Banner Top

Presocràtics a la recerca de l’ἀρχή

Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer de l’admiració (θαυμασμός) de l’ésser humà davant espectacle de la natura. Això es produí al segle VI aC de la mà dels coneguts com a presocràtics, dits així perquè eren anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia.

L’obsessió d’aquests primers genis grecs fou trobar un principi (ἡ ἀρχή) a partir del qual es pogués explicar racionalment els fenòmens de l’univers, del κόσμος. S’iniciava així el trànsit del mite al λόγος (“raó”). Amb tot, la filosofia no va néixer per suplantar els mites. Més aviat neix com a expressió de l’esperit científic i crític que, sense oposar-se en un principi als fets narrats per la mitologia, es pregunta el seu perquè.

mapagrecia
Els primers presocràtics habitaven les colònies gregues d’Àsia Menor, l’actual Turquia. Tres són els principals factors que explicarien el que es coneix com a “miracle grec” en aquestes terres:

  • Econòmic: L’Hèl·lade fou un conjunt de polis molt pobres. Això obligà al comerç i feu que els grecs entrassin en contacte amb altres civilitzacions de la zona com ara l’egípcia, la babilònia i la fenícia. Aquest contacte fou especialment important a les colònies gregues de la Jònia, regió frontissa d’aquestes civilitzacions -en destacà la polis de Milet. Els jonis, per tant, tingueren més facilitat per contrastar i discutir diverses maneres d’entendre el món, i adquiriren alhora l’hàbit de relativitzar, propi de la mentalitat de tot comerciant. Durant el segle VI aC aquestes colònies jòniques havien assolit una prosperitat econòmica més gran que la que hi havia a la metròpolis. Això permetia als seus ciutadans dedicar-se a pensar i investigar el perquè de tot el que els envoltava, a entendre l’origen de les coses. En aquest cas, però, el filosofar, propi de l’oci, es recolzava sobre l’existència dels esclaus, que eren els qui feien les feines dures.
  • Sociològic: Les colònies jòniques eren comunitats més lliures, no estaven sotmeses a cap imperi despòtic.
  • Religiós: A Grècia no hi havia castes sacerdotals que imposassin uns dogmes i que impedissin el debat sobre els mites.
És un error pensar que la filosofia sorgeix de cop, com l’esclat d’un volcà. Més aviat és el resultat d’una lenta evolució del pensament a partir de l’antiga saviesa moral, de la poesia i dels mateixos mites. En els poetes lírics dels segles VII-VI aC ja trobam reflexions pràcticament filosòfiques.

MerliEl principi de tot segons Merlí

Primer bressol; l’escola jònia de Milet
Milet va ser la polis de Jònia on es donà la primera especulació científica de la qual tenim constància. D’allà procedien els membres de l’escola jònia Com que se centraren en l’estudi de la natura (φύσις), foren coneguts com a físics. No debades, en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina.

Tales
Integrant del famós club dels Set Savis de Grècia, és considerat també el primer científic conegut. Es feu famós per predir un eclipsi solar. Creia que l’ἀρχή o principi primordial era l’aigua; havia constatat que la humitat és font de vida. Uns 150 anys abans de Tales, Homer, en la Ilíada, havia dit que el déu Oceà és el pare de totes les coses i també l’origen dels déus. En un poble de navegants com el grec, Oceà era un déu de molta importància, ja que el comerç es feia a través del mar. Tales té el mèrit de criticar aquest mite. Ja no proposa com a ordre del món un esperit o déu, sinó una força material de tipus físic. Deixebles de Tales foren Anaximandre i Anaxímenes.

Tales de MiletoTales de Milet

Anaximandre
Amb Anaximandre, la filosofia fa un segon pas més abstracte. Ell és el primer a dir que l’ἀρχή no és un element físic concret, sinó “quelcom indefinit i indeterminat”, ἄπειρον, del qual en sorgien els quatre elements; terra, aigua, aire i foc. És per això que Aristòtil el considerava el primer filòsof autèntic en la mesura que el concepte d’ ἄπειρον és una antecedent del concepte aristotèlic de potència.

Anaximandre també va afirmar que la vida tenia l’origen en el fang i que els primers animals varen ser els peixos, dels quals varen sorgir la resta d’espècies animals, fins i tot l’home. Així, Anaximandre enunciava per primera vegada la teoria de l’evolució. Aquest presocràtic també va ser la primera persona que va intentar realitzar un mapa del món, que després, a finals del segle VI aC, Hècate, també de Milet recuperaria -descriu el món com un gran cercle pla amb el Mar Egeu al centre, que divideix Europa d’Àsia.

Anaxímenes
La seva teoria representa un pas enrere respecte al seu mestre Anaximandre. Per a Anaxímenes l’ἀρχή torna a tenir un caire físic, material. El seu ἀρχή és l’aire, en base a tres raons: l’aire és condició imprescindible per la vida, està a tot arreu i no pesa (cosa falsa; aquest error va durar en la història de la física fins al segle XVII).

Segon bressol: els pitagòrics
Durant la mateixa època que es desenvolupà l’escola jònia (segles VI-V aC), va néixer una altra escola al sud d’Itàlia, a la Magna Grècia: l’escola pitagòrica. El seu fundador fou Pitàgores, procedent de Samos, una illa del mar Egeu. A l’època en què li tocà viure, els perses havien ocupat Àsia Menor, devastant les polis gregues. Així, es va veure obligat a traslladar-se a la colònia grega de Crotona. Aquesta emigració il·lustra el canvi d’àmbit geogràfic que experimentà la filosofia grega nascuda a Jònia.

pitagoras

Pitàgores

Tot i que la seva figura està envoltada de llegenda i de misteri, Pitàgores fou el primer a afirmar: “Sóc un filòsof”. I és que, en comptes de qualificar-se a si mateix de savi (σοφός) es va qualificar simplement de φιλόσοφος, es a dir, un “amant” (φίλος), de la saviesa (σοφία). La línia de pensament de Pitàgores diferia bastant de la de l’escola jònia. Mentre aquests cercaven el principi material del qual tot emergia, el matemàtic de Samos cercava, en canvi, l’estructura del cosmos. I per ell l’estructura del cosmos són els nombres, ja que tot es reductible a figures geomètriques. El pitagorisme significà un nivell superior d’abstracció.

Heràclit versus Parmènides, el problema del canvi
Al segle VI aC, després de l’escola jònia i pitagòrica, el pas següent a la història de la filosofia fou plantejar el tema del canvi des d’un punt de vista metafísic. Els primers a plantejar-s’ho foren Heràclit d’Èfes i Parmènides d’Elea, que deixaren així aparcada la qüestió de l’ἀρχή.

Heràclit
Afirma que tot està en procés constant de canvi a partir de la premissa παντα ρει (“tot flueix”). La seva tesi fonamental rau en l’afirmació del perpetu fluir de totes les coses: tot passa, tot s’escola; els humans ens realitzem en un procés que passa per diferents fases: ser nadó, infant, adolescent, jove, adult, vell; igualment, el món vegetal (llavor, flor, fruit...) i tot el món físic (dia i nit, estacions...). Un dels seus exemples més coneguts per il·lustrar el fluir de la vida és el que diu que “ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, ja que les aigües mai són les mateixes.

La mobilitat permanent d’Heràclit es fonamenta en l’estructura contradictòria de tota realitat. Els oposats es troben a l’interior de cada cosa: hivern-estiu; guerra-pau... I la contradicció engendra harmonia. Això, segons Heràclit, és degut al fet que hi ha una llei única que regeix el curs de l’univers i que tot ho harmonitza. Heràclit anomena aquesta llei (λόγος) o la raó comuna a tot –Heràclit fou el primer a fer servir la paraula λόγος en la seva concepció filosòfica.

488px Hendrik ter Brugghen Heraclitus

Heràclit plorant  Hendrick ter Brugghen (1628)

D’altra banda, en el pensament heraclità els déus no hi tenen cabuda. És de l’opinió que és l’home, i no els déus, el responsable dels seus actes. Heràclit fou conegut com l’Obscur per la seva actitud estrafolària i el seu llenguatge críptic. A la iconografia grega sempre és representat com un home plorant perquè no hi ha res que sigui constant i, per tant, no hi ha res que se pugui comprendre.

Parmènides
Natural del sud d’Itàlia i proper al món pitagòric, Parmènides qüestiona que hi hagi canvi. Afirma que els sentits corporals ens diuen que hi ha canvi; la raó, però, ens indica que el canvi és impossible, ja que no es pot passar de l’ésser al no-ésser. En Parmènides, doncs, apareix una tensió entre la raó (λόγος) i l’opinió (δόξα). L’opinió que prové dels sentits ens diu que hi ha canvi; però la raó ho nega.

Els pluralistes
Al segle V aC un grup de pensadors, catalogats com a pluralistes, trencaren les tesis dels seus predecessors. Creien que la realitat emergia no d’un únic element, sinó de molts més. Aquests elements, però, són inerts i necessiten l’existència de forces extrínseques per possibilitar la seva barreja.

Empèdocles
Natural d’Agrigent (Sicília), postulava que la realitat que mai no canvia són els quatre elements (terra, aigua, aire i foc), els quals s’atreuen per l’Amor i es repel·leixen per l’Odi. Aquesta teoria dels quatre elements seria vigent fins al segle XVII.

Anaxàgores
Va néixer a Clazomene, una petita polis de la Jònia. A conseqüència, però, de la repressió persa, emigrà a Atenes. Amb ell, per primera vegada la filosofia s’exercita a la capital de l’Àtica. És considerat el primer màrtir de la ciència: s’hagué d’exiliar després d’afirmar que el Sol no era una divinitat, sinó una gegantina pedra incandescent.

Per a Anaxàgores, no existeixen només quatre principis o element, sinó molt més. Diu que a l’Univers hi ha un nombre infinit de gèrmens o σπέρματα (“llavors”) que haurien donat lloc a qualsevol cosa o forma de vida. Que hi predomini un element o un altre depèn de la intervenció d’una força que anomena νόος (“ment”, “intel·ligència”), que al segle IV aC Plató associaria amb el seu demiürg. Arran d’aquest terme Anaxàgores seria considerat també el primer teòleg de la història.

anaxagoras 1026x675

Anaxàgores

Demòcrit
Igual que el seu company Leucip de Milet, Demòcrit d’Abdera va sostenir que l’origen de la matèria són uns cossos sòlids tan petits que “no es poden tallar”. Eren els coneguts àtoms (< α privativa + τομή, “tall”). Aquests diminuts cossos, infinits i eterns, es mouen lliurement per l’acció de l’atzar, sense cap intervenció divina.

democrit

Demòcrit

La filosofia atomista va competir amb la filosofia idealista de Plató, que estigué temptat de cremar els escrits de Demòcrit. Al segle III aC l’hedonisme d’Epicur rescataria l’atomisme, que a Roma, al segle I aC, seria recollit per Lucreci (segle I aC) al seu llibre De rerum natura. El cristianisme, però, el rebutjà pel seu contingut herètic. Així molts textos d’aquests filòsofs atomistes varen desaparèixer devorats pel foc. S’imposà aleshores un nou règim teocràtic que restaurà la visió mítica i dualista del món.

Aquí teniu un deliciós article que ha escrit Oriol Junqueras des de la presó titulat "Una història de la llibertat".

Aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als presocràtics:

 

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?":

Articles del web relacionats:

Els matemàtics són els millors aprenents

Des d’un punt de vista etimològic, els matemàtics són els millors “aprenents”. Matemàtiques ve del grec μανθάνω, que vol dir “aprendre” –el seu homònim llatí és disco, d’on tenim disciplina i deixeble. El terme va ser encunyat al segle VI aC per Pitàgores, natural de Samos, una illa del sud-est del mar Egeu. Ell és l’autor del famós teorema que porta el seu nom: en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets (els dos costats menors que formen l'angle recte) és igual al quadrat de la hipotenusa (l'altre costat de major longitud).

Tanmateix, Pitàgores copià aquest teorema dels egipcis, a qui visità durant els seus anys de formació. Així ho demostra el Papir Rhind, una espècie de Bíblia egípcia de les matemàtiques on també apareixen altres fites que posteriorment foren atribuïdes a grecs com Arquimedes o Euclides.

La pressió dels perses a Àsia Menor obligà Pitàgores a instal·lar-se al sud d’Itàlia, a la colònia grega de Crotona. Allà fundà una escola ascètica (< ἀσκέω, “treballar”, “practicar”) de caire religiós i polític, on la música i les matemàtiques tenien un pes especial. En aquesta secta (< sequor, “seguir”), el de Samos tenia una certa predilecció pels matemàtics (“els qui aprenen”), que eren els deixebles més avantatjats en contraposició als acusmàtics (“els qui escolten”) –d’ἀκούω deriva també acústica
 
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael
Retrat de Pitàgores al quadre L'escola d'Atenes de Rafael

Els més iniciats en la doctrina pitagòrica, és a dir, els matemàtics, entraven dins la categoria dels esotèrics (< ἔσω, “dins”) –avui l’esoterisme fa referència a coses obscures, incomprensibles. Els acusmàtics, en canvi, eren considerats uns exotèrics (<ἔξω, “des de fora”).
 
Vegetarians
Els pitagòrics foren els primers a proclamar l’esfericitat de la Terra. El seu principal objectiu, però, era la purificació de l’ànima tant a nivell corporal com intel·lectual. En aquest sentit, defensaren la doctrina òrfica de la transmigració, d’influència oriental -l’hinduisme i el budisme encara conserven alguns dels seus trets. Així, creien que l’ànima era immortal i que aquesta es reencarnava una i altra vegada. El cos, per tant, era vist com la presó de l’ànima.

pitagoras

Pitàgores al Museu Capitolí de Roma

Segons els pitagòrics, en arribar la mort, l’ànima s’havia de sotmetre a un judici que podia implicar un càstig (és a dir, una nova reencarnació o metempsicosi) o bé un premi (l’alliberació definitiva del cicle d’encarnacions per tornar a ser únicament esperit). Aquesta teoria portà els pitagòrics a fer-se vegetarians. No debades, no podien sacrificar cap animal perquè podia ser la nova seu d’un amic mort. Pitàgores també prohibia als seus seguidors menjar faves. El considerava un llegum impur que provocava flatulències i que impedia tenir somnis tranquils.

Diverses de les ciutats de la Magna Grècia no trigaren a ser governades per membres de la comunitat pitagòrica. Tanmateix, acabarien essent rebutjats per la població pel seu elitisme antidemocràtic. De fet, molts d’ells foren assassinats o obligats a exiliar-se. Segons la tradició, Pitàgores va aconseguir escapar a una ciutat veïna. Es desconeix el lloc i la data de la seva mort. La filosofia pitagòrica exerciria una gran influència en Plató. 

Per acabar, aquí teniu una cita atribuïda a Pitàgores: “Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els homes”. És similar a una altra de Victor Hugo: “Obriu escoles per tancar presons”.

Una altra frase per emmarcar de Pitàgores és aquesta: “L’home és mortal per les seves pors i immortal pels seus desitjos”.

Aquí teniu un article sobre els preceptes pitagòrics.

Articles del web relacionats:
- Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
- Com escrivien els nombres els grecs i els romans?
Atletes ascetes

No us podeu perdre aquest vídeo del canal Edu3. cat:  El profeta dels números

I aquest està dedicat als "Càlculs grecs":




Aquest altre està dedicat a mesurar l'espai:




Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Ramon Masià, llicenciat en Matemàtiques i Filologia Clàssica i doctor en Història de la Matemàtica Grega, parla sobre la figura de Pitàgores.

Aquí teniu informació sobre la copa justa de Pitàgores.

Aquí teniu un Kahoot d'ètims del lèxic matemàtic.

Aquí teniu un documental que parla sobre la bellesa de les matemàtiques.

Si voleu conèixer la història dels nombres podeu consultar el reportatge "La guerra de los números" que em varen publicar el juliol de 2012 a la revista "Historia y vida" (Núm. 532).

I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (29/09/2012) per parlar sobre l'origen dels nombres:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px