Banner Top

Harmodi i Aristogíton, “sediciosos” a l’antiga Grècia

En grec στάσις significa sedició, revolta. Avui, en dret penal la sedició al·ludeix a l’alçament contra l’autoritat establerta. La paraula llatina seditio conté dues partícules: se- (indica separació) i eo ("anar"). Els “sediciosos” més famosos de l’antiga Grècia foren Harmodi i Aristogíton. Els tocà viure a l’Atenes del segle VI aC, quan legisladors com Dracó i Soló emprengueren les primeres reformes que aplanarien el camí cap a la democràcia. Tanmateix, a pesar dels seus esforços per aconseguir una societat més igualitària, les famílies aristocràtiques continuaven tallant el bacallà i les tensions socials no aturaren d’anar en augment.
 
Aviat l’aristocràcia donà pas a una nova forma de govern, la tirania. En un principi els tirans (τύραννοι), com els dictadors a l’antiga Roma, varen ser bons gestors que arribaren al poder gràcies al suport d’una part important de la població. A Atenes, el primer d’ells, Pisístrat no només va aconseguir una certa estabilitat interna sinó també una gran prosperitat cultural. Entre les mesures que va impulsar destaca posar per escrit els poemes homèrics. En morir, va ser substituït pels seus fills Hípias i Hiparc, coneguts com els Pisistràtides. Amb ells, el concepte tirà abandonaria el seu sentit original per esdevenir ja sinònim de dèspota.

Llibre interessant que recull la frase cèlebre que pronuncià Brutus quan assassinà Juli Cèsar, suposadament pare seu
Llibre interessant que recull la frase cèlebre que pronuncià Brutus quan assassinà Juli Cèsar, suposadament pare seu
 
La tirania dona pas a la democràcia de Clístenes
El 514 Hiparc fou assassinat per dos joves amants, Harmodi i Aristogíton, els quals, un cop morts arran d’aquest tiranicidi, s'erigirien en màrtirs de la llibertat d'Atenes –serien recordats amb una escultura al bell mig de l’àgora atenesa. Amb tot, es creu que la seva gesta hauria estat motivada més aviat per un assumpte amorós: Harmodi hauria passat a l'acció amb el seu company després que Hiparc, a qui havia rebutjat, li hagués fet la vida impossible.

Bust de Clístenes
Bust de Clístenes
 
Quatre anys després d’aquell magnicidi, l'altre tirà germà, Hípias, seria desbancat del poder per l’arcont Clístenes, el qual va saber canalitzar bé el malestar de la gent. Prova d’això és que es guanyaria el sobrenom de “pare de la democràcia”, atès que va ser ell qui va donar el vertader sentit igualitari al concepte de δῆμος (“poble”).

Articles del web relacionats:
Democràcia obsoleta
Atenes, la primera democràcia
Vots devots
Etimologies cíviques
Dictadors contradictoris
Compte amb les idus de març!

La primera manifestació femenina de la història

Al món Roma, les dones sempre vivien sota la tutela del paterfamilias. Considerades unes eternes menors d’edat, la seva situació de submissió s’agreujà el 215 aC. Aleshores el caput mundi patia els estralls derivats de la Segona Guerra Púnica. La crisi econòmica s’havia apoderat de la ciutat i la plebs amenaçava de rebel·lar-se.
 
Davant aquesta situació, el Senat aprovà una llei que tocava de prop el gènere femení de l’aristocràcia romana: la Lex Oppia, dita així en honor al seu impulsor, el tribú de la plebs Gai Oppi. La norma prohibia a les dones fer ostentació pública de les seves riqueses. Entre d’altres coses, no se’ls permetia utilitzar joies d’una certa quantitat d’or, vestir teles d'alt cost i de diferents colors o utilitzar carruatges a Roma i a altres ciutats excepte per anar a celebracions religioses.

Joies romanes
Joies romanes
 
La Lex Oppia tenia diversos objectius. Per una banda, en temps de penúries econòmiques per culpa de la guerra, exigia a tots els ciutadans el mateix nivell  d’austeritat; per l’altra, permetia a una depauperada Res Publica confiscar els béns de les dones que incomplissin la norma.
 
Tanmateix, el 195 aC, la situació es revertí. Després de derrotar els cartaginesos, els generals victoriosos retornaren a les seves llars amb uns abundants botins de guerra que repercutiren en les arques de l’Estat. Atès que la Lex Oppia ja no tenia sentit, dos tribuns de la plebs demanaren la seva derogació. El conjunt del Senat, però, s’hi resistí.
 
Al·legat misogin
Aleshores desenes de dones romanes es llançaren al carrer per fer canviar de parer als senadors més reticents. Entre ells hi havia Cató el Vell, que criticà durament la resta de companys de ser incapaços de controlar les seves mullers. Aquest és el discurs, del tot misogin, que pronuncià segons la versió de l’historiador Tit Livi (Ab urbe condita XXXIV, 1, 2-3):

“Ciutadans de Roma, si cadascú de nosaltres hagués après a conservar els seus drets i la seva dignitat de marit sobre la seva pròpia muller, hauríem tingut menys problemes amb les dones en el seu conjunt. Ara, la nostra llibertat, derrocada a casa per la insubordinació femenina, és aixafada i trepitjada fins i tot aquí, en el fòrum. I com que no hem estat capaços de controlar-les individualment, ara ens atemoreixen totes de cop [...]”


El misogin Cató el Vell
El misogin Cató el Vell
 
Amb tot, la frase més contundent contra les dones de Cató el Vell fou aquesta: Extemplo simul pares esse coeperint, superiores erunt (“Tan aviat comencin a ser iguals, seran superiors”). Finalment, el senador de ment obtusa s’hagué d’empassar les seves pròpies paraules. La Lex Oppia fou derogada i les dones de l’aristocràcia romana pogueren tornar a exhibir les seves joies. Segons alguns historiadors, aquella fou la primera manifestació femenina de la història, un exemple de transgressió de les normes imposades per la societat patriarcal romana. Tanmateix, a pesar d’aquella victòria, la jurisdicció romana continuà ignorant la dona en molts altres aspectes de la seva vida.

Elogi a la dona
Elogi a la dona

Aquí teniu un llistat de cançons feministes per al dia Internacional de la Dona (8 de març).

Aquí teniu una breu història sobre el paper de la dona al llarg de la història.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un vídeo de 23 dones que canviaren el món:



Articles del web relacionats:
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
Lisístrata o el xantatge sexual femení
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
Lilith, la primera dona rebel
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

L'hora de la llibertat

És l’hora de la llibertat, l’hora de recordar La llibertat guiant el poble (1830), el famós quadre del francès Eugène DelacroixTambé coneguda com La Barricada, l’obra recrea la insurrecció burgesa que va tenir lloc els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830, en les famoses “tres jornades glorioses”. La insurrecció va posar fi als setze anys de restaurada monarquia borbònica, encarnada per Carles X, el qual va ser destronat i substituït per Lluís Felip I d’Orleans. Conegut com el Rei burgès, atès que comptava amb el suport de la burgesia, Lluís Felip I d’Orleans encapçalà una monarquia constitucional. Tanmateix, fou el darrer rei de França. El 1848 una altra insurrecció l’apartà del poder, donant pas així a la II República.  

L’obra de Delacroix és el primer quadre polític de la pintura moderna. És associat amb la Revolució francesa (1789-1799) tot i que fou pintat trenta anys després i en un altre context. La figura central de la dona –la Marianne que recorda la Venus de Milo o la Victòria alada de Samotràcia- és una al·legoria de la llibertat i també de la nació. 

much llibertat

Gran imatge del fotògraf sineuer Macià Puiggrós, recreant per a les festes del Much 2018 el quadre "La llibertat guiant el poble"

El simbolisme de la gorra frígia
La Marianne porta al cap un element fortament clàssic: una gorra frígia de color vermell, conegut com a pileus. Era la barretina que, en la República Roma, es posaven els esclaus quan aconseguien la llibertat i indicava, per tant, la seva nova condició de persona lliure. Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39). Aquesta barretina també la trobam present en les al·legories de la Primera República espanyola (1873-1874) i la Segona (1931-39)

Al·legoria de la Primera República espanyola
Al·legoria de la Primera República espanyola

 

Al·legoria de la Segona República espanyola
Al·legoria de la Segona República espanyola

Marat, el màrtir de la Revolució Francesa
El 1793 Jacques-Louis David s’encarregà de pintar el màrtir icònic de la Revolució Francesa en el seu famós quadre La mort de Marat. Jean Paul Marat (1743 -1793) era metge, escriptor i polític. Quan esclatà la Revolució s’uní a la causa i es convertí en el líder dels “sans-culottes”, el moviment d’artesans i obrers.

La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)
La mort de Marat (1793, Jacques-Louis David)


El 13 de juliol de 1793 Marat va ser assassinat mentre escrivia a la seva banyera per una fanàtica contrarevolucionària, Charlotte Corday. Aquesta aconseguí entrar a la seva casa amb la pretensió de presentar-li una llista de gent que hauria de ser executada com a enemics de França. Marat li ho va agrair i li va dir que serien guillotinats la setmana següent. Va ser en aquell moment quan l’al·lota va treure un Ganivet que havia amagat entre les seves robes i el va apunyalar.

En morir, Marat tenia 50 anys, però Jacques-Louis David, amic íntim seu i ferm partidari de la Revolució, el va retratar idealitzat, com una persona jove, forta i sana. Malgrat la precipitació amb què va pintar el quadre (va ser acabat en menys de quatre mesos després de l’assassinat), és considerat la millor obra del pintor francès.

L’estàtua de la Llibertat
Un altre gran símbol de la llibertat és l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Va ser un regal que l’Estat francès féu als nord-americans el 1886 per commemorar el centenari de la Independència dels EUA. Es diu que la figura es basa en la famosa Marianne, símbol de la República francesa. L’estàtua, en tot cas, recorda el Colós de Rodes que presidia el port de l’illa grega, situada al sud de l’actual Turquia, i que fou considerada una de les set meravelles de l'antiguitat.

Estàtua de la Llibertat (Nova York)
Estàtua de la Llibertat (Nova York)


La gegantina figura de Rodes, que hipotèticament representaria el deu solar Hèlios, fou construïda al segle III aC per commemorar la victòria dels rodis sobre els exèrcits grecs que intentaren envair l’illa. Feia prop de 60 metres d’altura, és a dir, era el doble d’alta que la moderna Estàtua de la Llibertat.

Colós de Rodes
Colós de Rodes


Per conèixer més sobre la història de l'estàtua de la llibertat, aquí teniu el reportatge "Lady Liberty, el naixement d'un símbol" del programa Cronos del Canal 33.

Aquí teniu un article de la revisa "Sàpiens" que parla sobre els deu cameos més espectaculars de l'Estàtua de la Llibertat.

Aquí teniu un interessant àudio del programa "L'ofici de viure", de Catalunya Ràdio, titulat "L'autèntica llibertat" (30/11/2014).

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la representació de l'assassinat de Marat en la història de l'art.

Aquí teniu més informació sobre el quadre "La llibertat guiant el poble".

Aquest vídeo del programa "Pinzellades d'art" explica el mateix quadre:



I aquí teniu la cançó del poble del "Miserables". Extraordinària!!



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/03/2017), parla sobre el concepte de llibertat:



Per acabar, podem dir que, amb una gorra vermella al cap, tots som Marianne de La llibertat guiant el poble. I, si no, també podem ser la dona que interpreta Freddie Mercury al genial vídeo I want to break free.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px