Banner Top

Sòcrates contra l'escriptura

Si coneixem el pensament de Sòcrates (segle V aC), és gràcies al seu deixeble Plató, qui el recollí en els seus Diàlegs -amb aquesta fórmula pretenia reproduir el mètode intel·lectual del seu mestre basat en la interacció de la paraula. En una societat marcada encara per l’oralitat, el pare de la filosofia sempre es manifestà en contra de l’escriptura, que nasqué a Mesopotàmia al 3300 aC. Considerava que era una eina que debilitava la memòria i que condemnava la saviesa ja que no permetia el debat que sí es dona en una conversa en viu entre persones.

 

escriba simposio seec upvEscriba

Les reflexions de Sòcrates sobre les lletres les trobam en el tercer diàleg Fedre de Plató. Primer (274e – 275e) ens parla del déu egipci Theuth, que, entre altres coses, és el descobridor del càlcul, l’astrologia i l’escriptura. Un dia Theuth es presenta a Tebes al palau del rei d’Egipte Thamus. Li vol mostrar les seves arts perquè les compartesqui amb els seus conciutadans. Aleshores el monarca li pregunta sobre la seva utilitat. Sobre les lletres, Theuth li diu: “L’aprenentatge d’això, oh rei, farà savis els egipcis i els atorgarà més memòria, car s’ha descobert que les lletres són la medicina de la memòria i de la saviesa”. 

En sentir això, Thamus li contestà: “Oh enginyós Theuth! El pare i inventor d’un art no sempre és el millor jutge de la utilitat o inutilitat de les seves creacions. I ara tu, essent el pare de les lletres, per benevolència els atorgues poders contraris als que tenen. És oblit, en efecte, el que causaran en les ànimes d’aquells que les aprenguin, per descuit de la memòria, ja que refiant-se de l’escriptura assoliran els records des de fora, en virtut de caràcters aliens, i no des de dins, per si mateixos i en virtut de si mateixos; per conseqüent, el que has descobert no és una medicina de la memòria sinó una forma suplementària de recordar. D’altra banda, quant a la saviesa, el que proporciones als alumnes és opinió, no pas veritat. En efecte, havent llegit moltes coses, sense un ensenyament instructiu, faran la impressió que són plens de coneixements, essent en la gran majoria dels casos exempts de ciència i a més a més difícils de tractar, tot semblant savis i havent esdevingut el contrari de savis”.

 Thoth

Déu egipci Theut

Al seu interessant blog, el filòsof Ramon Camats reflexiona sobre aquest relat:

“En realitat, el que preocupava al filòsof és que l’escriptura, com qualsevol altre giny tecnològic, podia disminuir el poder humà al qual substituïa, això és, la memòria. Tot plegat exactament de la mateixa manera que l’ús de vehicles a motor sembla que a alguns els incapaciti progressivament per a caminar, o que les calculadores fan perdre la destresa a l’hora de fer arrels quadrades.

L’escriptura, venia a dir el filòsof, és perillosa perquè disminueix els poders de la ment d’aquells que llegeixen, ja que els proporciona sense esforç el contingut petrificat de les ànimes del passat. Atès que els lectors ja no creen res per si mateixos, la seva intel·ligència és una caricatura de les autèntiques ments, i tot el seu saber no és més que una memòria mineral.

D’altra banda, Plató anticipa perfectament una de les malalties de l’esperit que realment pot provocar la lectura, o almenys una certa manera de llegir, i és la síndrome del lletraferit, del pedant que creu saber molt només perquè ha llegit uns quants llibres i és capaç de fingir amb una passadora versemblança que es recorda de cadascun d’ells. En realitat, això no passava en l’època de Plató perquè de llibres no n’hi havia, però sí que existien uns individus, autoanomenats Sofistes (terme que prové de «Sophos», que en grec significa savi), que se les donaven de tals. Pretenien saber tot el que calia saber sobre el bon govern, la justícia, la bondat, la bellesa, la història de cada poble, i, fins i tot, alguns es vantaven de ser capaços de tractar d’un mateix tema des de dos punts de vista oposats i amb la mateixa força, habilitat que, com és sabut, és molt útil en política.

L’únic inconvenient d’aquest tipus de saviesa per a aquells que aparentaven posseir-la era que no resistia ni un sol examen seriós. En efecte, tan bon punt Sòcrates els interrogava queien en les més penoses contradiccions, evidenciant així que tot el seu saber era una impostura. Està clar, aquells sofistes, com els d’ara, en realitat, eren ignorants del pitjor gènere que hi pot haver: eren ignorants que es creien savis. L’única saviesa, en efecte, Sòcrates en donà l’exemple, consisteix a saber que no se sap res, perquè aquesta saviesa ignorant col·loca l’individu en l’únic camí del coneixement, que és de les ganes de saber. L’ignorant que es creu savi, en canvi, creu també que res no li manca i per això mai no sabrà res […].

Theuth 2Theut

Camat insisteix que avui la lectura dista molt de ser una activitat passiva, tal com afirmava Sòcrates, qui era fill de l’imperi de l’oralitat i d’un temps en què els llibres estaven pensats per ser llegits en veu alta, davant de gent analfabeta:

“Sabem, en primer lloc, que els llibres no són la manera de fer que un altre pensi en el nostre lloc sinó que són l’estimulant més poderós del pensament, provoquen l’aparició de noves idees i sovint ajuden a la revisió crítica de les antigues.

En segon lloc, els llibres, en realitat, no anestesien la memòria sinó que l’estimulen, especialment quan ens fan aprendre el seu contingut. D’això els estudiants en podrien dir alguna cosa… De fet, qui de nosaltres no s’ha après un poema de memòria, qui no recorda l’argument d’una novel·la que ha llegit amb plaer i qui no guarda com un tresor les reflexions que ha trobat en algun assaig?. Quan no hi havia cap manera de fixar els pensaments i els coneixements fora de la memòria, hom havia d’entrenar-la per tal de recordar cada cosa. Ara això ja no cal fer-ho, almenys no de la mateixa manera, però ens cal, en canvi, recordar allò que diuen els llibres. Què és el que ha permès, sinó, que jo hagi començat el meu escrit amb la referència al text de Plató?

En fi, els llibres, i no parlo només dels de ciència, de matemàtiques o de filosofia, sinó també dels de poesia, de les novel·les i d’aquells que contenen faules i contes, el llibres, dic, tenen una doble i meravellosa virtualitat: contenen tot el que uns han pensat, imaginat i descobert i, alhora, són la llavor de totes aquelles coses en les quals, els altres, mai no hauríem pensat, mai no se’ns haguessin passat per la imaginació i mai no hauríem cercat a fi de descobrir-les si no els haguéssim llegit […]”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la relació de Sòcrates amb l'escriptura. I en aquest altre també.

Aquí teniu l'elogi del científic Carl Sagan a l'escriptura.

Aquí teniu informació sobre un llibre interessant del filòsof Emilio Lledó: "El silencio de la escritura".

Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

 

Per què llegim en silenci?

Extracte del reportatge publicat el març de 2009 a la revista Sàpiens (Núm. 77) amb l’assessorament del Catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

Avui dia la lectura s’ha convertit en un acte solitari, íntim i, sobretot, silenciós. Als inicis de la paraula escrita, però, la norma habitual fou llegir en veu alta. El canvi de tendència no es produí fins al segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació. 
 
L’historiador grec Plutarc (segle I-II) relata una anècdota ben curiosa. Al segle IV aC les tropes d’Alexandre el Gran quedaren atònites quan veren el seu general llegint en silenci una carta de la seva mare. Vuit segles després, Sant Agustí conta en les seves Confessions una altra anècdota similar. Li va passar quan es traslladà de Cartago (Tunísia), la seva terra natal, a Milà, on l’havien cridat per fer classes de literatura i retòrica. A la ciutat italiana va conèixer Sant Ambrosi, un lector poc convencional atès el que diu d’ell: “Quan llegia, els seus ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” (Confessions VI 3, 3-4). Ens pot costar creure-ho, però a l’antiguitat la norma habitual no era llegir en silenci, com fem ara la majoria de nosaltres, sinó en veu alta. Fou a partir del segle IX dC, amb la generalització dels signes de puntuació, quan s’imposà la lectura silenciosa.
 
La lletra parlada
El grec clàssic disposava de més de deu verbs per referir-se a l’acció de llegir. El que ens ha arribat, però, és el que li manllevà el llatí: legere. Significa “recollir, seleccionar”. Una etimologia similar té el verb anglès “read”. Entre les seves accepcions trobem la d’ “endevinar, interpretar”. Tots aquests significats ens remeten a un temps en què llegir era considerat un procés visual de selecció i anàlisi de paraules. Les primeres lletres que donà l’escriptura fa cinc mil anys a Mesopotàmia arribaren sota la forma de signes pictogràfics. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment. Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: scripta manent, verba volant. En l’actualitat ha passat a significar “allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent”. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.
 
No és casualitat que l’escriptura es concebés en els seus inicis com un acte verbal. Nascuda com un instrument per ajudar a la memòria humana, la seva irrupció es produí en una societat on la parla era el mitjà habitual d’aprenentatge. Ja a la Grècia clàssica, els rapsodes i els aedes eren els encarregats de recitar els grans poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, davant un auditori nombrós –queda clar, doncs, que, tot i que ve del llatí littera (“lletra”), la literatura va ser oral durant bona part de la seva història. Va ser al segle VIII aC, amb l’adopció de l’alfabet fenici, quan aquests textos es fixaren per escrit per assegurar la seva pervivència a les futures generacions. Fou, sens dubte, una gran revolució que no agradà, però, a tothom [...]

Podeu clicar aquí per continuar llegint.

Aquí teniu un article interessant de Miquel Àngel Llauger, del diari Ara, titulat "Llegir en veu alta".

Articles del web relacionats:
- Llibres que ens fan lliures
- Bob Dylan, el nou Homer
- "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital.

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 66) amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística de la UB, Jesús Tuson.

L’alfabet és el sistema d’escriptura més utilitzat arreu del món. Els seus inventors, els fenicis, culminaren un llarg procés que iniciaren fa cinc mil anys els sumeris a Mesopotàmia. De l’escriptura de milers de dibuixos es passà a una escriptura d’una trentena de signes fonètics que no tenien res a veure amb la realitat que representaven. Tota una revolució! 
 
El miracle es produí fa 3700 anys. Fins aleshores l’antiguitat només havia conegut dos tipus d’escriptura: la pictogràfica i la sil·làbica. La pictogràfica –de la qual deriva l’escriptura jeroglífica que el 1822 desxifrà Champollion amb la pedra Rosetta (vegeu Sàpiens núm, .. )- emprava dibuixos que imitaven la realitat: l’ordi es representava amb una espiga, la cervesa amb una gerra i els animals amb un cap de bestiar. Aquest sistema aviat es quedà curt. D’una banda, requeria d’un nombre molt elevat de signes per al·ludir a milers de realitats diferents; d’altra, impedia representar noms de lloc, de persona i nocions abstractes.

Donades aquestes limitacions, aparegué l’escriptura sil·làbica, de caràcter fonètic, on cada signe valia per una síl·laba. Així, per exemple, si nosaltres ara empréssim un sil·labari hauríem d’escriure la paraula piràmide de la següent manera: P R M D; i per a sacerdot, S C D. Però el nombre de signes –prop del centenar- continuava essent elevat. A més, hi havia el problema de l’ambigüitat: la combinació d’uns signes per a una determinada paraula podia ser la mateixa per a una altra.

L'evolució de l'alfabet
L'evolució de l'alfabet
 
El 1700 aC. a la Península del Sinaí, allà on l’actual canal de Suez toca amb Egipte, els fenicis s’espolsaren de damunt tants maldecaps. Un signe com podia ser alfa deixà de significar “bou” per passar a representar el primer so de la paraula, és a dir, l’A. Atès que cada so quedava representat per una lletra i que, com a norma general, una llengua pot arribar a disposar d’entre 20 i 40 sons, l’escriptura assolí el seu nivell màxim de simplificació. Havia nascut l’alfabet. Amb ell desaparegué la casta privilegiada dels escrivans, els únics dipositaris fins aleshores d’uns signes que, donada la seva varietat, havien d’aprendre en escoles especialitzades. Eren moltes les prerrogatives de què gaudien per exercir aquesta tasca: alts ingressos econòmics, exempció d’impostos i elevada posició social que es veu reflectida en la quantitat d’escultures amb les seves figures que s’han trobat.

Però amb l’aparició de l’alfabet els escrivans ja no tenien res a fer. Ara l’art d’escriure ja pogué estar a l’abast de qualsevol, sense que es requerís d’un llarg procés d’aprenentatge. Però, des de la perspectiva d’altres llengües, el nou sistema gràfic plantejava un problema important: l’alfabet originari de l’antiga Península del Sinaí no representava cap vocal, ja que, degut a les característiques sonores pròpies de les llengües semítiques, no li calia. La solució l’aportarien els grecs deu segles més tard.
 
El sedàs de Grècia
L’alfabet no fou l’única forma d’escriptura que conegueren els grecs. Abans, n’havien utilitzat altres dues, de caràcter sil·làbic, que el famós arqueòleg britànic Sir Arthur Evans  –el descobridor el 1900 del palau de Cnossos a Creta- anomenà Lineal A i B. Al 1952 el desxiframent d’aquest últim a càrrec de l’anglès Michael Ventris va ser una de les fites més importants de l’arqueologia, només superada al segle XIX quan Champollion desentranyà els jeroglífics egipcis. No debades, aquestes escriptures corresponien a l’època de la gloriosa Troia i a l’ambiciós rei de Micenes Agamèmnon. Després d’aquesta època, però, el món hel·lènic s’havia immers en quatre-cents anys d’absolut silenci. És el que es coneix com l’Època Fosca (segles XII-VIII aC.), de la qual no ens ha quedat cap vestigi gràfic.

Pedra Rosetta
Pedra Rosetta
 
Va ser en sortir d’aquest túnel de la desmemòria quan els grecs adoptaren l’alfabet, incorporant-hi les vocals A, E, I, O, U. Algunes d’elles es reciclaren. És el cas de l’A (l’alfa), que en fenici corresponien al so d’una consonant. L’actual direcció de l’escriptura també fou una aportació dels grecs. Al principi practicaren l’escriptura “bustrofèdica”: començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com fem nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp (boustrophedon, en grec, vol dir “el gir dels bous”). Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta.
 
Els grecs sempre valoraren, i molt, l’enginy dels creadors del sistema que els permeté transcriure els seus dos grans poemes orals, la Ilíada i l’Odissea. No debades, batejaren l’alfabet amb l’expressió de phoinikeia grammata (“lletres fenícies”). A més, van conservar el nom de cadascuna de les grafies. Alfa, beta, gamma són paraules que en grec no tenien cap significació, però en les llengües semítiques volien dir “bou”, “casa” i “cantonada”, respectivament.

Per continuar llegint, cliclau aquí.
 
Aquest article parla del naixement de l'escriptura en unes illes d'Escòcia.
Carta d'un escriba d'Egipte al seu fill (2100 aC)
Carta d'un escriba d'Egipte al seu fill (2100 aC)


Tot torna
Tot torna

L'ortografia com a actitud
L'ortografia com a actitud

 

nova literatura

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'epigrafia romana. Aquest altre està decicat a la pedra de Rosetta. I aquest als jeroglífics egipcis.

Aquí teniu més informació sobre la descoberta de la pedra Roseta. És una informació del bloc "El vaixell d'Odisseu". I aquest article també parla de la pedra de Rosetta.

Aquí teniu un article sobre Gutenberg. I aquest altre article es pregunta si Gutenberg va ser l'inventor de la primera impremta.

En aquest enllaç trobareu informació sobre l'origen dels signes de puntuació.

Aquest article del blog "Històries d'Europa" parla sobre l'escriptura a Skara Brae, un poblat al nord d'Escòcia.

En aquest vídeo parla una experta en grafologia.

Aquí teniu un article molt interessant de Xavier Antich titulat "El somni de la tecnologia monstres". Hi trobareu reflexions de Plató sobre la irrupció de l'escriptura.

El 8 de setembre se celebra el Dia Internacional de l'Alfabetització.

Avui els més puristes s'escandalitzen amb l'ús del llenguatge que fan servir els joves en les noves tecnologies. No n'hi ha, però, per a tant. Ens recorda Jesús Tuson en una entrevista per al diari Ara:

"Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tot amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s'havia d'encabir tant text com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble".

Aquest article parla de casos d’alfabets lligats a la identitat d’una llengua i un poble.

Tampoc no us podeu perdre el testimoni de Damià Rotger, un menorquí apassionat de la tipografia:



Aquí teniu un documental sobre l'origen de l'alfabet:

 

Aquí teniu un vídeo sobre la història de l'escriptura:

Aquí teniu una entrevista a Jesús Tuson, l'encarregat d'assessorar-me aquest reportatge:



Articles del web relacionats:
El glamur de les lletres
L'origen medieval de l’@
Sòcrates contra l'escriptura
- Apologia de la paraula

"Tabula rasa" amb estil

En el moment actual en què, tal com deia el poeta Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”, és l’hora de fer tabula rasa –en castellà diuen “hacer borrón y cuenta nueva”. Per aconseguir-ho, haurem de tenir molt d’estil. Una vegada més l’etimologia ens marca el camí.
 
En els seus inicis, “llegir un llibre” significava literalment “llegir un rotlle”. El lector anava llegint a mesura que desenrotllava el rotlle amb la mà dreta i l’anava enrotllant de nou amb l’esquerra. Cada rotlle rebé el nom de tom (< τομή, “tall”, “divisió”) o, en la tradició llatina, volumen (derivat de volvo, “enrotllar”, “donar la volta”). Llegir, aleshores, implicava “evolucionar”, “desenvolupar” un volum. El tros de fusta al voltant del qual s’enrotllava el rotlle rebia el nom d’umbilicus –que en castellà donà “ombligo”, guixa o melic en català, i que en grec era ομφαλός. Per això, pervenire ad umbilicos era “arribar fins al melic”, és a dir, desplegar el rotlle fins al final. Avui la paraula scroll, que en anglès designava el rotlle manuscrit, s’empra per descriure l’acte de fer avançar o retrocedir verticalment el text en la pantalla de qualsevol dispositiu informàtic, tal com es manejaven els antics volum.
 
D’aquesta època, del món romà, també tenim la paraula explicar, composta de la preposició ex- (“treure”) i plicare (“plegar, fer plecs”). És a dir, en un principi “explicar” significava “desenrotllar un rotlle”; després adquirí el sentit de “manifestar, aclarir”. El començament de cada rotlle solia venir indicat per la paraula incipit (“comença”), mentre que al final figurava un advertiment que el rotlle estava totalment desenrotllat, és a dir, explicitus, forma que quedaria en explicit.
 
Hipàtia, protagonista de la pel·lícula
Hipàtia, protagonista de la pel·lícula "Àgora", amb volums entre els braços


A partir segle II dC, al volumen se li cercà un format més manejable: el codex, l’antecedent del nostre actual llibre. En els seus orígens, el còdexs (< caudex, “tronc d’un arbre”) eren quaderns (< quaterni, “quatre parts”) de tauletes de fusta encerada (tabellae caretae) unides pel lateral per una mena de corretja. Amb aquesta nova forma, només calia una mà per aguantar el suport de l’escriptura, de manera que la lectura esdevingué més autònoma.
 
Un dels usos inicials del còdex fou contenir recopilacions de lleis atès que la seva paginació en facilitava la consulta a través de l’índex; és per això que el nom de l’artefacte, convertit en codi, aviat significà per excel·lència “conjunt ordenat de regles legals” -ja al segle XIX es començà a emprar en el sentit de “col·lecció de regles” sobre qualsevol tema.
 
Escriure amb estil
L’instrument d’escriptura associat amb el còdex fou l’stilus, un punxó de metall o d’os –derivats seus són els verbs instigar, estimular o estigmatitzar. Quan es volia esborrar un error, s’allisava la cera amb l’altre extrem de l’stilus que tenia forma d’espàtula, aconseguint així una tabula rasa (“taula raspada”). En filosofia, aquesta locució llatina, que popularitzà al segle XIII Santo Tomás de Aquino -tot i que és una idea d'Arisòtil-, fa referència a la tesi que diu que cada individu neix amb la ment "buida", és a dir, sense qualitats innates. Segons aquest corrent, tots els coneixements i habilitats de cada ésser humà serien exclusivament fruit de l'aprenentatge. 

Punxó i antiga tauleta amb cera
Punxó i antiga tauleta amb cera
 
Suposat rostre de Safo de Lesbos amb un punxó i una tauleta entre les mans (Pompeia)
Suposat rostre de Safo de Lesbos amb un punxó i una tauleta entre les mans (Pompeia)


En l’àmbit de la retòrica, l’stilus passà a significar “escriptura” i d’aquí posteriorment designà el tipus d’expressió, estil, que emprava un escriptor. D’aquesta època en què es feien incisions sobre els suports de la lectura tenim el verb escriure, que ve d’una arrel indoeuropea que significa “esgarrinxar”, “raspar” (equivalent al grec γραφω) i que trobam present en altres llengües: en gallec, escrever; en francès, écrire; en italià, scrivere; en romanès, scrie; o en alemany, schreiben.

Neixem essent una tabula rasa?
Neixem essent una tabula rasa?
 

Si voleu escriure com ho feien els romans, basta que us descarregue el programa "Manu scripta" ideat per Ginés Quiñonero.

Articles del web relacionats - Palimpsests, l'art de reciclar paper

Que es faci justícia!

Article publicat a l'Ara Balears (25/07/2014)
 
El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l'autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l'aparició de l'escriptura. Llavors, tenint codis com el d'Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s'havia d'atendre.
 
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
 
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la República donà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
 
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
 
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revolució francesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitari perquè no feia distincions entre rics i pobres.
 
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independència americana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.
 
Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!
 
Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.
 


A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:


No us podeu perdre aquest àudio del "Racó de pensar", de Catalunya Ràdio, dedicat a la justícia.

Quins calamars més canyers!!!

Molts escriptors haurien de tenir per mascota un calamar. I pensareu: quina canya de mascota! Idò sí, almanco des del punt de vista etimològic. Un dels primers instruments d’escriptura fou el calamus, una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (del llatí ater, “negre”). La nostra paraula “tinta” ve del llatí medieval tincta (< tingo, “tenyir”, “impregnar”). El recipient per a la tinta s’anomenava atramentarium, però també calamarium. Al segle XIV un mol·lusc, conegut científicament com a loligo vulgaris, va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium.

D’altra banda, els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Amb tot, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”. Per a molts, tanmateix, no és cap calamitat menjar-se un calamar, que és ben bo. També passarem molt de gust si, de postres, demanam un caramel, que, si us hi fixau bé, té forma de canya. I és que aquest dolç que començarem a elaborar els portuguesos prové del llatí calamellus, diminutiu de calamus. Quina “canya” d’etimologies!!!!

Un elixir hermètic

Des dels seus orígens, l’alquímia s’ocupà de l’estudi dels fenòmens químics que tenien per objecte trobar la pedra filosofal. Es creu que la paraula àrab al-kimiya, nascuda al segle XIV, prové de Khemia (“terra negra”), l’antic nom d’Egipte que al·ludia als dipòsits fèrtils negres de les inundacions periòdiques del riu Nil -com a antònim hi havia el mot deshret (dšṛt), "terra vermella" en referència al desert. Al segle XVII, quan l’alquímia va perdre la primera síl·laba deixà enrere tot un llast de superstició i, amb la forma de química, entrà ja dins l’era científica. Aleshores esdevingué la branca del saber que s’ocupa de la composició, l’estructura i les propietats de les diverses substàncies, i també de les seves transformacions recíproques.
 
La pedra filosofal era una cobejada substància que havia de servir per transmutar els metalls en or, per guarir malalties –esdevenint així una panacea (< παν, “tot” + ἄκος, ους, “remei”)- i per aconseguir la immortalitat. Els àrabs varen anomenar aquesta substància imaginària al-iksir, que ens ha donat elixir segurament a partir del mot grec ξηρός (“sec”). No debades, la imaginaven com una pols seca, procedent d'alguna pedra especial i per aquest motiu fou coneguda també com a pedra filosofal –“filosofal" perquè fins al segle XVIII als científics se'ls anomenava "filòsofs", de manera que podria haver-se dit pedra “científica”.

Hermes Trimegist, en un mural de la catedral de Siena
Hermes Trimegist, en un mural de la catedral de Siena
 
El llegendari egipci Hermes Trismegist, la figura del qual es mescla entre la realitat i la ficció, és considerat el pare de l’alquímia. A part del ser el déu grec missatger dels déus, Hermes era el nom amb el qual els hel·lens designaven Thot, déu egipci de l’escriptura, les ciències i les arts. I l’apel·latiu Trismegist ve de Τρι (“tres”), μεγας (“gran”), és a dir, “tres vegades gran”. A partir dels seus escrits de temàtica esotèrica (“obscur”, “incomprensible”, “adreçat només als iniciats” < ἑσω, “dins”) s’encunyà el concepte d’hermètic com a sinònim de cosa tancada, enigmàtica, obscura –el suposat alquimista Hermes Trismegist segellava les seves mescles en envasos impenetrables. Aquí va, doncs, el nostre humil homenatge a aquest personatge tan hermètic.

Bany Maria
Un dels mites de l’alquímia medieval va ser una dona coneguda com a Maria la Jueva, de qui no es tenen gaires dades. Probablement va viure durant el segle III. Els seus escrits no s’han conservat, però molts autors la citaren. Fou coneguda per inventar diversos artefactes. Un d’ells és un sistema que porta el seu nom i que avui no només s’utilitza en els laboratoris, sinó també en la gastronomia. És el bany Maria. Es tracta d’un recipient amb aigua que en conté un altre. D’aquesta manera, el seu contingut rep una escalfor més suau.

Bany Maria
Bany Maria


Articles del web relacionats:
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px