Banner Top

Adéu als déus

Existeixen els déus? Protàgores, filòsof presocràtic del segle V aC, no ho tenia gens clar. “Quant als déus, no puc saber ni si existeixen ni si no existeixen. En efecte, és molt allò que impedeix saber-ho, car és quelcom obscur i breu la vida humana”. Aquesta és la reflexió que li atribueix Diògenes Laerci a la seva obra Vides dels filòsofs il·lustres.

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu. En aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió. En anglès també trobam la mateixa idea en goodbye, que és la contracció de la forma arcaica God be with ye (“que Déu sigui amb tu”).

Banquets Olimp

Els banquets de l'Olimp (1532), Palazzo Te, Màntua (Giulio Romano)

La idea de transcendència també la trobam en un altre formalisme de cordialitat: hola(olá en portuguès). L’Alcover-Moll indica que és un mot castellà que prové alhora de l’àrab wa-Allāh (“per Déu!”) -una altra fórmula similar, alà bâb Allāh  (“en poder de Déu”), originaria l’expressió “a la babalà”, que vol dir sense pensar, deixant-ho en mans de Déu. 

El mestre Coromines, en canvi, considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. D’altra banda, l’allo francès procediria de l’anglès hello, el qual estaria relacionat amb el verb to hallow (“caçar amb crits”). Amb tot, també podria ser de formació expressiva.

Una paraula plena de llum
Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.

La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar  (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”).

En llatí, per a divinitat, també hi havia la paraula numen. El seu equivalent grec és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teocentrisme, politeisme, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”)  o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)
La recepció de Psique a l'Olimp, de Polidoro da Caravaggio (1524)

Plató cregué que la paraula θεός estava emparentada amb el verb θέω (“córrer”). No debades, els primers habitants de l’Hèl·lade tingueren per déus els astres. I com que aquests sempre estaven en moviment, segons els filòsof atenès, els haurien anomenat θεόι.

D’altra banda, en la seva obra Timeu, Plató va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Deus ex machina
En la tragèdia grega sempre es podia recórrer a un déu perquè resolgués in extremis el conflicte dramàtic. És la tècnica que Eurípides batià com a θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tractava d’un déu que apareixia de sobte dalt d’una mena de grua. Gràcies a la seva providencial intervenció molts pogueren respirar més tranquils.

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.

L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
L'assemblea dels déus (Jacopo Zucchi)
 
Un panteó ben nodrit
El conjunt de déus olímpics rep el nom de panteó (< πάντες, “tots”, + θεοί, “déus”). El nombre canònic és catorze. Inicialment, els seus membres foren Zeus (Júpiter) i els seus cinc germans:
  • Posidó (Neptú): sobirà de la mar.
  • Hades (o Plutó): sobirà del món d’ultratomba.
  • Hera (Juno): dona de Zeus.
  • Demèter (Ceres): deessa del camp.
  • Hèstia (Vesta): deessa protectora de la llar.

A part dels sis olímpics, el panteó es completà amb la incorporació de set déus més.

  • Afrodita (Venus): deessa de l’amor, nascuda del contacte amb la mar dels genitals castrats d’Urà.
  • Atena (Minerva): sortida del cap de Zeus després que aquest devoràs la deessa Metis, la Prudència.
  • Hefest: mentre la Teogonia diu que Hera l’engendrà tota sola gelosa perquè Zeus havia donat a llum Atena, la Ilíada manté la versió que el seu pare és Zeus. A pesar de la seva lletjor, fou el marit de la deessa més bella, Afrodita.
  • Ares (Mart): déu de la guerra, és l’únic olímpic que Zeus va tenir amb la seva esposa Hera.
Déus fruit de les infidelitats de Zeus:
  • Amb Leto: Apol·lo i Àrtemis (Apol·lo i Diana): déu de les arts i l’endevinació i deessa de la caça, respectivament.
  • Amb Sèmele: Dionís (Bacus), déu del vi i la disbauxa.
  • Amb Maia: Hermes (Mercuri).
Déus olímpics
Déus olímpics

El menjar dels déus
Els aliments immortals dels déus era el nèctar i l’ambrosia. El nèctar prové de νεκρός (“mort”) i, per tant, vol dir, “triomfadora de la mort”. Era una espècie de licor suau servit per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. Avui curiosament el nèctar és un líquid sucrós que secreten moltes plantes i que atreu els insectes i els ocells nectarívors, responsables de la seva pol·linització.

La consistència de l’ambrosia no està prou definida. Els textos, però, diuen que era “nou vegades més dolça que la mel”. El terme està compost per alfa privativa i per βροτός (“mortal') i, per tant, significa “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. Amb el temps, el nèctar i l’ambrosia s’arribaren a confondre.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino

Iconoclastes
Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines; el terme, però, també al·ludeix a persones que rebutgen les convencions socials. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant tot el segle VIII dC els iconoclastes ("destructors d'imatges") s'enfrontaren amb els iconòduls ("defensors d'imatges"). Hi hagué molts de morts. Finalment l’any 843 s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. 

Pantocràtor  (Sant Climent de Taüll)
Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”).

En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa. Tot plegat pot ser una autèntica anatema (+ ἀνά, amb valor intensificatiu + τίθημι, “col·locar”). Antigament es tractava d’una ofrena adreçada a una divinitat. Amb els cristianisme, però, el terme adquirí un valor pejoratiu en el sentit de “objecte maleït” i després, de “maledicció”.

Ja em perdonareu el meu proselitisme (+ προς, “cap a” +  ίημι, “enviar”, “llançar”). Ara que he fugit de Déu, només he d’esperar que tengui “compassió” de mi i que almanco em doni una petita almoina (< ἐλεημοσύνη, “compassió”, “pietat”). Jo sempre he confiat en l’apocatàstasi (αποκαθιστημι, “restablir”), un concepte utilitzat al segle III dC per Orígens, pare de l’església oriental, que propugna el perdó diví.

I per acabar, uns versos de Konstandinos Kavafis, del poema Cançó de Jònia (1911), traduïts per Carles Riba:

"Per bé que trossejàrem llurs estàtues 
per bé que els bandejàrem de llurs temples 
no per això moriren pas els Déus".


Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)
Jònica (1989) és una escultura de Josep Maria Subirachs a l'Hort del Rei (Palma, prop de l'Almudaina)


Aquí teniu un vídeo divertit sobre els déus olímpics, per si voleu saber qui es qui:



Aquest altre vídeo també està bé:



Aquest vídeo també està bé:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre les religions i el llenguatge.

En aquest enllaç trobareu informació sobre els diferents noms atribuïts a Déu.

Aquí teniu un kahoot dels déus i les paraules.

En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.


Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
-
 Cristians, "guiris" cretins?
Dies divins
Titànic, la maledicció d'un nom
El llegat religiós del món clàssic

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà” - la ὕβρις era l’antònim de σωφροσύνη (“moderació”). Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.

Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia (lκαταστροφή) de les grans figures del mite i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquí teniu informació sobre la síndrome de hybris.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/02/2018), reflexion sobre l'eròtica del poder.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq
La vida és teatre
Triomfs a la romana
Benvinguts a l'era Narcís
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia
L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

La perversa síndrome de Medea

Per desgràcia, sovint els mitjans de comunicació es fan ressò del conegut com a síndrome de Medea o síndrome d’alienació parental, expressió encunyada el 1985 pel psiquiatre Richard A. Gardner. La pateixen tant dones com homes que manipulen els seus fills per posar-los en contra de l’altre progenitor, fent-los un “rentat de cervell” –això pot passar sobretot en parelles que estan en procés de separació. Per extensió, però, també fa referència als maltractes físics o psíquics dels fills a mans dels seus pares. El cas més famós i més extrem és de del José Bretón, que el 2011va cremar a Còrdova els seus dos fills per venjar-se de la seva dona, que li havia demanat el divorci.

Femme fatale
Medea és considerada una de les femmes fatales més conegudes del món clàssic gràcies a l’obra homònima d’Eurípides. La seva història està relacionada amb Jàson, l’heroi que, amb la nau Argos, liderà la famosa expedició dels Argonautes formada per il·lustres personatges de la mitologia grega com Orfeu, Hèracles o Peleu. Pel tal recuperar el tron de Iolcos, en mans del seu oncle Pèlias, Jàson es dirigí fins la Còlquida (actual Geòrgia), a l’extrem del Mar Negre. La seva missió era fer-se amb el preuat toisó d’or d’un moltó, mascle de l’ovella castrat –en lloc de toisó, també es parla de velló o llana.

Jàson va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Era una jove neta d’Hèlios, el Sol, i filla del rei Eetes. Exercia de fetillera com la seva tia Circe, que, a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals. Una altra tia seva era Pasífae, la reina de Creta, mare del Minotaure

Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)
Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)

Amb la missió ja complida, la jove parella salpà rumb cap Iolcos. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, per aturar-li els peus, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, el sobirà s’aturà a recollir els membres del seu fill, de manera que desistí de continuar encalçant-los.

El parricidi
Tanmateix, no podem dir que Jàson i Medea foren feliços i menjaren anissos. Després d'haver estat pares de dues criatures, un dia Jàson es va deixar temptar per Creont, rei de Corint. Aquest li va oferir el tron de la seva ciutat si deixava Medea per casar-se amb la seva filla Creüsa. Medea se sentí traïda. Havia deixat la seva terra per amor i ara aquest la canviava per una altra. Empesa per la ira, primer matà la seva rival, enviant-li, com a regal de noces, una túnica amarada de verins –de retruc també moriria el rei Creont en intentar auxiliar la seva filla. Després, per matar en vida el seu marit, assassinà els seus propis fills.

 
Medea (Eugene Delacroix, 1862)
Medea (Eugene Delacroix, 1862)

Medea s’havia assegurat un lloc segur on fugir després de tals crims, fent jurar al rei Egeu d’Atenes que l’acolliria. Així, aquella parricida fugí en un carro de dragons alats que li havia enviat el seu padrí, el déu Sol –el carro, en aquest cas, respon a la innovadora tècnica d’Eurípides del deus ex machina amb la qual el dramaturg atenès aconseguia un final feliç per als seus protagonistes tràgics. A Atenes Medea acabaria casant-se amb Egeu –segons una llegenda, Jàson moriria, anys més tard, a causa d’un accident bastant estúpid: li caigué a sobre el pal de la nau Argo.
 

Amb una visió que ultrapassava el seu temps (segle V aC), en la seva Medea Eurípides donà vida a una dona estrangera que s’enfronta al masclisme de la seva època, reclamant els mateixos drets que tenien els homes. Així ho reflecteix aquest fragment de l’obra d’Eurípides:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo. Quan una entra en nous costums i noves lleis, cal que sigui una endevina, si no s'ha après a casa, per usar bé de l'home company de llit. I si a nosaltres, després d'esforços, això ens surt bé i l'espòs conviu amb nosaltres sense aplicar-nos el jou conjugal amb violència, la nostra vida és envejable, però, si no, val més morir.

Un home, quan se li fa pesat conviure amb els de dintre casa, surt al carrer i deslliura el seu cor de l'enuig anant a veure un amic o un company de la seva edat; nosaltres, en canvi, necessàriament tenim un sol ésser per mirar. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida lliure de perills, mentre ells guerregen amb la llança. Molt mal pensat! M'estimaria tres vegades més estar dreta a la vora d'un escut que no pas parir una sola vegada”.

 

780 0008 5728861 b5727a5926fcafa3660e1371ae9117fd

Medea i els seus fills (Aimés Morot)

Aquí teniu un article sobre Medea de Mireia Rosich, titulat "Matar els fills".

Aquí teniu un blog dedicat al mite de Medea.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Medea (1970) de Pier Paolo Pasolini:



I aquí teniu una Medea interpretada per Aitana Sánchez-Gijón:

La hipocresia tràgica dels polítics

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/13)
 
Un dia vaig sentir explicar a Toni Soler com va néixer el Polònia, l’exitós programa de sàtira política de TV3. La idea se li va ocórrer durant l’època en què, com a periodista de carrer, cobria les rodes de premsa dels nostres polítics. Aleshores s’adonà que sovint molts d’ells, en acabar el seu parlament, s’oblidaven de les consignes del partit i oferien una imatge ben diferent de l’exposada davant les càmeres. És a dir, feien teatre. Més endavant, Soler no dubtà a portar a la televisió aquesta actitud tan esquizofrènica que permet a l’audiència treure les seves pròpies conclusions sobre en mans de qui estam.
 
Programes com el Polònia deixen al descobert l’etimologia de persona. Segons una teoria, la paraula deriva del grec prósopon (literalment “davant la cara”) i al·ludia a la màscara que portaven els actors i que els permetia representar diversos personatges en una mateixa peça. Com a persones que som, doncs, a tots ens costa treure’ns la careta de sobre, ja que, essent la vida un drama (del grec dráo, “actuar”) no param d’actuar i d’interpretar diversos papers en funció de la situació. Som, per tant, vertaders hipòcrites, que era així com s’anomenaven a l’antiga Grècia els actors. A vegades, però, els nostres papers poden esdevenir del tot histriònics, encara que al món etrusc aquest era el nom que rebien els encarregats d’amenitzar amb música i dansa els funerals.

La hipocresia quotidiana
La hipocresia quotidiana
 
Si els polítics són el reflex del tarannà d’un poble, també s’erigeixen en els màxims representants de la seva l’hipocresia i histrionisme. Sempre compten amb la inestimable ajuda d’un cor d’aduladors que dansen (choreuo) al seu voltant fent de tertulians en qualsevol orquestra (< orcheomai, “ballar”) mediàtica. No sabem què pensaria Tertulià de la connotació tan barroera que ha adquirit avui el seu nom, ell que entre els segles I i II s’esforçà per defensar amb arguments la fe cristiana. A Castella, a partir del segle XVII, les persones que assitien a cenacles on es discutien en públic temes religiosos passaren a ser conegudes com a tertulians perquè sovint citaven les obres del gran teòleg cartaginès –diuen que els seus sermons eren tres vegades millors que els de l’eminent orador Marc Tul·li Ciceró i que, per això, l’anomenaren Ter Tulio. Aquells primers tertulians, però, eren considerats uns autèntics erudits, res a veure amb els seus actuals rudes imitadors, que prefereixen la demagògia abans que els debats constructius. Ara qualsevol argument és vàlid per tal d’arrossegar (ágo) el poble (démos).
 
Tanmateix, la realitat s’imposa i els polítics que hagin “actuat” amb poca transparència s’hauran d’acabar enfrontant tot sols al seu destí. Aleshores, observaran (théaomai) les conseqüències que té fer tant de teatre. Ben aviat s’oblidaran de l’eròtica del poder i viuran en carn pròpia les vicissituds dels protagonistes de la tragèdia grega. Aquest gènere literari, nascut al segle V aC com a eina propagandística de la democràcia atenesa, era procliu a repetir els mateixos esquemes narratius. De cop i volta l’heroi patia una peripècia (“caure al voltant”); passava de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’hybris (“supèrbia”). Llavors, s’adonava de la magnitud de l’error i es veia en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç solia ser dolorós en forma de catàstrofe (“gir cap avall”).
 
Els polítics que ja són a la presó han seguit al peu de la lletra aquest guió, o gairebé –alguns no s’han ni molestat a expiar els seus errors. Ara hem d’esperar que el seu testimoni provoqui entre els seus col·legues els mateixos sentiments de pietat i de temor que, en la tragèdia grega, experimentava el públic en veure la caiguda en desgràcia de l’heroi. Això, seguint la terminologia aristotèlica, servia als espectadors de catarsi (“purificació”); és a dir, després d’haver-se identificat amb el protagonista, feien un alè en comprovar que la casualitat havia volgut que aquella calamitat no els hagués tocat a ells.
 
Però no totes les tragèdies gregues acabaven malament. Els polítics amb sort i sense remordiments gaudiran d’una doble catarsi si llegeixen algunes de les obres d’Eurípides. Aquest dramaturg grec fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Els qui així se salvin continuaran sortint per la televisió amb el seu rol d’actors, és a dir, d’hipòcrites. Davant aquesta farsa, que amb tant d’enginy retrata el Polònia, és preferible riure que no plorar. Les rialles, però, no ens han de fer oblidar que sovint el que presenciam és una vertadera tragèdia per a la nostra societat. Aleshores, haurem acotar el cap de vergonya en constatar que la hipocresia tràgica dels nostres representants no és més que el reflex de la nostra.

Articles del web relacionats:
La vida com a tragèdia

 


I per entendre la nostra societat hipòcrita, no us podeu perdre aquest vídeo:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px