada del nou terme té a veure amb la percepció que la llengua d’origen és més prestigiosa, més útil o més atractiva. Això passa actualment amb l’anglès. Així, preferim dir manager en comptes de representant; ok en lloc d’acord o mobbing en lloc d’assetjament. Aquests manlleus han entrat en la nostra llengua mantenint la seva pronunciació i escriptura. Tanmateix, el més habitual són les adaptacions com succeeix en el mot líder, procedent de l’anglès leader.
 
De vegades, però, el que entra a la llengua és un concepte que calca l’estructura del mot original amb paraules de la llengua d’arribada. En aquest cas parlam de calcs, com ara gratacel (format sobre l’anglès skyscraper), lluna de mel (format sobre l’anglès honeymoon) o tallat (del castellà café cortado).
 
Paraules viatgeres
Per ser conscients que constantment feim servir paraules d’altres llengües aquí teniu un exercici de l’exposició “Les paraules viatgeres” que es féu el 2005 a la Universitat de Barcelona sota la coordinació de Víctor Acedo i Pedro Gras.
 
“Imaginem-nos una habitació de casa nostra, per exemple, el saló. Ara mirem quines coses que podem trobar al saló tenen noms que vénen de fora:
La sala (germànic) està situada cap a l’oest (germànic), a la banda del xamfrà (francès); i en un dels racons (àrab) hi ha un bonsai (japonès). Quan entrem, trepitgem una catifa (àrab) de color caqui (urdú); sobre les rajoles (persa) del terra, i a la paret de l’esquerra (basc), per sobre dels sofàs (àrab), observem un tapís (grec bizantí) decorat amb perfils (occità) de gessamins (persa). Als prestatges (grec), al costat del televisor (grec antic i llatí), hi ha diferents objectes: figures de porcellana (italià) blanca (germànic), nacre (kurd) i laca (sànscrit) i joguines antigues amb peces (celta) de llautó (turco-tàrtar) i goma (egipci). Hi ha una tauleta al fons, amb quatre cadires (grec a través del llatí) coberta d’un hule (nàhuatl) amb un pot de te (xinès) i una tulipa (turc) al damunt.
Si traguéssim tots aquests objectes del saló ens quedaríem amb una cambra ben pobra.”
 
Tanmateix, alguns estudiosos alerten sobre les paraules viatgeres. Cal no oblidar que totes les llengües posseeixen el mateix poder d’expressivitat; per això, l’entrada massiva de mots estrangers pot conduir a la pèrdua de la identitat o, fins i tot, a la desaparició de la llengua. A mi, que tota la vida he dit brou, em costa entendre que l’Institut d’Estudis Catalans hagi donat per bo el castellanisme caldo. Arreveure! Perdonau, sona més xic dir See you later! o ¡Hasta luego!

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules que adoptam d'altres llengües.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:


 

Aquest vídeo de "Què m'has dit?" de TV3 fa un repàs de paraules adoptades de llengües orientals.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px