Banner Top

Carthago delenda est

Cartago, situada a les costes del nord de Tunísia, és el nom llatinitzat del topònim semític Qart Hadasht, que significa “ciutat nova”. La famosa antagonista de Roma compta amb una llegenda de fundació pròpia. Fou obra d’Elisa, princesa de la ciutat fenícia de Tir que Virgili va immortalitzar poèticament com a Dido a l’Eneida.

Desbancada del poder pel seu ambiciós germà Pigmalió, Elisa es va veure obligada a fugir de la seva ciutat natal acompanyada per alguns dels seus dignataris. Aquells fugitius recalaren a un punt de la costa nord-africana. Allà establiren un curiós acord amb els indígenes, segons el qual podien adquirir tot el territori que pogués ser cobert amb una pell de bou. Moguda pel seu enginy, la princesa fenícia féu trossejar la pell en fines tires que després anà estenent per un espai molt major del que esperaven els càndids habitants del lloc.

 images

Antic mapa de la ciutat de Carthago

La fi de Cartago
En la Segona Guerra Púnica, els romans havien aconseguit sotmetre els homes d’Anníbal a la batalla de Zama (202 aC). Aleshores, però, no arrasaren la seva ciutat. A poc a poc Cartago s’anà recuperant i això no agradà gens a Cató el Vell, un dels grans estadistes romans que sempre acabava els seus discursos en el Senat amb la mateixa lletania: Carthago delenda est (“Cartago ha de ser destruïda”). Fou el 146 aC, en el marc de la Tercera Guerra Púnica, quan les tropes d’Escipió Emilià (el Jove) feren realitat aquestes paraules.

DOhxbUCX0AAUXGJ

Cató el Vell segons Astèrix

A la seva Història (volum XIII), Polibi, present en l’escomesa, conta que Escipió va plorar en aquella ocasió. Quan el protagonista li preguntà per què ho feia, el militar contestà que sofria pensant que Roma pogués patir algun dia la mateixa sort. Segons Polibi, Escipió cità entre llàgrimes els versos d’Homer (“Arribarà també un dia en què caurà Troia”), mentre contemplava la destrucció per sempre de la rival Cartago.

 imperio cartagines

Mapa de les Guerres Púniques

Malgrat ser sotmesa, Cartago s’acabà convertint en “el graner de Roma” gràcies al conreu de cereals, oliveres i arbres fruiters que els llatins hi potenciaren. A més, la ciutat d’Anníbal esdevingué la capital de l’anomenada província d’Àfrica i també el segon port més important de l’imperi, després d’Òstia (el port de Roma). Els grecs, tot i estar enamorats d’Atenes, deien que Cartago era una de les capitals més boniques del món.

Aquí teniu un documental sobre Carthago:

 

Articles del web relacionats:

Era mallorquí Anníbal, el cabdill cartaginès?

Anníbal, el general cartaginès de la Segona Guerra Púnica, podria haver estat mallorquí. Segons alguns historiadors, hauria nascut a l’arxipèlag de Cabrera, avui un parc natural situat a 13 kilòmetres al sud-est de Mallorca. Al 244 aC el seu pare, el general Amílcar Barca es dirigia de Cartago a Hispània. Ho feia en companyia de la seva dona embarassadíssima, d’origen iber. En passar per l’illa de la Conillera, ella va rompre aigües, i de seguida Amílcar va ordenar desembarcar-hi.

ile cabrera 001

Mapa de l'arxipèlag de Cabrera

Avui Cabrera forma part del municipi de Palma, així que podem dir que Anníbal és un dels nostres “llonguets” més cèlebres. En esclatar la Segona Guerra Púnica contra Roma, liderà una nodrida expedició de 38.000 soldats, 8.000 genets i 37 elefants que travessà els Pirineus i els Alps en una de les més colossals aventures de l’antiguitat. Entre ells hi havia foners balears, coneguts per la seva afinada punteria.

A mesura que els homes d’Anníbal s’acostaven a Roma començà a circular l’expressió Hannibal ad portas (“Anníbal a les portes”). Davant aquesta pressió, els romans decidiren passar al contraatac. El 218 aC els dos germans Escipions, Publi i Cneu, desembarcaren a Empúries. L’objectiu era tallar el subministrament de tropes que els cartaginesos dirigien des d’Hispània cap a Itàlia. Després d’un inici de campanya favorable pels romans, la sort es va posar del costat dels cartaginesos i ambdós germans moriren en mans de les tropes d’Asdrúbal.

Hannibal route

Les “delícies de Càpua”
Mentrestant, a la Península Itàlica, el 2 d’agost de l’any 216 aC s’esdevingué una de les batalles més sagnants de la història. Fou la batalla de Cannes on moriren seixanta mil romans. Quan tot ja pareixia dat i beneït, Anníbal va cometre el seu màxim error. En lloc d’anar directament a Roma, es retirà a Càpua, una ciutat al sud de la capital italiana que es prestava molt per a la disbauxa.

L’exèrcit cartaginès es va relaxar massa a les conegudes “delícies de Càpua” i l’ocupació de Roma es va anar retardant. El temps jugà a favor dels romans, els quals no trigaren a recuperar-se de las baixes patides. El 210 aC el fill de Publi, que adoptà el seu mateix nom (Publi Corneli Escipió), es traslladà a Hispània per tal de continuar amb l’empresa del seu pare que acabava de ser mort. Des de la seva arribada, Escipió no va tenir altra cosa que victòries.

anibal cruzando los alpes

Anníbal creuant els Alps

Un cop sotmesa la Península, l’oficial romà es dirigí a Cartago (Tunísia) per lliurar la batalla final al cor mateix de la potència enemiga. La gesta li valdria el sobrenom de “l’Africà”. Davant aquest nou panorama, Anníbal, que estava pendent que li arribassin reforços per preparar l’assalt final a Roma, va se requerit pel Senat de Cartago.

Havent arribat a les portes de la capital de l’imperi romà i estant a un pas de la glòria, el general cartaginès hagué de renunciar al somni de la seva vida per tornar a Àfrica a defensar la seva ciutat. Durant els 15 anys que romangué en sòl italià havia guanyat totes les batalles, però no la guerra. Vincere scis, Hannibal, victoria uti nescis (“Saps vèncer, Anníbal, però no saps treure profit de la victòria”), li digué un dels seus súbdits com a retret per no haver-se decidit a envair Roma.

anibal 2

Anníbal

El tràgic final
La meitat de les tropes d’Anníbal es va negar a seguir-lo. Els historiadors romans diuen que llavors el líder púnic va matar, per desobediència, 20.000 homes. Amb la resta va desembarcar a Cartago el 202 aC, va reconèixer la ciutat de la qual havia marxat als nou anys i es va dirigir a l’esplanada de Zama, a unes cinquanta milles al sud. Allà l’esperava Escipió, que l’acabaria vencent. Seria, tanmateix, un fill adoptiu del gran general romà, Escipió Emilià el Jove, qui infringiria la derrota definitiva a Cartago en la tercera guerra púnica (151-146 aC).

Superada per l’enginy militar dels romans, Cartago va haver de signar finalment una pau que li imposava unes condicions molt dures: el pagament a Roma de deu mil talents en cinquanta anualitats, la destrucció de la seva flota –amb l’excepció de deu naus-, la confiscació de totes les armes –incloent-hi els elefants- i la prohibició de reclutar en endavant més mercenaris.

anibal

Anníbal a la batalla de Zama (oli de 1521)

Tot i aquestes duríssimes condicions de pau, Anníbal va ser un dels artífex de la recuperació de Cartago. Els recursos que en el passat eren invertits en armament, en la flota i en pagar els mercenaris varen ser utilitzats exclusivament per a projectes interns de millora de la ciutat. D’aquesta manera, el general cartaginès reactivà l’economia de la seva ciutat i va proposar a Roma la liquidació anticipada del deute de la guerra en només deu anys.

Roma no veié amb bons ulls aquesta recuperació de Cartago, així que el 195 aC un grup d’emissaris romans desembarcà a la capital de Tunísia amb l’objectiu de capturar Anníbal. Aleshores líder púnic optà per exiliar-se en secret a Àsia Menor, on intentà aixecar una revolta contra Roma. En descobrir-se els seus plans, es refugià a la cort del rei Prúsies de Bitínia, però els romans el localitzaren de bell nou. Amenaçat, abans de lliurar-se a l’enemic, trià suïcidar-se amb la ingesta d’un verí. Era l’any 183 aC i tenia 67 anys.

Aquí teniu un documental sobre Anníbal:

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió resseguesc la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius.

Articles del relacionats:
El múscul foner
- Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
- La tragèdia dels francesos de Cabrera
- Eivissa, l'illa de l'excepció
- Compte amb els púnics!
- Carthago delenda est
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px