Banner Top

Cristians amb cara de peix

En els seus orígens, els cristians tenien cara de peix. Així ens ho indica el primer símbol que feren servir els seguidors de Crist per evitar les persecucions. Era la forma d’un peix, el qual tenia un simbolisme especial. En grec, peix és ἱχθύς. Es tractava de l’acrònim de l’expressió Ἰησοῦς Χριστὸς Θεοῦ Υἱὸς Σωτήρ  (“Jesús el Crist, Fill de Déu, Salvador”). El símbol es va veure reforçat per la metàfora usada pel mateix Jesús en els Evangelis per designar els apòstols com a pescadors d'homes.

Primer símbol cristià
Primer símbol cristià
 
En les pel·lícules de gènere pèplum de Hollywood podem veure el símbol del peix en les catacumbes. Aquesta imatge, però, no s’ajusta a la veritat històrica. Els primers cristians no s’amagaven a les catacumbes (< κατά + κύμβη, “cavitat”). Aquests eren llocs de pregària dels difunts, dels primers màrtirs.
 
Crismó
El 313, amb l’Edicte de Milà, el peix seria substituït pel crismó, paraula que ve de χρίειν (“ungir”). El símbol és la superposició de Χ i Ρ, les dues primeres lletres de Χριστὸς. Segons l’escriptor cristià Lactanci, l’emperador Constantí l’adoptà a partir d’una anècdota segurament inventada ad hoc. El 27 d’octubre del 312, la nit abans d’enfrontar-se amb el seu rival Magenci al pont Milvi del riu Tíber, se li aparegué al cel el crismó, al costat del lema ἐν τούτῳ νίκα", més conegut en llatí com a in hoc signo vinces (“amb aquest signe guanyaràs”).

El símbol de la victòria
El símbol de la victòria
 
Al matí següent, Constantí ordenà que el vell emblema de l’àguila imperial que presidia els làbars o estendards de les seves tropes fos substituït per aquell símbol caigut del cel. En l’exèrcit enemic onejava la bandera amb el Sol, símbol del nou déu pagà imposat per Aurelià. Era la primera vegada que en un camp de batalla s’enfrontaven el paganisme i el cristianisme.
 
In hoc signo vinces
In hoc signo vinces

La victòria a la batalla del al pont Milvi fou per a Constantí, el qual sempre va estar agraït a la suposada ajuda de la nova fe, tal com demostrà amb l’Edicte de Milà. El Crismó es representa sovint acompanyat per les lletres "Α" i "Ω", penjades a la "X" o del pal horitzontal. Una a cada costat, recorden la frase de l'Apocalipsi: "Jo soc l'Alfa i l'Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi" (Ap 22,13).

Crismó
Crismó
 
Creu
Al segle V, quan l’imperi romà d’Occident va caure en mans dels bàrbars, el crismó només continuà utilitzant-se a la part oriental (Bizanci). Al segle VI, però, l’art cristià ja deixà de representar-lo. A partir d’aleshores el cristianisme va preferir adoptar com a símbol la creu, l’instrument de martiri de Crist.
 
La creu, amb tot, és un emblema de moltes cultures, amb múltiples variants com l’esvàstica, que a l’hinduisme simbolitza el sol. Des de la seva aparició a l’antiguitat, la creu habitualment ha representat els quatre punts cardinals o la unió dels conceptes de divinitat i del món.

Jesús crucificat
Jesús crucificat


Articles del web relacionats:
Cristians, "guiris" cretins
Per què som cristians?
Jueus, l'origen d'un estigma
Esvàstiques al món clàssic

Esvàstiques al món clàssic

Els nazis estaven enlluernats per la raça ària (“noble” en sànscrit, llengua sagrada de l’Índia). Aviat trobaren un símbol per a la seva ideologia: l’esvàstica (“vida feliç” en sànscrit). Es tracta d’un símbol màgic, associat amb la rotació del sol, molt estès per tot l’àmbit eurosiàtic, el nord d’Àfrica i fins i tot Amèrica. La història de la seva adopció pel nazisme és ben curiosa.

Esvàstica hindú
Esvàstica hindú

Al finals del segle XIX l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann es topà amb una esvàstica en descobrir Troia, al nord-oest de Turquia. Li recordà les que ja s’havien desenterrat a Alemanya. Es cregué que aquest símbol només era present en les regions considerades tradicionalment semites. Aquesta dada, però, seria desmentida per troballes posteriors. Tanmateix, Emile Burnouf, un estret col·laborador antisemita de Schlieman, arribà a afirmar que l’esvàstica sempre havia estat rebutjada pels jueus.

Esvàstica en la bandera nazi
Esvàstica en la bandera nazi
 
El 1920 Hitler adoptaria la creu gammada com a emblema del Partit Nazi -es conegué també així perquè cada braç s’assembla a la lletra grega gamma. Els assessors del Führer ja s’encarregaren de justificar la seva presència en l’arqueologia clàssica. Es considerà que els pobles nòrdics, dipositaris d’aquest símbol, l’havien portat amb les seves migracions fins a Grècia, Roma, Troia i l’Índia.

Esvàstica decorativa en una escultura hindú
Esvàstica decorativa en una escultura hindú
 
L’esvàstica es convertia així en una prova més de l’origen nòrdic de la cultura europea i en la icona per excel·lència de la raça ària i de la croada antisemita. També hi hagué temps per buscar-li una banda sonora. La música cridada a enaltir els cors nazis fou la del compositor Richard Wagner (1813-1883), antisemita confés.

Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana
Quintanilla de la Cueza (Palència). Vil·la romana "La Tejada"

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)
Un dels famosos elefants amb esvàstica de la fàbrica de cervesa Carlsberg (Copenhague)

Aquí teniu més informació sobre l'origen de l'esvàstica.

Articles del web relacionats:

El feixisme i l'antiga Roma
-
 L'origen nazi de la torxa olímpica
Esparta, el mirall del nazisme
-
 El polèmic origen romà de la salutació feixista
-
 Compte amb els troians!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px