Banner Top

Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Aquí teniu un vídeo que parla de Voltaire, el gran intel·lectual de la Il·lustració:

 
 

I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.

Articles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents
Sòcrates a la presó

“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'ús de l'alfabet en el món tecnocientífic:

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu les salutacions en grec modern.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.



Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu el vídeo "We want to teach Greek" en defensa del Grec a l'ensenyament:

Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

 

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu la secció "Do de llengües" dedicat al grec.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px