Banner Top

La guerra de sexes

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al·lusió a la divisió del gènere humà. Quan feim el coit, però, el que feim és “unir-nos” atès que la paraula deriva de co-ire (“anar junts”). 

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Hem d’anar en compte, però, amb els coits plens d’orgasmes! Ja ho diu un antic proverbi llatí, de procedència desconeguda: Omne animal post coitum triste est, sive gallus et mulier (“Tot animal, després del coit, està trist, excepte el gall i la dona”). En francès es parla de le petite mort (“la petita mort”) per referir-se a la pèrdua de consciència que experimenten algunes persones després de l’acte sexual.

Representació d'una escena sexual heterosexual
Representació d'una escena sexual heterosexual

Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà.
 
En totes les civilitzacions antigues és present el culte a una deessa de l’amor com la Venus romana (Afrodita grega): Inanna en la mitologia sumèria, Ishtar en la mesopotàmica, Hathor en l’egípcia o Turan en l’etrusca. En astrologia, Venus és considerat un planeta del tot femení: suau, maternal i propens a l’alegria i a la música. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure.

Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
Mart i Venus units per l'Amor (Veronés, c. 1580). Nova York, Metropolitan Museum
 
El símbol del gènere masculí al·ludeix a Mart (Ares grec), el déu de guerra, la virilitat i la fertilitat. Es tracta d’un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una llança que en sobresurt –el cercle remetria a l’escut del déu i la llança a un fal·lus. Mart s’identificà amb el planeta vermellós, amb la força i, en general, amb tot allò que tradicionalment relacionam amb l’àmbit masculí. Astrològicament regia qualitats com ara la voluntat, l’energia i la sexualitat agressiva. En el món de l’alquímia, el símbol de Mart fou associat amb el ferro.

Venus i Mart (Sandro Botticelli)
Venus i Mart (Sandro Botticelli)
 
Curiosament, els símbols emprats per la biologia per representar el sexe femení i masculí també els trobam presents en l’astrologia clàssica:

Símbols de l'astrologia clàssica
Símbols de l'astrologia clàssica

En biologia, el cromosoma sexual femení és representat per la lletra X, i el masculí per la Y. Així, la combinació de dos cromosomes XX donen una nina; XY, un nin. Aquesta terminologia fou encunyada el 1905 pels genetistes nord-americans Edmund Beecher Wilson i Nettie Stevens.
 
Amants enxampats
Afrodita i Ares varen protagonitzar l’adulteri més cèlebre de la mitologia grega -Homer el relatà en el cant VIII de l’Odissea. Afrodita estava casat amb Hefest (Vulcà), el déu de la metal·lúrgia. La deessa de l’amor i de la bellesa, però, no s’acabava de trobar a gust amb la companyia del menys agraciat de totes les divinitats olímpiques. És per això que no trigà a caure en els braços del viril Ares, el qual contractà Alectrió perquè li fes de sentinella. Aquest, però, es va adormir.

Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)
Mart, Venus i Cupido (Tiziano 1530 Kunsthistorisches Museum)


Hèlios, el Sol que tot ho veu, va ser el primer a assabentar-se d’aquella infidelitat i no s’està d’informar-ne Hefest. Aquest, enfurismat, va ordir un pla per venjar-se'n. Va fabricar una xarxa irrompible, la va col·locar sobre el llit conjugal i va fingir que se n'anava a Lemnos.

La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
La farga de Vulcà, Velázquez, 1630, Museo del Prado, Madrid. Apol·lo, el Sol, explica a Hefest l'adulteri d'Afrodita amb Ares, davant l'estupefacció dels ciclops.
 
Ares aprofità l’ocasió per córrer al palau d'Hefest per estar amb Afrodita. En el moment en què tots dos es varen posar al llit, la xarxa els va caure al damunt i els va deixar immobilitzats. Tot seguit va tornar Hefest, avisat per Hèlios, i a grans crits va fer venir els altres déus, que varen contemplar l'espectacle esclatats de riure. En realitat, però, hi havia un punt d'enveja per qui compartia el llit amb la bella Afrodita. En represàlia, Ares convertí el seu guardià dormilega Alectrió en gall (ὁ αλέκτωρ, ορος). Així, aquest ocell, per esmenar el seu error, mai s’oblida d’anunciar amb el seu cant l’aparició del Sol.

Després de fer-se pregar molt i de prometre una compensació econòmica, Hefest va accedir a amollar les seves preses. Tots dos amants varen sortir corrents, avergonyits, i varen ocultar-se per separat durant una bona temporada. Segons algunes versions, d’Ares i Afrodita naixerien Harmonia, Eros (Cupido) i els bessons Fobos (“Por”) i Deimos (“Terror”) –avui els dos satèl·lits de Mart agafen el nom de la seva bessonada, que esdevingué la seva escorta més fidel.
 
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)
Mart i Venus sorpresos per Hèlios i Vulcà (Hendrick de Clerck, 1570-1629)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"


Articles del web relacionats:
Qui gaudeix més del sexe?
Cupido concupiscent
Mart, el déu de les arts marcials






Revetles que ens desvetlen

L’estiu és temps de revetles i, per tant, d’estar vetlats o desvetlats. No debades, revetla ve del llatí vigilare (“estar despert”, “vigilar”), paraula emparentada amb vis (“força”) i vir (“mascle”). Quan anam, doncs, a una d’aquestes festes nocturnes tan populars aquests dies, hem de vigilar i tenir prou forces per estar desperts tota la nit o, com es diu en castellà, “para pasar la noche en vela”. Així s’entén que, en castellà, el “velatorio” (vetla en català) sigui el lloc on es vetla els difunts –aquesta paraula, però, no té res a veure amb el verb revelar o amb vel, que són parents del llatí velum (“vela de vaixell”).
 
En temps antics, quan no existia el llum elèctric, la il·luminació s’aconseguia amb una metxa envoltada de cera. Essent un estri indispensable per vetlar, s’anomenà, en castellà, “vela” (espelma en català). La metxa que quedava al centre de l’espelma fou coneguda com a papilus, mot llatí agafat del grec πάπυρος, ja que aquestes metxes se solien fer amb aquest antic instrument d’escriptura. Per revifar el llum de l’espelma, es treien les cendres que hi havia al voltant del papilus. D’aquí sorgí el verb castellà “despabilar” o "espabilar" i en català “espavilar” –avui espavilat és un adjectiu que s’assigna a la persona desperta d’enginy.
 
De vigilare també tenim el cultisme vigília, que és sinònim de vetlar, d’estar desvetllat o de patir insomni. En història, la vigília era cadascun dels quatre espais de tres hores en què els antics dividien les dotze hores de la nit, des de la posta del sol fins a trenc d’alba –el terme té el seu origen en els torns de guàrdia militar, on els soldats havien de vigilar, estar desperts. La vigília, però, també és el dia que precedeix un fet determinat (la vigília del casament); amb aquest sentit, també la trobam en plural (en vigílies d’una guerra).

sant joan barcelona nens

Antiga foguera de la revetla de Sant Joan

Podem esperar les revetles amb candeletes, és a dir, amb una petita espelma blanca (candida, en llatí). Antigament s’utilitzaven les candeles per a establir la duració d’una cosa important. Per exemple, quan hi havia una subhasta se n’encenia una en començar i només es podien fer ofertes mentre cremava. O en els judicis: l’acusat només es podia defensar mentre cremava la candela. D’aquest costum avui deim que esperam alguna cosa amb candeletes, és a dir, amb inquietud.

“Verbenas” amb fuet
La paraula castellana per a revetla (o revetlla) té una història etimològica curiosa.  “Verbena” ve del llatí verber (“fuet”, “assot”). A l’antiga Roma la paraula verbena designava una branca d’un tipus de planta que duien els sacerdots pagans en els seus sacrificis i amb la qual assotaven.

A Espanya, a partir de l’edat mitjana, aquestes plantes també foren emprades en la medicina popular per curar diverses afeccions. Per què tenguessin efecte, les branques d’aquestes plantes havien de ser tallades a la matinada. D’aquesta tradició sorgí l’expressió “coger la verbena” amb el sentit de “matinar”. Amb el temps, doncs, les festes que s’allargaven fins a altes hores de la matinada, en castellà, es digueren “verbenas”.
 
Els focs artificials tan presents en qualsevol revetla o “verbena” ens conviden a estar desperts i, per tant, ens connecten amb la seva arrel etimològica.

Aquí teniu la lliçó magistral de Oriol Junqueres sobre les tradicions paganes de les festes de Sant Joan.

I aquí teniu un article de Gabriel Bibiloni sobre Sant Joan.

Aquí teniu un altre article titulat "La nit de Sant Joan: foc i paganisme".

Aquí teniu un article del folklorista Bienve Moya titulat "La festa, contra la mort".


Articles del web relacionats:
- Hores a la romana
L'origen mitològic de l'hivern
Etimologies estacionals
La guerra de los relojes
Per què canviam l'hora?
Fills de Cronos
L'hora de les estacions
Revetles que ens desvetlen

 

 

L'origen dels noms i cognoms catalans

Tot i els antecedents romans, a Catalunya l’ús dels cognoms es començà a generalitzar a partir del segle IX amb el feudalisme. El ventall d’afegitons al nom propi fou infinit, des d’oficis fins a malnoms. Al segle XIX la llei espanyola de registre civil imposà el doble cognom. La xerrada intenta fer un recorregut per la història dels nostres noms i cognoms, tot explicant les seves etimologies.

Conferència impartida a:
- II Congrés de la Societat Onomàstica (Manacor, 24 d'octubre 2014)
- XV curs d'història a Muro (10 de desembre de 2013)
- Acampallengua 2012 (Manacor, 3 de juny 2012)

Articles del web relacionats:
De Joans, Joseps, Peres i ases..." (revista Presència, maig 2012)
Noms per antonomàsia

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (23/06/2012) per parlar sobre l'origen dels noms i cognoms catalans.




A Canàries la canícula "borda" molt!

Cave canem (“Compte amb el ca”) és una de les famoses inscripcions llatines que decoraven les façanes de l’antiga Roma. Podria presidir també l’escut de Canàries. A la seva Història Natural (segle I dC), Plini el Vell es refereix a aquest arxipèlag com les Fortunatae insulae (“illes afortunades”). No debades, la mitologia hi situava el paradisíac Jardí de les Hespèrides (“d’Occident” en grec), que visità Hèracles en un dels seus treballs. 

L’escriptor llatí, però, anomena l’actual Gran Canaria com a Insula Canaria (“l’illa dels cans”). Ens diu que el seu origen es troba en dos cans (canes en llatí), d’una gran mida, que l’any 40 aC havien cridat l’atenció als expedicionaris de Juba II, rei de Numídia. Aquests els haurien capturat i enviat al seu monarca com a regal. Sembla, però, que aquesta etimologia llatina no té cap fonament. La paraula podria provenir del nom de l’ètnia bereber que aleshores poblava illa de Gran Canaria, els canarii. Avui, tanmateix, l’escut de l’arxipèlag té dos gossos en record de l’explicació pliniana.

Canaris, canalla de cantors i cinegètics?
En català la paraula ca, tan propia de les Balears, conviu amb gos, que segurament prové de l'expressió gus o kus, usada popularment per a cridar o abordar aquests animals. En canvi, la paraula castellana “perro” és d’origen incert.

Curiosament, els romans anomenaven la lletra r com a canina littera (“lletra canina”) perquè la seva pronúncia recordava el grunyit d’un ca.  L’ocellet cantor tan típic de les antigues Fortunatae insulae, conegut científicament com a Serinus canarius, també agafa el nom d’aquest animal quadrúpede. Quan a partir del segle XVI foren exportats a la península se’ls batejà amb el seu nom de procedència: canaris.

Així doncs, etimològicament parlant, els canaris no canten, sinó borden com els cans. I si tenim molts de cans junts tenim una canalla, paraula que ens ha arribat a través de l’italià canaglia per referir-se a un grup de gent dolenta -després, suavitzà el seu significat i passà a voler dir mainada.

Ca Major
Ca Major

En grec, ca és ὁ κύων, κυνός. L’art de la caça es diu precisament cinegètica perquè se sol practicar conduint (ἄγω) un ca, que ajuda a recollir les preses. Els cínics, com Diògenes, també se solien comportar com un ca. Una altra curiositat per a la nostra fam canina és la paraula castellana “cachondo”, que deriva del llatí catulus (“cadell”) i que curiosament donà nom a Catul, un dels poetes romans (segle I aC) de temàtica més picant. No ens ha d’estranyar que els “cachondos” més perillosos vagin amb un morrió, φίμωσις en grec –la fimosi avui és l’estretor de l’orifici del prepuci, que impedeix la sortida del gland (< glans, -ndis, “aglà”).

La calor de la canícula
Si continuam tirant d’etimologia, podem dir que, essent una regió tan tropical, a les Canàries la canícula “borda” molt, es a dir, pitja molt. La canicula llatina (“cusseta”) és el període d’intensa calor que es produeix a l’estiu, entre la segona setmana de juliol i la segona d’agost. Aquest era el nom que rebia entre els romans l’estel Sírius, d’encunyació grega, possiblement emparentat amb el déu egipci Osiris. 

Sírius és l’estel més brillant de la constel·lació Canis Maior que, segons la mitologia clàssica, podria representar el ca d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó que intentà violar Àrtemis. 

En el llenguatge popular castellà, se solia al·ludir als dies de canícula com a “días de perros”. I a la ruralia mallorquina, per referir-nos a aquest mateix període de calor intensa, és ben viva l’expressió “la monja l’encén i el frare l’apaga”. En aquest cas la monja és Santa Margalida (20 de juliol) i el frare, Sant Bernat (20 d’agost). 

Cave canem
Cave canem


La "calor sufocant" de la calma

En grec, la paraula que es feia servir per a la “calor sufocant” era καῦμα,  derivat de καίω, («cremar»). Sovint, quan feia καῦμα, no feia ni vent ni ones a la mar. D’aquesta manera, καῦμα s’emanciparia del seu significat originari i, amb la forma de calma, passaria a ser sinònim de serenitat, tranquil·litat. Aleshores, en l’argot mariner, es començà a parlar de “la mar en calma”.

L’escriptor mexicà Arturo Ortega Morán, en el seu fantàstic blog, ens explica l’origen de l’expressió castellana “calma chicha”:

“Pudo ser que, algún día del siglo XVIII, en uno de tantos viajes a través del mar, el viento cesó y el barco se detuvo. El calor y la quietud desesperante, hicieron exclamar a un marinero de origen francés algo así como «¡esto es una calma chiche!». En francés, chiche significa «avaro», de modo que la expresión podría traducirse como «¡esto es una calma avara!», esto, por no ceder ni un ápice de viento. La expresión debió gustar a los marineros españoles; hacía tiempo que la palabra «calma» había perdido su dureza y necesitaban una nueva forma de echar en cara a la naturaleza su «avaricia».

Al acomodarse a la fonética castellana, se dijo «calma chicha» para nombrar a esos momentos en que la ausencia de viento hacia desesperar a los marineros. Sería cuestión de tiempo para que, coloquialmente, se usara para referirse a cualquier situación de quietud desesperante”.

A Catalunya, en comptes de ca, diuen gos. Es tracta d’una paraula d’origen expressiu, usada popularment per a cridar aquest animal. El mateix origen té els nostres cus i cussa. El “perro” castellà també seria onomatopeic, derivat de prr. En la llengua de Cervantes, “perra” s’empraria com a insult dirigit a la dona. El seu equivalent anglès (bitch) també és present en la locució son of a bitch (“fill de puta”).

ca etimoglia

Aquest article parla de les diferents races de cans a l'antiga Roma.

Aquí teniu més informació sobre les Canàries a les fonts clàssiques.

Articles del web relacionats:

La conquesta mallorquina de les Canàries
- Matins amb dits de rosa


25 de desembre, la historia d’una estafa

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici (< nativitas, d'on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.

Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial, tal com indicava el seu nom: Dies Natalis Solis Invicti(“dia del naixement del Sol”). El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déu solar
Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.

En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.

D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!

Com es diu
Com es diu "Bon Nadal" en diferents llengües d'Europa?


Per favor, no digueu "M'agrada el Nadal". La forma correcta és "M'agrada Nadal". Aquí sabreu el perquè de tot plegat. Aquí trobareu més aberracions lingüístiques que es cometen per Nadal. I aquesta és l'opinió de Gabriel Bibiloni.

I en aquesta entrada del filòleg Gabriel Bibiloni trobareu més informació sobre el dia de Nadal. 

En aquest altre article s'explica per què l'endemà de Nadal celebram Sant Esteve.

En aquest enllaç teniu més informació sobre els orígens pagans de Nadal.

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Si voleu conèixer més sobre els orígens de la festa de Nadal no us podeu perdre el programa especial d'IB3 "Mira per on" (23/12/2013, Capítol: EP-01)

Aquí teniu la conferència íntegra sobre les arrels paganes de les festes de Nadal que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):



Articles relacionats:
Nadal com a catarsi
La mort de Déu
- Els orígens del cristianisme
-
 Pare Noel o el triomf del màrqueting
El cant de la sibil·la
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca
- Jesús i el món pagà

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px