Banner Top

Era mallorquí Anníbal, el cabdill cartaginès?

Anníbal, el general cartaginès de la Segona Guerra Púnica, podria haver estat mallorquí. Segons alguns historiadors, hauria nascut a l’arxipèlag de Cabrera, avui un parc natural situat a 13 kilòmetres al sud-est de Mallorca. Al 244 aC el seu pare, el general Amílcar Barca es dirigia de Cartago a Hispània. Ho feia en companyia de la seva dona embarassadíssima, d’origen iber. En passar per l’illa de la Conillera, ella va rompre aigües, i de seguida Amílcar va ordenar desembarcar-hi.

ile cabrera 001

Mapa de l'arxipèlag de Cabrera

Avui Cabrera forma part del municipi de Palma, així que podem dir que Anníbal és un dels nostres “llonguets” més cèlebres. En esclatar la Segona Guerra Púnica contra Roma, liderà una nodrida expedició de 38.000 soldats, 8.000 genets i 37 elefants que travessà els Pirineus i els Alps en una de les més colossals aventures de l’antiguitat. Entre ells hi havia foners balears, coneguts per la seva afinada punteria.

A mesura que els homes d’Anníbal s’acostaven a Roma començà a circular l’expressió Hannibal ad portas (“Anníbal a les portes”). Davant aquesta pressió, els romans decidiren passar al contraatac. El 218 aC els dos germans Escipions, Publi i Cneu, desembarcaren a Empúries. L’objectiu era tallar el subministrament de tropes que els cartaginesos dirigien des d’Hispània cap a Itàlia. Després d’un inici de campanya favorable pels romans, la sort es va posar del costat dels cartaginesos i ambdós germans moriren en mans de les tropes d’Asdrúbal.

Hannibal route

Les “delícies de Càpua”
Mentrestant, a la Península Itàlica, el 2 d’agost de l’any 216 aC s’esdevingué una de les batalles més sagnants de la història. Fou la batalla de Cannes on moriren seixanta mil romans. Quan tot ja pareixia dat i beneït, Anníbal va cometre el seu màxim error. En lloc d’anar directament a Roma, es retirà a Càpua, una ciutat al sud de la capital italiana que es prestava molt per a la disbauxa.

L’exèrcit cartaginès es va relaxar massa a les conegudes “delícies de Càpua” i l’ocupació de Roma es va anar retardant. El temps jugà a favor dels romans, els quals no trigaren a recuperar-se de las baixes patides. El 210 aC el fill de Publi, que adoptà el seu mateix nom (Publi Corneli Escipió), es traslladà a Hispània per tal de continuar amb l’empresa del seu pare que acabava de ser mort. Des de la seva arribada, Escipió no va tenir altra cosa que victòries.

anibal cruzando los alpes

Anníbal creuant els Alps

Un cop sotmesa la Península, l’oficial romà es dirigí a Cartago (Tunísia) per lliurar la batalla final al cor mateix de la potència enemiga. La gesta li valdria el sobrenom de “l’Africà”. Davant aquest nou panorama, Anníbal, que estava pendent que li arribassin reforços per preparar l’assalt final a Roma, va se requerit pel Senat de Cartago.

Havent arribat a les portes de la capital de l’imperi romà i estant a un pas de la glòria, el general cartaginès hagué de renunciar al somni de la seva vida per tornar a Àfrica a defensar la seva ciutat. Durant els 15 anys que romangué en sòl italià havia guanyat totes les batalles, però no la guerra. Vincere scis, Hannibal, victoria uti nescis (“Saps vèncer, Anníbal, però no saps treure profit de la victòria”), li digué un dels seus súbdits com a retret per no haver-se decidit a envair Roma.

anibal 2

Anníbal

El tràgic final
La meitat de les tropes d’Anníbal es va negar a seguir-lo. Els historiadors romans diuen que llavors el líder púnic va matar, per desobediència, 20.000 homes. Amb la resta va desembarcar a Cartago el 202 aC, va reconèixer la ciutat de la qual havia marxat als nou anys i es va dirigir a l’esplanada de Zama, a unes cinquanta milles al sud. Allà l’esperava Escipió, que l’acabaria vencent. Seria, tanmateix, un fill adoptiu del gran general romà, Escipió Emilià el Jove, qui infringiria la derrota definitiva a Cartago en la tercera guerra púnica (151-146 aC).

Superada per l’enginy militar dels romans, Cartago va haver de signar finalment una pau que li imposava unes condicions molt dures: el pagament a Roma de deu mil talents en cinquanta anualitats, la destrucció de la seva flota –amb l’excepció de deu naus-, la confiscació de totes les armes –incloent-hi els elefants- i la prohibició de reclutar en endavant més mercenaris.

anibal

Anníbal a la batalla de Zama (oli de 1521)

Tot i aquestes duríssimes condicions de pau, Anníbal va ser un dels artífex de la recuperació de Cartago. Els recursos que en el passat eren invertits en armament, en la flota i en pagar els mercenaris varen ser utilitzats exclusivament per a projectes interns de millora de la ciutat. D’aquesta manera, el general cartaginès reactivà l’economia de la seva ciutat i va proposar a Roma la liquidació anticipada del deute de la guerra en només deu anys.

Roma no veié amb bons ulls aquesta recuperació de Cartago, així que el 195 aC un grup d’emissaris romans desembarcà a la capital de Tunísia amb l’objectiu de capturar Anníbal. Aleshores líder púnic optà per exiliar-se en secret a Àsia Menor, on intentà aixecar una revolta contra Roma. En descobrir-se els seus plans, es refugià a la cort del rei Prúsies de Bitínia, però els romans el localitzaren de bell nou. Amenaçat, abans de lliurar-se a l’enemic, trià suïcidar-se amb la ingesta d’un verí. Era l’any 183 aC i tenia 67 anys.

Aquí teniu un documental sobre Anníbal:

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió resseguesc la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius.

Articles del relacionats:
El múscul foner
- Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
- La tragèdia dels francesos de Cabrera
- Eivissa, l'illa de l'excepció
- Compte amb els púnics!
- Carthago delenda est

La petjada romana en els carrers de les Balears

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius.


Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat

Extracte del reportatge publicat el febrer de 2006 a la revista Sàpiens (Núm. 40) amb l'assessorament de Víctor Guerrero.

Les seves gestes van ser exaltades pels grans escriptors clàssics. Van formar part, com a soldats d’elit, de les tropes cartagineses i més tard de les romanes. Són els foners balears que, gràcies a la seva afilada punteria i potència, es convertiren en protagonistes dels episodis més cèlebres de la Mediterrània. Avui, a les illes, lluny de ser una pràctica bel·licosa, el tir amb fona és un esport amb federació pròpia i amb centenars d’aficionats. El 1992, en els Jocs Olímpics de Barcelona, va ser presentat com l’esport autòcton de les Balears.

La història ha elevat a mite els antics pobladors de les Balears. Avui dia  la figura d’un foner gairebé nu, fent giravoltar una fona amb una mà, es un dels símbols més emblemàtics de l’arxipèlag. El mite es començà a forjar l’any 1.500 aC en el marc de la cultura talaiòtica que només es va desenvolupar a Mallorca i Menorca (Eivissa i Formentera en van quedar al marge per ser aleshores les dues illes menys poblades).

Enmig de les famoses construccions megalítiques -talaiots, taules i navetes- els primers illencs van veure en la fona un estri extraordinari per caçar però també per lluitar. Amb tot, aquest artefacte no fou un instrument exclusiu de les Balears. Hi ha constància que els maies, els asteques i alguns pobles de l’Orient Pròxim ja l’usaren. Basta recordar l’episodi bíblic de David vencent el gegant Goliat amb un potent tir de fona. I és que possiblement aquesta va ser la primera arma que l’home va tenir a les seves mans. Tal vegada va néixer d’una reacció tan espontània com és la d’acotar-se i recollir una pedra per tirar contra l’enemic. Amb el temps degué sorgir la idea de la fona per propulsar el projectil més lluny i amb més potència.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb fona (oli de Francesc Mestre Font, 1881)


Encara que hi hagué altres cultures que conegueren la fona, el cert, però, és que a Occident els balears foren els que es guanyaren merescuda fama de ser els tiradors més destres de l’antiguitat. La literatura clàssica ens diu que, ja des de ben petits, els nadius de les illes eren ensinistrats en aquest art. Els pares tenien el costum de col·locar l’aliment dalt d’un arbre i no l’entregaven als seus fills fins que aquests no aconseguien fer-lo caure amb un potent tir. D’aquesta forma adquirien una gran habilitat.

Per continuar llegint cliclau en aquest link.

Aquí teniu la meva intervenció sobre els foners al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (15/07/2018):


Aquí teniu un article que parla sobre la conquesta romana de les Balears.

Tampoc no us podeu perdre aquest capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat al púnics i als romans a les Illes Balears.

I el capítol 85 d' "Això és mel" també està dedicat a l'època talaiòtica.

Aquí teniu un article de Lluís Garcia sobre Roma i les Illes Balears.

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius.




Articles del web relacionats:


Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV: 

 

I aquí teniu un documental sobre la Menorca talaiòtica:

Al gimnàs s'hi va en pèl

De tota la vida, al gimnàs sempre s’hi ha anat en pèl. Ja ho diu l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món. Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a França equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

Discòbol (Miró, segle V aC)
Discòbol (Miró, segle V aC)


Les Balears, un autèntic gimnàs
Les nostres illes, en temps dels foners, també foren un autèntic gimnàs. De fet, els grecs batiaren Mallorca i Menorca com les Gimnèsies (Γυμνήσιαι) –un nom més poètic que Ba’lé yaroh, que, en antic púnic, segons la teoria més acceptada, vol dir “els qui llancen”. Aquest apel·latiu, però, no fa referència a l’escassa roba dels nostres il·lustres avantpassats, sinó als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). Per als grecs, per tant, els foners formaven part dels soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant. A part de Gimnèsies, els fills d’Homer també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”). El terme al·ludia a la quantitat d’escull que s’hi trobaven, tan perillosos per a les embarcacions.

Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
 
Des d’un punt de vista històric, les Gimnèsies gregues i les Balears púniques són topònims que només s’aplicaven a Mallorca i Menorca, que foren terra de foners. Eivissa i Formentera, en canvi, que no desenvoluparen la cultura talaiòtica i que estigueren sota l’òrbita de Cartago, reberen el nom de Pitiüses. El nom, en tot cas, també és d’encunyació grega i vol dir “terra del pins” (πίτυς). El sufix -oussa és present en tots els noms imposats pels grecs a les illes o territoris que fitaven les seves rutes per la Mediterrània. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).
 
No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Articles del web relacionats:
El múscul foner
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 

Compte amb els púnics!

Els nombrosos casos de corrupció que s’estan destapant aquests darrers anys ens estan deixant noms ben curiosos. El darrer és l’operació Púnica, que de moment s’ha saldat amb 51 detinguts. No té res a veure, però, amb les famoses guerres púniques amb les quals romans i fenicis es disputaren l’hegemonia de la Mediterrània durant els segles III i II aC. És un nom xifrat que al·ludeix al líder de l’operació, Francisco Granados, ex secretari general del PP de Madrid i mà dreta d’Esperanza Aguirre.
 
Sembla que, per evitar sospites entre els implicats, la Unitat Central Operativa (UCO) de Guàrdia Civil va triar el nom científic llatí de l’arbre “granado” (magraner, en català), que dóna “granadas” (magranes, en català): Punica granatum. Punica fa referència a l’arbre en si (que en llatí era un substantiu femení) i granatum al malum granatum (poma plena de grans, d’on tenim granada en català). Curiosament en llatí mal també és malum. Deu ser per això que el fruit prohibit, que al Gènesi no surt especificat, es va traduir en llatí com a malum, és a dir, “poma”. I deu ser per això que, en parlar de corrupció, es diu que les pomes podrides (mala mala) s’han de treure de la cistella per evitar que les altres es podreixin.
 
El nom llatí del magraner remet al seu color vermellós (punica), porpra, que en grec era φοῖνιξ. Els hel·lens utilitzaren aquesta paraula per batejar els seus grans rivals marítims, els fenicis. Feia referència al color amb què aquell poble de Tir (ciutat de l’actual Líban) solia pintar les seves naus. Amb elles arribaren devers el segle IX aC al nord d’Àfrica, a Tunísia, on fundaren Cartago, prop de Tunis. Aquesta ciutat va créixer tant com a colònia que, amb el temps, acabà substituint en importància la seva metròpoli, Tir. D’aquí que sovint es parli de fenicis i de cartaginesos per referir-se al mateix poble.

Itineraris fenicis
Itineraris fenicis
 
Des de Cartago, els fenicis feren el salt a la península Ibèrica, que anomenaren Isephanim (“terra de conills”), que més tard donaria en llatí Hispania. Allà fundaren Gader (Cadis), una privilegiada talaia que els permeté controlar millor el trànsit comercial tant d’una banda com l’altra de l’estret de Gibraltar. Aleshores Eivissa fou vista com un punt estratègic per a les rutes d’Occident.  La Pitiüsa major era, juntament amb Formentera, un blanc fàcil, ja que, de l’arxipèlag balear, ambdues illes eren les menys poblades i, per tant, les més fàcils d’ocupar. A Mallorca i Menorca, en canvi, les bel·licoses tribus talaiòtiques, els temuts foners, eren un obstacle per a qualsevol tipus d’assentament –precisament, en llengua fenícia Balears vol dir “terra dels mestres de la fona”.
 
El 654 aC els cartagineos fundaren Ibusim (Eivissa) en honor al déu Bes (Ebusus), que al món grec equivaldria a Dionís. Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix per tot arreu com a atractiu turístic de l’illa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb amb l’Astarté fenícia (Afrodita grega) ja que també tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.
 
 
Déu Bes
Déu Bes

 

Deessa Tanit
Deessa Tanit
  
Ara, amb una magrana a la boca, segur que els detinguts de l’operació Púnica voldran conèixer més detalls dels seus avantpassats púnics. Des de la presó hauran de llegir llibres d’història amb la certesa que els seus actes no quedaran impunes, és a dir, sense càstig (poena en llatí). El mateix passa amb la resta de detinguts d’altres operacions policials amb noms igual de cridaners. No debades, tenim l’operació Gürtel (“corretja” en alemany en al·lusió al líder de la trama corrupta, l’empresari Francisco Correa) o l’operació pokémon, que agafa el nom del popular videojoc –l’alt nombre d’implicats recorda els centenars de pokémons que hi ha (uns 600). I la cirereta del pastís és el cas Urdangarín, també conegut com el cas Nóos. El duc “empalmat” va posar aquest nom a la seva entitat “sense ànim de lucre” perquè, en paraules seves, és un enamorat de la filosofia grega –νόος vol dir “intel·ligència”, la que li ha mancat, a ell.
 
Tanta corrupció és un escàndol, tal com diu la cançó homònima de Rafael.
 


 Articles del web relacionats:

 

 

 

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px