Banner Top

El circ és per als carros i no per als pallassos!

Els pallassos s’han convertit en uns okupes dels circs. A l’antiga Roma aquests recintes de forma circular (< circus) estaven reservats només per a les curses de carros, que, després dels combats de gladiadors en els amfiteatres, eren els ludi (jocs) que despertaven més entusiasme.
 
Els ludi circenses (ἁρματοδρομία a Grècia) solien ser perillosos tant per als aurigues (conductors professionals) com per als mateixos cavalls.  A Roma, el seu lloc més habitual de celebració era el Circ Màxim, que va arribar a tenir una capacitat per a 250.000 persones.

La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
La carrera de carros Alexander von Wagner (1882)
 
Jocs amb pompa
La cursa de carros anava precedida per una desfilada solemne que s’anomenava pompa, cosa que demostraria l’origen religiós d’aquest espectacle -la paraula prové del verb grec πέμπω (“enviar”) i fa al·lusió al seguici d’una celebració. Encapçalava la desfilada el magistrat que patrocinava els jocs. Anava vestit amb la millor roba dalt d’un carro guarnit magníficament. Davant del carro hi anaven músics i  ballarins, envoltats de gent.
 
Era molt habitual fer apostes entre els espectadors, que seien a la graderia o cavea. Calia que els carros fessin set voltes, que es comptaven amb els set dofins situats a la spina, el terraplè allargat situat al mig del circ -estava decorat, entre altres coses, amb obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossos de fusta. Hi havia curses amb carros de dos cavalls (bigae) i de quatre cavalls (quadrigae), que eren els més importants.

Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876
Circus Maximus, Jean-Leon Gerome 1876

Els aurigues sortien a córrer de les seves cotxeres (carceres), quan el magistrat dels jocs llançava un mocador (mappa) a l'arena. Cada carro pertanyia a un  equip (factio), que aportava els carros, els cavalls i els aurigues. Quatre carros competien a cada cursa, i per factiones diferents. Ho feien sota els colors blanc, verd, blau i vermell. La més gran dificultat era fer la mitja volta: sense tocar-les, havien de passar el més a prop possible de les metae (pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros). Si no afinaven bé, l’accident podia ser mortal. I, si tardaven massa a girar, el risc era xocar amb un altre carro.
 
Els aurigues romans procedien de les classes més baixes. A diferència dels grecs, utilitzaven casc i equips de protecció. Els guanyadors rebien sous milionaris –cosa que no passava a Grècia. Bona part dels guanys, però, eren per al propietari dels cavalls, que rares vegades coincidia amb la persona de l’auriga. En qualsevol cas, el que tenien assegurada era la glòria immortal, ja que eren tractats com a ídols de masses.

La carrera de cuadrigues (William Trego)
La carrera de quadrigues (William Trego)

 
Oportunitat de diàleg
L’ambient que es vivia tant al circ com a l’amfiteatre recordaria molt al que avui en dia es viu als estadis de futbol. La celebració dels ludi era l’ocasió que tenia el poble per manifestar públicament un cert descontentament o una certa oposició al poder, sense por de les represàlies. D’aquesta manera, els jocs eren un moment privilegiat de diàleg o de comunicació entre el poder i el poble, entre el magistrat (en època republicana) o l’emperador i els seus súbdits.
 
A Roma, per tal que el públic vibràs, la duresa de les competicions romanes superava, i molt, la grega. De fet, a la capital del Laci no existí el culte al cos tan refinat que hi hagué a Grècia. Intel·lectuals romans arribaren a considerar l’ambient dels gimnasos com una cosa impròpia de la tradició romana i fins i tot perjudicial per a la joventut. L’historiador Tàcit no es mossegà la llengua en qualificar les palestres com els “gimnasos dels pervertits”.

Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)
Carrera de carros romans, Ulpiano Checa (1890)

El declivi dels ludi començà al segle IV dC sota el regnat l’emperador Teodosi. Amb ell el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’imperi, de manera que els espectacles romans foren progressivament erradicats per ser considerats pagans.
 
La millor i més famosa reconstrucció d'una carrera de carros romana es pot veure a la pel·lícula Ben Hur:




Aquest vídeo analitza el quadre titulat "Cursa de quadrigues al circ":




Articles del web relacionats:

- Pa i circ, l'origen del populisme
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Per què en català deim vaga i en castellà “huelga”?

El mot català vaga prové del verb llatí vacare (“estar buit, ociós”), d’on deriven també altres paraules com vacacions, vacant o divagar. En castellà, aquest ètim donà “vago” –en català, gandul, paraula d’origen àrab; o dropo, procedent del grec ὑδρωπικός (“d’aspecte d’aigua”). El “huelga” castellà, però, té un origen diferent. Es tracta d’una forma derivada del verb “holgar”, el qual procedeix del llatí follicare (“esbufegar”), que alhora deriva de follis (“manxa”; en castellà “fuelle”).

Aquest curiós origen etimològic té una explicació. El so de la manxa recorda l’esbufec d’una persona. I, com que quan hom s’atura de treballar, esbufega, per tant, descansa -els que sempre estarien descansant serien els “holgazanes” (gandul, en català); i els que sempre estan de festa, esbufegant, són amics de les “juergas” (gresca, en català). Amb l’associació d’idees abans esmentada, s’entén que follar també pogués derivar de follis –en llatí, cardar era futuo, d’on tenim el nostre fotre. Amb tot, el gran mestre de l'etimologia, Joan Coromines, és de l'opinió que l'etimologia de follar és fullare ("batre"), que igualment tendria una forta càrrega metafòrica.

'El cuarto estado' de Giuseppe Pellizza da Volpedo
'El cuarto estado' de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901)


Tanmateix, avui en dia les paraules vaga i “huelga” tenen un significat més actiu del que indica la seva etimologia. Ho hem pogut veure a principi de curs amb les mobilitzacions que han protagonitzats els docents de les Balears per reivindicar un ensenyament públic de qualitat. I si anam al francès tenim que vaga es diu grève. Aquesta paraula femenina fa referència a l’arena sobre la qual sembla que es plantaren els primers vaguistes del país gal. L’arena, però, també pot tenir una lectura política; no debades es tracta del lloc de disputa, el terreny de lluita. Fantàstic!!

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px