Banner Top

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà” - la ὕβρις era l’antònim de σωφροσύνη (“moderació”). Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.

Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia (lκαταστροφή) de les grans figures del mite i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquí teniu informació sobre la síndrome de hybris.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/02/2018), reflexion sobre l'eròtica del poder.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq
La vida és teatre
Triomfs a la romana
Benvinguts a l'era Narcís
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

Matins amb dits de rosa

El millor de l’estiu és gaudir de l’espectacle de la sortida de sol. Davant tanta bellesa és inevitable recordar el famós vers molt recorrent a l’Odissea: “Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora […]” (ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

En la mitologia grega, Eos, Aurora al món romà, era la divinitat de l’alba (aurora en llatí), filla  dels titans Tia i d’Hiperió (literalment, “el que va per sobre”). La rosada (“rocío” en castellà) són les llàgrimes que vessa per la mort del seu fill Memnó a mans d’Aquil·les davant les muralles de Troia -Zeus li concedí la immortalitat. 

carro sol

Carro del Sol (Jardins de Versalles, 1668-1670)

La paraula rosada o roada no té res a veure amb rosa. Ve del llatí ros, roris i significa “plugim”, “aigua”. La seva arrel indoeuropea és ers- (“estar banyat”), d’on tenim també la planta romaní (< ros maris, “rosada de mar”), en castellà “romero”.

Aurora (Reni)
Aurora (Reni)

Segons Homer, cada matí, dalt d’un carro, Eos obre les portes del cel al seu germà Hèlios, el Sol, que abans era personificat pel seu pare Hiperió. També era germana de Selene (“la Lluna”), una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. Amb un altre germà (Astreu), Eos infantà Fòsfor (“el portador de la llum”, Llucifer al món romà) i els quatre vents: Bòreas (nord), Notos (sud), Euro (est) i Zèfir (oest).

L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard
L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard

Eos, l’enamoradissa
Eos era molt enamoradissa. En una ocasió s’uní amb Ares. Això no va agradar gens a l’altra pretendent del déu de la guerra, Afrodita, la qual castigà la seva rival a enamorar-se bojament de Titonos, un adolescent d’una gran bellesa. Eos no dubtà a demanar a Zeus la immortalitat del seu amant, però va oblidar-se de demanar-li l’eterna joventut. Així, mentre Eos es mantenia eternament jove i seductora, el pobre Titonos anava envellint-se. Finalment el convertí en cigala i el va tancar en una gàbia.

Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)
Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)


El prefix eo que trobam en el nom grec d’Aurora és utilitzat en paraules que al·ludeixen a fets o fenòmens que succeeixen al principi, a l’alba d’alguna cosa. Per exemple, una vegada desapareguts els dinosaures, en la història de la Terra començà un període en el qual foren molt importants les aus i els mamífers. Aquest és el període del Cenozoic (de καινός, "nou" + ζῶον, "animal"). Doncs bé, la primera part del Cenozoic és coneguda com a Eocè (“l’alba d’allò nou”).

Aurora i Apol·lo
Aurora i Apol·lo

 

L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)
L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)


Aurora boreal

L'Aurora romana donaria nom a la famosa aurora boreal. Es tracta d’una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars. S’origina a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l'hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileu  Galilei en honor a la deessa romana i el seu fill Bòreas, el vent del nord, de caràcter irritable. En canvi, a les latituds de l'hemisferi sud, se la coneix com aurora austral, en al·lusió a l’auster, el vent del sud. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

Aurora boreal a Alaska
Aurora boreal a Alaska

L’hora d’Hèlios
Cada matí el germà d’Aurora, Hèlios (Ἡλιος, “sol”), sortia d’Orient (< orior “sortir”) muntant un carro d’or relluent tirat per quatre blanquíssims cavalls. Es disposava així a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (< occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciava el seu periple.

A finals del segle XIX es descobrí l’heli, element gasós, incolor, inodor i inert –se li posà aquest nom perquè és un dels més abundants al sistema solar. El déu Hèlios també donaria nom a l’heliocentrisme, doctrina que diu que el Sol és el centre del sistema solar.

Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.
Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.

El fill d’Hèlios era Faetó ( “el brillant” < φῶς, “llum”). Un dia li va demanar conduir el seu carro per demostrar davant d’un amic la seva filiació divina. Encara que Hèlios intentà dissuadir-lo, no ho va aconseguir. Un cop dalt del carro, el jove es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va gelar. Després va baixar massa i la vegetació  s’assecà i es cremà. Així,  accidentalment, va convertir en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins al punt de tornar-la negra –la paraula grega etíops (αἰθίοπες), literalment “gent de cara cremada”, estava reservada només per als habitants de Núbia, al sud d’Egipte.

Apol·lo deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)
Apol·lo (abans Hèlios) deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)

La caiguda de Faetó (Jan)
La caiguda de Faetó (Jan)

Els pollancres i el "cant de cigne" de Faetó
Davant aquell desastre, finalment Zeus es va veure obligat a intervenir colpejant el carro desbocat amb un raig. Tal actuació provocà la mort de Faetó, que s’ofegà al riu Erídan (Po). Les seves tres germanes les helíades, no aturaren de plorar la seva mort. Aleshores els déus les transformaren en pollancres i les seves llàgrimes en ambre, la resina de l’arbre.

Observant l’espectacle hi havia un amic de Faetó, Cicne, el qual es va entristir tant que els déus el varen convertir en cigne. Com que tenia por del foc pel que havia passat, va triar viure a l’aigua. Apol·lo dotaria aquest au d’una melodiosa veu, la qual cosa explicaria la llegenda segons la qual, en intuir la mort, el cigne entona un dolç cant –avui l’expressió “cant del cigne” es fa servir per designar l’última obra o actuació d’una persona o grup.

El mite de Faetó simbolitza la ὑβρις grega, la “prepotència”, la “desmesura”, la mateixa que s’apoderà d’Ícar. Ambdós, temeraris i imprudents, patiren les conseqüències de no fer cas de les advertències dels seus pares.

El mite de Faetó segons Quino
El mite de Faetó segons Quino
Hèlios, un déu violent
Les accions dels humans no passaven desapercebudes a Hèlios. Basta fixar-se en com és definit en diferents textos: la “talaia de déus i homes” (Himne homèric a Demèter); qui “tot ho veu i tot ho escolta” (Ilíada i Odissea, d’Homer); o “un cercle omnivident” (Prometeu encadenat, d’Èsquil).

Hèlios patí la ira d’Afrodita, que no li perdonà que hagués confessat al seu marit Hefest que li posava les banyes amb Ares. La deessa de l’amor el féu enamorar d’una bella mortal, Leucòtoe. Així, una nit el déu solar entrà a la cambra del seu objecte de desig prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Aleshores demanà a la resta de donzelles que les deixin soles. Fou en aquell moment íntim quan Hèlios li revelà la seva identitat i el seu amor. La jove, però, en resistir-s’hi, patí la violència del déu.

Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783
Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783


Escoltant aquella escena d’estupre hi havia Clítie, germana de Leucòtoe, que estava bojament enamorada d’Hèlios. De seguida va córrer a visar el pare. Aquest, com a càstig, enterrà viva Leucòtoe. De res serví que li digués que Hèlios l’havia posseït en contra de la seva voluntat.

Hèlios, amb els seus raigs, intentà treure la seva estimada de la sorra, però ja fou massa tard. Odià per sempre Clítie, la qual, desolada davant aquell menyspreu, va estar nou dies asseguda a terra, mirant el sol, sense menjar ni beure. D’aquesta manera, es transformà en heliotropi, la flor que sempre gira  (τροπέω) cap al Sol -avui Clítie també és el nom d’un asteroide.

Un heliotropi
Un heliotropi


Els moments del dia
En la història de la pintura, hi ha un artista que va voler captar l’essència del paisatge espiritual dels matins, que tan poèticament va descriure Homer. És l’alemany Philipp Otto Runge (1777-1810), que va morir amb tan sols 33 anys. Tal com recordava recentment Rafel Argullol al diari Ara, pertany, doncs, “a la fraternitat dels que van morir joves, d’aquells que, segons la màxima grega, eren estimats pels déus: Schubert, Mozart, Rafael, Leopardi"

'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
 

Segons Argullol, Runge “va concebre allò que, uns decennis després, Wagner va anomenar Gesamtkunstwerk, obra d’art total. Goethe la va pensar des de la poesia, sobretot amb el Faust ; Wagner, des de la música, amb el drama musical. Runge la volia obtenir des de la pintura, mentre dialogava epistolarment amb el mateix Goethe sobre com arribar a la llum absoluta a través dels colors". El resultat va ser Els moments del dia, que integrava els moments del dia, les estacions de l’any, les etapes de la vida, la fugacitat i l’eternitat. En paraules d’Argullol, “és una pintura estranya, torbadora, i fins i tot una mica irritant. I no sabem si és el preludi d’una arcàdia o d’una catàstrofe”.

A partir del mite de Faetó, en aquesta entrada el dermatòleg Xavier Sierra dóna consells per evitar els efectes perniciosos del sol.

Aquí teniu un altre article de Sierra que parla sobre l'eosina, relacionada amb Eos.

Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
Bellesa apol·línia
- A Canàries la canícula "borda" molt

L'esperançadora democràcia digital

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2014)

Avui, gràcies a Internet, molta gent manté viva la il·lusió que un altre món és possible. La xarxa ens ha retornat el protagonisme en l’esfera pública. És el que es coneix com a democràcia digital o ciberdemocràcia. L’actual revolució tecnològica va començar al segle XV amb l’alemany Gutenberg. La seva impremta de tipus mòbils es convertiria en un dels invents més influents de la història de la humanitat. Amb ell, es deixà enrere la lenta tasca de transcripció dels copistes medievals per donar pas a una producció massiva i ràpida de llibres. Per fi les idees es pogueren propagar d’un indret a un altre amb més facilitat. Era l’inici de la universalització del coneixement, abans exclusiu d’uns quants poderosos. De seguida, però, l’ “amenaça” que suposava la impremta més subversiva va ser contrarestada per les autoritats eclesiàstiques i estatals amb diferents formes de control. Se seguia així la premissa “la informació és poder”.
 
La mateixa censura va caracteritzar el naixement de la ràdio de Marconi (1897) i de la televisió (1927). Amb tot, cadascun d’aquests invents també anaven acompanyats d’un discurs il·lustrat. Eren presentats com a eines educatives per fer arribar la cultura a tothom. Ara Internet, que es generalitzà en les nostres vides fa uns vint anys, ha suposat un nou terrabastall comunicatiu. Les estructures de poder ja no són les mateixes. A casa nostra ho vàrem començar a constatar l’11 de març de 2004. Mentre TVE feia d’altaveu oficial de l’Estat, el president Aznar no es cansà de telefonar a cadascun dels directors dels diaris del país per assegurar-los que els atemptats als trens de rodalies de Madrid eren obra d’ETA. La xarxa, en canvi, apuntava a Al Qaeda. Així, dissabte 13, un dia abans de les eleccions generals que donaren la victòria a Zapatero, un ciutadà va enviar pel mòbil un SMS a un grup d’amics dient: “Hoy 13-M a las 18.00h. Sede del PP, calle Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. Pásalo”. I la consigna es va escampar com la pólvora. Aquella nit una riuada de protestants van deixar en evidència un Aznar que havia infravalorat el paper d’Internet en la nova democràcia.
 
El 2008 el carismàtic Barack Obama fou el primer polític que apostà fort per la xarxa. Van ser Facebook i Youtube, i no pas la televisió, qui el convertiren en el primer president afroamericà de la història dels EUA. Mentrestant, a Islàndia, sumida en una forta crisi financera, Internet mobilitzava milers de ciutadans que no només aconseguirien tomar, de manera pacífica, un govern i redactar una nova constitució, sinó també encarcerar els responsables d’aquella catàstrofe econòmica.

 

L’abril de 2009, a Moldàvia, es produiria la que es batejà com la primera “revolució de Twitter”. Natalia Morar, una jove de 25 anys, va enviar a través d’aquesta plataforma un missatge que desencadenaria la major protesta (20.000 persones) contra el govern comunista moldau, acusat de frau electoral. A finals de 2010 els internautes van ser qui encengueren la flama de la primavera àrab, que es tragué de sobre figures totèmiques. A Egipte Hosni Mubarak seria enviat a la presó, i, a Líbia, Muamar Gadafi, acabaria essent assassinat pels mateixos insurrectes. El 2011 el protagonisme fou per al 15-M a Espanya, els indignats grecs que ocuparen la plaça Sintagma a Atenes i els manifestants de l’Occupy Wall Street contra la desigualtat econòmica. El 2013 el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, desbordat per les multitudinàries concentracions ciutadanes al carrer, s’atreví a parlar de la “maledicció anomenada Twitter”, a qui culpava de dir de mentides i de propagar rumors.

Primavera àrab i les xarxes socials
Primavera àrab i les xarxes socials
 
A la Xina, des del 2003 les autoritats mantenen un pols amb el món digital. Un sistema informàtic, conegut com “el gran tallafoc xinès”, s’encarrega, amb l’ajuda de brigades internautes, de controlar el contingut que circula pel ciberespai, bloquejant fins i tot l’accés a Youtube, Facebook i Twitter. Altres països censors són Cuba, Aràbia Saudí o Corea del Nord. Avui la gent, amb les xarxes socials, considerades ja com el quint poder, cerquen formes extrainstitucionals d’intervenir en unes institucions massa deslegitimades per un partitocràcia al servei de la classe financera. Reivindiquen així la democràcia real, de participació directa, la que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes. Aquella, tanmateix, s’adreçava a petits centres poblacionals i era molt restrictiva, ja que només representava un deu per cent de la població (dones, estrangers i esclaus en quedaven exclosos).
 
Convertit, doncs, Internet en l’àgora de la democràcia dels nous temps, els mitjans de comunicació tradicionals, supeditats tant a interessos polítics com empresarials, han quedat totalment desfasats. Avui és més fàcil ser un heroi de la informació com a internauta que no pas com a periodista. Amb tantes fonts al nostre abast,  ja no estam per llegir diaris com si fossin les taules de Moisès, dogmes de fe inapel·lables. Les xarxes socials ens han fet perdre la por al poder. Hem deixat de ser agents passius per reivindicar-nos com a subjectes crítics lliures, contraris a qualsevol mena d’intermediació jeràrquica. En aquesta nova aldea global digital tots exigim més transparència als nostres mandataris. Així, gràcies a la xarxa, els governs poden mentir menys. No basta, però, fent un clic. La ciberdemocràcia no és per a cínics, sinó per a persones amb voluntat real de transformar consciències i, per tant, de passar a l’acció. De moment, en alguns casos, ja s’ha demostrat que un altre món és possible.

Hi ha gent molt crítica amb la ciberdemocràcia. Un d’ells és el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. Ell és molt escèptic amb el que també és conegut com a “activisme de sofà”. Aquestes són les seves reflexions en una entrevista al diari El País (09/01/2016):

“La diferencia entre la comunidad y la red es que tú perteneces a la comunidad pero la red te pertenece a ti. Puedes añadir amigos y puedes borrarlos, controlas a la gente con la que te relacionadas. La gente se siente un poco mejor porque la soledad es la gran amenaza en estos tiempos de individualización. Pero en las redes es tan fácil añadir amigos o borrarlos que no necesitas habilidades sociales. Estas las desarrollas cuando estás en la calle, o vas a tu centro de trabajo, y te encuentras con gente con la que tienes que tener una interacción razonable. Ahí tienes que enfrentarte a las dificultades, involucrarte en un diálogo. El papa Francisco, que es un gran hombre, al ser elegido dio su primera entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italiano que es un autoproclamado ateísta. Fue una señal: el diálogo real no es hablar con gente que piensa lo mismo que tú. Las redes sociales no enseñan a dialogar porque es tan fácil evitar la controversia… Mucha gente usa las redes sociales no para unir, no para ampliar sus horizontes, sino al contrario, para encerrarse en lo que llamo zonas de confort, donde el único sonido que oyen es el eco de su voz, donde lo único que ven son los reflejos de su propia cara. Las redes son muy útiles, dan servicios muy placenteros, pero son una trampa”.

Aquí teniu un TED de Evgeny Morozov, el conegut com "l'heretge d'Internet". Parla sobre com Internet ajuda les dictadures.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?


En aquest article de La Vanguardia trobareu més reflexions sobre el binomi democràcia i revolució tecnològica.

Si voleu conèixer com funcionava la democràcia a l'antiga Atenes, vos recoman el reportatge que em van publica a la revista Sàpiens (setembre 2011, Núm. 107) amb el títol Atenes, la primera democràcia.

Aquí teniu un article titulat "Internet ens fa més lliures?"

També és interessant aquest article de Melcior Comes titulat "El bucle". Aquest altre article del mateix autor també és interessant. Es titula "La cascada".

Per continuar reflexionant sobre la revolució democràtica de les noves tecnologies no us podeu perdre aquest interessant documental del programa "Els dies clau" de TV3.





Articles del web relacionats:

La invasió dels idiotes
Democràcia obsoleta


I per recordar l'impacte que va tenir al seu moment l'arribada del vídeo, aquí teniu la famosa cançó Video Killed The Radio Star, del grup "The Buggles".

La hipocresia tràgica dels polítics

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/13)
 
Un dia vaig sentir explicar a Toni Soler com va néixer el Polònia, l’exitós programa de sàtira política de TV3. La idea se li va ocórrer durant l’època en què, com a periodista de carrer, cobria les rodes de premsa dels nostres polítics. Aleshores s’adonà que sovint molts d’ells, en acabar el seu parlament, s’oblidaven de les consignes del partit i oferien una imatge ben diferent de l’exposada davant les càmeres. És a dir, feien teatre. Més endavant, Soler no dubtà a portar a la televisió aquesta actitud tan esquizofrènica que permet a l’audiència treure les seves pròpies conclusions sobre en mans de qui estam.
 
Programes com el Polònia deixen al descobert l’etimologia de persona. Segons una teoria, la paraula deriva del grec prósopon (literalment “davant la cara”) i al·ludia a la màscara que portaven els actors i que els permetia representar diversos personatges en una mateixa peça. Com a persones que som, doncs, a tots ens costa treure’ns la careta de sobre, ja que, essent la vida un drama (del grec dráo, “actuar”) no param d’actuar i d’interpretar diversos papers en funció de la situació. Som, per tant, vertaders hipòcrites, que era així com s’anomenaven a l’antiga Grècia els actors. A vegades, però, els nostres papers poden esdevenir del tot histriònics, encara que al món etrusc aquest era el nom que rebien els encarregats d’amenitzar amb música i dansa els funerals.

La hipocresia quotidiana
La hipocresia quotidiana
 
Si els polítics són el reflex del tarannà d’un poble, també s’erigeixen en els màxims representants de la seva l’hipocresia i histrionisme. Sempre compten amb la inestimable ajuda d’un cor d’aduladors que dansen (choreuo) al seu voltant fent de tertulians en qualsevol orquestra (< orcheomai, “ballar”) mediàtica. No sabem què pensaria Tertulià de la connotació tan barroera que ha adquirit avui el seu nom, ell que entre els segles I i II s’esforçà per defensar amb arguments la fe cristiana. A Castella, a partir del segle XVII, les persones que assitien a cenacles on es discutien en públic temes religiosos passaren a ser conegudes com a tertulians perquè sovint citaven les obres del gran teòleg cartaginès –diuen que els seus sermons eren tres vegades millors que els de l’eminent orador Marc Tul·li Ciceró i que, per això, l’anomenaren Ter Tulio. Aquells primers tertulians, però, eren considerats uns autèntics erudits, res a veure amb els seus actuals rudes imitadors, que prefereixen la demagògia abans que els debats constructius. Ara qualsevol argument és vàlid per tal d’arrossegar (ágo) el poble (démos).
 
Tanmateix, la realitat s’imposa i els polítics que hagin “actuat” amb poca transparència s’hauran d’acabar enfrontant tot sols al seu destí. Aleshores, observaran (théaomai) les conseqüències que té fer tant de teatre. Ben aviat s’oblidaran de l’eròtica del poder i viuran en carn pròpia les vicissituds dels protagonistes de la tragèdia grega. Aquest gènere literari, nascut al segle V aC com a eina propagandística de la democràcia atenesa, era procliu a repetir els mateixos esquemes narratius. De cop i volta l’heroi patia una peripècia (“caure al voltant”); passava de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’hybris (“supèrbia”). Llavors, s’adonava de la magnitud de l’error i es veia en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç solia ser dolorós en forma de catàstrofe (“gir cap avall”).
 
Els polítics que ja són a la presó han seguit al peu de la lletra aquest guió, o gairebé –alguns no s’han ni molestat a expiar els seus errors. Ara hem d’esperar que el seu testimoni provoqui entre els seus col·legues els mateixos sentiments de pietat i de temor que, en la tragèdia grega, experimentava el públic en veure la caiguda en desgràcia de l’heroi. Això, seguint la terminologia aristotèlica, servia als espectadors de catarsi (“purificació”); és a dir, després d’haver-se identificat amb el protagonista, feien un alè en comprovar que la casualitat havia volgut que aquella calamitat no els hagués tocat a ells.
 
Però no totes les tragèdies gregues acabaven malament. Els polítics amb sort i sense remordiments gaudiran d’una doble catarsi si llegeixen algunes de les obres d’Eurípides. Aquest dramaturg grec fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Els qui així se salvin continuaran sortint per la televisió amb el seu rol d’actors, és a dir, d’hipòcrites. Davant aquesta farsa, que amb tant d’enginy retrata el Polònia, és preferible riure que no plorar. Les rialles, però, no ens han de fer oblidar que sovint el que presenciam és una vertadera tragèdia per a la nostra societat. Aleshores, haurem acotar el cap de vergonya en constatar que la hipocresia tràgica dels nostres representants no és més que el reflex de la nostra.

Articles del web relacionats:
La vida com a tragèdia

 


I per entendre la nostra societat hipòcrita, no us podeu perdre aquest vídeo:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px